Diferència entre les revisions de "Arturo Pérez-Reverte"
(→Novela) |
|||
| Llínea 83: | Llínea 83: | ||
[[categoria:Biografies]] | [[categoria:Biografies]] | ||
[[Categoria:Escritors]] | [[Categoria:Escritors]] | ||
| + | [[Categoria:Escritors espanyols]] | ||
[[Categoria:Periodistes]] | [[Categoria:Periodistes]] | ||
| + | [[Categoria:Periodistes espanyols]] | ||
Revisió de 17:57 6 nov 2023
| Arturo Pérez-Reverte Gutiérrez | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Arturo Pérez-Reverte en l'any 2009 | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Periodiste i escritor. | ||
| Naiximent: | 25 de novembre de 1951 | ||
| Lloc de naiximent: | Cartagena, Múrcia, Espanya | ||
Arturo Pérez-Reverte Gutiérrez (Cartagena, Múrcia, 25 de novembre de 1951), és un periodiste i escritor espanyol, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) des de l'any 2003. Antic corresponsal de RTVE i reporter destacat en diversos conflictes armats i guerres, és l'autor, entre unes atres obres, de la saga Las aventuras del capitán Alatriste i la trilogia de Falcó.
Biografia
Llicenciat en Periodisme per l'Universitat Complutense de Madrit, durant els tres primers anys d'esta carrera va cursar al mateix temps estudis de Ciències Polítiques. Eixercí com a reporter de guerra durant 21 anys (1973-1994). Els seus primers passos els va donar en el diari Pueblo, a on va permanéixer 12 anys. En 1977, paralelament ad este treball, va fundar junt al seu companyer Vicente Talón la revista Defensa, que va aparéixer a la venda en abril de l'any 1978, i de la que fon redactor cap fins que els seus compromisos com a corresponsal el varen obligar a deixar-la. Despuix de la desaparició de Pueblo passà a Televisió Espanyola (TVE), on eixerciria com a corresponsal durant atres nou anys fins a l'any 1994.
A principis dels anys 1990 presentà en RNE La Ley de la calle, un programa de ràdio, en horari nocturn, en el que es donava cabuda a numerosos personages de diversos àmbits, la majoria de les voltes marginals, i que fon clausurat per Jordi Garcia Candau, director de RTVE. Fon presentador, en 1993, del programa Código uno, sobre l'actualitat de la crònica negra, en Televisió Espanyola, programa del que va renegar públicament i va abandonar per considerar que contenia «fem». Despuix d'haver fet eixes declaracions en novembre del citat any, en Pamplona, i de tornar a eixercir com a reporter de guerra, Pérez-Reverte va presentar la seua dimissió a TVE, en abril de l'any 1994, en enterar-se de que se li pretenia «obrir expedient per justificar despeses en zones de guerra en factures falses», acusació basada en unes llínees de la seua novela Territorio comanche. En la seua dura carta al director de TVE, Ramón Colom, Pérez-Reverte li convida a llegir el llibre «en detall» per a comprovar que no hi ha base per a l'expedient, i diu tindre l'impressió de que est, al que considera «una majadería», està inspirat per gent que «actua en mala fe i pretén prendre's el resquit per unes alusions que no els agraden». La carta de renúncia acabava aixina: «Que vos donen botifarra, Ramón. A tu i a Jordi García Candau».
Tal com va expondre en Territorio comanche, es va despedir sentint oïx per la falta de mijos i per la politisació de la televisió. Com a corresponsal de guerra, havia cobert conflictes armats en Chipre, Líban, Eritrea, el Sàhara, les Malvines, El Salvador, Nicaragua, Chad, Líbia, Sudan, Moçambic, Angola, el golf Pèrsic, Croàcia, Bòsnia, etc. Encara que de totes elles, la Guerra d'Eritrea de 1977 el va marcar especialment (ho cita en vàries ocasions en els seus artículs i en la seua novela Territorio comanche), en la qual estigué desaparegut varis mesos i va conseguir sobreviure a dures penes gràcies als seus amics de la guerrilla; en eixa ocasió, encara que no dona detalls sobre el fet, diu que tindre de defendre la seua vida en les armes.
Despuix de la seua dimissió, va abandonar el seu treball de periodiste i es va dedicar en exclusiva a la lliteratura i, en especial, a la novela històrica. La primera novela que va publicar, en discret èxit, fon El húsar en l'any 1986, ambientada en el sigle XIX, a la que va seguir dos anys despuix El maestro de esgrima, l'acció de la qual transcorre en el Madrit galdosià. Li seguiren El club Dumas i La tabla de Flandes, que foren les que el varen fer conegut. Ya sent un escritor d'èxit, va publicar en 1996 El capitán Alatriste, novela que donaria començ a la saga que ha convertit a Pérez-Reverte en un supervendes. La qual cosa no és sorprenent, ya que la gestació d'Alatriste estigué relacionada en esta disciplina: l'autor, «quan va vore l'espai que dedicaven el Sigle d'Or els llibres de bachillerat de la seua filla Carlota —en la que firma el primer volum—, va decidir crear un personage que contara un moment crucial de la nostra Història, sense el que no es pot entendre el nostre present».
Ha publicat fins al moment 22 noveles i vàries coleccions d'artículs. Algunes d'elles han segut adaptades en èxit al cine com per eixemple: El maestro de esgrima, La tabla de Flandes i El club Dumas que, rodada per Roman Polanski, es va comercialisar en el títul de La novena puerta. En l'any 2006 es va estrenar la película Alatriste d'Agustín Díaz Yanes, basada en la seua série de noveles del capità Alatriste i, a l'any següent, La carta esférica, dirigida per Imanol Uribe.
L'adaptació a format de telenovela, en espanyol i estrenada per Telemundo, de la seua obra La Reina del Sur fon un èxit en els Estats Units, pero en Espanya no contà en una crítica molt favorable i el propi Pérez-Reverte aplegà a criticar durament en la ret social Twitter l'emissió i el tractament donat a l'adaptació.
En maig de l'any 2011, l'Audiència Provincial de Madrit condenà a Pérez-Reverte i Manuel Palacios, director i coguioniste de la película Gitano, a pagar 80.000 euros de forma solidària al cineaste Antonio González-Vigil, que els va demandar per plagi del guió de la película estrenada en l'any 2000. La sentència va contradir dos sentències penals i una tercera d'un jujat mercantil anteriors, favorables a Pérez-Reverte i Palacios. Finalment, en juliol de 2013 és condenat per l'Audiència Provincial de Madrit a pagar 200.000 euros al cineaste per plagi. El 16 de juliol de 2013, el guioniste i director de cine Antonio González-Vigil demanà la cessació de Pérez-Reverte com a acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola.
Des del 6 de juny de 1993 escriu una columna en el suplement dominical dels diaris del grup Vocento —El Semanal, ara XLSemanal—, nomenada "Patente de corso", que començà nomenant-se "A sangre fría", si be ya havia publicat alguns artículs en esta mateixa revista en 1991 de forma esporàdica. A finals de 1995 el propi Arturo Pérez-Reverte diu d'esta série de columnes:
En l'any 2016 va fundar la revista lliterària Zenda, el títul de la qual està inspirat en la novela El prisionero de Zenda, d'Anthony Hope. El propòsit de la publicació és difondre continguts relacionats en el món de les lletres (entrevistes a escritors, resenyes de llibres, notícies d'actualitat, texts de creació, etc.). En 2019, a l'ampar de la revista, va crear el sagell editorial Zenda Aventura, dedicat a la publicació de noveles d'aventures prologades per Pérez-Reverte i en ilustracions d'Augusto Ferrer-Dalmau.
En l'any 2017 es va estrenar en el món del Podcast escrivint guions per a Bienvenido a la vida peligrosa, una ficció sonora disponible en Podium Podcast, la ret de podcast de PRISA Ràdio. Dirigida per Guillermo Arriaga i protagonisada per Juan Echanove, entre uns atres, tracta sobre un professor de filosofia espanyol que es veu envolt en una trama de narcotràfic durant el seu viage a Mèxic.
Obra
Novela
- El húsar, Akal, Madrid, 1986 (revisió: Alfaguara, Madrid, 2004)
- El maestro de esgrima, Mondadori, Madrid, 1988
- La tabla de Flandes, Alfaguara, Madrid, 1990
- El club Dumas o La sombra de Richelieu, Alfaguara, Madrid, 1993
- La sombra del águila, Alfaguara, Madrid, 1993
- Territorio comanche, Ollero y Ramos, Madrid / Seix Barral, México, 1994
- Un asunto de honor (Cachito), relat, Alfaguara, Madrid, 1995
- La piel del tambor, Alfaguara, Madrid, 1995
- La carta esférica, Alfaguara, Madrid, 2000
- La Reina del Sur, Alfaguara, Madrid, 2002
- Cabo Trafalgar, Alfaguara, Madrid, 2004
- El pintor de batallas, Alfaguara, Madrid, 2006
- Un día de cólera, Alfaguara, Madrid, 2007
- Ojos azules, relat en pròlec de Pere Gimferrer i ilustracions de Sergio Sandoval; Seix Barral, Barcelona, 2009
- El asedio, Alfaguara, Madrid, 2010
- El tango de la guardia vieja, Alfaguara, Madrid, 2012
- El francotirador paciente, Alfaguara, Madrid, 2013
- Hombres buenos, Alfaguara, Madrid, 2015
- La guerra civil contada a los jóvenes, en ilustracions de Fernando Vicente; Alfaguara, Madrid, 2015
- Falcó (Serie Falcó)
- Los perros duros no bailan, Alfaguara, Madrid, 2018
- Sidi, relato sobre Rodrigo Díaz de Vivar. Alfaguara, Madrid, 2019
- Línea de fuego, Alfaguara, Madrid, 2020.
- Eva (Serie Falcó) (2020)
- Sabotaje (Serie Falcó) (2020)
- El italiano, Alfaguara, Madrid, 2021.
Reconeiximents
Respecte als seus reconeiximents com a lliterat destaquen el seu ingrés en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) el 12 de juny de 2003, per a ocupar el silló T (vacant des del decés del filòlec Manuel Alvar en l'any 2001) o el seu nomenament com a doctor honoris causa per l'Universitat Politècnica de Cartagena, el primer otorgat per eixe establiment d'educació superior, el 18 de febrer de 2004.
Cites
Es tanto el cambio experimentado que incluso los antiguos moradores de ésta típica barriada desconocían la extensión del territorio así como el originario topónimo de aquel territorio que Madoz nos dejó escrito, “en aquel lugar de la ciudad de Valencia donde en la parte izquierda del río Turia se formaba aquella extensa hondonada”. Don Roque Chabás, el historiador hijo de Dénia que nunca escribía a humo de pajas, al referirse a la Valencia musulmana, dejó escrito: “La situación alta del terreno de la Alcudia, por poco que fuere, le daba importancia para tomar este nombre, pues los terrenos más cercanos al río en aquella parten tomaban, y aun conservan, el de Marchalenes, por donde el río se desbordaba”.
Los lugareños con nuestra propia lengua valenciana hemos logrado mantener aunque por otros prostituido y deteriorado preservar el nombre de nuestro arrabal. Primero fueron los escribas del Llibre del Repartiment (Marchiliena), después los copistas castellanos (Marchalenes), y más recientemente en (-normalitzat-) se escribe con el extemporáneo Marxalenes que carece de toda sinonimia con el topónimo nacido en éstas tierras lacustres.