Diferència entre les revisions de "Idioma balear"

	Balear; Baléà
Pronunciació:	AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:	Espanya
Regió:	Illes Balears
Parlants: natius:; ; atres:;	600.500 parlants -; ; -;
Rànquing:	No està entre els 100 primers
Família:	Indoeuropea; Itàlica; Romanç; Itàlica Occidental; Occitanoromànic-Mossàrap; Balear;
	estatus oficial
Llengua oficial de:	-
Regulat per:	Academi de Sa Llengo Baléà
	còdics de la llengua
ISO 639-1	-
ISO 639-2	-
ISO/FDIS 639-3	-
SIL	-
	230px
	vore també: llengua

Revisió de 20:24 25 dec 2009

El Balear (o mallorquí) (Baléà, Sa llengo baléà en Balear) és la llengua pròpia de les Illes Balears que conta en 600.500 parlants, dels quals 362.500 son parlants habituals. Conta en gramàtica pròpia des de 1694.

Els dialectes de l'Idioma Balear son: el Mallorquí en Mallorca, l'Eivissenc en les Illes Pitiuses formades per Eivissa i Formentera i el Menorquí en l'illa de Menorca.

Lliteratura

Dialectes del Balear

Mallorquí

Es caracterisa, entre atres trets propis, per la pronunciació en vocal neutra d'algunes e tòniques, per la no adquisició de o que en l'escritura es finalisa per a la primera persona del singular del present d'indicatiu (pens, deman) i per l'eliminació de la a en les paraules esdrúixoles acabades en ia (histori, presenci). També per la reducció de les combinacions gua i qua en go i co, sobretot si van en sílaba àtona: aigo, llengo, gordar, coranta, corema... i l'apostrofació del relatiu i la conjunció al començar la següent paraula en vocal. El seu factor més característic és l'us dels articuls salats és, sa, ets (abans de vocal o h), ses, s, sota i sos (els dos últims després de la preposició ab). També es caracterisa per les diferències en els verbs com en el gerundi (moguent, venguent... que finalisen en guent) i en l'adició del complement directe al final dels verps on se suprimix la r final del verp, lligant-se la consonant del complement directe i accentuant-se el mateix (és fàcil ajudar a na Maria -> és fàcil ajudal·là). Ademés té una enorme quantitat de paraules pròpies vingudes de les moltes influències llingüístiques que han pasat per les Balears i del substrat antic llatí que s'ha conservat millor en esta zona d'Espanya a causa de la seua insularitat: Al·lot, cotxo, sebre, gonelles, trunyella, missè, manascal, etc. En els noms i en els monosílaps, la "erre" final romànica desapareix en Balear, accentuant-se la dita desaparició.

Eivissenc

Parlat en les illes Pitiuses (Eivissa i Formentera). Hi ha tres varietats: la pròpia de la ciutat d'Eivissa, la que es parla en la part occidental de l'illa i la parlada en la part oriental i en l'illa de Formentera. Esta divisió en tres varietats es deu a dos criteris distints: u per pronunciació i un atre per lèxic. A nivell de pronunciació hi ha una diferència entre l'eivissenc occidental i el de la resta de les dos illes. En l'eivisenc occidental no s'utilisa la vocal neutra en posició tònica, característica pròpia de les parles balears, usant-se la e oberta. A nivell de lèxic hi ha una diferenciació entre la ciutat d'Eivissa i la resta de l'illa més Formentera. La capital té algunes paraules pròpies i atres les pronuncia de forma diferent. De la combinació d'estos dos criteris sorgix la divisió llingüística de les dos illes en tres varietats. Estes diferències són en tot cas mínimes i l'eivisenc és molt uniforme. A Formentera se diu també formenterer o formenterenc (formenterense).

És motiu d'estudi l'existència d'alguns trets del valencià en l'eivisenc que no es troben ni en Mallorca ni en Menorca, ni al nort de Valéncia en la península ibèrica, pero si en el centre i sur de Valéncia, no obstant tot apunta a una influència de la variant dialectal mossàrap previ de la taifa de Dénia i al tradicional intercanvi comercial directament des d'Eivissa en la península a través de Dénia.

Menorquí

Eixemple en balear

Pare nostre (en balear)

Pare nostre, que estau an es cel, Sigui santificat es vostre nom. Vengui a nosaltres es vostre Regne. Es faci sa vostra voluntat, així a sa terra com es fa en es cel. Es nostre pa de cada dia donau-nos, Senyor, es dia d'avui. I perdonau ses nostres culpes, així com nosaltres perdonam ets nostres deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem a sa temptació. Ans alliberau-nos de qualsevol mal. Amen. ^[1]

Pare nostre (en valencià)

Pare nostre que estàs en el cel. Santificat siga el teu nom. Vinga a nosatros el teu regne. Faça's la teua voluntat aixina en la terra com en el cel. El nostre pa de cada dia dona-nos-el hui. I perdona-nos les nostres culpes, aixina com nosatros perdonem als qui nos ofenen. I no nos deixes caure en la tentació. Sino lliura-nos del mal. Amén.

Enllaços externs

Referències

↑ Pare nostre en mallorquí. En Jerusalem

Idiomes d'Espanya ·
Aragonés · Aranés · Asturià · Balear · Català · Càntabre · Castellà · Extremeny · Gallec · Lleonés · Valencià · Vasc

[1] Pare nostre en mallorquí. En Jerusalem

[1]

@@ Llínea 36: / Llínea 36: @@
 == Dialectes del Balear ==
 === [[Mallorquí]] ===
+Es caracterisa, entre atres trets propis, per la pronunciació en vocal neutra d'algunes ''e'' tòniques, per la no adquisició de ''o'' que en l'escritura es finalisa per a la primera persona del singular del present d'indicatiu (pens, deman) i per l'eliminació de la ''a'' en les paraules esdrúixoles acabades en ''ia'' (histori, presenci). També per la reducció de les combinacions ''gua'' i ''qua'' en ''go'' i ''co'', sobretot si van en [[sílaba]] àtona: ''aigo'', ''llengo'', ''gordar'', ''coranta'', ''corema''... i l'apostrofació del relatiu i la conjunció al començar la següent paraula en vocal. El seu factor més característic és l'us dels articuls salats ''és'', ''sa'', ''ets'' (abans de vocal o h), ''ses'', ''s'', ''sota'' i ''sos'' (els dos últims després de la preposició ''ab''). També es caracterisa per les diferències en els verbs com en el gerundi (moguent, venguent... que finalisen en guent) i en l'adició del complement directe al final dels verps on se suprimix la ''r'' final del verp, lligant-se la consonant del complement directe i accentuant-se el mateix (és fàcil ajudar a na Maria -> és fàcil ajudal·là). Ademés té una enorme quantitat de paraules pròpies vingudes de les moltes influències llingüístiques que han pasat per les Balears i del substrat antic llatí que s'ha conservat millor en esta zona d'Espanya a causa de la seua insularitat: ''Al·lot'', ''cotxo'', ''sebre'', ''gonelles'', ''trunyella'', ''missè'', ''manascal'', etc. En els noms i en els monosílaps, la "erre" final romànica desapareix en Balear, accentuant-se la dita desaparició.
 === [[Eivissenc]] ===
+Parlat en les [[illes Pitiuses]] ([[Eivissa]] i [[Formentera]]). Hi ha tres varietats: la pròpia de la [[Eivissa (ciutat)|ciutat d'Eivissa]], la que es parla en la part occidental de l'illa i la parlada en la part oriental i en l'illa de Formentera. Esta divisió en tres varietats es deu a dos criteris distints: u per pronunciació i un atre per lèxic. A nivell de pronunciació hi ha una diferència entre l'eivissenc occidental i el de la resta de les dos illes. En l'eivisenc occidental no s'utilisa la vocal neutra en posició tònica, característica pròpia de les parles balears, usant-se la e oberta. A nivell de lèxic hi ha una diferenciació entre la ciutat d'Eivissa i la resta de l'illa més Formentera. La capital té algunes paraules pròpies i atres les pronuncia de forma diferent. De la combinació d'estos dos criteris sorgix la divisió llingüística de les dos illes en tres varietats. Estes diferències són en tot cas mínimes i l'eivisenc és molt uniforme. A Formentera se diu també ''formenterer'' o ''formenterenc'' (formenterense).
+És motiu d'estudi l'existència d'alguns trets del [[valencià]] en l'eivisenc que no es troben ni en [[Mallorca]] ni en [[Menorca]], ni al nort de Valéncia en la [[península ibèrica]], pero si en el centre i sur de Valéncia, no obstant tot apunta a una influència de la variant dialectal [[mossàrap]] previ de la [[taifa de Dénia]] i al tradicional intercanvi comercial directament des d'Eivissa en la península a través de [[Dénia]].
 === [[Menorquí]] ===