Idioma balear

Balear Baléà
Pronunciació:	AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:	Espanya
Regió:	Illes Balears
Parlants: natius: atres:	600.500 parlants - -
Rànquing:	No està entre els 100 primers
Família:	Indoeuropea   Itàlica    Romanç     Itàlica Occidental      Iberoromànic oriental-Mossàrap       Balear
estatus oficial
Llengua oficial de:	-
Regulat per:	Acadèmi de Sa Llengo Baléà
còdics de la llengua
ISO 639-1	-
ISO 639-2	-
ISO/FDIS 639-3	-
SIL	-
vore també: llengua

Gramatica del Balear de S'Acadèmi de sa Llengo Baléà, 2005.

Nova Ortografia Balear, 1980.

El balear (també conegut per les seues denominacions locals mallorquí, eivissenc o menorquí) (baléà, sa llengo baléà en balear) és la llengua pròpia de les Illes Balears que conta en 600.500 parlants, dels quals 362.500 són parlants habituals. Conta en gramàtica pròpia des de l'any 1694. Cal constatar que la llengua balear naixqué aproximadament pel sigle XI.

Els dialectes de l'Idioma Balear son: el Mallorquí en Mallorca, l'Eivissenc en les Illes Pitiuses formades per Eivissa i Formentera i el Menorquí en l'illa de Menorca.

Història

Substrat llingüístic del balear

Els fenicis varen dur la seua cultura i la seua llengua a les illes, que es varen convertir en el port principal des del qual es llançarien expedicions per a fundar atres colónies fenicies en les costes de la Península Ibèrica: Cartagena, Màlaga, Adra, Càdis, etc. Les desinències -ITX , -UTX , -ITXOL (Fornalutx, Ferrutx, Andraitx, Felanitx, Favaritx, Costitx, Caymaritx, Portitxol, Andritxol, etc.) són d'influència fenicia.

En els barcos fenicis també varen aplegar els hebreus, d'els qui s'han mantingut certes costums fins a l'actualitat com la forma de celebrar la Pasqua. Algunes paraules d'orige hebreu són Magalluf, Galilèa, robiol, crespell, barriona, Bet, pasco, matrac, etc.

Despuix varen aplegar els grecs, d'els qui varen quedar paraules com Artà, Pantalèu, rovélla / rohélla, estàda, atapins, gelós, flayra, etc.

Varis sigles despuix, en l'any 123 a.C. varen aplegar els romans baix el mando de Quint Cecilio Metelo. Els romans varen repoblar àrees de Lluch Majó i de Campos en ibers procedents de la península. Per açò, certes paraules iberes varen passar a formar part del substrat del balear, com és el cas de: pitxé, jac, mendía, garau, garí, sèrra, hostal, galant, llogué, mondragó, etc.

L'assimilació del llatí per part dels balears tardaria més de 400 anys. Açò se sap per la Encíclica del bisbe Sever de Menorca, que dia que els noms de les dònes de Balears en el sigle V eren de procedència grega. La crisis d'eixe sigle no va afectar a les Balears precisament per tractar-se d'illes. En totes estes influències, l'idioma balear es va ser desenrollant, en una fonètica en molt influència del grec.

Extensió del balear

El balear és una llengua parlada en les Illes Balears. No obstant està disputada la consideració del balear com a llengua o varietat dialectal del català. La corrent que considera que en la Comunitat Valenciana, Illes Balears i Aragó es parla una varietat del català es denomina pancatalanisme.

Lliteratura

• Ramon Llull
• Anselm Turmeda
• Tomas Aguiló y Cortês

Dialectes del Balear

Mallorquí

Se caracterisa, entre atres característiques pròpies, per la pronunciació en vocal neutra d'algunes e tòniques, per la no adquisició de o que en l'escritura es finalisa per a la primera persona del singular del present d'indicatiu (pens, deman) i per l'eliminació de la a en les paraules esdrúixoles acabades en ia (histori, presenci). També per la reducció de les combinacions gua i qua en go i co, sobretot si van en sílaba àtona: aigo, llengo, gordar, coranta, corema... i l'apostrofació del relatiu i la conjunció al començar la següent paraula en vocal. El seu factor més característic és l'us dels artículs salats es, sa, ets (abans de vocal o h), ses, s, so i sos (els dos últims despuix de la preposició emb), excepte en Pollença. També es caracterisa per les diferències en els verps com en el gerundi (moguent, venguent... que finalisen en guent) i en l'adició del complement directe al final dels verps a on se suprimix la r final del verp, lligant-se la consonant del complement directe i accentuant-se el mateix (és fàcil ajudar a na Maria -> és fàcil ajudal·là). Ademés té una enorme cantitat de paraules pròpies vingudes de les moltes influències llingüístiques que han passat per les Balears i del substrat antic llatí que s'ha conservat millor en esta zona d'Espanya a causa de la seua insularitat: Al·lot, cotxo, sebre, gonelles, trunyella, missè, manascal, etc. En els noms i en els monosílaps, la "erre" final romànica desapareix en Balear, accentuant-se la dita desaparició.

Eivissenc

Parlat en les illes Pitiuses (Eivissa i Formentera). Hi ha tres varietats: la pròpia de la ciutat d'Eivissa, la que es parla en la part occidental de l'illa i la parlada en la part oriental i en l'illa de Formentera. Esta divisió en tres varietats se deu a dos criteris distints: u per pronunciació i un atre per lèxic. A nivell de pronunciació hi ha una diferència entre l'eivissenc occidental i el del restant de les dos illes. En l'eivisenc occidental no s'usa la vocal neutra en posició tònica, característica pròpia de les parles balears, usant-se la e oberta. A nivell de lèxic hi ha una diferenciació entre la ciutat d'Eivissa i el restant de l'illa més Formentera. La capital té algunes paraules pròpies i atres les pronuncia de forma diferent. De la combinació d'estos dos criteris sorgix la divisió llingüística de les dos illes en tres varietats. Estes diferències són en tot cas mínimes i l'eivisenc és molt uniforme. En Formentera es diu també formenterer o formenterenc (formenterense).

És motiu d'estudi l'existència d'algunes característiques del valencià en l'eivisenc que no es troben ni en Mallorca ni en Menorca, ni en el nort de Valéncia en la península ibèrica, pero sí en el centre i sur de Valéncia, no obstant tot apunta a una influència de la variant dialectal mossàrap previ de la taifa de Dénia i al tradicional intercanvi comercial directament des d'Eivissa en la península a través de Dénia.

Menorquí

• Tancament de la o àtona en u.
• La i dèbil entre vocals se pert.
• Ensordiment de la ll: gúə (agulla), véə (vella), fúə (fulla), uréə (orella), páə (palla).

Cites

Los mallorquines hablan una lengua que es tan antigua como el inglés y más pura que el catalán o el provenzal, sus parientes más cercanos.

Robert Graves, escritor afincat en Mallorca, en unes declaraciones al periòdic La Vanguardia, Barcelona, 1979

Si los mallorquines no quieren que se diga "catalán" a su lengua, están en su derecho; cada pueblo tiene su propio poder.

Manuel Criado de Val, professor, a l'acabar un Congrés (XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques. Palma de Mallorca, abril de 1980)

La lengua mallorquina y balear, fue reconocida en 1840 por la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Por la Real Academia Española en 1928, al nombrar a Mn. Lorenzo Riber miembro de la misma en representación de la lengua mallorquina. Por la misma Real Academia Española, cuando en 1959 ratificó la categoría de lengua independiente con la misma categoría que la valenciana y la catalana.

(Bolletí de la R.A.E., número corresponent als mesos de setembre/decembre de 1959)

Artícul 1º del Real Decret de 26 de Novembre de 1926: “La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence.

Entre una lengua y otra (balear-catalana) hay unas diferencias tan sustanciales que las mismas palabras tienen diferente significado. GAT, en mallorquín es "borracho" y en catalán "gato". MOX, en mallorquín es "gato" y en catalán "borracho". MISSATGE, en mallorquín es "mozo de labranza" y en catalán "mensaje". POLL, en mallorquín es "pollo" y en catalán "piojo". PALLISSA, en mallorquín es "paliza" y en catalán "pajar". VELL, en mallorquín es "vellón" (toda la lana que al esquilar la res sale junta) y en catalán significa viejo, etc... etc...

En el Congreso de Lenguas Románicas celebrado en Palma de Mallorca en el año 1980, "XVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas", al que acudieron 800 especialistas en filología románica, representando a 33 países, 760 de los asistentes se pronunciaron en favor de la denominación mallorquín-balear para la lengua en uso en Baleares.

Asimismo, los modos de hablar usados en España son españoles, y no de otra manera pueden considerarse las modalidades galaica, portuguesa, asturiana, leonesa, catalana, valenciana, murciana, baleárico y castellana...

(Enciclopedia Universal Ilustrada - Editorial Espasa - Barcelona - Tomo 21- Pág. 413 - Artículo España)

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente.

Francesc Carreras i Candi, Barcelona, 1862-1937

.

Vore també

• Anex:Bibliografia del balear
• Acadèmi de Sa Llengo Baléà
• Juan Vanrell Nadal
• Mikel Garau Rosselló
• Centre Cultural Mallorquí
• Grupo d'Acció Baléà

Enllaços externs

• Acadèmi de sa Llengo Baléà
• Gramatica de la Llengua Balear de S'Acadèmi de sa Llengo Baléà (2005)
• Artícul Llengua Balear en la wiki en balear S'Enciclopèdi
• Traductor en llínea de Balear-Castellà
• S'Enciclopèdi, la wiki en Llengua Balear
• Baleateca, en texts en balear
• Gramática de la lengua mallorquina (1835), por Juan José Amengual
• Blog en artículs en Balear
• Defensa del mallorquí, menorquí, eivissenc
• Es cò acuadó traducció d'Edgar Allan Poe
• Coordinadora d'Entidats Balearistes