Verps incoatius

Els verps incoatius són aquells verps de la tercera conjugació (és dir, els que tenen l'infinitiu acabat en -ir) que presenten en algunes persones del present d'indicatiu i de subjuntiu el morfema -ix-/-ix-, nomenat pels llingüistes "increment incoatiu". Est increment apareix en totes les persones dels temps adés mencionats excepte en la primera i segon persona del plural (nosatros i vosatros).

Conjugació actual dels verps incoatius en llengua valenciana

Se te com a model de conjugació d'esta classe de verps el verp servir i, en la taula, se marca en negreta l'increment incoatiu per a poder-se distinguir millor:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Florixc	Florixca
Florixes	Florixques
Florix	Florixca
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Florixen	Florixquen

Evolució històrica dels verps incoatius

Originalment en la llengua valenciana, la forma que tenia l'increment incoatiu era un poquet diferent a la que hi ha hui en dia, seguia este model:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Floresc	Floresca
Floreixes	Floresques
Floreix	Floresca
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Floreixen	Floresquen

Com pot vore's, l'increment incoatiu tenia dos formes: davant de vocal s'usava la forma -eix-, pero davant de ce o cu, s'usava la forma reduïda -es-. Esta forma era l'usual en els primers escrits valencians. Posteriorment, la solució clàssica de doble increment va evolucionar a una variant en només un increment -eix- per a tot, que no és més que una simplificació positiva. Llavors, els verps incoatius quedaren aixina:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Floreixc	Floreixca
Floreixes	Floreixques
Floreix	Floreixca
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Floreixen	Floreixquen

Esta forma, molt més regular que la anterior, pot vore's també en molts escrits clàssics. Si be s'havia regularisat el procés, la evolució no va parar, ya que, durant el sigle XVII, l'increment -eix- va evolucionar encara més, perdent la seua e i passant a ser l'actual -ix-, i aixina es manté encara hui en dia.

Conflicte en els incoatius en la llengua actual

Des de la renaixença s'ha volgut recuperar l'increment clàssic -eix-/-es-, pero no va tindre gens d'èxit entre la gent del carrer, per lo que la gent seguia usant la forma viva. Posteriorment, escritors pancatalanistes, com ara Joan Fuster, volgeren també recuperar l'increment clàssic en la llengua escrita valenciana, també sense molt d'èxit, puix la forma actual és molt més regular que la forma antiga i, com a conseqüència, la gent no sabia quan havien de dir -eix- i quan -es-. Despuix, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va recomanar, durant la década dels 90, una forma mixta: davant de vocal, usar "eix" (tu serveixes) i, davant de ce o cu, usar -is- (que tu patisques). L'increment -is- davant de consonant no és més que una barreja del -ix- actual en la forma clàssica -es-, evidentment és una forma sense tradició. Aixina, el model que recomanava l'IEC era este:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Florisc	Florisca
Floreixes	Florisques
Floreix	Florisca
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Floreixen	Florisquen

Afortunadament, en el sigle XXI, tant l'IEC com l'AVL accepten i recomanen per al valencià un model més paregut al viu, en la dferència que davant de ce i cu encara escriuen -is-:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Florisc	Florisca
Florixes	Florisques
Florix	Florisca
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Florixen	Florisquen

Pero, per desgràcia, la majoria d'escritors que usen la seua normativa encara escriuen seguint el model que recomanava l'IEC en els anys 90, segurament perque seguix sent el model recomanat per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Davant de tot este conflicte, la RACV decididí acceptar únicament les formes vives incoatives i deixar com a arcaiques les formes en l'increment -eix-/-es-, lo que solucionaria el conflicte. Les atres acadèmies actualment accepten com a correctes el model -ix-/-is-, el model -eix-/-is- i el model antic -eix-/-es-, lo que només fa que seguir en el conflicte sobre quina forma usar.

Incoatius en atres llengües

En la llengua catalana antiga, els verps incoatius eren iguals que els valencians, pero ha evolucionat de manera diferent: en els dialectes de Lleida, Tortosa i Andorra ha patit la mateixa evolució que en valencià, pero en la zona del català central ha evolucionat de tal manera que els increments com "pateixca" varen perdre el sò de [k] i, posteriorment, la vocal del subjuntiu canvià a i: patesques > pateixques > pateixes > pateixis. Actualment el català central seguix este model:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Floreixo	Floreixi
Floreixes	Floreixis
Floreix	Floreixi
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Floreixen	Floreixin

En la llengua balear és un cas molt estrany, puix en cada illa es fa d'una manera diferent: en Eivissa i les Pitiüses el model seguix sent el clàssic, en Menorca han adoptat el model del català central i en Mallorca han mantingut el model clàssic pero canviant la vocal del subjuntiu. En la llengua general, se recomana el model mallorquí, que és aixina:

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Florêsc	Florêsqui
Florêxes	Florêsquis
Florêx	Florêsqui
Florim	Florim
Floriu	Floriu
Florêxen	Florêsquin

En castellà el model de verp incoatiu (que en esta llengua són els verps acabats en -ecer) és molt paregut al model clàssic valencià (se pren com a model el verp florecer):

Present d'indicatiu	Present de subjuntiu
Florezco	Florezca
Floreces	Florezcas
Florece	Florezca
Florecemos	Florezcamos
Florecéis	Florezcáis
Florecen	Florezcan

Bibliografia

• Est artícul utilisa informació de la Biquipedia.