Felip V

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
(Redirigit des de «Felip V d'Espanya»)
Saltar a: navegació, buscar
Quadro de Felip V colocat cap per avall, en el Museu de l'Almodi de la ciutat de Xàtiva.

Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou, (Versalles, França 1683 - Madrit, Espanya 1746 ) fon el Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707), rei de Sicília (1700-1713) i Duc de Milà (1700-1706).

En el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II de Castella va vindre el primer rei de la Dinastia Borbón al tro del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme espanyol a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat en França.

Orígens familiars[editar]

Naixqué el 19 de decembre de l'any 1683 en la cort francesa del Palau de Versalles, prop de Paris, sent el segon fill del príncip Lluís de França i la seua esposa Maria Ana de Baviera. Era net per llínea paterna del rei Lluís XIV de França i de la infanta Maria Teresa d'Espanya, i per llínea materna de Ferrando I Maria de Baviera i la princesa Adelaida Enriqueta de Saboya. Fon tio del futur rei Lluís XV de França.

Núpcies i descendents[editar]

Es casà en Figueres el 2 de novembre de l'any 1701 en Maria Lluïsa de Saboya , filla del duc Víctor Amadeu II de Saboya i la princesa Ana Maria d'Orleans. D'esta unió tingueren quatre fills:

Es casà, en segones núpcies, el 24 de decembre de l'any 1714 en Guadalajara en la princesa Isabel de Farnesio , filla del príncip Odoart II de Parma i Doreta Sofia de Neburc. D'esta unió naixqueren:

Hereu de la Corona[editar]

Carles II de Castella moria en l'any 1700 sense descendents directes. Les principals potències europees varen propondre un príncip elector de Baviera, en el conseqüent repartiment de possessions entre estes potències. Aixina la república de les Set Províncies Unides es quedava una part del comtat de Flandes; Anglaterra es quedava Oran, Gibraltar i Cuba; França en Guipúscoa, Nàpols, Sicília i el restant de Flandes; i el Sacre Imperi Romà-germànic es quedava el Ducat de Milà. La mort del príncip elector va provocar que Carles II designara com a hereu a Felip d'Anjou, en la condició que no poguera ser designat hereu del tro francés.

La major part dels països europeus varen acceptar el nou rei, inclús la pròpia Corona de Castella i el Regne d'Aragó. Pero el Sacre Imperi es va negar a fer-ho, considerant que l'Archiduc Carles d'Àustria, segon fill de l'emperador Leopolt I d'Habsburg, tenia més drets al tro i invocant la renúncia de la yaya de Felip d'Anjou i germana de Carles II, Maria Teresa d'Habsburg, als seus drets com a membre de la Dinastia Habsburg. Poc despuix, Lluís XIV de França, violant el testament del difunt rei castellà, va nomenar hereu de França a Felip V de Castella. Esta situació no agradà a les potències d'Anglaterra, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi, a la qual s'uní posteriorment Portugal, declarant la guerra a França i Espanya.

La coronació de Felip d'Anjou en 1700 va supondre l'adveniment de la dinastia Borbó al tro espanyol. En la seua primera etapa, el regnat de Felip V estigué tutelat pel seu yayo, Lluís XIV de França.

Esta circumstància va indignar l'alta noblea i l'oligarquia espanyoles i va crear un clima de malestar que es va complicar quan l'Archiduc Carles d'Àustria va escomençar a fer efectives les seues pretensions a la Corona espanyola, en el recolzament dels regnes de la Corona d'Aragó, en particular, dels valencians pero també dels aragonesos i dels catalans, que mantenien el seu resentiment en els francesos a partir de la pèrdua del Roselló. Tot açò desencadenà en la Guerra de Successió Espanyola, que va adquirir caràcter internacional.

Després de la guerra[editar]

Finalisada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les llínees més significatives de la qual varen ser l'enfortiment del Consell de Castella i en l'any 1716 el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim la seua autonomia.

Entre les reformes de l'Estat Central, entre les qual cal destacar la creació dels virregnats, la divisió de l'estat en províncies (1833) i l'instauració de les Audiències, en l'any 1713 ya havia instaurat la Llei Sàlica.

La fase italiana[editar]

Després d'enviudar de la seua primera dona Maria Lluïsa Gabriela de Saboya, es va casar molt pronte en Isabel de Farnesio, que es va convertir en la seua principal consellera, al costat del primer ministre Julio Alberoni. En este periodo es va abandonar el model de política francés i es va iniciar el govern a mans de vàlits.

En l'objectiu de recuperar les possessions perdudes va rebujar el Tractat d'Utrecht en el propòsit d'assegurar el futur dels seus fills, Carles i Felip. Aixina en 1717 les tropes espanyoles varen ocupar l'illa de Sardenya i varen invadir la de Sicília l'any següent. Per este motiu la Gran Bretanya, França, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi Romà Germànic varen firmar la Quàdruple Aliança contra el Regne d'Espanya. Una esquadra anglesa va conseguir destruir l'armada espanyola al cap de Pessaro i els aliats varen solicitar la dimissió del primer ministre Alberoni, promotor d'esta política beligerant. Durant este temps d'agitació les tropes franceses ocupen part del Pirineu central català abolint temporalment els Decret de Nova Planta.

Abdicació[editar]

El 10 de giner de 1724 Felip V va abdicar en favor del seu fill primogènit Lluís I d'Espanya, en l'esperança de regnar finalment en França. Este va prendre possessió del tro d'Espanya el 15 de giner del mateix any per morir el 31 d'agost següent a causa de la pigota.

A la seua mort Felip V hagué de tornar a accedir al tro espanyol, una segona etapa senyalada per l'alvanç de la seua malaltia mental i el control que la seua esposa eixercia sobre els assunts del regne.

Segon regnat[editar]

Després de la mort del seu fill, la política de Felip V va encaminar-se a la reconciliació en el Sacre Imperi. Aixina, per mediació de l'home de confiança del rei, el baró de Ripperda, el qual intentà conseguir el matrimoni de dos fills del rei en princeses austríaques, lo que li va permetre realisar una aliança contra un possible conflicte en França. El fracàs de les negociacions del baró comportà la seua caiguda el 1726.

Posteriorment es posà José Patiño, partidari del rei des de la Guerra de Successió, al cap de l'Administració Central. El 1733, firmà en França el Primer Pacte de Família, que donà recolzament al rei francés en la seua lluita en la Guerra de Successió de Polònia. Per mig d'esta aliança, l'infant Carles de Borbó fon nomenat rei de Nàpols i Sicília.

En l'any 1793 es produí un conflicte armat entre Espanya i Gran Bretanya, suscitat per les extra-llimitacions d'esta última potència en el comerç colonial aixina com en la seua posició en la Successió a la corona austríaca a la mort de l'emperador Carles VI d'Àustria sense fills mascles. En 1743 va firmar el Segon Pacte de Família, gràcies al Marquès de la Ensenada, que va permetre reactivar el seu pacte en França. El 1749 s'acabà la guerra en la Pau d'Aquisgrà, firmada en aquells moments pel fill i successor de Felip V, per la qual s'establia a Felip de Borbó, segon fill mascle d'Isabel de Farnesio, com a sobirà del ducat de Parma, Plasència i Guastalla.

Felip V va morir en Madrit el 9 de juliol de 1746, sent enterrat en la La Granja de Sant Ildefons. Fon succeït pel seu fill Ferrando VI d'Espanya, del seu primer matrimoni.

Vore també[editar]

Referencies[editar]


Predecessor:
Carles II
Escudo Felipe VI de España.svg
Rei d'Espanya

1700 - 1746
Successor:
Lluís I d'Espanya