Diferència entre les revisions de "Història de la llengua valenciana"
| Llínea 36: | Llínea 36: | ||
Només tenim que donar-mos conte lo difícil que resulta hui dia, a pesar dels mijos tècnics en els que contem, erradicar d'un grup social i huma el seu idioma i substituir-ho per atre estrany. Per tant, molt més complicat seria en aquells temps fer que els mossàraps deixasen de parlar en romanç, més encara si tenim en conte que musulmans i mossàraps no convivien barrejats, sino en poblacions o burcs separats uns d'atres, i en estrictes normes socials que prohibían i castigaven les relacions entre abdós grups (tal i com despuix continuà succeint quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques). | Només tenim que donar-mos conte lo difícil que resulta hui dia, a pesar dels mijos tècnics en els que contem, erradicar d'un grup social i huma el seu idioma i substituir-ho per atre estrany. Per tant, molt més complicat seria en aquells temps fer que els mossàraps deixasen de parlar en romanç, més encara si tenim en conte que musulmans i mossàraps no convivien barrejats, sino en poblacions o burcs separats uns d'atres, i en estrictes normes socials que prohibían i castigaven les relacions entre abdós grups (tal i com despuix continuà succeint quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques). | ||
| − | == | + | == Reconquesta cristiana == |
| − | En el moment de la | + | En el moment de la reconquesta cristiana del Taifa de València per part del rei aragonés [[Jaume I|Jaume I "el Conqueridor"]] i les seues tropes cristianes, hauria que preguntar-se quina quantitat de "mossàrabs" existien en terres valencianes. Evidentment, no estem parlant de "mossàrabs cristians" solament, sinó de tots aquells iberoromans que continuaven parlant romanç, encara reconvertits a la religió islàmica (entre altres coses per a evitar les represàlies dels fonamentalistes islàmics, com per exemple, els que van cometre els recents atemptats de París i de Barcelona). |
| − | + | A més, de la mateixa forma que existiren "criptojueus" i "criptoislàmics", (jueus o moros "convertits" al cristianisme només en aparença i que mantenien d'amagat la seua original religió hebrea o islàmica), també existiren els "criptocristians"; mossàrabs que adoptaren la religió islàmica només en aparença, mentre que de forma secreta mantenien les seues creences cristianes i la seua llengua romanç. És lògic pensar que tots estos "criptocristians", des de de la reconquesta, retornarien a través d'una nova "conversió" a la seua original religió cristiana, engreixant el número de persones de parla mossàrab entre els cristians de les terres valencianes. | |
| − | En la constitució dels furs del Regne de | + | En la constitució dels furs del Regne de València, Jaume I envià la traducció dels furs al valencià ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que se traduiren a la llengua que el poble parlava: el romanç, i menut romanç!). |
== Regne de Valéncia (1238-1707) == | == Regne de Valéncia (1238-1707) == | ||
Revisió de 19:11 29 dec 2017
El valencià és una llengua romànica, derivada del llatí, que pertany a la subfamília itàlica dins del conjunt indoeuropeu. És la llengua oficial de la Comunitat Valenciana i també es parla en la regió d'El Carche, en Múrcia.
Des del naixement fins al periode visigod
Pobles preromànics en el territori de l'actual Comunitat Valenciana
Del 1000 al 218 a.C. s'establixen en el territori de l'actual Comunitat Valenciana els ibers i també els fenicis o els grecs. Estes són les llengües que conformen el substrat del valencià. El 218 aC els romans desembarquen en Empúries.
Hi ha paraules dels pobles preromans que formen part del substrat lingüístic del valencià com son tossal, clot, barranc, arc, barraca, bassa, arse, bonyigo, caparra, carrasca, així com topònims com Toris, Onda, Orpesa, Tyrius, Ondara [1].
La romanisació i la substitució lingüística pel llatí
- Artícul principal → Procés de romanisació.
Tot i haver desembarcat el 218 a.C., la romanisació del territori no començà fins al segle I a.C.. Per "romanisació" s'entén el procés d'implantació al territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l'imperi romà, que era el llatí.
Poquet a poquet es va produint un canvi llingüístic en estos territoris, i despuix d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s'acaba imponent. No obstant això, s'observen en el llatí parlat de cada territori particularitats fruit de la influència de les llengües indígenes que s'hi parlaven (substrat). D'esta manera, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat en la península Ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins el llatí de la Península també hi ha diferències (era diferent el llatíparlat en una zona del que es parlava en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d'estes diferències.
El llatí i la formació de la llengua valenciana
- Artícul principal → Caiguda de l'imperi Romà.
L'imperi romà, al llarg del segle V d.C., començà a descompondre's, i també la unitat que representava el llatí, i este fet donà pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el portugués, el castellà, el català, l'occità, el francés, el sard, l'italià, el romanés, el balear i el valencià. El conjunt d'estes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània. La Romània es divideix en dos blocs: 1) l'oriental (italià i romanés) i 2) l'occidental (portugués, castellà, català, occità, francés, sard i reto-romànic).
Periodo visigot
Durant el període visigod (segles VI fins al VIII), apareix a València l'Escola Monàstica Valenciana, que serà coneguda pels seus escrits apologètics, redactats en llatí visigòtic. On es poden esmentar els préstecs lingüístics d'origen germànic que encara perduren en el valencià com són bramar, sala, brasa, roba, llonja, orgull, guarnir, estaca, tapa, aspa, així com alguns topònims Carlet, Godella, Oliva, Relleu, Tous, etc[2].
Mentre que el llatí cult queda per als monasteris, el poble comença a parlar una llengua que evolucionarà del llatí vulgar visigot a la parla romanç valenciana [3]
Domini musulmà
Durant la presencia islàmica en la península Ibèrica, iniciada en el sigle VIII d.C., permaneixeran molts pobladors iberorromans en els territoris dominats pels àraps. Açò fon aixina primordialment perque, de forma generalisada, es respetava a la població civil conquistada, i se li permetia continuar vivint en les seues costums sempre que contribuïren en el pagament d'imposts i servicis.
Els "mossaraps" o pobladors autòctons iberorromanos somesos pels araps parlaven en llati vulgar. Dit llati vulgar en el pas del temps fon perdent la seua uniformitat, (si es que en algun temps la tingue), evolucionant i diferenciant-se d'unes zones de la península a atres.
La llengua mossàrap parlada en la major part dels territoris de l'actual Comunitat Valenciana ya participava de rasgos que li són propis a l'actual Valencià, tal i com ha aplegat a demostrar Lleopolt Penyarroja en el seu llibre "El Mossàrap de Valéncia".
Com be apunta est autor, el problema del "mozarabismo", a l'hora d'explicar el naiximent del valencià a partir d'ell, és que s'identifica al "mossàrap" únicament en "l'iberorromà cristià que vivia en terres musulmanes", sense plantejar-se que "mossàrap" en la verdadera vertent llingüística de la paraula seria "l'iberorromà, de religió cristiana o convertit a l'Islam, que vivia en territori musulmà i que continuava mantenint la seua llengua romanç".
Aixina puix, encara que cert numero d'iberorromans hagueren pogut aplegar a ser islamisats (per la força o no) i havesen abandonat la seua religio cristiana, açò no significaria necessàriament que hagueren perdut la seua llengua derivada del llatí vulgar i parlaren exclusivament en àrap.
Només tenim que donar-mos conte lo difícil que resulta hui dia, a pesar dels mijos tècnics en els que contem, erradicar d'un grup social i huma el seu idioma i substituir-ho per atre estrany. Per tant, molt més complicat seria en aquells temps fer que els mossàraps deixasen de parlar en romanç, més encara si tenim en conte que musulmans i mossàraps no convivien barrejats, sino en poblacions o burcs separats uns d'atres, i en estrictes normes socials que prohibían i castigaven les relacions entre abdós grups (tal i com despuix continuà succeint quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques).
Reconquesta cristiana
En el moment de la reconquesta cristiana del Taifa de València per part del rei aragonés Jaume I "el Conqueridor" i les seues tropes cristianes, hauria que preguntar-se quina quantitat de "mossàrabs" existien en terres valencianes. Evidentment, no estem parlant de "mossàrabs cristians" solament, sinó de tots aquells iberoromans que continuaven parlant romanç, encara reconvertits a la religió islàmica (entre altres coses per a evitar les represàlies dels fonamentalistes islàmics, com per exemple, els que van cometre els recents atemptats de París i de Barcelona).
A més, de la mateixa forma que existiren "criptojueus" i "criptoislàmics", (jueus o moros "convertits" al cristianisme només en aparença i que mantenien d'amagat la seua original religió hebrea o islàmica), també existiren els "criptocristians"; mossàrabs que adoptaren la religió islàmica només en aparença, mentre que de forma secreta mantenien les seues creences cristianes i la seua llengua romanç. És lògic pensar que tots estos "criptocristians", des de de la reconquesta, retornarien a través d'una nova "conversió" a la seua original religió cristiana, engreixant el número de persones de parla mossàrab entre els cristians de les terres valencianes.
En la constitució dels furs del Regne de València, Jaume I envià la traducció dels furs al valencià ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que se traduiren a la llengua que el poble parlava: el romanç, i menut romanç!).
Regne de Valéncia (1238-1707)
Gràcies als furs concedits per Jaume I, el Regne de Valéncia fon totalment independent de la Corona d'Aragó.
Molts dels que aplegaren en les tropes de Jaume I i els seus prohoms, foren "mossaraps" valencians que fugits temps arrere de l'invasió musulmana cap a territoris més al nort peninsular, ara, reclutats com soldats, retornaven als seus llocs d'orige, reintroduint la mateixa llengua romanç que ells o els seus antepassats parlaven quan vivien alli; i per consegüent sumant-la a la dels "mossaraps de llengua" (cristians o no) que havien permaneixcut en la zona.
El desinterés català per la reconquista de Valéncia s'evidencia pels resultats dels clamaments del rei per a les successives expedicions, pero té una justificacio: els catalans no podien vore a Valéncia com una prolongació del seu propi territori perque fins el sigle XIV les terres al sur de l'Ebre (des de Gandesa a Amposta) formaren part del regne d'Aragó, no del comtat de Barcelona ni de ningú atre comtat catala. Per atre costat foren els discols nobles aragonesos, tals com Pere d'Azagra o Blasco d'Arago, quins en les seues iniciatives personals escomençaren a senyorejar part del territori valencià i el rei, inquiet per esta tendencia particularista, assumiria el proyecte molt tardanament.
En la primera aplegada dels conquistadors, el professor Ubieto considera que un 51% serien aragonesos, un 12% catalans i els atres 37% navarresos, provençals, castellans, etc... El total de repoblaments durant l'edat mija, apenes aumentaren el 5% (segons Ampar Cabanes) de la poblacio total del Regne de Valéncia.
En el llibre d'Antoni Ubieto, que estudia el "llibre del Repartiment" i el "llibre dela Avehinaments", demostra que els repobladors vinguts de la "Marca Hispanica Catalana" són escasos (1'2% en 1387, 4'2% en 1401 i 2'5% en 1475) , per lo que la seua influencia en el parlar romanç fon minima. Pero ademés molts d'estos repobladors eren mossaraps valencians que temps arrere, havien fugit cap al nort i noroest peninsular buscant refugi en terres cristianes i que baix la pressió demografica, el desarrelament i l'escassea de mijos de subsistencia en aquelles terres nortenyes, retornaven ara com repobladors cristians, parlant el seu romanç valencià.
Això aclariria per que l'idioma Valencià actualment posseix forts caracteristiques diferenciadoras en el "catala oriental" parlat en la "Catalunya Vella". Existixen evidencies que apunten a que l'idioma valencia i "catala oriental" ya se trobaven clarament diferenciats en els temps de la "reconquista".
En concret l'assunt se clarifica a l'estudiar el cas de la llengua Balear, la qual posseix certes caracteristiques similars a les del "Catala oriental", al mateix temps que presenta l'esqueixe particular de "parlar salat" de manera generalisada en totes les illes de l'històric Regne de Mallorca.
Durant l'Edat Mija, eixes gents de parla romanç foren molt influides pels trovadors i els jocs florals de La Provença, cosa que deixà marca en el parlar dels habitants del regne.
No se pot negar cert paregut de l'idioma valencià en el català (al ser dos llengües romàniques, derivades del llatí), pero el català no ha segut mai la llengua del Regne de Valéncia. Ademés, a l'hora d'explicar els pareguts entre l'idioma valencià i el català s'ha de tindre be present que el Regne de Valéncia fon el primer regne de la península en desenrollar i tindre (en els sigles XIV-XV), un Sigle d'Or lliterari (en idioma Valencià i anterior al Castellà). L'esplendor, prestigi i influencia de la lliteratura Valenciana d'estos sigles sobre les atres llengües peninsulars fon considerable, i més encara sobre la llengua catalana, que adoptà i feu seues formes de l'idioma valencià, alguna cosa que propicià que el català fora cada volta més paregut a la Llengua Valenciana.
Despuix de l'abolició dels furs del Regne de Valéncia en mediant el Decret de Nova Planta (1707), el regne de Valéncia patí una llaugera castellanisació i l'idioma pergué algunes de les seues paraules en favor d'atres castellanes. No obstant, la llengua Valenciana, ha mantingut caracter i personalitat propia, com a vehícul d'expressió natural del poble valencià i ha de reclamar i obtindre per tot això, el ranc, la protecció, l'us i el nom que com idioma unic i independent se mereix.
Edat Contemporànea: catalanisació del valencià i conflicte llingüístic
A finals del sigle XIX, escomençaren els primers intents d'anexió de la llengua valenciana per part del nacionalisme pancatalaniste, s'aplegaren fins a falsejar documents històrics, com la traducció falsejada d'Antoni Bofarull del "Llibre de Repartiment del Regne de Valéncia" per a inventar-se els noms de les families catalanes. Estos intents, deuen la seua orige a la riquea d'esta llengua i sobre tot a l'interés del pancatalanisme de tindre un Sigle d'Or i una Biblia traduida al seu idioma, que en realitat està traduida al Valencià.
Part de l'intent de suplantació ha segut finançat en diners public de la Generalitat Catalana, diners destinat a sobornar a filolecs, entitats pancatalanistes i acadèmics, per a que inventen teories o falsegen documents històrics.
Vore també
Referències
Bibliografia
- PENYARROJA, Lleopolt. El Mossarap de Valencia (Valencia, 1990)
Vínculs externs
- Breu història de la llengua valenciana (I)
- Historia del Valencià
- Historia del valenciano
- Breu historia sobre l'orige de la Llengua Valenciana
- Origen del idioma valenciano
- Llengua valenciana abans de Jaume I
