Veles (mitologia)

Veles, Volos, Weles o Voloh és el deu eslau de la terra, les aigües, els boscs, la fertilitat, el ganado, la pastura, les serps, els llops, la medicina, la música, la màgia i el món subterràneu. Ademés se li associa als dragons, la riquea i les travesuras. Aixina mateix, és l'adversari del deu del tro, Perun, constituint la batalla entre abdós un dels mits més importants de la mitologia eslava. Veles resulta ser un deu complex i antic, inclús es pensa que puga ser una relíquia provinent del panteón proto-indoeuropeu. Se li ha representat (a lo manco en part) com una sierpe, en banyes (de bou, moltó o atres herbívors domèstics) i en luenga barba.

Veles

L'enemic de Perún i el mit de la tormenta

L'image d'una serp en una antiga miniatura russa. Reconstrucció d'Elisabeth Boehm.

Els filòlecs russos Viacheslav Ivanov i Vladímir Toporov varen reconstruir la batalla mítica entre Perún i Veles per mig d'un estudi comparatiu de vàries mitologia indoeuropeas i un gran número de cançons i contes populars eslaus. La característica comuna entre totes les mitologia indoeuropeas es referix a l'història d'una batalla entre el deu del tro i una enorme serp o dragó. En les versions eslaves del mit, Perún és el deu del tro, mentres que Veles fa les voltes de dragó.

L'etimologia del seu nom ho acosta a Vels o Velinas —el diable de la mitologia bàltica i enemic del deu del tro Perkunas (molt semblat a Perún)— i a Vala —la serp de la mitologia hindú, enemiga d'Indra (el deu védico del tro)—. Aixina mateix, és similar al deu etrusc del món subterràneu, Vetha, i al dragó Illuyankas, enemic del deu de les tormentes en la mitologia hitita.

La causa de l'enemistat d'estos deus pot ser el rapte comés per Veles del fill, l'esposa o el ganado de Perún. També es convertix en un repte: Veles, transformat en una enorme serp, puja des de les coves del Món Subterràneu i repta fins a l'Arbre de l'Univers eslau, en direcció als dominis celestials de Perún, qui pren represàlies i ataca a Veles en els seus rajos. Veles fuig, s'amaga o va transformant en arbres, animals o persones, fins que al final Perún ho mata i, per mig d'esta mort ritual, tot lo que Veles havia furtat ix del seu cos inerte en forma de pluja que cau des de les altures. Este mit de la tormenta, tal i com ho evoquen els investigadors, explicava el canvi d'estacions a lo llarc de l'any. Els periodos secs s'interpretaven com el caòtic resultat del furt de Veles; les tormentes i els rajos eren la batalla entre els deus i la pluja significava el triumfo de Perún sobre Veles i el restabliment de l'orde del món.

Este mit era cíclico, es repetia cada any. La mort de Veles mai era permanent, ya que tornava a prendre la forma d'una serp que muda la seua vella pell i renaix en un nou cos. Encara que en este mit en particular eixercita un paper negatiu com a causant del caos, Veles no era un deu maligne per als antics eslaus. De fet, en molts dels contes apareixia com sant Nicolás, salvant als pobres grangers i al seu ganado del furibundo i destructiu sant Elías (és dir, Perún). La dualitat i el conflicte entre Perún i Veles no representa el choc normal entre el ben i el mal, sino que més be és l'oposició entre els principis naturals de la terra i l'aigua (Veles) i el cel i el fòc (Perún).

Deu del món subterràneu i dels morts

Els antics eslaus veen el món com un jagantesc arbre, la copa del qual i branques representaven la volta celest dels deus i el món dels mortals respectivament, mentres que les raïls eren el món subterràneu. D'eixe modo, Perún era com un falcó o un àguila posat en la branca més alta de l'arbre, governant del cel i del món dels vius, mentres que Veles, com serp enroscada en les raïls, governava el món dels morts. Este en realitat era un lloc prou bell, descrit en els contes populars com un món de planures verdes i humides, a on regnava l'eterna primavera i a on moraven vàries criatures fantàstiques junt en les ànimes dels fallits, que s'ocupaven de cuidar les reses de Veles. En térmens més geogràfics, el món de Veles estava localisat segons els eslaus "més allà de la mar", a a on migraban les aus cada hivern. En els contes esta terra es diu Virei o Iri. Cada any el deu de la fertilitat i de les plantes, Yarilo, que vivia allí en hivern, retornava de més allà de la mar i duya la primavera al món dels vius.

Veles enviava regularment esperits de morts al món dels vius com els seus heralts. Els festivals en el seu honor es realisaven en finalisar l'any, en hivern, quan aplegava el hora del final de l'orde mundial, quan el caos es feya fort, les fronteres entre el món dels vius i el dels morts desapareixien i els esperits ancestrals retornarien d'entre els morts. Esta era la celebració pagana cridada Velja Noč (La Gran Nit), que el seu remanente encara perviu entre els eslaus de molts països com la Koleda, una combinació de carnestoltes i Halloween que es pot donar entre Nadals i finals del més de febrer. Els jóvens, cridats koledari o vucari es vestien en llarcs abrics fets de llana d'ovella i s'adornaven en grotesques caraces, rondaven pels llogarets en grups i montaven molta bulla; també anaven chillant cançons en les que dien que havien viajat des de molt llunt i que estaven humits i plens de fanc, una alusió al món subterràneu de Veles, d'a on se suponia que venien en forma de fantasmes; aixina mateix, l'amo de qualsevol casa que visitaren els devia rebre calorosament i oferir-los regals. Este no és més que un eixemple de chamanisme eslau que presenta a Veles com a deu de la màgia i de la riquea. Els regals oferits als koledari provablement terminarien en les seues mans (lo que li assembla a un dragó custodiant el seu tesor), assegurant d'eixa manera la bona sòrt i la riquea per a eixa casa i eixa família durant l'any sancer. Tal i com es pot apreciar en la Crònica Primera, si s'enfada a Veles un podria terminar aseteado a malalties.

Ya fòra de l'òrbita eslava, és curiós destacar que s'haja conservat una costum molt similar en l'illa d'El Ferro (Espanya). Durant les époques de Carnestoltes, els jóvens del poble de Frontera es visten en pells de moltons, molt resecas, velles i malolientes, en les que perseguixen a les gents del poble, chicotets i no tan chicotets, i els embadurnan de tenyida negra si es deixen agarrar. Esta celebració es diu aixina, Festa dels Moltons. Desgraciadament s'han perdut els referents als que aludix esta costum ancestral, que va estar a punt de perdre-se durant el passat XX, encara que be podria tindre que vore en lo citat anteriorment.

Vore també

• Monte Vés-liž

Referències

• V. Belaj: Hod kroz godinu, mitska pozadina hrvatskih narodnih vjerovanja i obicaja. Zagreb: Golden Màrqueting, 1998; ISBN 953-6168-43-X.
• Rybakov, Boris: Ancient slavic paganism. Moscou, 1981.
• Sánchez Puig, María: Guia de la cultura russa. Madrit: Centre de Llingüística Aplicada Atenea, 2003
  • Коловрат Ю. А. Бог Велес // История Змиевского края. – Змиев. – 18.05.2009.