Diferència entre les revisions de "Regne de Valéncia"
m |
m (Protegit "Regne de Valéncia" ([Editar=Només permetre usuaris autoconfirmats] (indefinit) [Poden traslladar=Només permetre usuaris autoconfirmats] (indefinit))) |
(Sense diferències)
| |
Revisió de 16:39 18 set 2016
El Regne de Valéncia va ser un regne creat per Jaume I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, que va comprendre des de la reconquista de la taifa de Valéncia en 1238 fins a 1707, any en que en la promulgació dels Decrets de Nova Planta per als regnes d'Aragó i Valéncia les seues institucions varen ser abolides i els seus furs substituïts pels castellans; des d'eixa data fins a la divisió territorial d'Espanya en 1833 envestiment per Javier de Burgos, el regne de Valéncia va mantindre eixe nom com a territori dins de les diferents administracions de l'Espanya dels Borbones.[1]
Despuix de la conquista inicial va ser ampliat cap al sur de la llínea Biar-Busot. Jaime I, veent que era difícil repoblar tant territori conquistat, intenta conservar alguns privilegis de la població nativa aixina com respectar les seues religions i costums, proclamant els Furs de Valéncia (Els Furs), a partir de la qual es crea en entitat de regne i passant a formar part de la Corona d'Aragó. Va ser aixina depenent de la corona pero en una administració pròpia.
La creació del regne va provocar una *iracunda reacció de la noblea aragonesa, que vea aixina impossible la prolongació dels seus senyorius cap a les terres valencianes.
Història
Edat Mija
- Artícul principal → Conquista del Regne de Valéncia.
Despuix d'haver segut el breçol de la cultura íbera, i receptora de diferents cultures antigues (fenicis, grecs, cartaginés, romans, bizantí, visigots, musulmans, etc.), en l'any 1233 el rei Jaime I el Conquistador inicia la conquista del territori valencià marcat llavors per cinc sigles de presència dels sarraïns: els regnes taifas de Balansiya, Alpuente, Denia i Múrcia.
Una volta conquistades les Illes Balears, els esforços militars de Jaime I es varen redirigir cap als territoris islàmics del sur. En l'any 1233 es va planificar la campanya de Alcanyís, desenrollada en tres etapes:
- La primera dirigida a les terres de "la Plana" nort, en la presa de Borriana l'any 1233 i atres enclavaments, com per eixemple Peníscola.
- La segona comprén la zona central en la conquista de Valéncia (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Monsó de 1236 varen concedir l'ajuda necessària i el papa Gregorio IX va donar a l'empresa el caràcter de creuada. El Puig es va prendre en agost de 1237, en el fracàs d'una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de Valéncia. Les capitulacions es varen firmar el 28 de setembre i el rei va entrar en la ciutat el 9 d'octubre.
- La tercera fase comprén des de 1243 fins a 1245 i aplega fins als llímits estipulats per a la conquista entre Aragó i Castella en el Tractat de Almizra en l'any 1244, firmat entre Jaime I i Alfonso X el Sabio, en aquell moment infant castellà, per a delimitar les àrees de reconquista de les Corones de Castella i Aragó. Les terres al sur de la llínea Biar-Busot-la Vila Joyosa varen quedar reservades a Castella, mantenint-se el Regne de Múrcia (en totes les terres alacantines al sur de Biar-Busot) en territori castellà. Posteriorment, aprofitant la mort de Sancho IV de Castella i la minoria d'edat del seu successor, Fernando IV, els territoris del Regne de Múrcia situats al nort de la vora del Segura són incorporats al regne de Valéncia en l'invasió d'estes terres castellanes per part de Jaime II, despuix de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i el Tractat d'Elig (1305).
En l'any 1283 el rei Pedro III d'Aragó autorisa l'instalació del Consulat de la Mar en Valéncia, sent este el primer d'Espanya.
En l'any 1305 seria dividit este regne quedant per a Castella la zona occidental, que constituiria dins de la corona castellana el Regne de Múrcia, i para Aragó la zona oriental, que passaria a formar part del Regne de Valéncia, en virtut a la Sentència Arbitral de Torrellas i el Tractat d'Elig.
El regne, al principi de majoria mudéixar, musulmana i mossàrap. En la conquista el regne de Valéncia va rebre cristians principalment d'Aragó, Castella i Navarra pero també d'atres paisos europeus. El procés de poblament del Regne de Valéncia va ser un procés llarc que no acabarà fins al sigle XVII, despuix de l'expulsió dels moriscs. La població del Regne de Valéncia, des del principi, era d'orige divers (aragonesos, navarresos, d'Itàlia...) pero predominava la d'orige aragonés i castellà. La teoria pancatalanista de l'orige de l'idioma valencià afirma que la població catalanoparlant representava més del 80% de la del Regne de Valéncia despuix de l'expulsió dels morisco, pero s'ha demostrat que açò no pot ser cert, puix en orige en les expedicions de Jaime I no aplegaven ni al 5% del total.Es necessari aclarir que ademés este 5 % de catalans anaren molt provablement analfabets i és impossible que una minoria analfabeta imponga el seu idioma a la majoria, açò desmonta els arguments pancatalanistes. Per una atra part, historiadors sérios han demostrat que en tota l'història del Regne de Valéncia l'immigració catalana cap a terres valencianes ha segut molt escassa.
Estes poblacions junt en els judeus, va donar com resultat una societat multiconfesional i multicultural, sent els cristians els qui tenien plens drets en comparació al restant de les cultures. Estos mateixos creen les bases d'un sistema econòmic aprofitant les infraestructures àraps existents (azudes, margenades, sistemes de rec, mesquites, torres de vigilància, etc.), aixina com els productes agrícoles assentats (cítrics, panses, armeles, arròs, chufa, hortalices, palmeres, etc).
A pesar de compartir rei en els territoris de la Corona d'Aragó (Comtats Catalans, Aragó i Balears), el rei Jaime I instaura els furs de Valéncia, fundant d'esta manera un regne en identitat política pròpia, en les seues pròpies institucions, en la seua moneda, administració, i aranzel. Estos furs es mantindrien fins a 1707, en la centralisació borbònica.
Edat Moderna
Aixina mateix, el Regne de Valéncia finança econòmicament l'expansió de la Corona d'Aragó durant els sigles XV i XVI, per lo que alcança el seu màxim esplendor durant el Sigle d'or, gràcies al conseqüent comerç marítim en els nous territoris extra peninsulars de la Corona (Cerdenya, Sicilia, Nàpols, etc.), i la creació de la Taula de Canvis, la primera bossa de valors de l'història. Esta época coincidix, ademés, en una explosió lliterària notable en valencià, sent una de les primeres societats en entrar en l'época de la Renaixença, en importants escritors, humanistes i filòsofs.
En l'unió dinàstica efectiva de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó en l'emperador Carlos I, el Regne de Valéncia seguix mantenint la seua independència política. No obstant, el regne comença a vore's somés a la pressió d'una política cada volta més centralista per part de l'hegemonia de la Corona castellana, donant lloc a importants conflictes socials com els Tumults de les Germaníes dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreis i lloctinents. Un atre problema important és la dràstica reducció demogràfica, fins a un terç de la població, com a conseqüència de les diferents expulsions de judeus i moriscs del Regne, la qual cosa fa que la seua economia entre en una greu crisis degut, principalment, a la falta de mà d'obra barata que hi havia en la població morisca valenciana (denominats tagarins), i a la fuga de capitals i actius acumulats pels sefardites.
En 1700, en la mort de Carlos II, va ser proclamat rei de Castella i d'Aragó Felipe d'Anjou, lo que va provocar la Guerra de Successió Espanyola. La Corona d'Aragó es va posar de part de l'archiduc Carlos, l'atre pretenent. La resistència del Regne de Valéncia es va concentrar especialment en Xàtiva, Denia, Altea i Alacant, que varen ser incendiades en repetides ocasions (d'ahí el gentilici socarrats, "quemados" en castellà, propi de la ciutat de Xàtiva), i la seua població massacrada. Quan la guerra va terminar, Felipe V va promulgar els Decrets de Nova Planta, per els que quedaven abolides totes les institucions de la Corona d'Aragó i dels Regnes que la componien, que desapareixien i s'integraven en la Corona de Castella, fent-se els furs d'este últim regne extensius per a tot el territori; no obstant, per a ser assimilada a la llegislació i sistema polític castellans, el rei va tindre que sofocar numeroses sublevació i tumults socials a lo llarc del territori dirigides per excombatients del bando dels Austrias, els micalets.
Divisió Territorial: Les Governacions i el Virregnat
Plantilla:@AP El Regne de Valéncia va estar dividit en dos governacions, la de Valéncia i la d'Oriola. La Governació de Valéncia estava dividida en tres territoris: la Governació dellà Xúquer o de Xàtiva, per a la zona compresa entre Xixona i el Xúquer, la Governació dellà Uixó o Castelló, per al territori al nort del Uixó, i el governador de Valéncia que tenia jurisdicció entre el Xúquer i el Uixó, ademés de la supervisió dels seus lloctinents en Xàtiva i Castelló.
En 1520, mantenint les governacions, que varen perdre gran part de la seua importància política, es va establir el virregnat de Valéncia en el nomenament de Diego Hurtado de Mendoza i Lemos, que va anar el detonant de la Guerra de les Germaníes.
Els diferents atacs que manifestaven la debilitat de la defensa del llitoral va fer crear en 1594 el Batalló de la Milícia Efectiva del Regne de Valéncia, un eixèrcit defensiu del regne, en dèu mil hòmens destinats a respondre a qualsevol atac; pero en l'expulsió dels moriscs en 1609 i el respal i informació que donaven els assaltants, la cantitat i virulència dels atacs va baixar, i el batalló va ser reduint el seu tamany en els anys.
Vore també
- Llista de monarques de Valéncia
- Història de la ciutat de Valéncia
- Història de la Comunitat Valenciana
- Institucions del Regne de Valéncia
Notes i referències
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Regne de Valéncia.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Reino de Valencia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
- ↑ Vore la 2º accepció del terme regne en el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola.
- ↑ Alberto Montaner Fruts, El senyal del rei d'Aragó: Història i significat, Saragossa, Institució «Fernando el Catòlic», 1995, p. 185, LÁM. XVII. ISBN 84-7820-283-8.