Diferència entre les revisions de "Dialecte barceloní"
Anar a la navegació
Anar a la busca
(Text reemplaça - 'cridades' a 'nomenades') |
|||
| (No es mostren 54 edicions intermiges d'7 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | '''"Dialecte barceloní"''' és un | + | '''"Dialecte barceloní"''' és un terme acunyat per l'historiador català [[Miquel Batllori|Pare Batllori]] ([[1909]]-[[2003]]), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes ([[2002]]), [[Premis Príncip d'Astúries|Premi Príncip d'Astúries]] ([[1995]]) i Acadèmic de la [[Real Acadèmia de l'Història]], Miquel Batllori i Munné ([[Miquel Batllori|Pare Batllori]]). |
| − | {{cita|... lo que s'intenta impondre en [[Valéncia]] i [[Balears]], com a llengua lliterària, és el dialecte infame de [[Barcelona]], provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins que l'actitut general de [[Catalunya]], lo que | + | {{cita|... lo que s'intenta impondre en [[Valéncia]] i [[Balears]], com a llengua lliterària, és el dialecte infame de [[Barcelona]], provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins que l'actitut general de [[Catalunya]], lo que és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional <ref>Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992</ref>(en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels [[països catalans]])}} |
| − | ==Català | + | ==Català igual a dialecte barceloní== |
| − | A diferència de l'històrica [[idioma valencià|llengua valenciana]] que va existir com llengua normalisada des del [[sigle XV]], en plena autonomia lèxica, | + | A diferència de l'històrica [[idioma valencià|llengua valenciana]] que va existir com a llengua normalisada des del [[sigle XV]], en plena autonomia lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica i un [[Sigle d'Or valencià|Sigle i mig d'Or]] cultural i lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a l'any [[1906]], any del [[I Congrés de la Llengua Catalana]], si be no és fins a [[1912]] quan l'ingenier químic gracienc [[Pompeu Fabra]] publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic [[Ramón Menéndez Pidal|Menéndez Pidal]] i per en [[Miguel de Unamuno]] (Catedràtic de [[Llingüística]] de l'[[Universitat de Salamanca]]), que arribà a afirmar que els seus (d'en Pompeu) treballs eren el propis d'un químic, aficionat i sense rigor llingüística.<ref>¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.</ref> |
| − | Fon durant el [[sigle XIX]] i especialment des de [[1859]] quan | + | Fon durant el [[sigle XIX]] i especialment des de [[1859]] quan [[Pròsper de Bofarull i Mascaró|Bofarull]] va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del [[Provençal]], fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents <ref> "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de [[Mª Teresa Puerto Ferre]], [[Ricart Garcia Moya]] i [[Ignaci Culla Hernández]]. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5 </ref> i fins no entrat en [[sigle XX]], el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estàndart per a Catalunya, que posteriorment varen provar d'impondre en les comunitats veïnes: [[Regne de Valéncia]], [[Illes Balears]] i [[Aragó]]. |
| − | El seu treball | + | El seu treball fon durament criticat per llingüístes de prestigi de la seua época com Menéndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era "un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-lo en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" <ref>Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.</ref> |
==Reaccions== | ==Reaccions== | ||
| − | Vist que el disseny d'una llengua era un instrument del nacionalisme català i este tenia l'objectiu d'impondre-la en els territoris que pretenia anexionar-se, no | + | Vist que el disseny d'una llengua era un instrument del nacionalisme català i este tenia l'objectiu d'impondre-la en els territoris que pretenia anexionar-se, no varen tardar a reaccionar llingüistes que discrepaven en el proyecte i les formes, com els citats Unamuno o Menendez Pidal i, d'atres que en un principi es mostraven conciliadors en l'idea. |
{{cita|¿Quin dret ni categoria té el barceloní davant del català balear, occidental i la [[llengua valenciana]]? Donar al barceloní tal dret i categoria ¿no és tal vegada crear un centralisme llingüístic? Mossén Alcover. <ref> Geografia del Regne de Valéncia. Carreres Candi, Fco. ed. cit. 1927, p. 692 </ref><ref>Llengua Valenciana o dialecto barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit 2008, p. 19</ref>.}} | {{cita|¿Quin dret ni categoria té el barceloní davant del català balear, occidental i la [[llengua valenciana]]? Donar al barceloní tal dret i categoria ¿no és tal vegada crear un centralisme llingüístic? Mossén Alcover. <ref> Geografia del Regne de Valéncia. Carreres Candi, Fco. ed. cit. 1927, p. 692 </ref><ref>Llengua Valenciana o dialecto barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit 2008, p. 19</ref>.}} | ||
| − | {{cita|...no vaja a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians ... fon un camí de roses pera ells mateixos, ni abans ni | + | {{cita|...no vaja a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians ... fon un camí de roses pera ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal nomenades "normes del 32", ... varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní tardà i personal de l'indecís químic Fabra ([[1913]]), portat de Bilbao pel déspota [[Prat de la Riba]] (1911), despuix d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de [[Lluis Fullana Mira|Fullana]] (Valéncia) i [[Antoni Maria Alcover|Alcover]] (Mallorca), junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del "Diccionari Català, Valencià, Balear... Juanto, F. Filòlec de l' Universitat de la Sorbona. <ref>Faltes ortogràfiques catalanes. Junato, F. Les províncies 19-06-1997</ref><ref>Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit. 2008,p. 22,</ref>}} |
| − | ==Atres definicions històriques | + | ==Atres definicions històriques que avalen la genètica del “dialecte barceloní”== |
| + | |||
| + | * Pare de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada, filòlec [[Alemanya|alemà ]] [[Friedrich Christian Diez|Friedrich Diez]] | ||
| − | |||
{{cita|“el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire des Langues Romaniques”.[[París]].[[1874]].p.3) “Alvernés, gascó, Provençal, llenguadocià són dialectes romanços”.}} | {{cita|“el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire des Langues Romaniques”.[[París]].[[1874]].p.3) “Alvernés, gascó, Provençal, llenguadocià són dialectes romanços”.}} | ||
| − | * Filòlec suís-alemà | + | * Filòlec suís-alemà [[Wilhelm Meyer-Lübke|Meyer Lübcke]] |
| + | |||
{{cita|“el català.. ,que no és més que un dialecte del Provençal"(Grammaire des Langues Romaniques" .París.[[1890]]. p.13).}} | {{cita|“el català.. ,que no és més que un dialecte del Provençal"(Grammaire des Langues Romaniques" .París.[[1890]]. p.13).}} | ||
| − | * | + | * El químic [[Pompeu Fabra]], creador del neo_catalaní en els seus laboratoris fabrins prenent com a base el "dialecte barceloní" ([[1907]]) |
{{cita|“ dels diferents dialectes.. el català es convertirà en una variant més de la Llengua Occitana retrobada”(Revista“Oc”.[[1936]]).}} | {{cita|“ dels diferents dialectes.. el català es convertirà en una variant més de la Llengua Occitana retrobada”(Revista“Oc”.[[1936]]).}} | ||
| − | * | + | * El català [[Miquel Batllori|Pare Batllori]], doctor honoris causa per 11 universitats catalanes (i algunes valencianes "fidelisades") |
| − | {{cita|"el català de Barcelona | + | {{cita|"el català de Barcelona que s'està ensenyant a Valéncia, és un dialecte infame i infecte” (discurs en l'Universitat de Girona, 1.11.[[1992]])}} |
| + | |||
| + | * Capellà mallorquí [[Antoni Maria Alcover|Mossén Alcover]] ([[Mallorca]]. [[1913]]), inventor-gestor del 1er Congrés de la Llengua Catalana | ||
| − | |||
{{cita| ”¿Quin dret té el dialecte barceloní .. davant del valencià? ¿No és tal vegada crear un centralisme llingüístic?”(“Geografia Gral.del Regne de Valéncia”.1956) <ref> dit quan en [[1913]] es votaven les noves "normes fabrines” del laboratori del químic Pompeu Fabra, fabricant de l'actual neo_catalá.</ref>}} | {{cita| ”¿Quin dret té el dialecte barceloní .. davant del valencià? ¿No és tal vegada crear un centralisme llingüístic?”(“Geografia Gral.del Regne de Valéncia”.1956) <ref> dit quan en [[1913]] es votaven les noves "normes fabrines” del laboratori del químic Pompeu Fabra, fabricant de l'actual neo_catalá.</ref>}} | ||
| − | * Autor català Martí de Riquer en la seua | + | * Autor català [[Martí de Riquer]] en la seua “Història de la Lliteratura Catalana”.[[1964]] |
| − | {{cita|“La lliteratura trobadoresca , en el seu prop sentit , és | + | {{cita|“La lliteratura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l'escrita en llengua PROVENÇAL” ..“Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en Provençal ... “ (sigles XII i XIII ) <ref>Martí de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana. Ed. cit. [[1964]] (p. 21)</ref> .(Entre atres coses perqué Catalunya no va existir com a entitat unificada fins a [[1521 ]] quan Carles I va nomenar Virrei de Catalunya a l'Arquebisbe de [[Tarragona]], El senyor Pere Folch de Cardona . Durant els sigles XII i XIII en l'actual [[Catalunya]] a soles existien els marcahispanistes de la Marca Hispànica feudataris dels reis francs fins al Tractat de Corbeil en [[1258]] quan passen a feudataris del rei d'Aragó [[Jaume I]] ). Els “Homilies d'Organyá”, <ref> Martín de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana (Tom I)</ref> estaven escrites en dialecte PROVENÇAL, igual que tot el material lliterari datat en eixos orígens , perqué en aquells moments l'única cosa que existia era el dialecte Provençal delque deriven tots els dialectes catalans, entre ells l' “infame i infecte dialecte barceloni” català actual. Fins als mateixos erudits catalans, entre atres, ho reconeixen.}} |
| − | * [[Pare Josep Maria Guinot]] (Castelló) filòlec | + | * [[Josep Maria Guinot|Pare Josep Maria Guinot]] (Castelló) filòlec |
| − | {{cita|"prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el | + | {{cita|"prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el més impur de tots”..<ref> Guinot.J.Mª. Qüestions de Llengua”. Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Série Filològica. Ed.cit. [[1990]]).</ref>}} |
| − | * F. Juanto , Filòlec de la | + | * [[Fermín Juanto Manrique|F. Juanto]], Filòlec de l'Universitat de la Sorbona ([[París]]) |
{{cita| fon l'imposició política .. del dialecte barceloní del químic Fabra, portat des de Bilbao per Prat de la Riba (1911)" <ref>F. Juanto. “Faltes ortogràfiques catalanes” Las Provincias. 19.06.1997</ref>.}} | {{cita| fon l'imposició política .. del dialecte barceloní del químic Fabra, portat des de Bilbao per Prat de la Riba (1911)" <ref>F. Juanto. “Faltes ortogràfiques catalanes” Las Provincias. 19.06.1997</ref>.}} | ||
| − | * F. Juanto , Filòlec de la | + | * F. Juanto, Filòlec de l'Universitat de la Sorbona (París) |
| − | {{cita|"No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia de l'hitlerià Prat de la Riba, [[1907]]- fora un camí de roses per a ells mateixos, ni abans ni | + | {{cita|"No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia de l'hitlerià Prat de la Riba, [[1907]]- fora un camí de roses per a ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal nomenades “normes del ´32” ........ varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un ''artificiós dialecte barceloní'', personal de l'indecís químic Pompeu Fabra ([[1913]] ), portat de Bilbao per Prat de la Riba ([[1911]]) , darrere d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de [[Pare Fullana|Fullana]] ([[Valéncia]]) i Alcover ( Mallorca) , junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del “ Diccionari Català, Valencià , Balear...” <ref>F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes. [[Las Provincias]]. 19.06.[[1997]]</ref>.}} |
| − | * Historiador i humaniste [[Menéndez i Pelayo]]: | + | * Historiador i humaniste [[Marcelino Menéndez Pelayo|Menéndez i Pelayo]]: |
{{cita|“Fins molt entrat el [[sigle XV]] , en Catalunya els versos es componien en PROVENÇAL”}} | {{cita|“Fins molt entrat el [[sigle XV]] , en Catalunya els versos es componien en PROVENÇAL”}} | ||
| − | * Filòlec Morel Fatio | + | * Filòlec [[Morel Fatio]]: |
{{cita|“el català és una mera variant del provençal perqué els habitants gals de Septimània i els de la Marca Hispànica parlaven la mateixa llengua PROVENÇAL}} | {{cita|“el català és una mera variant del provençal perqué els habitants gals de Septimània i els de la Marca Hispànica parlaven la mateixa llengua PROVENÇAL}} | ||
| − | *Història d'[[Espanya]] | + | * ''Història d'[[Espanya]]'' de Gallach |
| − | {{cita|Tota la producció dels poetes considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. [[1935]].</ref>}} | + | {{cita|Tota la producció dels poetes considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany, esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. [[1935]].</ref>}} |
| − | *L'Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra | + | * L'Historiador [[Pedro Aguado Bleye]] en la seua obra ''Història d'Espanya'' |
| − | {cita|“La poesia eròtica dels | + | {{cita|“La poesia eròtica dels trovadors provençals fon imitada en Catalunya en els sigles XIII i XIV”.}} |
| − | *El filòlec i llingüiste català Antoni Badia Margarit, rector de | + | * El filòlec i llingüiste català [[Antoni Badia i Margarit]], rector de l'Universitat de [[Barcelona]], va deixar escrit en la seua Gramàtica Històrica Catalana ([[1952]]) |
| − | {{cita|“No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot al contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i | + | {{cita|“No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot al contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i a soles des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua noellatina independent”<ref>Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. [[1952]].</ref>}} |
| − | * | + | * [[Francisco Rodríguez Adrados]], [[RAE]]. |
| − | |||
| − | *Wilhelm Meyer-Lübke | + | {{cita|Catalunya vol impondre la llengua de Pompeu Fabra (dialecte barceloní) en Valéncia per fanatisme}}<ref> Catedràtic de Llingüística Francisco Rodriguez Adrados, Acadèmic de la RAE. [[Valéncia Hui]]. 28.02.[[2008]].</ref> |
| + | |||
| + | * [[Wilhelm Meyer-Lübke]] | ||
| − | {{cita| | + | {{cita|Meyer-Lübke, seguint al seu mestre el filòlec alemà Frederic Diez, en [[1890]] va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques,...}}<ref> [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]</ref> |
| − | Lübke va adoptar una posició polèmica quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre | + | Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua ''Gramàtica de les Llengües Romàniques'', on diu: |
| − | {{cita|"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...." <ref>Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)</ref>. | + | {{cita|"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...."}}<ref>Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)</ref>. |
| − | No obstant això, va canviar este juí en [[1925]], | + | No obstant això, va canviar este juí en [[1925]], despuix de ser nomenat "Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona" i haver segut "onerosament fidelisat" per la burguesia nazionalista catalana: va ser llavors quan va començar a utilisar generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt idiomàtic catalá-valenciá-balear. |
| − | |||
| − | Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec Menendez Pidal en la seua obra | + | Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec [[Ramón Menéndez Pidal|Menendez Pidal]] en la seua obra ''Gramàtica Històrica'' ([[Madrit]], [[1977]]) on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke al mateix temps que reconeixia l'independència idiomàtica de la [[idioma valencià|llengua valenciana]]: |
| − | {{cita| | + | {{cita|És la Llengua Valenciana la primera llengua romanç lliterària d'[[Europa]] dels clàssics de la qual no sols varen deprendre els catalans, sino inclús els castellans}} |
| − | * [[Mayans i Ciscar]]. Seguint la definició del Pare de la Romanística Friedrich Díez, Mayans i Ciscar també afirmava en [[1873]] que | + | * [[Gregori Mayans|Mayans i Ciscar]]. Seguint la definició del Pare de la Romanística [[Friedrich Christian Diez|Friedrich Díez]], Mayans i Ciscar també afirmava en [[1873]] que: |
| − | {{cita| | + | {{cita|el català és un dialecte del llemosí}}<ref> Orígens de l'espanyol”. Mayans i Ciscar. Madrit, 1873</ref>. |
| + | El [[Llemosí|llemosí]] (dialecte parlat en Limoges - [[França]]) era el terme incorrectament usat ya pels escritors de l'Ilustració del [[sigle XVIII]] per a suplantar la definició històrica de Llengua Valenciana. | ||
| − | * Filòlec | + | * Filòlec alemà Gerhard Rohlfs (Munic, [[1986]]): |
| − | { | + | {{cita|El catalá és, en l'essencial, una dependència del Provençal}} |
| − | * [[Martí i Gadea]] destacava la singularitat de "La [[Llengua valenciana]], per la riquea de veus, | + | * [[Joaquím Martí i Gadea|Martí i Gadea]] destacava la singularitat de "La [[Llengua valenciana]], per la riquea de veus, modismes i gràcia (...) superant a la catalana" <ref> Gadea. Tipos. Ed.cit. [[1908]], p. 298</ref>) |
| − | L'alcoyà (de [[Balones]]) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, cosa que també oculta el lexicòlec Corominas, saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.” <ref>[http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm Ricart Garcia Moya] </ref>) | + | L'alcoyà (de [[Balones]]) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, cosa que també oculta el lexicòlec [[Josep Corominas|Corominas]], saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.” <ref>[http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm Ricart Garcia Moya] </ref>) |
| − | * Francisco Giner Mengual , professor de llingüística de | + | * [[Francisco Giner Mengual]], professor de llingüística de l'Universitat de la Sorbona (París) |
| − | {{cita| Inventar una llengua equival a llengua artificial...Eixa és la llengua que es va inventar Pompeu Fabra prenent d'ací un poc i d'allà un atre poc pero seguint la pauta de la llengua barceloneta” | + | {{cita|Inventar una llengua equival a llengua artificial... Eixa és la llengua que es va inventar Pompeu Fabra prenent d'ací un poc i d'allà un atre poc pero seguint la pauta de la llengua barceloneta”}}<ref>Francisco Giner Mengual. Cartes destapades. Levante-EMV 22/12/[[1982]]</ref> |
| − | * | + | * [[Ramon Miquel i Planas]] en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. [[1918]]) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”<ref>Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918</ref> |
| − | * | + | * [[Antoni Maria Alcover|Mossén Alcover]], llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní) |
| − | {{cita|dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no et per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols dónes del punt de vista lingüístic, sino dónes del punt de vista polític}} | + | {{cita|''dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no et per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols dónes del punt de vista lingüístic, sino dónes del punt de vista polític''}} |
| − | * [[Sanchis Guarner]] se'l recriminava Fuster: | + | * [[Sanchis Guarner]] se'l recriminava [[Joan Fuster|Fuster]]: |
| − | {{cita| | + | {{cita|''Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una atra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar''}} |
| − | * Mourelle de Lema , Catedràtic de Romanística de l'Universitat de Madrit. | + | * [[Manuel Mourelle de Lema|Mourelle de Lema]], Catedràtic de Romanística de l'Universitat de Madrit. |
| − | {{cita| | + | {{cita|Si mos fixem en lo que ocorria en Catalunya, observarem que fins a [[Arnau de Vilanova]] (valencià) i Raimundo Lull(mallorquí), que varen nàixer pels mateixos anys (el valencià en [[1238]] i el mallorquí en [[1235]]), no hi ha un sol autor que escriga en lo que poguera denominar-se català, és a dir, no hi ha més que trovadors i estos ampraven una llengua d'orige gal (el provençal)}} |
| + | * L'Historiador [[Salvador de Madariaga]] | ||
| − | + | {{cita|Les diferències gramaticals entre el valencià i el català són suficients com per a haver publicat gramàtiques diferents en una antiguetat major per a la llengua valenciana. Parlar de "Paisos Catalans" és fer pardalets de paper en els documents històrics valencians}} | |
| − | |||
| − | {{cita| | ||
| + | Confessió catalana de l'espoli de la [[idioma valencià|llengua valenciana]]: | ||
| − | + | L'erudit català [[Ramon Miquel i Planas]], gran estudiós del nostre clàssics valencians, confessava en honestitat en [[1905]]: | |
| − | + | {{cita|Vist el cas (de la llengua) des de Catalunya, no hi ha dubte que, quan més extremen els valencians les pretensions d'autonomia de la seua varietat idiomàtica, enfront del català (dialecte barceloní), major necessitat hi ha per la nostra part de reivindicar l'unitat llingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la península en les Illes Balears...}} | |
| − | {{cita| | ||
| − | |||
| − | + | {{cita|... privar a Catalunya i a la seua lliteratura de l'aportació que representa la producció de les lletres valencianes d'aquella época... sería deixar la nostra lliterària truncada en el centre del seu creiximent i ufana; més encara: sería arrancar de la lliteratura catalana la poesia casi per complet, puix en cap atre moment abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l'esplendor en que es mos mostra gràcies als [[Ausias March]], als [[Roiç de Corella]], als [[Jaume Roig]], als Gaçull, als Fenollar i a atres cent més...}} <ref>Ramón Miquel i Planes. Pròlec del "Cansoner Satíric Valéncia dels sigles XV i XVI".1905</ref> | |
| − | + | I tots ells són autors valencians (mai catalans) que diuen en els seus texts: "Estic escrivint en la meua Llengua materna Valenciana". | |
| − | = | + | Per a Miquel i Planas tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma llingüística fabriana” (=del químic [[Pompeu Fabra]]). |
| − | |||
== Vore també == | == Vore també == | ||
| Llínea 144: | Llínea 145: | ||
* [[Normes d'el Puig]] | * [[Normes d'el Puig]] | ||
* [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] | * [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] | ||
| + | * [[Conflicte llingüístic valencià]] | ||
* [[Normes de Castelló]] | * [[Normes de Castelló]] | ||
* [[AVLL]] | * [[AVLL]] | ||
| + | * [[Miquel Batllori]] | ||
| + | |||
| + | ==Referències== | ||
| + | <references /> | ||
| + | |||
| + | ==Bibliografia== | ||
| + | |||
| + | * PUERTO FERRE, Mª Teresa. ''Lengua Valenciana, una lengua suplantada'' (Valéncia, 2006, Diputació de Valéncia) | ||
| + | * PUERTO FERRE, Mª Teresa. ''¿Lengua Valenciana o dialecto barceloní?'' (Catalan strategies against the Valencian Language). (Valéncia, 2008, [[Lo Rat Penat]]). | ||
==Enllaços externs== | ==Enllaços externs== | ||
| + | |||
| + | * [http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=228&tit= "Normalización" del dialecto barceloní y gestación del catalán. Hechos y fechas: Siglos XIX y XX - Teresa Puerto - Cardona Vives] | ||
* [http://www.teresafreedom.com Web de Na Teresa Puerto] | * [http://www.teresafreedom.com Web de Na Teresa Puerto] | ||
| − | + | ||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
[[Categoria:Llingüística]] | [[Categoria:Llingüística]] | ||
[[Categoria:Filologia]] | [[Categoria:Filologia]] | ||
[[Categoria:Català]] | [[Categoria:Català]] | ||
Última revisió del 17:00 28 ago 2023
"Dialecte barceloní" és un terme acunyat per l'historiador català Pare Batllori (1909-2003), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes (2002), Premi Príncip d'Astúries (1995) i Acadèmic de la Real Acadèmia de l'Història, Miquel Batllori i Munné (Pare Batllori).
... lo que s'intenta impondre en Valéncia i Balears, com a llengua lliterària, és el dialecte infame de Barcelona, provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins que l'actitut general de Catalunya, lo que és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional [1](en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels països catalans)
Català igual a dialecte barceloní[editar | editar còdic]
A diferència de l'històrica llengua valenciana que va existir com a llengua normalisada des del sigle XV, en plena autonomia lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica i un Sigle i mig d'Or cultural i lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a l'any 1906, any del I Congrés de la Llengua Catalana, si be no és fins a 1912 quan l'ingenier químic gracienc Pompeu Fabra publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic Menéndez Pidal i per en Miguel de Unamuno (Catedràtic de Llingüística de l'Universitat de Salamanca), que arribà a afirmar que els seus (d'en Pompeu) treballs eren el propis d'un químic, aficionat i sense rigor llingüística.[2]
Fon durant el sigle XIX i especialment des de 1859 quan Bofarull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del Provençal, fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents [3] i fins no entrat en sigle XX, el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estàndart per a Catalunya, que posteriorment varen provar d'impondre en les comunitats veïnes: Regne de Valéncia, Illes Balears i Aragó.
El seu treball fon durament criticat per llingüístes de prestigi de la seua época com Menéndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era "un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-lo en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" [4]
Reaccions[editar | editar còdic]
Vist que el disseny d'una llengua era un instrument del nacionalisme català i este tenia l'objectiu d'impondre-la en els territoris que pretenia anexionar-se, no varen tardar a reaccionar llingüistes que discrepaven en el proyecte i les formes, com els citats Unamuno o Menendez Pidal i, d'atres que en un principi es mostraven conciliadors en l'idea.
¿Quin dret ni categoria té el barceloní davant del català balear, occidental i la llengua valenciana? Donar al barceloní tal dret i categoria ¿no és tal vegada crear un centralisme llingüístic? Mossén Alcover. [5][6].
...no vaja a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians ... fon un camí de roses pera ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal nomenades "normes del 32", ... varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní tardà i personal de l'indecís químic Fabra (1913), portat de Bilbao pel déspota Prat de la Riba (1911), despuix d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de Fullana (Valéncia) i Alcover (Mallorca), junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del "Diccionari Català, Valencià, Balear... Juanto, F. Filòlec de l' Universitat de la Sorbona. [7][8]
Atres definicions històriques que avalen la genètica del “dialecte barceloní”[editar | editar còdic]
- Pare de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada, filòlec alemà Friedrich Diez
“el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire des Langues Romaniques”.París.1874.p.3) “Alvernés, gascó, Provençal, llenguadocià són dialectes romanços”.
- Filòlec suís-alemà Meyer Lübcke
“el català.. ,que no és més que un dialecte del Provençal"(Grammaire des Langues Romaniques" .París.1890. p.13).
- El químic Pompeu Fabra, creador del neo_catalaní en els seus laboratoris fabrins prenent com a base el "dialecte barceloní" (1907)
“ dels diferents dialectes.. el català es convertirà en una variant més de la Llengua Occitana retrobada”(Revista“Oc”.1936).
- El català Pare Batllori, doctor honoris causa per 11 universitats catalanes (i algunes valencianes "fidelisades")
"el català de Barcelona que s'està ensenyant a Valéncia, és un dialecte infame i infecte” (discurs en l'Universitat de Girona, 1.11.1992)
- Capellà mallorquí Mossén Alcover (Mallorca. 1913), inventor-gestor del 1er Congrés de la Llengua Catalana
”¿Quin dret té el dialecte barceloní .. davant del valencià? ¿No és tal vegada crear un centralisme llingüístic?”(“Geografia Gral.del Regne de Valéncia”.1956) [9]
- Autor català Martí de Riquer en la seua “Història de la Lliteratura Catalana”.1964
“La lliteratura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l'escrita en llengua PROVENÇAL” ..“Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en Provençal ... “ (sigles XII i XIII ) [10] .(Entre atres coses perqué Catalunya no va existir com a entitat unificada fins a 1521 quan Carles I va nomenar Virrei de Catalunya a l'Arquebisbe de Tarragona, El senyor Pere Folch de Cardona . Durant els sigles XII i XIII en l'actual Catalunya a soles existien els marcahispanistes de la Marca Hispànica feudataris dels reis francs fins al Tractat de Corbeil en 1258 quan passen a feudataris del rei d'Aragó Jaume I ). Els “Homilies d'Organyá”, [11] estaven escrites en dialecte PROVENÇAL, igual que tot el material lliterari datat en eixos orígens , perqué en aquells moments l'única cosa que existia era el dialecte Provençal delque deriven tots els dialectes catalans, entre ells l' “infame i infecte dialecte barceloni” català actual. Fins als mateixos erudits catalans, entre atres, ho reconeixen.
- Pare Josep Maria Guinot (Castelló) filòlec
"prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el més impur de tots”..[12]
fon l'imposició política .. del dialecte barceloní del químic Fabra, portat des de Bilbao per Prat de la Riba (1911)" [13].
- F. Juanto, Filòlec de l'Universitat de la Sorbona (París)
"No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia de l'hitlerià Prat de la Riba, 1907- fora un camí de roses per a ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal nomenades “normes del ´32” ........ varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní, personal de l'indecís químic Pompeu Fabra (1913 ), portat de Bilbao per Prat de la Riba (1911) , darrere d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de Fullana (Valéncia) i Alcover ( Mallorca) , junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del “ Diccionari Català, Valencià , Balear...” [14].
- Historiador i humaniste Menéndez i Pelayo:
“Fins molt entrat el sigle XV , en Catalunya els versos es componien en PROVENÇAL”
- Filòlec Morel Fatio:
“el català és una mera variant del provençal perqué els habitants gals de Septimània i els de la Marca Hispànica parlaven la mateixa llengua PROVENÇAL
- Història d'Espanya de Gallach
Tota la producció dels poetes considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany, esta escrita en PROVENÇAL [15]
- L'Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra Història d'Espanya
“La poesia eròtica dels trovadors provençals fon imitada en Catalunya en els sigles XIII i XIV”.
- El filòlec i llingüiste català Antoni Badia i Margarit, rector de l'Universitat de Barcelona, va deixar escrit en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952)
“No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot al contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i a soles des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua noellatina independent”[16]
Catalunya vol impondre la llengua de Pompeu Fabra (dialecte barceloní) en Valéncia per fanatisme
Meyer-Lübke, seguint al seu mestre el filòlec alemà Frederic Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques,...
Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu:
"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...."
[19].
No obstant això, va canviar este juí en 1925, despuix de ser nomenat "Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona" i haver segut "onerosament fidelisat" per la burguesia nazionalista catalana: va ser llavors quan va començar a utilisar generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt idiomàtic catalá-valenciá-balear.
Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec Menendez Pidal en la seua obra Gramàtica Històrica (Madrit, 1977) on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke al mateix temps que reconeixia l'independència idiomàtica de la llengua valenciana:
És la Llengua Valenciana la primera llengua romanç lliterària d'Europa dels clàssics de la qual no sols varen deprendre els catalans, sino inclús els castellans
- Mayans i Ciscar. Seguint la definició del Pare de la Romanística Friedrich Díez, Mayans i Ciscar també afirmava en 1873 que:
el català és un dialecte del llemosí
[20].
El llemosí (dialecte parlat en Limoges - França) era el terme incorrectament usat ya pels escritors de l'Ilustració del sigle XVIII per a suplantar la definició històrica de Llengua Valenciana.
- Filòlec alemà Gerhard Rohlfs (Munic, 1986):
El catalá és, en l'essencial, una dependència del Provençal
- Martí i Gadea destacava la singularitat de "La Llengua valenciana, per la riquea de veus, modismes i gràcia (...) superant a la catalana" [21])
L'alcoyà (de Balones) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, cosa que també oculta el lexicòlec Corominas, saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.” [22])
- Francisco Giner Mengual, professor de llingüística de l'Universitat de la Sorbona (París)
Inventar una llengua equival a llengua artificial... Eixa és la llengua que es va inventar Pompeu Fabra prenent d'ací un poc i d'allà un atre poc pero seguint la pauta de la llengua barceloneta”
- Ramon Miquel i Planas en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. 1918) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”[24]
- Mossén Alcover, llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní)
dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no et per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols dónes del punt de vista lingüístic, sino dónes del punt de vista polític
- Sanchis Guarner se'l recriminava Fuster:
Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una atra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar
- Mourelle de Lema, Catedràtic de Romanística de l'Universitat de Madrit.
Si mos fixem en lo que ocorria en Catalunya, observarem que fins a Arnau de Vilanova (valencià) i Raimundo Lull(mallorquí), que varen nàixer pels mateixos anys (el valencià en 1238 i el mallorquí en 1235), no hi ha un sol autor que escriga en lo que poguera denominar-se català, és a dir, no hi ha més que trovadors i estos ampraven una llengua d'orige gal (el provençal)
- L'Historiador Salvador de Madariaga
Les diferències gramaticals entre el valencià i el català són suficients com per a haver publicat gramàtiques diferents en una antiguetat major per a la llengua valenciana. Parlar de "Paisos Catalans" és fer pardalets de paper en els documents històrics valencians
Confessió catalana de l'espoli de la llengua valenciana:
L'erudit català Ramon Miquel i Planas, gran estudiós del nostre clàssics valencians, confessava en honestitat en 1905:
Vist el cas (de la llengua) des de Catalunya, no hi ha dubte que, quan més extremen els valencians les pretensions d'autonomia de la seua varietat idiomàtica, enfront del català (dialecte barceloní), major necessitat hi ha per la nostra part de reivindicar l'unitat llingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la península en les Illes Balears...
... privar a Catalunya i a la seua lliteratura de l'aportació que representa la producció de les lletres valencianes d'aquella época... sería deixar la nostra lliterària truncada en el centre del seu creiximent i ufana; més encara: sería arrancar de la lliteratura catalana la poesia casi per complet, puix en cap atre moment abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l'esplendor en que es mos mostra gràcies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent més...
I tots ells són autors valencians (mai catalans) que diuen en els seus texts: "Estic escrivint en la meua Llengua materna Valenciana".
Per a Miquel i Planas tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma llingüística fabriana” (=del químic Pompeu Fabra).
Vore també[editar | editar còdic]
- Llengua Valenciana
- Normes d'el Puig
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Conflicte llingüístic valencià
- Normes de Castelló
- AVLL
- Miquel Batllori
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992
- ↑ ¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.
- ↑ "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de Mª Teresa Puerto Ferre, Ricart Garcia Moya i Ignaci Culla Hernández. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5
- ↑ Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.
- ↑ Geografia del Regne de Valéncia. Carreres Candi, Fco. ed. cit. 1927, p. 692
- ↑ Llengua Valenciana o dialecto barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit 2008, p. 19
- ↑ Faltes ortogràfiques catalanes. Junato, F. Les províncies 19-06-1997
- ↑ Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit. 2008,p. 22,
- ↑ dit quan en 1913 es votaven les noves "normes fabrines” del laboratori del químic Pompeu Fabra, fabricant de l'actual neo_catalá.
- ↑ Martí de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana. Ed. cit. 1964 (p. 21)
- ↑ Martín de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana (Tom I)
- ↑ Guinot.J.Mª. Qüestions de Llengua”. Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Série Filològica. Ed.cit. 1990).
- ↑ F. Juanto. “Faltes ortogràfiques catalanes” Las Provincias. 19.06.1997
- ↑ F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes. Las Provincias. 19.06.1997
- ↑ Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. 1935.
- ↑ Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. 1952.
- ↑ Catedràtic de Llingüística Francisco Rodriguez Adrados, Acadèmic de la RAE. Valéncia Hui. 28.02.2008.
- ↑ [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]
- ↑ Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)
- ↑ Orígens de l'espanyol”. Mayans i Ciscar. Madrit, 1873
- ↑ Gadea. Tipos. Ed.cit. 1908, p. 298
- ↑ Ricart Garcia Moya
- ↑ Francisco Giner Mengual. Cartes destapades. Levante-EMV 22/12/1982
- ↑ Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918
- ↑ Ramón Miquel i Planes. Pròlec del "Cansoner Satíric Valéncia dels sigles XV i XVI".1905
Bibliografia[editar | editar còdic]
- PUERTO FERRE, Mª Teresa. Lengua Valenciana, una lengua suplantada (Valéncia, 2006, Diputació de Valéncia)
- PUERTO FERRE, Mª Teresa. ¿Lengua Valenciana o dialecto barceloní? (Catalan strategies against the Valencian Language). (Valéncia, 2008, Lo Rat Penat).