Anar al contingut

Zinfandel

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Arracada de zinfandel

La zinfandel és una varietat de raïm tinto. La varietat comprén l'11,34% de les vinyes de Califòrnia.[1] L'anàlisis del seu ADN ha revelat que és el mateix raïm que en Montenegro es coneix com kratošija (kraˈtɔʃija),[2] que en Croàcia es coneix com crljenak kaštelanski i tribidrag, i que en la regió italiana d'Apulia es coneix com a primitiu [3] En Estats Units va aplegar a conéixer-se per variants d'un nom aplicat a una atra varietat de raïm, provablement l'austríaca «Zierfandler» austríaca.

L'orige geogràfic precís del cultivar seguix sent incert, encara que estudis revisats per parells han identificat a Montenegro com el millor candidat per al seu orige i dispersió.[4][5] El raïm es va estendre a Itàlia en el sigle XVIII i als Estats Units a mitan del sigle XIX. Esta expansió va dur en si una varietat de noms regionals per al mateix raïm.

Este raïm produïx un vi negre robust, encara que en els Estats Units també es produïx un vi semidulce rosat cridat white zinfandel que es ven sis voltes més que el tinto.[6] L'alt contingut en sucre del raïm pot provocar que en la fermentació s'alcancen nivells d'alcohol que superen el 15%.[7]


El sabor del vi negre depén del nivell de madurea dels raïms en les que es fa. Els sabors a fruts rojos com a frambuesa predominen en vins d'àrees vitivinícolas més fredes[8] mentres que el sabor a mora, anís i pimentó són més comuns en àrees més càlides[8] i els vins fets dels clons de primitiu que han madurat abans.

Història

Europa (6000 a. C.–1870)

L'evidència arqueològica indica que la domesticació de la vitis vinifera va tindre lloc en el Caucas entorn al 6000 a. C. i la vinificaació es va descobrir poc temps despuix.[9] El cultiu de la vinya es va difondre pel Mediterràneu i les regions circumdants. Croàcia va tindre algunes varietats endèmiques parents de la zinfandel,[10] que varen ser la base de la seua indústria vinícola en el XIX. Esta diversitat sugerix que esta vinya ha creixcut en Croàcia durant més temps que en cap atre lloc. No obstant, estes varietats varen quedar pràcticament extintes per l'epidèmia de filoxera que va tindre lloc a finals de el XIX, lo que va reduir el número de ceps de zinfadel a nou. Va ser descoberta en 2001 en la regió croata de Dalmacia, a on és coneguda com crljenak kaštelanski.[10]

El primer us documentat del nom "primitiu" apareix en una publicació governamental italiana de 1870.[7] El nom fa referència a la tendència que té de madurar abans que les atres varietats.[11] Este nom apareix 40 anys despuix de la primera menció documentada del nom zinfandel. Al principi es pensava que la varietat havia segut introduïda en Itàlia des del Nou Món, pero açò va canviar quan es va descobrir el seu orige croata.[12]

Hui es considera que la primitiu va ser un clon d'esta varietat introduït en Apulia, Itàlia, en el XVIII.[11][13] Francesco Filippo Indellicati, sacerdot de l'iglésia de Gioia del Colle, prop de Bari, va seleccionar una plantón de la varietat zagarese que manduraba abans i ho va plantar en Liponti.[13] Este clon madurava a finals d'agost i es va difondre pel nort de Apulia.[13] Els esqueixos de primitiu varen aplegar a una atra àrea DOC quan la comtesa Sabini de Altamura es va casar en Tomaso Schiavoni-Tafuri de Manduria a finals de el XIX.[13]

Costa este dels Estats Units (1829–1850)

L'arribada de la zinfandel als Estats Units podria haver-se realisat en plantones del Viver Imperial de Viena, Àustria, que provablement va obtindre les vinyes durant el govern de monarquia Habsburgo sobre Croàcia, que es va produir quan Àustria va adquirir Dalmacia a l'antiga República de Venècia en 1797.[14][15] George Gibbs, un horticultor de Long Island, va rebre enviaments de raïms des de Schönbrunn i atres llocs d'Europa entre 1820 i 1829.[14] L'acadèmic Sullivan va sugerir que la "black zinfardel of Hungary" mencionada per William Robert Prince en la seua obra A Treatise on the Vaig vindre (1830) podria fer referència a una de les adquisicions de Gibbs en 1829. Webster sugerix que el nom és una modificació de la paraula hongaresa tzinifándli (czirifandli), que deriva de la paraula alemana zierfandler,[16] que és un raïm de la regió austríaca de Thermenregion.

Gibbs va visitar Boston en 1830 i Samuel Perkins va escomençar a vendre zenfendal poc despuix d'allò. En 1830, Gibbs va suministrar també a Prince en "Black St. Peters", una varietat similar que podria provindre d'Anglaterra, a on moltes vinyes tenen "St. Peters" en els seus noms. Se sap poc sobre esta vinya, encara que se sap que la Black St. Peters que va aplegar a Califòrnia en la década de 1850 es va conéixer com zinfandel a partir de la década de 1870.[14]

En 1835 Charles M. Hovey, que contava en els vivers més importants de Boston, va recomanar la "zinfindal" com a raïm de taula, i pronte es va cultivar àmpliament en hivernàculs per a la producció de raïm de taula. La primera referència a l'elaboració de vi de zinfindal apareix en Practical Treatise in the Culture and Treatment of the Grape Vaig vindre (1847) de John Fisk Allen. Mentres, la moda dels cultius en hivernàculs va decaure en la década de 1850 i els agricultors varen dirigir la seua atenció al raïm concòrdia i a unes atres que també es podien cultivar a l'aire lliure en Boston.[14]

Califòrnia (1850–1933)

Prince i atres propietaris de vivers com Frederick W. Macondray es varen unir a la Febra de l'Or de Califòrnia en la década de 1850 i es varen dur la zinfandel en ells. Prince va anotar en el seu diari que el raïm sec era "perfecta per a créixer" i que crea que la zinfandel era similar a la "black Sonora" que havia trobat en Califòrnia. Quan la vinya coneguda com "Black St. Peters" va aplegar a Califòrnia li la va considerar al principi com una varietat diferent, pero en la década de 1870 es va descobrir que era igual a la zinfandel.[14]

Joseph W. Osborne podria haver segut el que va elaborar el primer vi de zinfandel en Califòrnia. Va plantar zinfandel de Macondray en la seua vinya Oak Knoll, al nort de Napa, i el seu vi va ser molt valorat en 1857.[7] Posteriorment, les plantacions de zinfandel varen aumentar notablement i a finals de el XIX era la varietat més difosa de Califòrnia.[17]


Les vinyes antigues de zinfandel són atesorades per a la producció de vi negre premium, pero moltes varen ser arrancades en la década de 1920, durant els anys de la Llei Seca (1920-1933), pero no per la raó més evident. Inclús durant la Llei Seca, la vinificaació casera va seguir sent llegal i algunes vinyes varen decidir vendre els raïms per a fer vi en casa.[18] Mentres que la zinfandel es feya popular en les llars que estaven prop de les regions vinícoles, podia podrir-se en el llarc viage cap als mercats de la costa este.[19] La grossa pell de l'Alacant Bouschet la feya menys propensa a la putrefacció, de modo que este raïm i atres similars varen ser àmpliament plantades per a eixe mercat.[19][20] En 1931 es varen noliejar 3000 vehículs (unes 34 000 tonellades) de zinfandel i 6000 vehículs d'Alacant Bouschet.[19]

Redescubrimiento despuix de la Llei Seca (1933-actualitat)

En la década de 1930 l'indústria vinícola s'havia debilitat per la Gran Depressió i a la Llei Seca.[21] Moltes vinyes varen sobreviure suministrant al mercat domèstic de la Vall Central de Califòrnia, que no és un ambient òptim per al cultiu de zinfandel.[19] Per açò, el fi de la Llei Seca es varen mantindre uns pocs cultius de raïms de calitat,[19] i la zinfandel va caure en l'oblit i va ser usada a sovint per a mescles de vins fortificados. No obstant, alguns productors varen mantindre el seu interés en fer vins monovarietales en este raïm.

A mitan de el XX els orígens de la zinfandel de Califòrnia ya havien segut oblidats. En 1972, un escritor de temes d'enologia britànic va escriure "hi ha un raïm californià fascinant, la zinfandel, que es diu que ve d'Hongria, encara que el cep és desconegut actualment en eixe lloc".[22] En 1974 i en 1981, els escritors nortamericans la varen descriure com "original de Califòrnia, que no creix en un atre lloc"[23] i com "el raïm tinto propi de Califòrnia".[24]


En 1972, el productor Bob Trinchero, del celler Sutter Home Winery, va decidir drenar una miqueta de suc de les cubas per a impartir més taninos i color al vi de zinfandel de la vinya Deaver. Posteriorment vinificó este suc per a fer un vi sec i intent vendre-ho en el nom d'Oeil de Perdrix, un vi suís fet en el método saignée per a vi rosat.[25] L'Oficina d'Alcohol, Tabac, Armes de Fòc (AFT, per les seues sigles en anglés) nortamericà va insistir que el nom anara traduït a l'anglés, per lo que se li va afegir "white zinfandel" al nom i es varen vendre 220 caixes.[25] En eixe moment, la demanda de vi blanc superava la disponibilitat de raïms de vi blanc, lo que va animar a atres productors a fer vi blanc de raïms tinto, fent que la pell tinguera un contacte mínim en el most per a no colorearlo.[26] No obstant, en 1975 el productor Bob Trinchero va experimentar una parada de fermentació, que és un problema causat quan el rent mor abans de convertir tot el sucre en alcohol.[27] Va separar el vi durant dos semanes, ho va provar i va decidir vendre eixe vi rosat azucarado.[25] A l'igual el Mateus Rosé en l'Europa posterior a la II Guerra Mundial, este vi white zinfandel semidulce es va fer inmensament popular.[27] El white zinfandel representa actualment un 9,9% del volum de vendes de vi d'Estats Units (6,3% en valor), lo que supon sis voltes més que les vendes de vi negre de zinfandel.[6] La major part del white zinfandel s'elabora en raïms cultivats con este fin en la Vall Central de Califòrnia.

Els crítics varen considerar que el vi white zinfandel era insípido i poc interessant en la década dels 70 i 80, encara que els white zinfandels moderns tenen un sabor més afrutado i un dulzor menys empalagoso.[7] No obstant, l'èxit d'este vi rosat va salvar a moltes vinyes d'algunes àrees que varen tornar a produir vi negre zinfandel premium a finals de el XX, quan es va tornar a posar de moda. Encara que tant el vi rosat com el tinto tenen un sabor totalment distint, abdós estan realisats del mateix raïm tinto, processada d'una manera diferent.

Relació en la primitiu, la crljenak kaštelanski i la tribidrag

Una vinya de crljenak kaštelanski en la vinya a on va ser descoberta. L'etiqueta metàlica de l'Universitat de Zagreb indica que esta vinya està reservada per a l'investigació genètica.

El zinfandel s'ha considerat "el vi i la vinya d'Amèrica"[28] pero quan el professor Austin Goheen, de l'Universitat de Califòrnia en Davis, va visitar Itàlia en 1967 va notar que el vi de primitiu li recordava al de zinfandel.[29] Atres professionals també es percataron d'eixa relació en aquell llavors.[30] La primitiu va ser duta a Califòrnia en 1968 i els ampelógrafos varen declarar que era idèntica a la zinfandel en 1972. El primer vi de primitiu realisat en Califòrnia en 1975 era idèntic al de zinfandel.[31] En 1975, el doctor Wade Wolfe va demostrar que abdós varietats tenien el mateix isozyme.[32]

El doctor Lamberti, de Bari, li va sugerir a Goheen en 1976 que la primitiu podria ser la varietat croata plavac mali.[29] En 1982 Goheen va confirmar que abdós eren similars pero no idèntiques, provablement per mig d'un anàlisis del seu isozyme.[29] Alguns croates, no obstant, pensaven que la plavac mali era igual a la zinfadel. Entre ells estava el productor croata Mike Grgich. En 1991 Grgich i atres productors en la Zinfandel Advocates and Producers (ZAP) en l'objectiu de promoure la varietat zinfandel i el seu vi, aixina com per a recolzar l'investigació científica sobre eixa varietat.[17] En respal d'esta associació, Carole Meredith, professora de l'Universitat de Califòrnia en Davis, va anar a Croàcia i va recolectar uns 150 plantones de plavac mali[33] en la regió de Dalmacia en colaboració en l'Universitat de Zagreb.[29]


En 1993 Meredith va usar el perfil de ADN per a confirmar que la primitiu i la zinfandel eren clons d'una mateixa varietat.[34] En el camp comparatiu, els anàlisis han descobert que "les seleccions de primitiu són generalment superiors a les de zinfandel, per tindre una madurea afrutada més temporana, un rendiment similar o superior i una susceptibilitat similar o més baix a la putrefacció".[35][36] Açò concorda en la teoria de que la primitiu va ser seleccionada d'entre els clons de maduració primerenca d'un raïm croata.

En 1998 l'equip de Meredith va publicar que la plavac mali no era la zinfandel pero més be una era pare de l'atra. En el 2000 varen descobrir que la primitiu/zinfandel era un pare de la plavac mali.[33] L'atre pare de la plavac mali va ser determinat per Ivan Pejić i Edi Maletić (Universitat de Zagreb). Va resultar ser la dobričić, una varietat antiga de l'illa de Šolta, en la mar Adriático.[33]

Esta investigació va continuar en costa central de Dalmacia i a les illes propenques. Es va trobar una coincidència en el ADN de les mostres. La coincidència va vindre d'una vinya triada en 2001 en la vinya de Ivica Radunić, en Kaštel Novi.[33] Eixa crljenak kaštelanski semblava trobar-se en el breçol de la primitiu/zinfandel, encara que es varen produir algunes divergències genètiques quan abdós es varen separar. En l'actualitat, Meredith es referix a la varietat com ZPC (per zinfandel/primitiu/crljenak kaštelanski).[37]


Les vinyes de Croàcia contenen solament nou ceps de la varietat crljenak kaštelanski mesclades en centenars d'atres varietats de vinyes. En 2002, es va trobar en la ciutat d'Omiš, en la costa de Dalmacia, un cep conegudes localment com pribidrag.[38] La crljenak kaštelanski i la pribidrag varen ser propagades en california per Ridge Vineyards, encara que les infeccions víriques varen retardar el seu desenroll.[38] El primer vi croata ZPC va ser realisat per Edi Maletić en 2005.[39] Mentres, les plantacions de primitiu han aumentat en Califòrnia, a on sembla créixer de forma menys vigorosa que la zinfandel. Els seus vins són coneguts per tindre un sabor més picante i a mora.[40]

En el llibre Wine Grapes realisat en 2012 pels experts en vi Jancis Robinson i Julia Harding, i en el genetista de raïms suís José Vouillamoz varen detallar l'investigació sobre els orígens de la zinfandel. Despuix d'anys d'investigacions de ADN de ceps de tot lo món, una sola vinya de 90 anys del jardí d'una senyora major en Split, Croàcia, va donar l'evidència de que la zinfandel era un raïm croata conegut com tribidrag, a lo manco, des de el XV.[3]

Aspectes llegals

Li regulació local de l'etiquetage està prenent nota de les evidències de el ADN. Este procés ha segut ralentisat per disputes comercials. L'Unió Europea va reconéixer a zinfandel com a sinònim de primitiu en giner de 1999,[38] lo que significa que els vins de primitiu italians poden ser etiquetats com zinfandel i exportats d'eixa forma als Estats Units i a atres països.[41] Els productors italians s'han beneficiat d'esta norma i han exportat als Estats Units vins etiquetats com zinfandel,[17] en l'aprovació de l'Oficina d'Imposts i Comerç d'Alcohol i Tabac (TTB, per les seues sigles en anglés) nortamericà.[42]


En decembre de 2007 la TTB va posar en la seua llista a la zinfandel i a la primitiu com a varietats per a vi nortamericà, pero no varen ser colocades com a sinònims.[43] La AFT va propondre en 2002 que anaren reconegudes com a sinònims, pero no es va prendre cap decisió sobre esta proposta (RIN 1513–AA32, formalment RIN 1512-AC65).[44]

Referències

  1. ↑ National Agricultural Statistics Service (13 d'abril de 2007). «Grape Acreage Reports». USDA. Archivat des de l'original, el 16 de febrer de 2008. Consultat el 17 de decembre de 2007.
  2. ↑ Calò, Antonio; Costacurta, Angelo; Maraš, Vesna; Meneghetti, Stefano; Crespan, Manna (2008). «Molecular correlation of Zinfandel (Primitiu) with Austrian, Croatian, and Hungarian cultivars and Kratošija, an additional synonym». American Journal of Enology and Viticulture. 59 (2): 205–209. doi:10.5344/ajev.2008.59.2.205.
  3. ↑ 3,0 3,1 Jancis Robinson, "The Great Grapevine" en The Financial Claves, 12 d'octubre de 2012
  4. ↑ Crespan, Manna; Giannetto, Sabrina; Maraš, Vesna(2014).«SSR molecular marker analysis of the grapevine germplasm of Montenegro».Journal International dones Sciences de la Vigne et du Vin.48(2): 119–127.doi:10.20870/oeno-one.2014.48.2.1562.(en anglés)
  5. ↑ Tello, Javier; Martínez-Zapater, José Miguel; Ibáñez, Javier(2020).«Population genetic analysis in old Montenegrin vineyards reveals ancient ways currently active to generate diversity in Vitis vinifera».Scientific Reports.10: 15000.doi:10.1038/s41598-020-71918-7.(en anglés)
  6. ↑ 6,0 6,1 «U.S. wine ixes 2006». Wine Communications Group. Consultat el 17 de decembre de 2007.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Charles L. Sullivan (2 de setembre de 2003). Zinfandel: A History of a Grape and Its Wine, University of Califòrnia Press, pp. 167–175. ISBN 978-0-520-23969-2.
  8. ↑ 8,0 8,1 Joel Peterson(Decembre de 2007).«To knock all high-alcohol wines is just simplistic».Decanter.IPC.: 8.
  9. ↑ McGovern, P. E. (2003). Ancient Wine: The Search for the Origins of Viniculture, Princeton University Press. ISBN 978-0-691-07080-3.
  10. ↑ 10,0 10,1 Piljac, Jasenka(2005).«The Application of Bioinformatics Techniques in Genetic Identification and Profiling of Rare Grape Varieties Indigenous to Croatia».Essays in Bioinformatics.IOS Press.368: 220–223.
  11. ↑ 11,0 11,1 «Apiula». DiWineTaste (Març de 2007).
  12. ↑ Albertson, Lynda (1 de giner de 2008). «A Multitude of Zins». The American. Archivat des de l'original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 8 de setembre de 2008.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «I vitigni». Strada del vi a D.O.C. Primitiu vaig donar Manduria i Lizzano. Archivat des de l'original, el 3 de juliol de 2007. Consultat el 17 de decembre de 2007.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 Sullivan, Capítul 2
  15. ↑ Sweet, Nancy L(Novembre de 2007).«The Zinfandels of FPS».FPS Grape Program Newsletter.: 11.
  16. ↑ «Zinfandel etymology». Merriam-Webster.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Robinson, J (ed) (2006). The Oxford Companion to Wine, Tercera edició, Oxford University Press, pp. 130 & 786. ISBN 978-0-19-860990-2.
  18. ↑ Pinney Thomas (Juliol de 2005). A History of Wine in America From Prohibition to the Present, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-24176-3. p2 Capítul 1
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 Pinney p26
  20. ↑ Johnson, H (1989). Vintage: The Story of Wine, Simon & Schuster, pp. 444. ISBN 978-0-671-68702-1.
  21. ↑ Pinney, p10
  22. ↑ Yoxall, H.W. (1974). The Enjoyment of Wine, Drake Publishers Inc.. ISBN 978-0-87749-463-8.
  23. ↑ , pàgina 199
  24. ↑ Johnson, Hugh (1981). Hugh Johnson's Pocket Encyclopedia of Wine. ISBN 978-0-671-42199-1.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Murphy, Lindo. «White Zinfandel, now 30, onze ruled the U.S. wine world», Sant Francisco Chronicle, 3 de juliol de 2003.
  26. ↑ Pixeu, Jerry D (13 de març de 1997). «Mill Creek Revisited». Pixeu on Wine. Archivat des de l'original, el 21 de setembre de 2007. Consultat el 10 de setembre de 2008.
  27. ↑ 27,0 27,1 Dunne, Mike. «Wines of yesteryear still kicking», The Sacrament Bee, 29 de juliol de 2005.
  28. ↑ «Zinfandel». Kaštela Tourist Board. Archivat des de l'original, el 20 de setembre de 2008. Consultat el 20 de setembre de 2008.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 N. Mirosevic i C. Meredith(2000).«A review of research and literature related to the origin and identity of the cultivars Plavac mali, Zinfandel and Primitiu (Vitis vinifera L.)».Agriculturae Conspectus Scientificus.65: 45–49.Consultat el 17 de maig de 2016.
  30. ↑ AJ Winkler, JA Cook, WM Kliewer, LA Lider (1974). General Viticulture, University of Califòrnia Press.
  31. ↑ D. Darlington (1991). Angels' visits: an inquiry into the mystery of Zinfandel, Holt.
  32. ↑ Wolfe, W(1975).«Identification of grape varieties by isozyme banding patterns».American Journal of Enology and Viticulture.27: 68–73.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 C Meredith. «Looking for Zinfandel in Croatia»(PDF), Zinfandel Express, Giner de 2002.
  34. ↑ John E. Bowers, Elizabeth B. Bandman i Carole P. Meredith(1 de setembre de 1993).«DNA Fingerprint Characterization of Some Wine Grape Cultivars».American Journal of Enology and Viticulture.44: 266–274.
  35. ↑ Fidelibus(1 de setembre de 2005).«Performance of Zinfandel and Primitiu Grapevine Selections in the Central Sant Joaquin Valley, Califòrnia».American Journal of Enology and Viticulture.56: 284–286.
  36. ↑ Brenda Carol. «Califòrnia varietal wine grape growing has become all about clons», Western Farm Press, 29 de març de 2007.
  37. ↑ Carloe Meredith(2003).«Stated Meeting Report: Science as a window to wine history».Proceeds of the 1863rd Stated Meeting of the American Academy of Arts and Sciences.Consultat el 17 de maig de 2016.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 Sweet, Nancy. «The Zinfandels of FPS»(PDF), UC Davis FPS Grape Program Newsletter, Novembre de 2007.
  39. ↑ «Courses in Winemaking and Viticulture» (PDF). UC Davis (Primavera de 2007). Archivat des de l'original, el 7 de juliol de 2012. Consultat el 18 de maig de 2016.
  40. ↑ Valdespino, Anne. «Zin's next of kin», OC Register, 19 de giner de 2006. Consultat el 18 de maig de 2016.
  41. ↑ Jennifer Berry. «Changes to List of American Grape Variety Names». Alcohol & Tobacco Newsletter Abril de 2002. Bureau of Alcohol, Tobacco, Firearms and Explosives. Consultat el 22 de decembre de 2007.
  42. ↑ «Vintage Point press release» (10 de decembre de 2007). Archivat des de l'original, el 14 de giner de 2009. Consultat el 21 de maig de 2016.
  43. ↑ «27 CFR 4.91 Labeling And Advertising Of Wine Subpart J – American Grape Variety Names». Electronic Code of Federal Regulations (20 de decembre de 2007). Archivat des de l'original, el 4 de juliol de 2009. Consultat el 22 de decembre de 2007.
  44. ↑ [enllaç trencat]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Zinfandel&oldid=1435850»