Esmeralda

Esmeralda.

L'esmeralda o esmaragda és una varietat del mineral denominat berile que junt en este conté crom i vanadi, que li donen el seu característic color vert i una durea que s'acosta a 8 en la escala de Mohs. Este mineral és un ciclosilicat, i el seu pes específic oscila entre 2,65 i 2,90. És un silicat de berili i alumini en crom en fòrmula química Be₃al₂(SiO₃)₆.

És una pedra preciosa molt valorada a causa de la seua rarea, puix des de l'antiguetat es van descobrir pedres precioses de color vert com la malaquita, pero l'esmaragda és l'única cristalina. El seu nom, possiblement persa, significa pedra vert i el seu vert és tan especial que, en el seu honor, se li denomina verda esmaragda.

Es troba en gran quantitat en Colòmbia (Muzo, Borbur, Otanche i Quípama) i Brasil, també en menor grau en Zàmbia, on els jaciments són menys voluminosos pero de major qualitat. El major productor de esmaragdes en el món és Colòmbia seguit per Brasil.

En el desert oriental profunt de Egipte, no molt llunt del Mar Rojo, hi ha unes mines que possiblement van ser explotades fa 3.500 anys. Molts anys després del descobriment de les esmeraldes, Cleopatra va arribar a posseir eixes mines, puix sentia una especial fascinació per estes pedres. ^{cita requerida}

En l'atre hemisferi, de moltes mines de Brasil s'extrauen grans quantitats de aiguamarina, una atra pedra preciosa (encara que de menor valor comercial que l'esmaragda) el nom de la qual prové del paregut de la seua coloració en la del mar. A pesar de les seues diferències en el preu, l'esmaragda i l'aiguamarina tenen molt en comú: estan fetes del mateix mineral. La diferència en colors és causada per les impurees que li donen a cada una d'elles el seu color característic.

Tant la maragda com l'aiguamarina estan formades per un mineral cridat berile, que és incolor quan es troba pur. És una chicoteta quantitat de crom el que li dona a la maragda el seu intens color vert, mentres que el ferro s'encarrega de donar-li els seus llaugers matisos blavosos a l'aiguamarina. No obstant, l'incolor berile pot ser també "vestit" en atres colors: Depenent del seu càrrega elèctrica, les impurees de manganés en berile poden arribar a produir gemes de color de rosa o roges. I la presència de ferro en el berile no sols produïx aiguamarines, sino que algunes vegades s'obté una varietat de berili pintada en un groc intens.

Mereix una menció especial la maragda tafona, que es troba en algunes mines de Colòmbia, per la seua estranya forma d'estrela a causa del creiximent del vidre en unes quantes direccions.

Coloració dels minerals

Per la seua coloració, els minerals poden classificar-se com:

• Alocromátics. Els minerals que, com el berile, són capaços d'adoptar més d'una coloració, reben el nom de alocromátics (que significa alguna cosa així com "pintats per atres".) Estos minerals deuen el seu color a chicotetes quantitats d'impurees, que són usualment metals: ferro, crom, coure, vanadi i manganés. Hi ha certs minerals alocromátics que poden posseir pràcticament cada color imaginable, i inclús poden albergar a molts colors en un sol vidre.
• Idiocromátics. D'atra banda, els minerals idiocromátics (terme que més o menys significa "autopintats") són sempre del mateix color. Esta classe de minerals també deuen el seu color a certs elements. En este cas, no obstant, eixos elements constituïxen una part essencial de la composició dels minerals en si. De manera que no poden ser considerats com a impurees. Molts minerals metàlics són idiocromátics. Els seus colors solen variar llaugerament a causa de la presència de chicotetes quantitats d'atres metals. El or, per eixemple, és menys groc quan es mescla en un poc de plata, i més rosat quan és mesclat junt en coure.
• Pseudocromàtics. Existix encara un tercer tipos de minerals que reben el nom de minerals pseudocromàtics (o "de color fals"), la coloració del qual prové de l'estructura física del vidre. Un dels minerals pseudocromàtics més coneguts és el ópal, el qual està format per capes microscòpiques d'esferes de sílice. Açò ocasiona que, al passar a través d'un ópal, la llum se separe en els colors que la componen, més o menys de la mateixa manera com ocorre quan es reflectix en una capa de oli sobre el aigua.

Aixina les coses, un metal com el ferro pot pertànyer tant als minerals alocromátics com als minerals idiocromátics. En el primer cas és considerat com una impurea, mentres que en el segon forma part intrínseca del mineral pintat.

Esmeraldas polides.

El color d'alguns minerals pot canviar, ya siga de manera natural o en un poc de la nostra ajuda. Baixos nivells de radiació (que es troben sovint en la naturalea) poden contribuir a enfosquir alguns minerals incolors. Els mateixos beriles de color groc verdós són ara tractats en calor per a donar-los una coloració més blavosa.

Sense cap dubte, estes manipulacions modernes podrien haver-los estalviat molts patiments a aquells hòmens, els que treballaven incansablement dia i nit en les mines de Egipte per a complaure a Cleopatra. Encara que el número més gran de mines de maragdes es troba en el departament de Boyacá, Colòmbia.

Esmeraldes famoses

• Esmaragda Gachalá: Una esmaragda de 858 quilats. Fon trobada en 1967 en la mina Vega de Sant Joan en el municipi de Gachalá del departament de Cundinamarca, Colòmbia.

Vore també

• Robí
• Citrí

Enllaços externs

• Fotografies d'esmaragdes famoses
• Maragda, pedra preciosa de tons verts, procedència, característiques, orige
• Història de la Maragda
• Institut Gemológic Espanyol Cursos i conferències sobre gemes i joyes. Certificats de qualitat de gemes.
• Maragdes Maragdes famoses. Cures i consells per a la conservació de les maragdes.