Diferència entre les revisions de "Josep Maria Guinot"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No es mostren 144 edicions intermiges d'12 usuaris)
Llínea 1: Llínea 1:
−
[[Image:Guinot 1.jpg‎|thumb|rigth|<center>El Pare Guinot</center>]]
+
{{Biografia|
−
[[Image:Renou.jpg‎|thumb|rigth|El Pare Guinot en la revista Renou de la seua associació Cardona Vives]]
+
| nom = Josep Maria Guinot i Galan
−
'''Josep Maria Guinot Galán''', fon un filòlec que naixqué el [[11 de febrer]] de [[1907]] en la localitat castellonenca d’[[Artana]] fill de Josep i de Maria Rosa . Als nou mesos de vida muigué son pare deixant viuda a sa mare que es troba en dos fills Ana i Josep Maria, als que trau cap avant en aquells dificils anys.  
+
| image = [[Image:Guinot 1.jpg‎|250px|Josep Maria Guinot]]
 +
| peu = El pare Guinot
 +
| nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]]  
 +
| ocupació = Filòlec
 +
| data_naix = [[11 de febrer]] de [[1907]]
 +
| lloc_naix = [[Artana]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]]
 +
| data_mort = [[7 de març]] de [[2005]]
 +
| lloc_mort = [[Castelló]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]]
 +
}}
 +
'''Josep Maria Guinot i Galan''' ([[Artana]], [[11 de febrer]] de [[1907]] - † [[Castelló]], [[7 de març]] de [[2005]]), fon un filòlec [[Valencians|valencià]], especialisat en Filologia Romànica.
  
−
A l´haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d’eixe matrimoni son els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita.  
+
Josep Maria Guinot fon llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l'[[Universitat de Barcelona]]. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV). Fundador de l'[[Associació Cultural Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]].  
  
−
==Josep Mª de chiquet==
+
== Biografia ==
  
−
Assistix molt poquet a l’escola publica i se li busca un professor particular al que lo menut Don José María també se negava, sent s’agüelo, el que basto en ma va fer anar a costura, a on al poc temps ya estava fent discursos davant de l’inspector de l’época. Fins als nou anys la seua vida i la seua educació transcurrixen en Artana tenint al final d’esta etapa com a educador a [[Mossen Avella]] capellà beneficiat en Artana.  
+
Josep Maria Guinot naixqué el [[11 de febrer]] de [[1907]] en la localitat castellonenca d'[[Artana]], en la comarca de la [[Plana Baixa]], fill de Josep i de Maria Rosa. Als nou mesos de vida muigué son pare deixant viuda a sa mare que es troba en dos fills, Ana i Josep Maria, als que trau cap avant en aquells difícils anys.  
  
−
D’aquella época en Artana Don José María lo primer que recorda es quan van possar les fonts publiques i les seues interpretacions en les obres de teatre que organisava en festes Mossen Avella
+
A l'haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d'eixe matrimoni són els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita.
  
−
En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educació fon s’agüelo, secretari de l’Ajuntament d’Artana, qui li va prohibir parlar la [[llengua valenciana]] , negant-se don José María a dita imposició argumentant que mai li podria negar el dret a parlar el idioma de sa mare, degut a esta circumstància no recorda haver tingut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà a un gos, ni fer casi cap barrabassada, sempre actuava com un chiquet “modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capellà pensaren que el jove don José María complira en eixa ilusió ara depositada en ell , i en l´ilusió de sa mare de que el seu fill fora el retor d’Artana i puguera donar carrera als seus germans, puix l´economia familiar era molt llimitada, sent Don José María el que va traure als seus germans cap avant.
+
===Josep Mª de chiquet===
  
−
Als nou anys fa el primer curs de seminariste a Artana per lliure, examinant-lo en el seminari de [[Tortosa]], a on despres d’aprovar dit curs ingressa ya en ell. En el seu ingres en el [[seminari]] nomes torna a Artana en estiu i Nadal, transcurrin en la ciutat de l’[[Ebre]] la seua joventut. Estant en Tortosa don José Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianiste, enviant als [[Jocs Florals]] de [[Burriana]] un artícul escrit en llengua valenciana , encara no s’havien publicat les 'normes del 32' en les que Don José Maria no ha escrit mai en sa vida.  
+
Assistix molt poquet a l’escola pública i se li busca un professor particular al que lo chicotet Don José María també se negava, sent s’agüelo, el que bastó en ma va fer entrar en costura, al poc temps ya estava fent discursos davant de l’inspector de l’época. Fins als nou anys la seua vida i la seua educació transcurrixen en Artana tenint al final d'esta etapa com a educador a Mossén Avella capellà beneficiat en Artana.  
  
−
==En Tortosa==
+
D’aquella época en Artana Don José María lo primer que recorda es quan varen possar les fonts públiques i les seues interpretacions en les obres de teatre que organisava en festes Mossén Avella
  
−
Estant en Tortosa, don Jose Mª era el corrector del que despres fon el [[Cardenal Tarancón]], sent condiscipuls en el seminari, junts van fer oposicions a beca i junts van passar del colege de [[Sant Josep]] a fer primer de [[Filosofia]], aprovada dita oposicio, pagaven una pesseta com a mija beca. D’aquella época recorda la travessura d’haver encerat en un ciri tota la pizarra per a que el mestre no puguera escriure en ella a l´esvarar-li el clarió, recorda que un supossat companyer va correr a denunciar dit acte als superiors per a “fer mèrits”, comentant don José María que mai ha actuat de dita forma per considerar-la deslleal i convinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avis este de lo que per desgracia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe com ell ho puguen compendre l´enveja.
+
En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educació fon s’agüelo, secretari de l’Ajuntament d'Artana, qui li va prohibir parlar la [[llengua valenciana]], negant-se don José María a dita imposició argumentant que mai li podria negar el dret a parlar l'idioma de sa mare, degut a esta circumstància no recorda haver tengut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà a un gos, ni fer casi cap barrabassada, sempre actuava com un chiquet “modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capellà pensaren que el jove don José María complira en eixa ilusió ara depositada en ell, i en l'ilusió de sa mare de que el seu fill fora el retor d'Artana i puguera donar carrera als seus germans, puix l'economia familiar era molt llimitada, sent Don José María el que va traure als seus germans cap avant.  
  
−
==Estudiant i bibliofil==
+
Als nou anys fa el primer curs de seminariste a Artana per lliure, examinant-lo en el seminari de [[Tortosa]], a on despuix d'aprovar dit curs ingressa ya en ell. En el seu ingres en el [[seminari]] a soles torna a Artana en l'estiu i Nadal, transcurrint en la ciutat de l’[[Ebre]] la seua joventut. Estant en Tortosa don José Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianiste, enviant als [[Jocs Florals]] de [[Burriana]] un artícul escrit en llengua valenciana , encara no s’havien publicat les 'normes del 32' en les que Don José Maria no ha escrit mai en sa vida.
  
−
Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en [[Tortosa]] i els dos últims en [[Valéncia]], en el primer se va llicenciar i en el segon se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, només els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferencia per els llibres de filosofia, historia natural i noveles, sempre havia tingut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocacio frustada va ser la d´advocat pero els condicionaments economics de la seua familia li ho van impedir.
+
===En Tortosa===
  
 +
Estant en Tortosa, don José Mª era el corrector del que despuix fon el [[Cardenal Tarancón]], sent condiscípuls en el seminari, junts varen fer oposicions a beca i junts varen passar del colege de [[Sant Josep]] a fer primer de [[Filosofia]], aprovada dita oposició, pagaven una pesseta com a mija beca. D’aquella época recorda la travessura d'haver encerat en un ciri tota la pissarra per a que el mestre no puguera escriure en ella a l'esvarar-li el clarió, recorda que un supost companyer va còrrer a denunciar dit acte als superiors per a “fer mèrits”, comentant don José María que mai ha actuat de dita forma per considerar-la deslleal i convinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avís este de lo que per desgràcia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe com ell ho puguen compendre l'enveja.
  
−
==Doctor en 21 anys==
+
===Estudiant i bibliòfil===
  
−
Don José Maria als 21 anys ya era Doctor en [[Teologia]], tot un prodigi, i que després fora llicenciat en Filosofia i Lletres , en [[Filologia]], que tinguera càrrecs provincials de gran importancia, que fora el primer capellà en tindre una ràdio, en tindre una tele, un coche, que acodira a les Tertulies del [[Cassino Antic de Castelló]], recibira revistes en francés, passejara pel carrer Major de [[Castelló]] en un dels temps en el que els capellans anaven per els carrerons en un trage de color i un sombrero de palla, en fi que don José Maria era un innovador, anava avançat al seu temps, era en definitiva distint de tots .
+
Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en [[Tortosa]] i els dos últims en [[Valéncia]], en el primer se va llicenciar i en el segón se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, a soles els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferència pels llibres de filosofia, història natural i noveles, sempre havia tengut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocació frustada va ser la d'advocat pero els condicionaments econòmics de la seua família li ho varen impedir.  
  
−
==La seua primera missa==
+
===Doctor en 21 anys===
  
−
Als vintidos anys va cantar missa demanant dispensa per edat a Roma (puix fins als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur Cardenal Tarancón, que fou ordenat diacono junt , com :si no, a don José Maria. Curiosament el rector del Seminari, encara que era burrianenc, va assistir a Artana a la ordenacio de capellà de don José Maria, tal vegada el [[Cardenal]] que en gloria esté, haja perdonat a don José Maria este fet.  
+
Don José Maria als 21 anys ya era Doctor en [[Teologia]], tot un prodigi, i que despuix fora llicenciat en Filosofia i Lletres , en [[Filologia]], que tinguera càrrecs provincials de gran importància, que fora el primer capellà en tindre una ràdio, en tindre una tele, un coche, que acodira a les Tertulies del [[Cassino Antic de Castelló]], recibira revistes en francés, passejara pel carrer Major de [[Castelló]] en un dels temps en el que els capellans anaven pels carrerons en un trage de color i un sombrero de palla, en fi que don José Maria era un innovador, anava avançat al seu temps, era en definitiva distint de tots .
  
−
==Gran estudiant i espirt rebel==
+
===La seua primera missa===
  
−
En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillanment dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era oral davant de jurat, eixe president castellonero ell li va dir “ ha fet voste la prova en mes que suficiencia, ya l’escriure cal Bisbe de Tortosa per a que li done la catedra que voste vullga, que voste la desempenyarà en competencia”, pero en visita del [[Bisbe]] a Artana el capellà que acompanyava al Bisbe va voldre que don José Maria anara de famul (capellà del Bisbe) , cosa que no agradava gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellaren que triara dita opció puix seria el cami per a accedir en rapidea a una cangia don José Maria es va negar, ya que eixe a pesar de ser un camí facil no era del seu agrat. El castic va ser que no li van donar cap catedra el van tindre sense fer res en Artana, parat durant un temps perdent per un any la possibilitat de accedir al Doctorat en [[Dret Canonic]] degut com ya hem dit ans, a la economia familiar insuficient com per a enviar-lo un any més a [[Valéncia]].  
+
Als vintidós anys va cantar missa demanant dispensa per edat a Roma (puix fins als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur [[Cardenal Tarancón]], que fon ordenat diaca junt, com si no, a don José Maria. Curiosament el rector del Seminari, encara que era burrianenc, va assistir a Artana a l'ordenació de capellà de don José Maria, tal vegada el [[Cardenal]] que en glòria esté, haja perdonat a don José Maria este fet.
  
−
==Servici militar==
+
===Gran estudiant i espírit rebel===
  
−
Despres de tot aixo l’enviaren de Vicari a la [[Serra Engarceran]], poble de les comarques centrals castelloneres, estant alli te que fer el servici militar de cota, destinat com a capellà a l’escola de analfabets, encara que don José Maria volia ser capellà de regiment, per agradar-li sempre el apostolat de massa, alli donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, també i una vegada mes mos trobem en la :coincidencia de trobar-mos al entonces mossen Tarancón, al costat de don José Maria.  
+
En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillantment dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era oral davant de jurat, eixe president [[castelloner]], ell li va dir “ha fet vosté la prova en més que suficiència, ya l’escriuré cal bisbe de Tortosa per a que li done la càtedra que vosté vullga, que vosté la desempenyarà en competència”, pero en visita del [[Bisbe]] a Artana el capellà que acompanyava al Bisbe va voldre que don José Maria anara de fàmul (capellà del Bisbe), cosa que no agradava gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellàren que triara dita opció puix sería el camí per a accedir en rapidea a una canongia don José Maria es va negar, ya que eixe, a pesar de ser un camí fàcil no era del seu agrat. El castic va ser que no li varen donar cap càtedra i el varen tindre sense fer res en Artana, parat durant un temps, perdent per un any la possibilitat d'accedir al Doctorat en [[Dret Canònic]] degut com ya hem dit ans, a l'economia familiar insuficient com per a enviar-lo un any més a [[Valéncia]].
  
−
A l’acabar el servici militar, el traslladen tal vegada per incompatibilitat en el retor de la Serra d’Engarceran, home arcaic que se negava inclus al cant en missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa asiduitat, al ser preguntat per la banda de música de la Serra de si se podria tocar en la missa don José Maria va contestar que per supost que si puix com dia [[Sant Pau]] ell faria de tot per a portar-los a l’acte liturgic, el retor d’alli considerava tot aixo com a actes anti-liturgics.
+
===Servici militar===
  
−
== IIª Republica==
+
Despuix de tot això l’enviàren de Vicari a la [[Serra d'En Garceran]], poble de les comarques centrals castellonenques, estant allí té que fer el servici militar de quota, destinat com a capellà a l’escola d'analfabets, encara que don José Maria volia ser capellà de regiment, per agradar-li sempre l'apostolat de massa, allí donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, també i una vegada més mos trobem en la coincidència de trobar-mos a l'entonces mossén Tarancón, al costat de don José Maria.
  
−
El seu nou destí serà en un poble situat en el cor de la [[Serra d’Espadà]], [[Ahin]], pero en la condició de que encara que Ahin se trobara prop d’Artana no estiguera sempre en el seu poble. En Ahin Don Jose Maria es va a integrar com a un més del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la “chomba”, era amic de tots els jovens , va tindre alli la primera [[ràdio]] del poble i la gent anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia alli dins eren dimonis puix no havien vist mai cap aparato de radio. Eren temps de la [[Republica]] i un dia acudiren a visitar-lo uns amics de Castelló de ideologia republicana, un d’ells era el Sr. [[Segarra Bernat]] que va ser tinent d’alcalde republicà de l’época i que tenia la intencio de fer-lo beninfet de [[Lledo]] cosa que Don Jose Maria no va voler acceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que li oferia la possibilitat d’una vida a montó més fàcil de la que portava.  
+
A l’acabar el servici militar, el traslladen tal vegada per incompatibilitat en el retor de la Serra d'Engarceràn, home arcàic que se negava inclús al cant en missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa assiduïtat, al ser preguntat per la banda de música de la Serra de si se podria tocar en la missa don José Maria va contestar que per supost que si puix com dia [[Sant Pau]] ell faria de tot per a portar-los a l’acte llitúrgic, el retor d'allí considerava tot això com a actes anti-llitúrgics.
  
−
Un dia els amos d’[[arròs SOS]] d’[[Algemesi]] que eren estiuejants al poble portaren un aparato fabulos de ràdio i en la iglesia possaren la missa de [[Beethoven]] que va durar dos hores, fou un exit, enterant-se els d’[[Eslida]] i demanant estos permis al obispat per a poder fer la missa també en ràdio, els contestaren que no que aixo estava prohibit, com dia ans a Don Jose Maria el tenien per modern per tota esta serie de coses.
+
===La II República===
  
−
Don Jose Maria en aquells dificils temps era vollgut per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d’[[Azaña]] , ell volia estar en tota la gent, en els homens del poble encara que d’estos hi havia poquets puix la majoria anaven de temporà a la [[sega]] o a [[França]] a la [[verema]].  
+
El seu nou destí serà en un poble situat en el cor de la [[Serra d'Espadà]], [[Ahín]], pero en la condició de que encara que Ahín se trobara prop d'Artana no estiguera sempre en el seu poble. En Ahín Don José María es va a integrar com a un més del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la corda, era amic de tots els jòvens, va tindre allí la primera [[ràdio]] del poble i la gent anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia allí dins eren dimonis puix no havien vist mai cap aparat de ràdio. Eren temps de la [[República]] i un dia acudiren a visitar-lo uns amics de Castelló d'ideologia republicana, un d'ells era el Sr. [[Segarra Bernat]] que va ser tinent d'alcalde republicà de l’época i que tenia l'intenció de fer-lo beninfet de [[Lledo]] cosa que Don Jose Maria no va voler acceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que li oferia la possibilitat d'una vida a montó més fàcil de la que portava.  
  
−
Un dia van apareixer en el poble en propaganda electoral els republicans de [[Castelló]], un espardenyer que després va ser diputat, els encapçalava, es ficaren davant de la iglesia diguent que no havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i allo acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al cassino dels radicals prenent un café la mar d’amics. La gent tenia por de que a Don Jose Maria li passara algo, pero ell se sentia protegit per les amistats republicanes que tenia en Castelló, este fet fou comentari de l'época en tota la contornà.  
+
Un dia els amos d'[[arròs SOS]] d'[[Algemesí]] que eren estiuejants al poble portàren un aparat fabulos de ràdio i en l'iglésia possàren la missa de [[Beethoven]] que va durar dos hores, fon un èxit, enterant-se els d'[[Eslida]] i demanant estos permís al bisbat per a poder fer la missa també en ràdio, els contestàren que no que això estava prohibit, com dia ans a Don José María el tenien per modern per tota esta série de coses.  
  
−
==L'Adeu d'Ahin==
+
Don José María en aquells difícils temps era vollgut per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d'[[Manuel Azaña|Azaña]], ell volia estar en tota la gent, en els hòmens del poble encara que d'estos hi havia poquets puix la majoria anaven de temporà a la [[sega]] o a [[França]] a la [[verema]].
  
−
Estant en Ahin va fer el bachillerat per lliure en el [[Institut Lluis Vives]] de [[Valencia]] i la carrera de mestre també en la capital del Reine. Quan va acabar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a [[Barcelona]], la despedida d’Ahin fou trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma.  
+
Un dia varen apareixer en el poble en propaganda electoral els republicans de [[Castelló]], un espardenyer que despuix va ser diputat, els encapçalava, es ficaren davant de l'iglésia diguent que no havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i allò acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al cassino dels radicals prenent un café la mar d'amics. La gent tenia por de que a Don José María li passara alguna cosa, pero ell se sentia protegit per les amistats republicanes que tenia en Castelló, este fet fon comentari de l'época en tota la contornà.
  
−
Don Jose Maria se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiaren en la “Normal”, tots al seu conter, pero com ell diu eren espavilats i ells se van valdre per a acabar les carreres, més avant ell i els seus germans representaren als estaments de l'época. Com en els escolapios de Barcelona necessitaven un mestre, i en les odes religioses d’entonces tenien prohibit l’ensenyança , Don Jose Maria fou el mestre dels chiquets de parvuls, recorda com se deprenien cantant algunes lliçons com “ la puerta que uno abre debe cerrarla inmediatamente”, Don Jose Maria fea al mateix temps Filosofia i Lletres, Seccio de Romaniques en la [[Universitat de Barcelona]], de dia treballava en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en aixo unes oposicions a professor en l’escola de [[Santa Maria del Mar]], una parroquia de Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i alli va exercir fins que va arribar la Guerra.
+
===L'Adeu d'Aïn===
  
−
==La guerra civil==
+
Estant en [[Aïn|Ahín]] va fer el bachillerat per lliure en l'[[Institut Lluís Vives (Valéncia)|Institut Lluís Vives]] de [[Valéncia]] i la carrera de mestre també en la capital del [[Regne de Valéncia|Regne]]. Quan va acabar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a [[Barcelona]], la despedida d'Ahín fon trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma.
−
===El 18 de Juliol, aplega la guerra===
 
  
−
El [[18 de juliol]] el va pillar en [[Barcelona]], fent de professor, en aquells lluntants dies, alla a on havia un capellà totes les seues pertenencies eren saquejades i si el capellà era trobat, la seua sort era la de caure fusellat, se destapaven les tombes de les monges, horrors molts d’horrors que porten les Guerres entre germans.  
+
Don José María se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiàren en la “Normal”, tots al seu conter, pero com ell diu eren espavilats i ells se varen valdre per a acabar les carreres, més avant ell i els seus germans representàren als estaments de l'época. Com en els escolapios de Barcelona necessitaven un mestre, i en les odes religioses d'entonces tenien prohibit l’ensenyança , Don José María fon el mestre dels chiquets de pàrvuls, recorda com se deprenien cantant algunes lliçons com “la puerta que uno abre debe cerrarla inmediatamente”, Don Jose Maria feya al mateix temps Filosofia i Lletres, Secció de Romàniques en l'[[Universitat de Barcelona]], de dia treballava en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en això unes oposicions a professor en l’escola de [[Santa Maria del Mar]], una parroquia de Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i allí va eixercir fins que va arribar la Guerra.
  
−
Don Jose Maria se va llevar la sotana i va estar amagat com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, estant alli van anar a buscar-lo a sa casa, i encara que van trobar part de les seues pertenencies no el trovaren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar, que tenia que fugir, i no per el porter que encara sent com era de la [[CNT]], el va ajudar i el va amagar.
+
===La guerra civil===
  
−
Com Don Jose Maria havia fet les oposicions a professor en [[Barcelona]] i tenia el carnet com a professor , li van fer un “pase” com a tal, amagant la seua condició de capellà, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut saquejada. La Guerra li va portar inclús la fatal perdua d’un germà seu en el front de Teruel.
+
====El 18 de Juliol, aplega la guerra====
  
−
===Torna a Artana===
+
El [[18 de juliol]] el va pillar en [[Barcelona]], fent de professor, en aquells lluntants dies, allà a on havia un capellà totes les seues pertenències eren saquejades i si el capellà era trobat, la seua sort era la de caure fusellat, se destapaven les tombes de les monges, horrors molts d'horrors que porten les guerres entre germans.
  
−
Ya en Artana Don José Maria passejava inclus junt a un seminariste per el poble, eren temps en els que encara podia passejar, aixo si de paisà, per els carres d’Artana. Fins que va arribar el dia de [[Sant Miquel]] a finals de [[setembre]], en el que la persecució de religiosos va aplegar al seu moment més terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els capellans i religiosos.
+
Don José María se va llevar la sotana i va estar amagat com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, estant allí varen anar a buscar-lo a sa casa, i encara que varen trobar part de les seues pertenències no el trobàren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar, que tenia que fugir, i no pel porter que encara sent com era de la [[CNT]], el va ajudar i el va amagar.  
  
−
Don Jose Maria fins a eixe dia i en un principi se va amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari d’una habitació, en la mala sort que l’armari va caure en Don Jose Maria dins, pujaren i el trovaren, pero com Don Jose Maria era home que se fea en tots , els membres de la UGT el defensaren puix lo coneixien de les visites que ell fea a la biblioteca de la [[UGT]] en Artana, en la que els agarrava llibres per a consultar i llegir-los, ademés digueren que Don Jose Maria exercia de mestre en [[Barcelona]] i ya no de capellà.  
+
Com Don José María havia fet les oposicions a professor en Barcelona i tenia el carnet com a professor, li varen fer un “pase” com a tal, amagant la seua condició de capellà, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut saquejada. La guerra li va portar inclús la fatal pèrdua d'un germà seu en el front de [[Teruel]].  
  
−
Pero despres d’aço Don Jose Maria se’n va anar a la casa del seu cosi que era el secretari de la [[UGT]] pensant que alli no el trovarien, el seu cosi li va oferir la possibilitat d’anar a la guerra com a Tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduacio, pero Don Jose Maria no accedi ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren si que ho feren, i al acabar la guerra tornaren a exercir com a capellans, inclús algun que havia ballat en les chiques en el bando republicà.
+
====Torna a Artana====
  
−
===Segon viage a Barcelona===
+
Ya en Artana Don José María passejava inclús junt a un seminariste pel poble, eren temps en els que encara podia passejar, això sí de paisà, pels carres d'Artana. Fins que va arribar el dia de [[Sant Miquel]] a finals de [[setembre]], en el que la persecució de religiosos va aplegar al seu moment més terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els capellans i religiosos.
  
−
Dies ans del dia de Sant Miquel , Don Jose Maria en el carnet d’un mestre de [[Castelló]] amic d’ell que per necessitat s’havia fet comunista, (recordem que en aquell temps dits documents no portaven foto), se’n va anar cap a [[Barcelona]], amagat per a eixir d’Artana dins d’un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanaren que s’identificara, no fa falta dir que el patiment d’aquells moments fou imborrable, la seua vida penjava d’un filet, puix era el moment més virulent en la persecució religiosa, cosa que va canviar cap al final de la guerra.  
+
Don José María fins ad eixe dia i en un principi se va amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari d'una habitació, en la mala sort que l’armari va caure en Don José María dins, pujaren i el trobàren, pero com Don José María era home que se feya en tots, els membres de la UGT el defengueren puix el coneixien de les visites que ell feya a la biblioteca de la [[UGT]] en Artana, en la que els agarrava llibres per a consultar i llegir-los, ademés digueren que eixercia de mestre en [[Barcelona]] i ya no de capellà.  
  
−
Ya en Barcelona envià un telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “ tía Salomé grave” era la contrasenya que al vore sa mare la va plenar de felicitat. Ya en Barcelona Don Jose Maria vivia en casa d’uns amics de Vilafranca, els Guardiola, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal.  
+
Pero despuix d'açò se’n va anar a la casa del seu cosí que era el secretari de la UGT pensant que allí no el trobàrien, el seu cosí li va oferir la possibilitat d'anar a la guerra com a tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduació, pero no accedí ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren sí que ho feren, i a l'acabar la guerra tornàren a eixercir com a capellans, inclús algú que havia ballat en les chiques en el bando republicà.  
  
−
Com els seus germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don Jose Maria s’en anà en ells, encara que alli sempre estava amagat, inclús quan arribaven visites des d’Artana dient-los als visitants que Don Jose Maria estava en [[França]]. Don Jose Maria gracies als amics que li buscaren el primer treball, va trobar un atre, en el que ya inclús cobrava i tot, de bateries d’automovils, fent-se alli passar per cassat per a aullentar les possibles pretenents que en fins matrimonials l’eixiren, Don Jose Maria se va tindre que inventar una vida paralela en la que la seua dona i els seus chiquets residien en [[Valéncia]]. Recorda la presencia davant d’ell en la fabrica del mateix [[Durruti]], que preguntava per unes bateries de coche.
+
====Segon viage a Barcelona====
  
−
===El profugo Josep Maria===
+
Dies ans del dia de Sant Miquel , Don José María en el carnet d'un mestre de [[Castelló]] amic d'ell que per necessitat s’havia fet comunista (recordem que en aquell temps dits documents no portaven foto), se’n va anar cap a [[Barcelona]], amagat per a eixir d'Artana dins d'un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanàren que s’identificara, no fa falta dir que el patiment d'aquells moments fon imborrable, la seua vida penjava d'un filet, puix era el moment més virulent en la persecució religiosa, cosa que va canviar cap al final de la guerra.
  
−
Quan cridaren a la seua quinta Don Jose Maria se va tindre que amagar, convertint-se en un profugo, fins a la Ordre de [[Prieto]] en Giner de [[1939]] en la que se reconeixia el dret a la objeccio de conciencia dels capellans, en este temps ya se deixaren les persecusions a l’iglesia i inclús el mateix [[General Rojo]] buscava un capellà per a poder batejar al seu net. Don Jose Maria es va fer objetor, acollint-se a la [[Ordre de Prieto]] prestant servicis com a sanitari en un hospital primer després ya fora del hospital estigué en [[Tarragona]], i [[Cambrils]] (a on va dir missa en una habitacio amagat, va assistir a moribunts, malalts, o inclús a amagaes va donar la comunió a chiquets).  
+
Ya en Barcelona envià un telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “tía Salomé grave” era la contrasenya que al vore sa mare la va omplirde felicitat. Ya en Barcelona Don José María vivia en casa d'uns amics de [[Vilafranca]], els Guardiola, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal.  
  
−
===En la zona nacional===
+
Com els seus germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don José María s’en anà en ells, encara que allí sempre estava amagat, inclús quan arribaven visites des d'Artana dient-los als visitants que estava en [[França]]. Gràcies als amics que li buscaren el primer treball, va trobar un atre, en el que ya inclús cobrava i tot, de bateries d'automòvils, fent-se allí passar per casat per a alluntar a les possibles pretenents que en fins matrimonials l’eixiren, se va tindre que inventar una vida paralela en la que la seua dòna i els seus chiquets residien en [[Valéncia]]. Recorda la presència davant d'ell en la fabrica del mateix [[Durruti]], que preguntava per unes bateries de coche.
  
−
Tot aço fins que el dia de [[Sant Antoni]] se va passar a la zona nacional, presentant-se davant d’ells dient-los que era capellà, estos el presentaren al capellà del regiment, que va resultar ser un frare del [[Desert de les Palmes]], que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmació no era massa veritat.
+
====El pròfuc Josep Maria====
  
−
Dies més tart el juridic dels nacionals li feu el passe per a poder anar a Castelló, eixint de la comparecencia davant del juridic per a solicitar-li el mencionat passe es va trobar una paraeta en la que hi havia aliments com [[chocolate]] o [[pa]] per auxiliar als necessitats, resultant que el camió de la paraeta, se’n anava al dia següent cap a [[Castelló]], Don Jose Maria els va demanar si podria anar en ells al viage de retorn a la seua terra, i com no al dia següent allí estava, no trobant en un primer moment el camió, motiu que el va assustar sobremanera veent-lo en un carrer prop d’allí i corregent darrere d’ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fou al pujar dins, estaven alli sentats els seus amics republicans de Castelló que acudien a vore-lo quan estava en Ahin, pero ara eren nacionalistes, i com a tals vestien.  
+
Quan cridaren a la seua quinta Don José María se va tindre que amagar, convertint-se en un pròfuc, fins a la Orde de [[Prieto]] en [[giner]] de l'any [[1939]] en la que se reconeixia el dret a la objecció de conciència dels capellans, en eixe temps ya se deixaren les persecusions a l’iglésia i inclús el mateix [[General Rojo]] buscava un capellà per a poder batejar al seu net. Don José María es va fer objector, acollint-se a la [[Orde de Prieto]] prestant servicis com a sanitari en un hospital primer i despuix ya fora de l'hospital estigué en [[Tarragona]], i [[Cambrils]] (A on va dir missa en una habitació amagat, va assistir a moribunts, malalts, o inclús a amagaes va donar la comunió a chiquets).
  
−
===Per fi s'acaba la guerra===
+
====En la zona nacional====
  
−
Ya en Castelló se’n va anar a [[Saragossa]] com a capellà de regiment. Més tart va partir a Barcelona a on va assistir com a capellà a una execució en el [[Camp de La Bota de Barcelona]], no més un dels que anaven a ser executats va voler parlar en ell per a demanar-li que donara a la seua família unes pertenencies personals una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a casa dels familiars del executat recorda la cara de terror que li van fer a l’obrir la porta i al preguntar-li pel ser vollgut, Don Jose Maria després d’entregar les pertenencies que havien segut depositades en la seua persona i dir-los la fatal noticia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull, i mai més va voler presenciar una execució, sent des d’eixe dia un foribund detractor de la pena de mort.  
+
Tot açò fins que el dia de [[Sant Antoni]] se va passar a la zona nacional, presentant-se davant d'ells dient-los que era capellà, estos el presentàren al capellà del regiment, que va resultar ser un frare del [[Desert de les Palmes]], que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmació no era massa veritat.  
  
−
==Josep Maria Vicari de la Trinitat==
+
Dies més tart el jurídic dels nacionals li feu el passe per a poder anar a Castelló, eixint de la comparecència davant del jurídic per a solicitar-li el mencionat passe es va trobar una paraeta en la que hi havia aliments com [[chocolate]] o [[pa]] per auxiliar als necessitats, resultant que el camió de la paraeta, se’n anava al dia següent cap a [[Castelló]], Don Jose Maria els va demanar si podria anar en ells al viage de retorn a la seua terra, i com no al dia següent allí estava, no trobant en un primer moment el camió, motiu que el va assustar sobremanera veent-lo en un carrer prop d'allí i correguent darrere d'ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fon al pujar dins, estaven allí sentats els seus amics republicans de Castelló que acodien a vore-lo quan estava en Ahín, pero ara eren nacionals, i com a tals vestien.
  
−
Al tornar a Castelló el van nombrar vicari de la [[Iglesia de la Trinitat]], pero la seua dedicacio a la ensenyança en l’Institut de Castelló, el fea ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que limitava la seua dedicacio a l’iglesia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.
+
====Per fi s'acaba la guerra====
  
−
==Capellà del monges Carmelites==
+
Ya en Castelló se’n va anar a [[Saragossa]] com a capellà de regiment. Més tart va partir a Barcelona a on va assistir com a capellà a una eixecució en el [[Camp de La Bota de Barcelona]], a soles un dels que anaven a ser eixecutats va voler parlar en ell per a demanar-li que donara a la seua família unes pertinences personals, una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a casa dels familiars del eixecutat recorda la cara de terror que li varen fer a l’obrir la porta i al preguntar-li pel ser vollgut, Don José María despuix d'entregar les pertinences que havien segut depositades en la seua persona i dir-los la fatal notícia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull, i mai més va voler presenciar una eixecució, sent des d'eixe dia un foribunt detractor de la pena de mort.
  
−
Després el feren capella de les [[monges Carmelites]] (la creme de Castelló), eren anys en que el clamor popular (com ara ho fa) demanava el obispat de Castelló, convertint-se Don Jose Maria en un dels liders més destacats en esta lluita, cosa que com vorem li va reportar la enemistat del bisbe de Tortosa.
+
===Josep Maria, Vicari de la Trinitat===
  
−
==En Josep Maria catedratic==
+
Al tornar a [[Castelló]] el varen nomenar vicari de la [[Iglésia de la Santíssima Trinitat (Castelló)|Iglesia de la Trinitat de Castelló]], pero la seua dedicació a l'ensenyança en l’Institut de Castelló, el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que llimitava la seua dedicació a l’iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.
  
−
Va obtindre Don Jose Maria dos catedres, la de Religio i la de [[Llati]], destacant els seus llibres de text de [[bachillerat]] utilisats com a llibres de religio que se vengueren per tota [[Espanya]], inclus en [[Africa]] i en [[Amèrica del Sur]], llibres que cada any en una nova edicio renovava, en l’última edicio que d’estos llibres se va fer Don Jose Maria recorda els 24.000 que la seua germana va empaquetar per a enviar-los per tots els Instituts espanyols.
+
===Capellà de les monges Carmelites===
  
−
En quan a la seua dedicacio al [[llatí]] el buscaren inclús per a fer uns cursos en la [[Universitat de Salamanca]], envoltats de catedratics de tot lo món, va fer la traduccio de 8 llibres de [[Plauto]] (com especialista en llati classic que es) publicats per [[Espasa-Calpe]]. Algunes d’estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en [[Buenos Aires]] de Teatre llatí i [[grec]], fent la traducció del grec el jesuita i professor de la Universitat de Salamanca [[Elgorriaga]], guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.  
+
Despuix el feren capellà de les [[monges Carmelites]] (la "creme" de Castelló), eren anys en que el clamor popular demanava el bisbat de Castelló, convertint-se Don José Maria en un dels líders més destacats en esta lluita, cosa que com vorem li va reportar la enemistat del bisbe de Tortosa.  
  
−
En eixos anys en [[Castelló]] Don Jose Maria a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humanista, lo mes importat per ad ell van ser els demes, sent sobre tot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jovens als que retava a una partida a escacs.
+
===En Josep Maria, Catedràtic===
  
−
Com diem anteriorment, Don Jose Maria fou de les persones que foren basiques per a la creacio de l’[[obispat de Segorbe-Castelló]], aspiracio que fou i és un clam en tota la provincia de Castelló, se va intercedir en este tema davant [[Serrano Suñer]], la [[Conferencia Episcopal]], la [[Santa Sede]], Don Jose Maria fou l’assesor eclesiastic en este tema d’aquells que reivindicaven dit obispat, pero tot aço li portà l’odi del Obispo de Tortosa, que el va amenaçar en diverses vegades en enviar-lo a [[Chodos]], o inclus oferint-li una [[Canongia]] com a archiver en Tortosa la qüestio era tindrel ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen secessioniste, Don Jose Maria no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del obispo de [[Tortosa]] va aprovar les oposicions que se feren en [[Segorbe]] per accedir a Canonge.  
+
Va obtindre Don José María dos càtedres, la de Religió i la de [[Llatí]], destacant els seus llibres de text de [[bachillerat]] utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota [[Espanya]], inclús en [[Africa]] i en [[Amèrica del Sur]], llibres que cada any en una nova edició renovava, en l’última edició que d'estos llibres se va fer Don José María recorda els 24.000 que la seua germana va empaquetar per a enviar-los per tots els instituts espanyols.  
  
−
==El catedratic Guinot en Albacete==
+
En quan a la seua dedicació al [[llatí]] el buscaren inclús per a fer uns cursos en l'[[Universitat de Salamanca]], rodejat de catedràtics de tot lo món, va fer la traducció de 8 llibres de [[Plauto]] (com especialiste en llatí clàssic) publicats per [[Espasa-Calpe]]. Algunes d'estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en [[Buenos Aires]] de Teatre llatí i [[grec]], fent la traducció del grec el [[jesuïta]] i professor de l'Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.
  
−
En l’any [[1960]] Don Jose Maria va aprovar les oposicions que se feren en [[Madrit]] i va accedir a la plaça de catedratic de llatí en la ciutat d’[[Albacete]], durant tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d’ella les excursions per les seues contornades, pero sobre tot les Tertulies de gran nivell que alli se feen, protagonisades per gent que simbolisava el progresisme cultural de l'época.  
+
En eixos anys en [[Castelló]] Don José María a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humaniste, lo més importat per ad ell varen ser els demés, sent sobretot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jóvens als que retava a una partida a [[escacs]].  
  
−
Estant en Albacete va a tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona desti que després de conseguir, i estar un any en la ciutan condal, va permutar en un canvi per la ciutat de Castelló, ciutat de la que quan se’n anava no més pensava en tornar a ella.  
+
Com diem anteriorment, Don José María fon de les persones que foren bàsiques per a la creacio de l’[[Diòcesis de Sogorp-Castelló|Bisbat de Sogorp-Castelló]], aspiració que fon i és un clam en tota la província de Castelló, se va intercedir en este tema davant [[Ramón Serrano Suñer|Serrano Suñer]], la [[Conferència Episcopal Espanyola|Conferència Episcopal]], la [[Santa Sèu]], fon l’assessor eclesiàstic en este tema d'aquells que reivindicaven dit bisbat, pero tot açò li portà l’odi del Bisbe de Tortosa, que el va amenaçar en diverses ocasions en enviar-lo a [[Chodos]], o inclús oferint-li una [[Canongia]] com a archiver en Tortosa la qüestió era tindre´l ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen seccessioniste, pero no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del bisbe de [[Tortosa]] va aprovar les oposicions que se feren en [[Sogorp]] per accedir a Canonge.
  
−
==Torna a Castelló==
+
===El catedràtic Guinot en Albacete===
  
−
Mos trobem en l’any [[1964]], i Don Jose Maria en el seu regrés a Castelló dona classes en l’Institut femeni, fins a l’any [[1977]], en el que al cumplir 70 anys deixa de desenrollar eixes tasques.  
+
En l’any [[1960]] Don José María va aprovar les oposicions que se feren en [[Madrit]] i va accedir a la plaça de catedràtic de llatí en la ciutat d'[[Albacete]], durant tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d'ella les excursions per les seues contornades, pero sobretot les tertulies de gran nivell que allí se feyen, protagonisades per gent que simbolisava el progressisme cultural de l'época.  
  
−
Es just eixe any [[1977]], quan Don Jose Maria dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de el 77 al 82 publica articuls tots els dumenges en lo [[Diari Mediterraneo]] de Castelló. En [[1982]] sufrix una delicada operació que el porta al quirofan el dia de Sant Josep, tant a penes dos semanes despres Don Jose Maria, en coche que li va enviar Donya [[Ampar Cabanes]] partix cap a Valencia per a participar en les reunions d’oficialisació de la Ortografia de l´Academia. Alli Don Jose Maria descubrix a les [[normes de Castelló]] com el vertader intent de [[Cavall de Troya]] dins la Cultura Valenciana.  
+
Estant en Albacete va tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona destí que despuix de conseguir, i estar un any en la ciutat comtal, va permutar en un canvi per la ciutat de Castelló, ciutat de la que quan se’n anava a soles pensava en tornar ad ella.  
  
−
==En Josep Maria Guinot Galan de la RACV==
+
===Torna a Castelló===
  
−
Més tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filologica de la [[Real Academia de Cultura Valenciana]], a on les seues colaboracions han segut proliferes, destacan la seua obra sobre fonetica i gramatica.  
+
Mos trobem en l'any [[1964]], i Don José María en el seu regrés a Castelló dona classes en l'Institut femení, fins a l'any [[1977]], en el que al complir 70 anys deixa de desenrollar eixes tasques.
  
−
I és en este [[1982]] quan junt al ondero Insa Ten ideen l’[[Associacio Cultural Cardona Vives]] , reunint al catedratic de grec Don [[Víctor Bort]], al historiador Sr, [[Gascó]], a Don [[Leopolt Penyarroja]] i a d’atres per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d’anys i ostentant actualment la presidencia honorifica de la mateixa.
+
== Defensa de la cultura valenciana ==
 +
[[Image:rrenou.jpg|thumb|250px|Portada revista Renou]]
 +
Es just en eixe any 1977, quan Don José María dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de l'any 1977 fin a l'any 1982 publica artículs tots els dumenges en el periòdic ''[[Mediterráneo]]'' de Castelló. En [[1982]] sofrix una delicada operació que el porta al quiròfan el dia de [[Sant Josep]], tant a penes dos semanes despuix Don José María, en coche que li va enviar Donya [[Ampar Cabanes]], partix cap a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'[[Normes d'El Puig|Ortografia de l'Acadèmia]]. Allí Don José María descobrix a les "[[Normes de Castelló]]" com el vertader intent de [[Cavall de Troya]] dins de la [[Cultura Valenciana]].
  
−
Eixemple pera tot guia, fon Josep Maria un gran homenot, un gran humanista i un gran sabi.
+
{{Cita|Es falsa creencia, que el valencià és un dialecte del catala. Podriem dir tot lo contrari: el valencià va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que saberen fer una llengua verdaderament "estandart", de la que deprengueren a escriure en "valenciana prosa" els escritors catalans.|En Josep Maria Guinot}}
  
−
=Enllaços externs=
+
{{Cita|Alguns creuen que la pau llingüistica consistix en donar-los la rao en tot als catalanistes. La pau llingüistica es impossible en els que neguen l'existencia de la llengua valenciana i proclamen “l'unitat de la llengua” diluint el valencià dins del catala.|En Josep Maria Guinot}}
  
−
*[http://www.cardonavives.com Cardona Vives]
+
=== Treball en la RACV ===
−
*[http://www.racv.es RACV]
 
  
−
=Bibliografia=
+
Més tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filològica de la [[Real Academia de Cultura Valenciana]], a on les seues colaboracions han segut prolíferes, destacant la seua obra sobre fonètica i gramàtica.
  
−
* Federico Martinez Roda,La [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] en el seu noranta aniversari, [[2006]], Valéncia,Arts gràfiques Soler, ISBN 84-96068-81-1
+
=== Associació Cultural Cardona i Vives ===
  
−
*Renou Revista de la Associacio Cultural Cardona Vives   
+
I és en este any de [[1982]] quan junt a l'onder, Insa Ten, ideen l’[[Associacio Cultural Cardona Vives]], reunint al catedràtic de grec Don Víctor Bort, a l'historiador Sr. Gascó, a Don [[Lleopolt Penyarroja]] i a d'atres per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d'anys i ostentant actualment la presidència honorífica de la mateixa.
 +
 
 +
Eixemple per a tots, guia, fon Josep Maria un gran homenot, un gran humaniste i un gran sabi.
 +
 
 +
=== Acadèmic de la RACV ===
 +
 
 +
En l'any [[2003]] fon nomenat Acadèmic de Número de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV).
 +
 
 +
== Cites ==
 +
 
 +
{{Cita|L'ortografia valenciana llegitima es l'ortografia valenciana, açò es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, disfrassada baix de l'eufemisme de 'les normes de Castello' o 'del 32'.|''Les normes 'del 32' i l'unitat de la llengua'', per Josep Mª Guinot. Conferència en lo Rat Penat, Valéncia, 1983}}
 +
 
 +
{{Cita|El valencià es una evolucio del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I|Conferencia pronunciada per En Josep Mª Guinot, en la sèu de [[Lo Rat Penat]] (Valéncia, 11 de giner de 1983)}}
 +
 
 +
{{Cita|''El Dr. Badía Margarit publicó con fecha 16 de Octubre de 1983 un artículo en el periódico madrileño "El País" con el título "¿Existe la lengua valenciana?" en el que invitaba a una polémica "científica, objetiva sobre dicho tema, que se desarrollara en revistas especializadas". A su debido tiempo se le quiso contestar en el mismo medio de comunicación utilizado por dicho Profesor, pero fue imposible lograr la publicación sin mutilaciones de las respuestas remitidas desde Valencia''|''Fonética valenciana y catalana comparadas'' (1983), per Josep Mª Guinot}}
 +
 
 +
{{Cita|Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar més arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.|Conferència ''La personalitat de la Llengua Valenciana'' (1985), per Josep Mª Guinot}}
 +
 
 +
{{Cita|Contribuixen a diferenciar el valencià del catala, ademes de les moltes divergencies fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes, no les inclou el diccionari catala. [[Germà Colón|Germa Colon i Domenech]], l'any 1952, n'havia catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes d'uns pocs pobles; i aixo que estava escomençant (ORBIS, Tom I, nº 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia Carpio, despres d'arreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per avorriment, de tantes que n'hi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valencià, encara que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes o vulgarismes.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
 +
 
 +
{{Cita|La Llengua Valenciana literaria no es la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessio del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramatica Catalana), practicament es la de Barcelona; té tambe un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonetica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramatica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaisant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
 +
 
 +
{{Cita|Mentres no es publique per l'autoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que, circulant baix el nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua catalana. La gramatica de [[Sanchis Guarner]] es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana. La gramatica de [[Carles Salvador]], tambe en part aprofitable, no està lliure d'excessives concessions al catala. La de [[Lo Rat Penat]] es molt breu. La de [[Fullana|P. Fullana]], la mes segura, necessita chicotets retocs en l'ortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de l'[[Academia de Cultura Valenciana]] i de [[Lo Rat Penat]].|''La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic'', per En Josep Mª Guinot (Acadèmia de Cultura Valenciana. Valéncia, 1988)}}
 +
 
 +
{{Cita|''Mosén Antonio María Alcover, al corregir el nombre de su diccionario, en el prólogo del Diccionari Català-Valencià-Balear, dice que “si en algún tiempo ha existido (aquella unidad lingüística), hoy día no se puede afirmar eso seriamente”''.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Traducció al castellà). Josep Maria Guinot sobre el [[Diccionari català-valencià-balear]] de [[Mossén Alcover]]}}
 +
 
 +
{{Cita|Encara que els redactors de les bases ortografiques de 1932 no les titularen "d'ortografia catalana", per por a les protestes que aixo haguera suscitat en Valencia, son principal defecte es haver seguit cegament, en la majoria de les 34 bases, la normativa ortografica de l'Institut d'Estudis Catalans". Efectivament, l'erro principal va ser acceptar sense discussio una ortografia d'una atra llengua, excessivament etimologista, arcaisant, plena de consonants geminades i grups consonantics que no perteneixen a la fonetica actual valenciana, perque ella les ha sabiament simplificat...|''Les normes de Castello de 1932'' (1992), per Josep Mª Guinot}}
 +
 
 +
{{Cita|Les [[Normes de Castelló|normes de Castello]] establixen que per a modificar-les se necessitarà "amples acords i maximes adhesions". I això es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de l'Academia de Cultura Valenciana. En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Academia per haver establit les normes ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero dels firmants de les normes de Castello|''Les normes de Castello de 1932'' (1992), per Josep Mª Guinot}}
 +
 
 +
{{Cita|El català ad estes altures no sería català, ni hauria segut reconegut per "tots els romanistes" del món, fins i tot els catalans, que fins a 1856 ho creïen un dialecte del [[provençal]]. Va ser llavors, quan sorgix l'idea del català, com a conseqüència d'haver-ho calificat aixina [[Friedrich Diez]] en la "segona" edició de la seua obra "Grammatik der romanischen Sprache", on li dona carta de naiximent al català en personalitat independent del provençal.|Entrevista a En Josep Maria Guinot (''[[Las Provincias]]'', 14.09.1992), per [[Baltasar Bueno]]}}
 +
 
 +
{{Cita|El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps més antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat.|''En torn a la Llengua Valenciana'' (1994), per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)}}
 +
 
 +
{{Cita|[[Francisco Pérez Bayer|Pérez Bayer]], verdader poligraf del sigle XVIII, estudia els autors antics lliterats de la llengua valenciana, i recibix del P. Jesuita, Manuel Lassala, un romanç escrit en llati, grec, italià i valencià.|''En torn a la Llengua Valenciana'' (1994), per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)}}
 +
 
 +
{{Cita|Les dos llengües, valencià i catala, s'han desenrollat simultaneament i de modo diferent a traves de l'història fins al present, en que valencià i catala tenen la seua peculiar fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d'eixa diferencia són tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats. La diferencia està en que la Valencia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri, etc...), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consulat del Mar, etc...), i els escritors valencians portaren la llengua al més alt nivell d'esplendor en un sigle d'or lliterari (Martorell, Ausias March, etc...). Cosa que no va ocorrer en Catalunya a on fins fa poc els filolecs, consideraven el catala com un dialecte del provençal i al mancar d'una important història lliteraria pròpia, té que apropiar dels classics valencians...|''El secessionisme llingüistic'', per D. Josep Mª Guinot. Revista 'Renou' nº 37, juny 2000. Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló}}
 +
 
 +
{{Cita|La tactica dels enemics encoberts de Valencia seguix el següent programa:
 +
 
 +
a) La llengua de Valencia es un dialecte del catala, o siga es una llengua catalana.
 +
 
 +
b) Tenim la mateixa llengua i cultura, per lo tant la mateixa raça.
 +
 
 +
Valencia volen que siga lo mateix que Catalunya. Per consegüent, lo primer que cal defendre es la llengua i la cultura valencianes, ben diferenciades de la llengua i cultura catalanes: Valencia es distinta a Catalunya en llengua, cultura i historia.|''La reaccio igual en intensitat''. per Mossén Josep Mª Guinot i Galan (Revista Lo Rat. Nova Epoca. Octubre/Novembre 2001)}}
 +
 
 +
 
 +
{{Cita|Ningu podra en la Llengua Valenciana, heretà dels nostres pares i respalada pel poble, contra l'idea d'alguns de substituir-la per una llengua estranya com instrument de l'imperialisme catala que vol convertir a Valencia en vagó de coa dels ilussoris 'països catalans'.|[[Revista Renou]] (nº 45, març 2003). Associació Cultural Cardona Vives de Castelló}}
 +
 
 +
{{Cita|P.-¿El valencià i el catala son la mateixa llengua o diferents?
 +
 
 +
R.-Son diferents. Sobretot en la fonetica (la pronunciacio), pero tambe en la morfologia i la sintaxis. Quan un valencià ou a un catala, de forma immediata ho percebix.
 +
 
 +
P.-Vosté es considerat un dels grans escritors en Llengua Valenciana d’este sigle. ¿Està en perill la Llengua Valenciana?
 +
 
 +
R.-Si fora per les nostres autoritats, si. Pero no pergam de vista que el verdader soport de la llengua dels valencians està en el propi poble i aixo ya no es tant facil de vencer. Durant sigles, este poble format per Castello, Valencia i Alacant, ha soportat tota classe d’atacs i… el poble ho ha aguantat i ho ha defes. El catalanisme, aci, es com una moda passagera, hui en dia recolzada per la classe politica i els interessos economics. Pel temps, passarà i la Llengua Valenciana no s’acabarà mai.
 +
 
 +
P.-¿Qué opina dels que pretenen canviar el nom d’idioma valencià en l’Estatut d’Autonomia pel de catala o catala-valencià?
 +
 
 +
R.-Que son uns mals valencians. Aixo es anar en contra de la veritat i de l’historia. Si tingueren un minim de bona fe anirien a la font, als nostres classics. Possiblement s’esglayarien de vore la cantitat de classics nostres que, ya en el seu temps, volien deixar ben clar que escrivien en Llengua Valenciana. Els seus colofons son testimoni de lo que dic."
 +
 
 +
Font: Extracte de l'entrevista a En Josep Mª Guinot feta per Pau Segarra (''[[Diario de Valencia]]'', 7.11.2004)}}
 +
 
 +
{{Cita|Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feya sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l'argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l'Iglesia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare.|''Ha mort un gran valencià de Castello'' ([[Revista Renou]], nº 52, juliol, 2005), per Fernando Masip Loras, Secretari de l'Associació Cardona i Vives}}
 +
 
 +
== Obra ==
 +
[[Archiu:Basgui.jpg|miniaturadeimagen|250px|Portada de llibre]]
 +
 
 +
{{Cita|I per a acabar me permetran que cite al propi D. José María, en una referencia tan actual i tan oportuna, a pesar de ser de 1987, per lo ajustada a les circusmtancies per les quals travessa la llengua valenciana, conseqüencia de les nefastes actuacions de la classe politica valenciana. Ell, en l'introduccio de la seua Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, dia:
 +
 
 +
'Nos hem proposat al redactar este llibre fer una modesta aportacio a la normalisacio de la llengua valenciana. Creem que la missio de la Gramatica Valenciana moderna no es ni recollir arcaismes, ni imposar normes arbitraries aprioristiques, ni admetre com a bo tot lo que d'estrany o vulgar ha vingut en el temps a incorporar-se a la llengua actual. La Gramatica Valenciana al dia, com a ciencia empirica, deu ser la sistematisacio del parlar viu del poble valencià, depurat d'arcaismes, castellanismes, catalanismes i vulgarismes, per presentar-lo correcte, com un espill en el que el poble valencià es mire i es reconega, i puga dir: eixa es la verdadera llengua valenciana i eixes son les normes que devem seguir per a parlar en correccio.'
 +
 
 +
Que la seua obra i la seua memoria nos aprofite per a seguir un cami per ell traçat, que considere mes que imprescindible, per recte, per veraç, per apropiat, per llogic i per llucit.|'Parlament en l'homenage postum a D. José María Guinot i Galán', per Juli Moreno}}  
 +
 
 +
Relació de treballs (llibres i atres publicacions) d'En Josep Maria Guinot sobre la cultura i llengua valencianes:
 +
 
 +
* ''Les Normes del 32 i l'unitat de la llengua'' (1983). Conferència en [[Lo Rat Penat]] (Valéncia ciutat), 11.1.1983
 +
 
 +
* ''Fonética valenciana y catalana comparadas'' (1983).
 +
 
 +
* ''[[Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana]]'' (1983).
 +
 
 +
* ''Fonetica de la Llengua Valenciana'' (1984, Ed. Valéncia 2000).
 +
 
 +
* ''El valencià: Fonetica Verbal'' (1987). Cursos de llengua i lliteratura valencianes 1985-86 de Lo Rat Penat.
 +
 
 +
* ''[[Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana]]'' (1987).
 +
 
 +
* ''Fonetica de la Llengua Valenciana'' (1988). (Serie Filologica nº 1).
 +
 
 +
* ''La Llengua Valenciana, Hui. Estudi sintetic'' (1988). (Academia de Cultura Valenciana. Serie Filologica nº 3). En valencià i en castellà.
 +
 
 +
* ''Valencià i catala comparats'' (1989). (Conferencia i Serie Filologica nº 4).
 +
 
 +
* ''Morfologia historica de la Llengua Valenciana'' (1991). (Serie Filologica nº 7).
 +
 
 +
* ''[[Doctrina sobre la llengua valenciana]]'' (1992), junt al [[Colectiu Valldaura]] de Burriana.
 +
 
 +
* ''Les Normes de Castello de 1932'' (1992). (Serie Filologica nº 13)
 +
 
 +
* ''Lexicologia valenciana, (factors de sa caracterisacio)'' (1994). (Serie Filologica nº 14).
 +
 
 +
* ''[[En torn a la Llengua Valenciana]]'' (1994). Publicacio i conferencia en el [[Grup d'Accio Valencianista|GAV]].
 +
 
 +
* ''[[Rondalles de la meua terra]]'' (1995). Un recull de contes populars i infantils.
 +
 
 +
* ''[[Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les d'El Puig (o les de la R.A. de C.V.) comparades]]'' (1997). Editada per Lo Rat Penat, esta obra fon presentada en el [[Cassino Antic de Castelló|Real Cassino Antic de Castelló]].
 +
 
 +
* ''La filologia valenciana'' (2003). Discurs d'ingres com a academic en la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana|RACV]].
 +
 
 +
* ''Qüestions de llengua'' (Serie Filologica nº 13).
 +
 
 +
== Vore també ==
 +
 
 +
* [[Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]]
 +
* [[Revista Renou]]
 +
* [[Premis Fadrí]]
 +
 
 +
== Bibliografia ==
 +
 
 +
* [[Federico Martínez Roda|Martínez Roda, Federico]]. ''La Real Acadèmia de Cultura Valenciana en el seu noranta aniversari'' (Valéncia, Arts gràfiques Soler, [[2006]]). ISBN: 84-96068-81-1
 +
* VV.AA. [[Revista Renou|Renou]]. Revista de l'[[Cardona Vives|Associació Cultural Cardona Vives de Castelló]]
 +
* [[Xavier Gimeno i Alonso|Gimeno i Alonso, Xavier]]. ''[[Mosaic Castellonenc|Mosaic Castellonenc. Estampes i històries de Castelló]]'' (Ed. Sanguina, [[Castelló]], [[2021]])
 +
 
 +
== Enllaços externs ==
 +
 
 +
* [http://www.cardonavives.com Pàgina web de l'Associació Cardona Vives]
 +
* [http://www.cardonavives.com/guinot.asp Conferències i publicacions de Josep Mª Guinot]
 +
* [http://www.racv.es Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV)]
 +
* [http://www.aellva.org/content/guinot-i-galan-josep-maria Biografia de Josep Mª Guinot - Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)]
 +
* [https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/08/30/els-5-arguments-per-a-defendre-la-singularitat-del-valencia-front-al-catala/ Els 5 arguments per a defendre la singularitat del valencià front al català - Cultura Valenciana]
 +
* [https://josueferrer.com/2005/05/05/josep-maria-guinot-filolec-erudit-i-patriota-1907-2005/ Josep Maria Guinot, filolec, erudit i patriota (1907-2005) - Josué Ferrer]
 +
* [https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/03/16/el-valencia-es-una-evoluci0-del-romanc-antic-anterior-a-la-venguda-de-jaume-i/ “El valencià es una evolució del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I - Josep Maria Guinot - Cultura Valenciana]
 +
 
 +
{{Plantilla:Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana}}
  
 
[[Categoria: Biografies]]
 
[[Categoria: Biografies]]
 +
[[Categoria: Valencians]]
 +
[[Categoria: Religiosos]]
 +
[[Categoria: Religiosos valencians]]
 +
[[Categoria: Teòlecs]]
 +
[[Categoria: Teòlecs valencians]]
 
[[Categoria: Filòlecs]]
 
[[Categoria: Filòlecs]]
−
[[Categoria:Valencians]]
 
 
[[Categoria: Filòlecs valencians]]
 
[[Categoria: Filòlecs valencians]]
 
[[Categoria: Escritors]]
 
[[Categoria: Escritors]]
 
[[Categoria: Escritors valencians]]
 
[[Categoria: Escritors valencians]]
−
[[Categoria:Religiosos valencians]]
+
[[Categoria: Escritors en valencià]]
−
[[Categoria:Acadèmics RACV]]
+
[[Categoria: Acadèmics RACV]]
 +
[[Categoria: Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana]]
 +
[[Categoria: Valencianisme]]

Última revisió del 09:42 13 jul 2024

Josep Maria Guinot i Galan
Josep Maria Guinot
El pare Guinot
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòlec
Naiximent: 11 de febrer de 1907
Lloc de naiximent: Artana, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 7 de març de 2005
Lloc de defunció: Castelló, Regne de Valéncia, Espanya

Josep Maria Guinot i Galan (Artana, 11 de febrer de 1907 - † Castelló, 7 de març de 2005), fon un filòlec valencià, especialisat en Filologia Romànica.

Josep Maria Guinot fon llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l'Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Fundador de l'Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.

Biografia[editar | editar còdic]

Josep Maria Guinot naixqué el 11 de febrer de 1907 en la localitat castellonenca d'Artana, en la comarca de la Plana Baixa, fill de Josep i de Maria Rosa. Als nou mesos de vida muigué son pare deixant viuda a sa mare que es troba en dos fills, Ana i Josep Maria, als que trau cap avant en aquells difícils anys.

A l'haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d'eixe matrimoni són els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita.

Josep Mª de chiquet[editar | editar còdic]

Assistix molt poquet a l’escola pública i se li busca un professor particular al que lo chicotet Don José María també se negava, sent s’agüelo, el que bastó en ma va fer entrar en costura, al poc temps ya estava fent discursos davant de l’inspector de l’época. Fins als nou anys la seua vida i la seua educació transcurrixen en Artana tenint al final d'esta etapa com a educador a Mossén Avella capellà beneficiat en Artana.

D’aquella época en Artana Don José María lo primer que recorda es quan varen possar les fonts públiques i les seues interpretacions en les obres de teatre que organisava en festes Mossén Avella

En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educació fon s’agüelo, secretari de l’Ajuntament d'Artana, qui li va prohibir parlar la llengua valenciana, negant-se don José María a dita imposició argumentant que mai li podria negar el dret a parlar l'idioma de sa mare, degut a esta circumstància no recorda haver tengut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà a un gos, ni fer casi cap barrabassada, sempre actuava com un chiquet “modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capellà pensaren que el jove don José María complira en eixa ilusió ara depositada en ell, i en l'ilusió de sa mare de que el seu fill fora el retor d'Artana i puguera donar carrera als seus germans, puix l'economia familiar era molt llimitada, sent Don José María el que va traure als seus germans cap avant.

Als nou anys fa el primer curs de seminariste a Artana per lliure, examinant-lo en el seminari de Tortosa, a on despuix d'aprovar dit curs ingressa ya en ell. En el seu ingres en el seminari a soles torna a Artana en l'estiu i Nadal, transcurrint en la ciutat de l’Ebre la seua joventut. Estant en Tortosa don José Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianiste, enviant als Jocs Florals de Burriana un artícul escrit en llengua valenciana , encara no s’havien publicat les 'normes del 32' en les que Don José Maria no ha escrit mai en sa vida.

En Tortosa[editar | editar còdic]

Estant en Tortosa, don José Mª era el corrector del que despuix fon el Cardenal Tarancón, sent condiscípuls en el seminari, junts varen fer oposicions a beca i junts varen passar del colege de Sant Josep a fer primer de Filosofia, aprovada dita oposició, pagaven una pesseta com a mija beca. D’aquella época recorda la travessura d'haver encerat en un ciri tota la pissarra per a que el mestre no puguera escriure en ella a l'esvarar-li el clarió, recorda que un supost companyer va còrrer a denunciar dit acte als superiors per a “fer mèrits”, comentant don José María que mai ha actuat de dita forma per considerar-la deslleal i convinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avís este de lo que per desgràcia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe com ell ho puguen compendre l'enveja.

Estudiant i bibliòfil[editar | editar còdic]

Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en Tortosa i els dos últims en Valéncia, en el primer se va llicenciar i en el segón se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, a soles els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferència pels llibres de filosofia, història natural i noveles, sempre havia tengut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocació frustada va ser la d'advocat pero els condicionaments econòmics de la seua família li ho varen impedir.

Doctor en 21 anys[editar | editar còdic]

Don José Maria als 21 anys ya era Doctor en Teologia, tot un prodigi, i que despuix fora llicenciat en Filosofia i Lletres , en Filologia, que tinguera càrrecs provincials de gran importància, que fora el primer capellà en tindre una ràdio, en tindre una tele, un coche, que acodira a les Tertulies del Cassino Antic de Castelló, recibira revistes en francés, passejara pel carrer Major de Castelló en un dels temps en el que els capellans anaven pels carrerons en un trage de color i un sombrero de palla, en fi que don José Maria era un innovador, anava avançat al seu temps, era en definitiva distint de tots .

La seua primera missa[editar | editar còdic]

Als vintidós anys va cantar missa demanant dispensa per edat a Roma (puix fins als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur Cardenal Tarancón, que fon ordenat diaca junt, com si no, a don José Maria. Curiosament el rector del Seminari, encara que era burrianenc, va assistir a Artana a l'ordenació de capellà de don José Maria, tal vegada el Cardenal que en glòria esté, haja perdonat a don José Maria este fet.

Gran estudiant i espírit rebel[editar | editar còdic]

En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillantment dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era oral davant de jurat, eixe president castelloner, ell li va dir “ha fet vosté la prova en més que suficiència, ya l’escriuré cal bisbe de Tortosa per a que li done la càtedra que vosté vullga, que vosté la desempenyarà en competència”, pero en visita del Bisbe a Artana el capellà que acompanyava al Bisbe va voldre que don José Maria anara de fàmul (capellà del Bisbe), cosa que no agradava gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellàren que triara dita opció puix sería el camí per a accedir en rapidea a una canongia don José Maria es va negar, ya que eixe, a pesar de ser un camí fàcil no era del seu agrat. El castic va ser que no li varen donar cap càtedra i el varen tindre sense fer res en Artana, parat durant un temps, perdent per un any la possibilitat d'accedir al Doctorat en Dret Canònic degut com ya hem dit ans, a l'economia familiar insuficient com per a enviar-lo un any més a Valéncia.

Servici militar[editar | editar còdic]

Despuix de tot això l’enviàren de Vicari a la Serra d'En Garceran, poble de les comarques centrals castellonenques, estant allí té que fer el servici militar de quota, destinat com a capellà a l’escola d'analfabets, encara que don José Maria volia ser capellà de regiment, per agradar-li sempre l'apostolat de massa, allí donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, també i una vegada més mos trobem en la coincidència de trobar-mos a l'entonces mossén Tarancón, al costat de don José Maria.

A l’acabar el servici militar, el traslladen tal vegada per incompatibilitat en el retor de la Serra d'Engarceràn, home arcàic que se negava inclús al cant en missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa assiduïtat, al ser preguntat per la banda de música de la Serra de si se podria tocar en la missa don José Maria va contestar que per supost que si puix com dia Sant Pau ell faria de tot per a portar-los a l’acte llitúrgic, el retor d'allí considerava tot això com a actes anti-llitúrgics.

La II República[editar | editar còdic]

El seu nou destí serà en un poble situat en el cor de la Serra d'Espadà, Ahín, pero en la condició de que encara que Ahín se trobara prop d'Artana no estiguera sempre en el seu poble. En Ahín Don José María es va a integrar com a un més del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la corda, era amic de tots els jòvens, va tindre allí la primera ràdio del poble i la gent anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia allí dins eren dimonis puix no havien vist mai cap aparat de ràdio. Eren temps de la República i un dia acudiren a visitar-lo uns amics de Castelló d'ideologia republicana, un d'ells era el Sr. Segarra Bernat que va ser tinent d'alcalde republicà de l’época i que tenia l'intenció de fer-lo beninfet de Lledo cosa que Don Jose Maria no va voler acceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que li oferia la possibilitat d'una vida a montó més fàcil de la que portava.

Un dia els amos d'arròs SOS d'Algemesí que eren estiuejants al poble portàren un aparat fabulos de ràdio i en l'iglésia possàren la missa de Beethoven que va durar dos hores, fon un èxit, enterant-se els d'Eslida i demanant estos permís al bisbat per a poder fer la missa també en ràdio, els contestàren que no que això estava prohibit, com dia ans a Don José María el tenien per modern per tota esta série de coses.

Don José María en aquells difícils temps era vollgut per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d'Azaña, ell volia estar en tota la gent, en els hòmens del poble encara que d'estos hi havia poquets puix la majoria anaven de temporà a la sega o a França a la verema.

Un dia varen apareixer en el poble en propaganda electoral els republicans de Castelló, un espardenyer que despuix va ser diputat, els encapçalava, es ficaren davant de l'iglésia diguent que no havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i allò acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al cassino dels radicals prenent un café la mar d'amics. La gent tenia por de que a Don José María li passara alguna cosa, pero ell se sentia protegit per les amistats republicanes que tenia en Castelló, este fet fon comentari de l'época en tota la contornà.

L'Adeu d'Aïn[editar | editar còdic]

Estant en Ahín va fer el bachillerat per lliure en l'Institut Lluís Vives de Valéncia i la carrera de mestre també en la capital del Regne. Quan va acabar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a Barcelona, la despedida d'Ahín fon trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma.

Don José María se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiàren en la “Normal”, tots al seu conter, pero com ell diu eren espavilats i ells se varen valdre per a acabar les carreres, més avant ell i els seus germans representàren als estaments de l'época. Com en els escolapios de Barcelona necessitaven un mestre, i en les odes religioses d'entonces tenien prohibit l’ensenyança , Don José María fon el mestre dels chiquets de pàrvuls, recorda com se deprenien cantant algunes lliçons com “la puerta que uno abre debe cerrarla inmediatamente”, Don Jose Maria feya al mateix temps Filosofia i Lletres, Secció de Romàniques en l'Universitat de Barcelona, de dia treballava en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en això unes oposicions a professor en l’escola de Santa Maria del Mar, una parroquia de Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i allí va eixercir fins que va arribar la Guerra.

La guerra civil[editar | editar còdic]

El 18 de Juliol, aplega la guerra[editar | editar còdic]

El 18 de juliol el va pillar en Barcelona, fent de professor, en aquells lluntants dies, allà a on havia un capellà totes les seues pertenències eren saquejades i si el capellà era trobat, la seua sort era la de caure fusellat, se destapaven les tombes de les monges, horrors molts d'horrors que porten les guerres entre germans.

Don José María se va llevar la sotana i va estar amagat com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, estant allí varen anar a buscar-lo a sa casa, i encara que varen trobar part de les seues pertenències no el trobàren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar, que tenia que fugir, i no pel porter que encara sent com era de la CNT, el va ajudar i el va amagar.

Com Don José María havia fet les oposicions a professor en Barcelona i tenia el carnet com a professor, li varen fer un “pase” com a tal, amagant la seua condició de capellà, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut saquejada. La guerra li va portar inclús la fatal pèrdua d'un germà seu en el front de Teruel.

Torna a Artana[editar | editar còdic]

Ya en Artana Don José María passejava inclús junt a un seminariste pel poble, eren temps en els que encara podia passejar, això sí de paisà, pels carres d'Artana. Fins que va arribar el dia de Sant Miquel a finals de setembre, en el que la persecució de religiosos va aplegar al seu moment més terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els capellans i religiosos.

Don José María fins ad eixe dia i en un principi se va amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari d'una habitació, en la mala sort que l’armari va caure en Don José María dins, pujaren i el trobàren, pero com Don José María era home que se feya en tots, els membres de la UGT el defengueren puix el coneixien de les visites que ell feya a la biblioteca de la UGT en Artana, en la que els agarrava llibres per a consultar i llegir-los, ademés digueren que eixercia de mestre en Barcelona i ya no de capellà.

Pero despuix d'açò se’n va anar a la casa del seu cosí que era el secretari de la UGT pensant que allí no el trobàrien, el seu cosí li va oferir la possibilitat d'anar a la guerra com a tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduació, pero no accedí ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren sí que ho feren, i a l'acabar la guerra tornàren a eixercir com a capellans, inclús algú que havia ballat en les chiques en el bando republicà.

Segon viage a Barcelona[editar | editar còdic]

Dies ans del dia de Sant Miquel , Don José María en el carnet d'un mestre de Castelló amic d'ell que per necessitat s’havia fet comunista (recordem que en aquell temps dits documents no portaven foto), se’n va anar cap a Barcelona, amagat per a eixir d'Artana dins d'un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanàren que s’identificara, no fa falta dir que el patiment d'aquells moments fon imborrable, la seua vida penjava d'un filet, puix era el moment més virulent en la persecució religiosa, cosa que va canviar cap al final de la guerra.

Ya en Barcelona envià un telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “tía Salomé grave” era la contrasenya que al vore sa mare la va omplirde felicitat. Ya en Barcelona Don José María vivia en casa d'uns amics de Vilafranca, els Guardiola, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal.

Com els seus germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don José María s’en anà en ells, encara que allí sempre estava amagat, inclús quan arribaven visites des d'Artana dient-los als visitants que estava en França. Gràcies als amics que li buscaren el primer treball, va trobar un atre, en el que ya inclús cobrava i tot, de bateries d'automòvils, fent-se allí passar per casat per a alluntar a les possibles pretenents que en fins matrimonials l’eixiren, se va tindre que inventar una vida paralela en la que la seua dòna i els seus chiquets residien en Valéncia. Recorda la presència davant d'ell en la fabrica del mateix Durruti, que preguntava per unes bateries de coche.

El pròfuc Josep Maria[editar | editar còdic]

Quan cridaren a la seua quinta Don José María se va tindre que amagar, convertint-se en un pròfuc, fins a la Orde de Prieto en giner de l'any 1939 en la que se reconeixia el dret a la objecció de conciència dels capellans, en eixe temps ya se deixaren les persecusions a l’iglésia i inclús el mateix General Rojo buscava un capellà per a poder batejar al seu net. Don José María es va fer objector, acollint-se a la Orde de Prieto prestant servicis com a sanitari en un hospital primer i despuix ya fora de l'hospital estigué en Tarragona, i Cambrils (A on va dir missa en una habitació amagat, va assistir a moribunts, malalts, o inclús a amagaes va donar la comunió a chiquets).

En la zona nacional[editar | editar còdic]

Tot açò fins que el dia de Sant Antoni se va passar a la zona nacional, presentant-se davant d'ells dient-los que era capellà, estos el presentàren al capellà del regiment, que va resultar ser un frare del Desert de les Palmes, que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmació no era massa veritat.

Dies més tart el jurídic dels nacionals li feu el passe per a poder anar a Castelló, eixint de la comparecència davant del jurídic per a solicitar-li el mencionat passe es va trobar una paraeta en la que hi havia aliments com chocolate o pa per auxiliar als necessitats, resultant que el camió de la paraeta, se’n anava al dia següent cap a Castelló, Don Jose Maria els va demanar si podria anar en ells al viage de retorn a la seua terra, i com no al dia següent allí estava, no trobant en un primer moment el camió, motiu que el va assustar sobremanera veent-lo en un carrer prop d'allí i correguent darrere d'ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fon al pujar dins, estaven allí sentats els seus amics republicans de Castelló que acodien a vore-lo quan estava en Ahín, pero ara eren nacionals, i com a tals vestien.

Per fi s'acaba la guerra[editar | editar còdic]

Ya en Castelló se’n va anar a Saragossa com a capellà de regiment. Més tart va partir a Barcelona a on va assistir com a capellà a una eixecució en el Camp de La Bota de Barcelona, a soles un dels que anaven a ser eixecutats va voler parlar en ell per a demanar-li que donara a la seua família unes pertinences personals, una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a casa dels familiars del eixecutat recorda la cara de terror que li varen fer a l’obrir la porta i al preguntar-li pel ser vollgut, Don José María despuix d'entregar les pertinences que havien segut depositades en la seua persona i dir-los la fatal notícia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull, i mai més va voler presenciar una eixecució, sent des d'eixe dia un foribunt detractor de la pena de mort.

Josep Maria, Vicari de la Trinitat[editar | editar còdic]

Al tornar a Castelló el varen nomenar vicari de la Iglesia de la Trinitat de Castelló, pero la seua dedicació a l'ensenyança en l’Institut de Castelló, el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que llimitava la seua dedicació a l’iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.

Capellà de les monges Carmelites[editar | editar còdic]

Despuix el feren capellà de les monges Carmelites (la "creme" de Castelló), eren anys en que el clamor popular demanava el bisbat de Castelló, convertint-se Don José Maria en un dels líders més destacats en esta lluita, cosa que com vorem li va reportar la enemistat del bisbe de Tortosa.

En Josep Maria, Catedràtic[editar | editar còdic]

Va obtindre Don José María dos càtedres, la de Religió i la de Llatí, destacant els seus llibres de text de bachillerat utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota Espanya, inclús en Africa i en Amèrica del Sur, llibres que cada any en una nova edició renovava, en l’última edició que d'estos llibres se va fer Don José María recorda els 24.000 que la seua germana va empaquetar per a enviar-los per tots els instituts espanyols.

En quan a la seua dedicació al llatí el buscaren inclús per a fer uns cursos en l'Universitat de Salamanca, rodejat de catedràtics de tot lo món, va fer la traducció de 8 llibres de Plauto (com especialiste en llatí clàssic) publicats per Espasa-Calpe. Algunes d'estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en Buenos Aires de Teatre llatí i grec, fent la traducció del grec el jesuïta i professor de l'Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.

En eixos anys en Castelló Don José María a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humaniste, lo més importat per ad ell varen ser els demés, sent sobretot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jóvens als que retava a una partida a escacs.

Com diem anteriorment, Don José María fon de les persones que foren bàsiques per a la creacio de l’Bisbat de Sogorp-Castelló, aspiració que fon i és un clam en tota la província de Castelló, se va intercedir en este tema davant Serrano Suñer, la Conferència Episcopal, la Santa Sèu, fon l’assessor eclesiàstic en este tema d'aquells que reivindicaven dit bisbat, pero tot açò li portà l’odi del Bisbe de Tortosa, que el va amenaçar en diverses ocasions en enviar-lo a Chodos, o inclús oferint-li una Canongia com a archiver en Tortosa la qüestió era tindre´l ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen seccessioniste, pero no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del bisbe de Tortosa va aprovar les oposicions que se feren en Sogorp per accedir a Canonge.

El catedràtic Guinot en Albacete[editar | editar còdic]

En l’any 1960 Don José María va aprovar les oposicions que se feren en Madrit i va accedir a la plaça de catedràtic de llatí en la ciutat d'Albacete, durant tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d'ella les excursions per les seues contornades, pero sobretot les tertulies de gran nivell que allí se feyen, protagonisades per gent que simbolisava el progressisme cultural de l'época.

Estant en Albacete va tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona destí que despuix de conseguir, i estar un any en la ciutat comtal, va permutar en un canvi per la ciutat de Castelló, ciutat de la que quan se’n anava a soles pensava en tornar ad ella.

Torna a Castelló[editar | editar còdic]

Mos trobem en l'any 1964, i Don José María en el seu regrés a Castelló dona classes en l'Institut femení, fins a l'any 1977, en el que al complir 70 anys deixa de desenrollar eixes tasques.

Defensa de la cultura valenciana[editar | editar còdic]

Portada revista Renou

Es just en eixe any 1977, quan Don José María dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de l'any 1977 fin a l'any 1982 publica artículs tots els dumenges en el periòdic Mediterráneo de Castelló. En 1982 sofrix una delicada operació que el porta al quiròfan el dia de Sant Josep, tant a penes dos semanes despuix Don José María, en coche que li va enviar Donya Ampar Cabanes, partix cap a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'Ortografia de l'Acadèmia. Allí Don José María descobrix a les "Normes de Castelló" com el vertader intent de Cavall de Troya dins de la Cultura Valenciana.

Es falsa creencia, que el valencià és un dialecte del catala. Podriem dir tot lo contrari: el valencià va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que saberen fer una llengua verdaderament "estandart", de la que deprengueren a escriure en "valenciana prosa" els escritors catalans.
En Josep Maria Guinot
Alguns creuen que la pau llingüistica consistix en donar-los la rao en tot als catalanistes. La pau llingüistica es impossible en els que neguen l'existencia de la llengua valenciana i proclamen “l'unitat de la llengua” diluint el valencià dins del catala.
En Josep Maria Guinot

Treball en la RACV[editar | editar còdic]

Més tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filològica de la Real Academia de Cultura Valenciana, a on les seues colaboracions han segut prolíferes, destacant la seua obra sobre fonètica i gramàtica.

Associació Cultural Cardona i Vives[editar | editar còdic]

I és en este any de 1982 quan junt a l'onder, Insa Ten, ideen l’Associacio Cultural Cardona Vives, reunint al catedràtic de grec Don Víctor Bort, a l'historiador Sr. Gascó, a Don Lleopolt Penyarroja i a d'atres per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d'anys i ostentant actualment la presidència honorífica de la mateixa.

Eixemple per a tots, guia, fon Josep Maria un gran homenot, un gran humaniste i un gran sabi.

Acadèmic de la RACV[editar | editar còdic]

En l'any 2003 fon nomenat Acadèmic de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Cites[editar | editar còdic]

L'ortografia valenciana llegitima es l'ortografia valenciana, açò es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, disfrassada baix de l'eufemisme de 'les normes de Castello' o 'del 32'.
Les normes 'del 32' i l'unitat de la llengua, per Josep Mª Guinot. Conferència en lo Rat Penat, Valéncia, 1983
El valencià es una evolucio del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I
Conferencia pronunciada per En Josep Mª Guinot, en la sèu de Lo Rat Penat (Valéncia, 11 de giner de 1983)
El Dr. Badía Margarit publicó con fecha 16 de Octubre de 1983 un artículo en el periódico madrileño "El País" con el título "¿Existe la lengua valenciana?" en el que invitaba a una polémica "científica, objetiva sobre dicho tema, que se desarrollara en revistas especializadas". A su debido tiempo se le quiso contestar en el mismo medio de comunicación utilizado por dicho Profesor, pero fue imposible lograr la publicación sin mutilaciones de las respuestas remitidas desde Valencia
Fonética valenciana y catalana comparadas (1983), per Josep Mª Guinot
Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar més arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.
Conferència La personalitat de la Llengua Valenciana (1985), per Josep Mª Guinot
Contribuixen a diferenciar el valencià del catala, ademes de les moltes divergencies fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes, no les inclou el diccionari catala. Germa Colon i Domenech, l'any 1952, n'havia catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes d'uns pocs pobles; i aixo que estava escomençant (ORBIS, Tom I, nº 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia Carpio, despres d'arreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per avorriment, de tantes que n'hi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valencià, encara que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes o vulgarismes.
La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan
La Llengua Valenciana literaria no es la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessio del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramatica Catalana), practicament es la de Barcelona; té tambe un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonetica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramatica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaisant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.
La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan
Mentres no es publique per l'autoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que, circulant baix el nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua catalana. La gramatica de Sanchis Guarner es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana. La gramatica de Carles Salvador, tambe en part aprofitable, no està lliure d'excessives concessions al catala. La de Lo Rat Penat es molt breu. La de P. Fullana, la mes segura, necessita chicotets retocs en l'ortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de l'Academia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat.
La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic, per En Josep Mª Guinot (Acadèmia de Cultura Valenciana. Valéncia, 1988)
Mosén Antonio María Alcover, al corregir el nombre de su diccionario, en el prólogo del Diccionari Català-Valencià-Balear, dice que “si en algún tiempo ha existido (aquella unidad lingüística), hoy día no se puede afirmar eso seriamente”.
La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic (Traducció al castellà). Josep Maria Guinot sobre el Diccionari català-valencià-balear de Mossén Alcover
Encara que els redactors de les bases ortografiques de 1932 no les titularen "d'ortografia catalana", per por a les protestes que aixo haguera suscitat en Valencia, son principal defecte es haver seguit cegament, en la majoria de les 34 bases, la normativa ortografica de l'Institut d'Estudis Catalans". Efectivament, l'erro principal va ser acceptar sense discussio una ortografia d'una atra llengua, excessivament etimologista, arcaisant, plena de consonants geminades i grups consonantics que no perteneixen a la fonetica actual valenciana, perque ella les ha sabiament simplificat...
Les normes de Castello de 1932 (1992), per Josep Mª Guinot
Les normes de Castello establixen que per a modificar-les se necessitarà "amples acords i maximes adhesions". I això es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de l'Academia de Cultura Valenciana. En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Academia per haver establit les normes ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero dels firmants de les normes de Castello
Les normes de Castello de 1932 (1992), per Josep Mª Guinot
El català ad estes altures no sería català, ni hauria segut reconegut per "tots els romanistes" del món, fins i tot els catalans, que fins a 1856 ho creïen un dialecte del provençal. Va ser llavors, quan sorgix l'idea del català, com a conseqüència d'haver-ho calificat aixina Friedrich Diez en la "segona" edició de la seua obra "Grammatik der romanischen Sprache", on li dona carta de naiximent al català en personalitat independent del provençal.
Entrevista a En Josep Maria Guinot (Las Provincias, 14.09.1992), per Baltasar Bueno
El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps més antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat.
En torn a la Llengua Valenciana (1994), per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)
Pérez Bayer, verdader poligraf del sigle XVIII, estudia els autors antics lliterats de la llengua valenciana, i recibix del P. Jesuita, Manuel Lassala, un romanç escrit en llati, grec, italià i valencià.
En torn a la Llengua Valenciana (1994), per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)
Les dos llengües, valencià i catala, s'han desenrollat simultaneament i de modo diferent a traves de l'història fins al present, en que valencià i catala tenen la seua peculiar fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d'eixa diferencia són tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats. La diferencia està en que la Valencia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri, etc...), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consulat del Mar, etc...), i els escritors valencians portaren la llengua al més alt nivell d'esplendor en un sigle d'or lliterari (Martorell, Ausias March, etc...). Cosa que no va ocorrer en Catalunya a on fins fa poc els filolecs, consideraven el catala com un dialecte del provençal i al mancar d'una important història lliteraria pròpia, té que apropiar dels classics valencians...
El secessionisme llingüistic, per D. Josep Mª Guinot. Revista 'Renou' nº 37, juny 2000. Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló
La tactica dels enemics encoberts de Valencia seguix el següent programa:

a) La llengua de Valencia es un dialecte del catala, o siga es una llengua catalana.

b) Tenim la mateixa llengua i cultura, per lo tant la mateixa raça.

Valencia volen que siga lo mateix que Catalunya. Per consegüent, lo primer que cal defendre es la llengua i la cultura valencianes, ben diferenciades de la llengua i cultura catalanes: Valencia es distinta a Catalunya en llengua, cultura i historia.
La reaccio igual en intensitat. per Mossén Josep Mª Guinot i Galan (Revista Lo Rat. Nova Epoca. Octubre/Novembre 2001)


Ningu podra en la Llengua Valenciana, heretà dels nostres pares i respalada pel poble, contra l'idea d'alguns de substituir-la per una llengua estranya com instrument de l'imperialisme catala que vol convertir a Valencia en vagó de coa dels ilussoris 'països catalans'.
Revista Renou (nº 45, març 2003). Associació Cultural Cardona Vives de Castelló
P.-¿El valencià i el catala son la mateixa llengua o diferents?

R.-Son diferents. Sobretot en la fonetica (la pronunciacio), pero tambe en la morfologia i la sintaxis. Quan un valencià ou a un catala, de forma immediata ho percebix.

P.-Vosté es considerat un dels grans escritors en Llengua Valenciana d’este sigle. ¿Està en perill la Llengua Valenciana?

R.-Si fora per les nostres autoritats, si. Pero no pergam de vista que el verdader soport de la llengua dels valencians està en el propi poble i aixo ya no es tant facil de vencer. Durant sigles, este poble format per Castello, Valencia i Alacant, ha soportat tota classe d’atacs i… el poble ho ha aguantat i ho ha defes. El catalanisme, aci, es com una moda passagera, hui en dia recolzada per la classe politica i els interessos economics. Pel temps, passarà i la Llengua Valenciana no s’acabarà mai.

P.-¿Qué opina dels que pretenen canviar el nom d’idioma valencià en l’Estatut d’Autonomia pel de catala o catala-valencià?

R.-Que son uns mals valencians. Aixo es anar en contra de la veritat i de l’historia. Si tingueren un minim de bona fe anirien a la font, als nostres classics. Possiblement s’esglayarien de vore la cantitat de classics nostres que, ya en el seu temps, volien deixar ben clar que escrivien en Llengua Valenciana. Els seus colofons son testimoni de lo que dic."

Font: Extracte de l'entrevista a En Josep Mª Guinot feta per Pau Segarra (Diario de Valencia, 7.11.2004)
Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feya sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l'argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l'Iglesia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare.
Ha mort un gran valencià de Castello (Revista Renou, nº 52, juliol, 2005), per Fernando Masip Loras, Secretari de l'Associació Cardona i Vives

Obra[editar | editar còdic]

Portada de llibre
I per a acabar me permetran que cite al propi D. José María, en una referencia tan actual i tan oportuna, a pesar de ser de 1987, per lo ajustada a les circusmtancies per les quals travessa la llengua valenciana, conseqüencia de les nefastes actuacions de la classe politica valenciana. Ell, en l'introduccio de la seua Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, dia:

'Nos hem proposat al redactar este llibre fer una modesta aportacio a la normalisacio de la llengua valenciana. Creem que la missio de la Gramatica Valenciana moderna no es ni recollir arcaismes, ni imposar normes arbitraries aprioristiques, ni admetre com a bo tot lo que d'estrany o vulgar ha vingut en el temps a incorporar-se a la llengua actual. La Gramatica Valenciana al dia, com a ciencia empirica, deu ser la sistematisacio del parlar viu del poble valencià, depurat d'arcaismes, castellanismes, catalanismes i vulgarismes, per presentar-lo correcte, com un espill en el que el poble valencià es mire i es reconega, i puga dir: eixa es la verdadera llengua valenciana i eixes son les normes que devem seguir per a parlar en correccio.'

Que la seua obra i la seua memoria nos aprofite per a seguir un cami per ell traçat, que considere mes que imprescindible, per recte, per veraç, per apropiat, per llogic i per llucit.
'Parlament en l'homenage postum a D. José María Guinot i Galán', per Juli Moreno

Relació de treballs (llibres i atres publicacions) d'En Josep Maria Guinot sobre la cultura i llengua valencianes:

  • Les Normes del 32 i l'unitat de la llengua (1983). Conferència en Lo Rat Penat (Valéncia ciutat), 11.1.1983
  • Fonética valenciana y catalana comparadas (1983).
  • Fonetica de la Llengua Valenciana (1984, Ed. Valéncia 2000).
  • El valencià: Fonetica Verbal (1987). Cursos de llengua i lliteratura valencianes 1985-86 de Lo Rat Penat.
  • Fonetica de la Llengua Valenciana (1988). (Serie Filologica nº 1).
  • La Llengua Valenciana, Hui. Estudi sintetic (1988). (Academia de Cultura Valenciana. Serie Filologica nº 3). En valencià i en castellà.
  • Valencià i catala comparats (1989). (Conferencia i Serie Filologica nº 4).
  • Morfologia historica de la Llengua Valenciana (1991). (Serie Filologica nº 7).
  • Les Normes de Castello de 1932 (1992). (Serie Filologica nº 13)
  • Lexicologia valenciana, (factors de sa caracterisacio) (1994). (Serie Filologica nº 14).
  • La filologia valenciana (2003). Discurs d'ingres com a academic en la RACV.
  • Qüestions de llengua (Serie Filologica nº 13).

Vore també[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Josep_Maria_Guinot&oldid=335641»