Diferència entre les revisions de "Llengües indoeuropees"
| (No es mostren 11 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
| Llínea 18: | Llínea 18: | ||
|iso3= | |iso3= | ||
|sil= | |sil= | ||
| − | |mapa=[[ | + | |mapa=[[File:Indo-European languages map.png|center|250px]] |
}} | }} | ||
| − | En el nom de llengües indoeuropees | + | En el nom de '''llengües indoeuropees''' se coneix a la major família de llengües del [[Terra|món]] en número de parlants. La família indoeuropea, a la que pertanyen la majoria de les llengües d'[[Europa]] i l'oest d'[[Àsia]], inclou a més de 150 idiomes parlats per vora 3000 millons de persones (vora un 45% de la població mundial). |
== Identificació de la família == | == Identificació de la família == | ||
| − | La primera hipòtesis sobre | + | La primera hipòtesis sobre l'existència d'una família llingüística indoeuropea fon proposta en la segona mitat del [[sigle XVIII]] pel filòlec britànic sir William Jones (filòlec), qui notà similituts entre quatre dels idiomes coneguts més antics: el [[Idioma sànscrit|sànscrit]] el [[llatí]], el [[Idioma grec|grec]] i el [[Idioma persa|persa]]. Franz Bopp recolzà esta hipòtesis al comparar sistemàticament estes llengües en atres i trobar múltiples cognats. Des del [[sigle XIX]], els estudiosos varen dir ad esta família llengúes indogermàniques. Posteriorment passà a emplear-se el terme indoeuropeu. Un bon eixemple de la conexió indoeuropea és la gran similitut descoberta entre el sànscrit i dialectes antics del [[Idioma llituà|llituà]]. |
| − | + | L'idioma comú ancestral és conegut com a [[proto-indoeuropeu]]. Existix desacort en quant al punt geogràfic en el que s'originà sent [[Armènia]] i el sur d'[[Ucrània]] els principals llocs proposts. | |
| − | Esta família està | + | Esta família està formada per les seguents subfamílies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoàries i les iranies) i itàlica (que inclou les [[llengües romàniques]] i el [[llatí]]). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: l'anatòlia (que inclou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segona mitat del [[sigle XVIII]], i durant tot el [[sigle XIX]], la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part d'una única família. |
| − | Els documents del sànscrit i del grec clàssic ( | + | Els documents del sànscrit i del grec clàssic (les més antigues de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra l'existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya a principis del sigle XIX. Per atra banda, els gramàtics de l'Índia elabroraren una classificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. L'estudi relaisat en l'[[India]] es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu dels sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció de les característiques fonètiques i gramaticals que este devia tindre. L'indoeuropeu és, puix, una llengua reconstruïda i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya en troben característiques de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix. |
| − | En general, les llengües indoeuropees | + | En general, les llengües indoeuropees mostren una pèrdua progressiva de la flexió. Per lo que es sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com ho demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, l'avèstic i el grec; front ad açò, estan orientades cara a una via analítica, com per eixemple l'[[anglés]], el [[francés]] i el [[persa]], usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal. |
| − | En gran part, la | + | En gran part, la pèrdua dels elements flexius ha segut el resultat d'un llarc procés que ha conduït a la pèrdua de les sílabes finals de les paraules; aixina, moltes de les paraules indoeuropees eren més breus que les coresponents protoindoeuropees. Ademés, en atres lengües ha tengut lloc el desenroll de nous procediments gramaticals, i ha hagut numerosos canvis de significat en algunes paraules concretes. |
| − | == Característiques | + | == Característiques comunes == |
| − | El | + | El protoindoeuropeu presenta moltes característiques que han desaparegut en la majoria de les llengües indoeuropees modernes. De fet entre les llengües indoeuropees se troben tipologies gramaticals que les fan molt diferents entre sí, no sent cert que totes les llengües indoeuropees conserven actualment "paregut" entre sí, i la seua relació filogenètica moltes voltes no a soles és accesible per mig de l'estudi comparat profunt de les mateixes i no pel seu aspecte superficial o les característiques gramaticals més evidents. Açò es deu a que estes llengües han seguit evolucions marcadament diferents en cada regió a on se parlen. A pesar d'això, se reconeixen algunes característiques casi universals en totes elles: |
* Les llengües indoeuropees són llengües altament fusionants. | * Les llengües indoeuropees són llengües altament fusionants. | ||
| − | * | + | * L'alineament morofsintàctic és de tipo nominatiu-acusatiu. |
| − | * La categoria gramatical de número | + | * La categoria gramatical de número es marca obligatòriament tant en els noms i pronoms com en les formes personals del verp. La majoria de les llengües a soles distinguixen [[singular]] i [[plural]] encara que algunes llengües posseïxen també [[dual]]. |
| − | * La gran majoria de les llengües indoeuropees | + | * La gran majoria de les llengües indoeuropees posseïxen algun tipo de distinció de [[gènero gramatical]], encara que algunes llengües com l'[[anglés]] restringixen esta distinció als pronoms personals i en atres llengües com l'[[Idioma armeni|armeni]] les distincions de gènero gramatical han desaparegut per complet. |
== Subdivisions principals == | == Subdivisions principals == | ||
| − | La família de les llengües | + | La família de les llengües indoeuropees se subdividix al mateix temps en grups, estos són: |
* [[Grup anatoli]] | * [[Grup anatoli]] | ||
| Llínea 68: | Llínea 68: | ||
** [[Idioma traci]] (†) | ** [[Idioma traci]] (†) | ||
* [[Llengües bàltiques]] | * [[Llengües bàltiques]] | ||
| − | ** [[Idioma | + | ** [[Idioma prussià antic]] (†) |
** [[Idioma letó]] (†) | ** [[Idioma letó]] (†) | ||
** [[Idioma llituà]] (†) | ** [[Idioma llituà]] (†) | ||
| Llínea 101: | Llínea 101: | ||
** [[Llengües eslaves meridionals]] | ** [[Llengües eslaves meridionals]] | ||
*** [[Idioma búlgar]] | *** [[Idioma búlgar]] | ||
| − | *** [[Idioma | + | *** [[Idioma eslové]] |
*** [[Idioma serbocroata]] | *** [[Idioma serbocroata]] | ||
*** [[Idioma macedoni]] | *** [[Idioma macedoni]] | ||
| − | *** [[Antic eslau | + | *** [[Antic eslau eclesiàstic]] (†) |
** [[Llengües eslaves occidentals]] | ** [[Llengües eslaves occidentals]] | ||
*** [[Idioma polac]] | *** [[Idioma polac]] | ||
*** [[Idioma chec]] | *** [[Idioma chec]] | ||
| − | *** [[Idioma | + | *** [[Idioma eslovac]] |
*** [[Idioma sorap, sorbi o lusaci]] | *** [[Idioma sorap, sorbi o lusaci]] | ||
** [[Llengües eslaves orientals]] | ** [[Llengües eslaves orientals]] | ||
*** [[Idioma rus]] | *** [[Idioma rus]] | ||
| − | *** [[Idioma | + | *** [[Idioma bielorrús]] |
*** [[Idioma ucranià]] | *** [[Idioma ucranià]] | ||
| Llínea 139: | Llínea 139: | ||
** [[Alemà estàndar]] | ** [[Alemà estàndar]] | ||
** [[Idioma luxemburgués]] | ** [[Idioma luxemburgués]] | ||
| − | ** [[Idioma | + | ** [[Idioma yidis]] |
** [[Baix saxó]] | ** [[Baix saxó]] | ||
** [[Baix alemà]] | ** [[Baix alemà]] | ||
| Llínea 195: | Llínea 195: | ||
** [[Tocari B]] (†) | ** [[Tocari B]] (†) | ||
* [[Idioma Lusità]] | * [[Idioma Lusità]] | ||
| − | + | ||
[[Categoria:Llengües indoeuropees]] | [[Categoria:Llengües indoeuropees]] | ||
Última revisió del 12:20 18 ago 2024
| Llengües indoeuropees ' | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | |
| Regió: | |
| Parlants: | 3.000 millons |
| Rànquing: | No està entre els 100 primers |
| Família: | |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | Global |
| Regulat per: | |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | |
| ISO 639-2 | ine |
| ISO/FDIS 639-3 | [1] |
| SIL | |
 | |
| vore també: llengua | |
En el nom de llengües indoeuropees se coneix a la major família de llengües del món en número de parlants. La família indoeuropea, a la que pertanyen la majoria de les llengües d'Europa i l'oest d'Àsia, inclou a més de 150 idiomes parlats per vora 3000 millons de persones (vora un 45% de la població mundial).
Identificació de la família[editar | editar còdic]
La primera hipòtesis sobre l'existència d'una família llingüística indoeuropea fon proposta en la segona mitat del sigle XVIII pel filòlec britànic sir William Jones (filòlec), qui notà similituts entre quatre dels idiomes coneguts més antics: el sànscrit el llatí, el grec i el persa. Franz Bopp recolzà esta hipòtesis al comparar sistemàticament estes llengües en atres i trobar múltiples cognats. Des del sigle XIX, els estudiosos varen dir ad esta família llengúes indogermàniques. Posteriorment passà a emplear-se el terme indoeuropeu. Un bon eixemple de la conexió indoeuropea és la gran similitut descoberta entre el sànscrit i dialectes antics del llituà.
L'idioma comú ancestral és conegut com a proto-indoeuropeu. Existix desacort en quant al punt geogràfic en el que s'originà sent Armènia i el sur d'Ucrània els principals llocs proposts.
Esta família està formada per les seguents subfamílies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoàries i les iranies) i itàlica (que inclou les llengües romàniques i el llatí). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: l'anatòlia (que inclou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segona mitat del sigle XVIII, i durant tot el sigle XIX, la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part d'una única família.
Els documents del sànscrit i del grec clàssic (les més antigues de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra l'existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya a principis del sigle XIX. Per atra banda, els gramàtics de l'Índia elabroraren una classificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. L'estudi relaisat en l'India es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu dels sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció de les característiques fonètiques i gramaticals que este devia tindre. L'indoeuropeu és, puix, una llengua reconstruïda i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya en troben característiques de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix.
En general, les llengües indoeuropees mostren una pèrdua progressiva de la flexió. Per lo que es sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com ho demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, l'avèstic i el grec; front ad açò, estan orientades cara a una via analítica, com per eixemple l'anglés, el francés i el persa, usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal.
En gran part, la pèrdua dels elements flexius ha segut el resultat d'un llarc procés que ha conduït a la pèrdua de les sílabes finals de les paraules; aixina, moltes de les paraules indoeuropees eren més breus que les coresponents protoindoeuropees. Ademés, en atres lengües ha tengut lloc el desenroll de nous procediments gramaticals, i ha hagut numerosos canvis de significat en algunes paraules concretes.
Característiques comunes[editar | editar còdic]
El protoindoeuropeu presenta moltes característiques que han desaparegut en la majoria de les llengües indoeuropees modernes. De fet entre les llengües indoeuropees se troben tipologies gramaticals que les fan molt diferents entre sí, no sent cert que totes les llengües indoeuropees conserven actualment "paregut" entre sí, i la seua relació filogenètica moltes voltes no a soles és accesible per mig de l'estudi comparat profunt de les mateixes i no pel seu aspecte superficial o les característiques gramaticals més evidents. Açò es deu a que estes llengües han seguit evolucions marcadament diferents en cada regió a on se parlen. A pesar d'això, se reconeixen algunes característiques casi universals en totes elles:
- Les llengües indoeuropees són llengües altament fusionants.
- L'alineament morofsintàctic és de tipo nominatiu-acusatiu.
- La categoria gramatical de número es marca obligatòriament tant en els noms i pronoms com en les formes personals del verp. La majoria de les llengües a soles distinguixen singular i plural encara que algunes llengües posseïxen també dual.
- La gran majoria de les llengües indoeuropees posseïxen algun tipo de distinció de gènero gramatical, encara que algunes llengües com l'anglés restringixen esta distinció als pronoms personals i en atres llengües com l'armeni les distincions de gènero gramatical han desaparegut per complet.
Subdivisions principals[editar | editar còdic]
La família de les llengües indoeuropees se subdividix al mateix temps en grups, estos són:
- Grup anatoli
- Grup balcànic
- Grup bàltic
- Grup celta
- Grup eslau
- Grup germànic
- Grup grec
- Grup indoirani
- Grup itàlic
- Grup tocari
Llengües satem[editar | editar còdic]
- Llengües balcàniques meridionals
- Idioma armeni
- Idioma frigi (†)
- Idioma peoni (†)
- Llengües balcàniques septentrionals
- Idioma albanés
- Idioma daci (†)
- Idioma traci (†)
- Llengües bàltiques
- Idioma prussià antic (†)
- Idioma letó (†)
- Idioma llituà (†)
- Llengües indoiranies
- Llengües eslaves
Llengües Centum[editar | editar còdic]
- Llengües anatòlies (†)
- Idioma hitita (†)
- Idioma Lidi (†)
- Idioma Lici (†)
- Llengües celtes
- Idioma Gal (†)
- Idioma Celtíber (†)
- Idioma Lepòntic (†)
- Idioma Manés (†)(Revixcut des de 1980 com a segon llengua)
- Idioma Gaèlic irlandés
- Idioma gaèlic escocés
- Idioma còrnic (†)(Revixcut des de 1980 com asegon llengua)
- Idioma bretó
- Idioma galés
- Llengües germàniques
- Idioma anglosaxó
- Idioma frisó
- Idioma saterlandés
- Idioma frisó septentrional
- Alemà estàndar
- Idioma luxemburgués
- Idioma yidis
- Baix saxó
- Baix alemà
- Idioma neerlandés
- Idioma gòtic (†)
- Idioma gòtic de Crimea
- Idioma islandés
- Idioma feroés
- Idioma neonoruec
- Idioma danés
- Idioma suec
- Idioma dalecarnià
- Idioma gútnic antic (†)
- Llengúes helèniques
- Grec clàssic
- Grec modern
- Grec clàssic
- Llengües itàliques
- Idioma falisc (†)
- Idioma llatí (†)
- Idioma gallec
- Idioma portugués
- Idioma occità
- Idioma valencià
- Idioma català
- Idioma espanyol
- Idioma asturià
- Idioma lleonés
- Idioma mirandés
- Idioma extremeny
- Idioma aragonés
- Idioma navarroaragonés (†)
- Idioma francés
- Idioma való
- Idioma galó
- Idioma normant
- Idioma Franco-Provençal
- Idioma Piamontés
- Idioma Lombart
- Idioma Ligur
- Idioma Emilià-romanyolo
- Idioma Venecià
- Idioma Italià
- Idioma corso
- Idioma ladí
- Idioma fruilà
- Idioma romanche
- Idioma rumà
- Idioma sart
- Llengües Osco-Umbres
- Idioma Osc (†)
- Idioma Umbro (†)
- Llengües tocarines (†)
- Idioma Lusità