Tomba de Águeda Olga García

La tomba de Águeda Olga García, popularment coneguda com «La Nóvia», és un monument funerari ubicat en el Cementeri General del Sur, en Caracas (Veneçuela).

Història

Águeda Olga García

Llegenda

Per la poca informació que oferix l'inscripció present en la làpida, entorn a la tomba va sorgir en el pas del temps una llegenda destinada a explicar les circumstàncies de la mort d'Olga aixina com el fet de que sobre ella hi haja una estàtua de la difunta vestida en un trage de nóvia. D'acort en este relat, García era una jove de 17 anys que va morir el mateix dia de l'enllaç, dins de l'iglésia en la que s'anava a celebrar el matrimoni, front a l'altar major. Segons pareix, res més terminar de vestir-se es va colocar un tocat floral al que estava subjecte el vel; supostament, en el tocat es trobava, amagat pels ornaments, un escorpión el qual Olga no va advertir degut a que no va examinar ni tampoc va sacsar el tocat per a comprovar si entre les flors s'havia amagat alguna alimaña. Despuix d'aplegar a l'iglésia i situar-se front a l'altar, durant la pronunciació dels vots matrimonials, el escorpión va eixir del tocat i va picar a la jove en una zona indeterminada, molt provablement el cap, la cara o el coll, provocant que García perguera el coneiximent i caiguera al sol per a finalment morir poc despuix sense haver recuperat la consciència, lo que va generar incredulitat entre els presents, cap dels quals s'hi hauria percatado de la presència de l'escorpión.

Este relat, sorgit en época desconeguda, compartix grans similituts en atres llegendes, com la de la Pascualita, jove presuntament fallida per la picadura d'un escorpión el dia de la seua boda en Chihuahua (Mèxic); i la de María França, qui el dia el seu matrimoni va sofrir la picadura mortal d'una serp en el jardí de la seua casa mentres arreplegava flors per al seu ram de nóvia, trobant-se la seua sepultura en el Cementeri General del Sur de la mateixa manera que la d'Olga. No obstant, tant la llegenda de García com la de la Pascualita i la de María França semblen prendre prestats varis elements de la llegenda mitològica d'Eurídice, qui, feliçment casada en Orfeo, va ser mossegada per una serp mentres fugia d'Aristeo, tradició que en els tres casos sembla mesclar-se en el conte de Silvina Ocampo La boda, publicat en el llibre La fúria (1959), a on una nóvia fallix producte de la picadura d'una aranya amagada en el seu tocat, història que va poder assentar les bases de la llegenda urbana coneguda com «El punt roig», apareguda en la década de 1970 i segons la qual una jove sofrix la picadura d'una aranya en una galta, si be la protagonista, en lloc de morir, acaba enfollint. El que estos relats perduraren en el pas dels anys s'explica pel fet de que tots, llevat l'últim, conten en tres factors de caràcter sicològic: la purea del tocat blanc o l'inocència de les flors, elements que servixen d'amagatall a la criatura que desnugarà l'infortuni; la vulnerabilitat del ser humà davant un animal diminut i aparentment inofensiu; i la tragèdia que ensombrece el que estava destinat a ser un dels dies més feliços de la protagonista, encara que en el cas de María França, segons pareix la jove havia segut forçada a casar-se, per lo que la seua mort hauria supost una lliberació.

Fets reals

D'acort en el testimoni de Yubiri Figueroa, qui en 2022 va reaccionar a la llegenda despuix de llegir sobre la mateixa en una publicació realisada en internet en 2016, comentant a la seua volta el mateix any en un vídeo pujat a YouTube en 2018, Olga no hauria mort el dia de la seua boda sino poc abans. Segons pareix, la jove, coneguda com «Olguita», va acodir la vespra del seu enllaç a un cine en dos amigues, una d'elles prima de Figueroa; en dirigir-se de tornada a casa, l'automòvil en el que viajaven, conduït per la prima de Yubiri i en el qual García ocupava l'assent del copilot, va sofrir l'impacte d'un atre vehícul que circulava a gran velocitat en una de les transversal que recorren la via principal de l'urbanisació Altamira. La violència del choc va provocar que les tres dònes ixqueren despedides del coche, sofrint Olga una fractura de cràneu com a conseqüència d'un fort colp que la jove es va donar en chocar contra el paviment, despuix de lo que permaneixeria ingressada una semana, fallint finalment sense recobrar el coneiximent. La seua mare, Lourdes García, va solicitar que el trage de nóvia de la seua filla, encara en procés d'elaboració, anara terminat ya que el seu desig era que Olga rebera sepultura en el vestit posat, sent el cadàver expost durant el velorio, a lo que els pares de Figueroa varen reaccionar comentant que la jove semblava dormida.

Tomba

Segons el testimoni de Figueroa, en acabant de fallir Olga, la seua mare, qui es crie en el pare de Yubiri, va ordenar a un artiste o taller escultòric d'Itàlia la creació d'una estàtua representativa de García abillada en el seu trage de nóvia, arribant l'obra a Veneçuela pocs mesos despuix. No obstant, lo més provable és que l'encàrrec no anara realisat a cap escultor o taller heretat en dit país sino a un dels numerosos tallers ya llavors presents en les proximitats del cementeri. Des de l'alçament del camposanto a finals del sigle xix, i fins a mediats del sigle xx, va ser comú que les famílies adinerades encarregaren a prestigiosos artistes aplegats d'Itàlia l'elaboració de suntuosas escultures per a decorar les seues panteones, algunes originals i atres reproduccions d'obres europees, destacant en este apartat el conjunt escultòric Mare del Consol, rèplica de María Antonieta sostinguda per la Religió, peça realisada per Jean-Pierre Cortot i emplaçada en la Capella Expiatòria de París (França); el Àngel de l'evocació, còpia d'una escultura de Enrico Butti ubicada en el Cementeri Monumental de Milà (Itàlia); i el Ángel de la Resurrecció, rèplica de la famosa estàtua creada per Giulio Monteverde per al panteón de la família Oneto en el Cementeri monumental de Staglieno (Itàlia). Este aspecte contribuiria a la prosperitat de numeroses marmolerías adjacents a la necròpolis caraqueña tal i com afirma Yuleima Rodríguez:

L'elaboració d'escultures i rostres dels difunts va favorir el comerç de les marmolerías presents en les adyacencias del cementeri, lo que va contribuir en conjunt en atres activitats vinculades a la necròpolis al creiximent poblacional del Racó del Valle. Escultors famosos de la talla de Pietro Ceccarelli, Chellini, Francisco Pigna, Ventura, Morini, Juliol Roversi i Emilio Gariboldi, que tenia una marmolería artística en el centre de la ciutat, entre Mercaders i Municipal.

Rafael Cartay posa de relleu la presència d'estes empreses en declarar que des de finals del sigle xix es va impondre l'encàrrec d'escultures funeràries a «firmes italianes establides en Caracas, en sucursals o relacions en pedreres i tallers de la Lombardía i el Piemont. Entre estes firmes destacaven les de Juliol Roversi, Emilio Gariboldi, Francisco Pigna, Ventura, Morini, Aagaard, Chellini», contant Roversi en les més alvançades tècniques de tallat de principis del sigle xx en posseir un laboratori equipat en serra i pulidora mecànica tal i com resa un anunci de 1904 (cal destacar a la seua volta l'impronta deixada en el camposanto per atres escultors, com Andrés Pérez Mujica, Federico Fabiani, Luigi Brizzolara, Francisco Narváez i Lorenzo González). La presència en les rodalies del cementeri de tallers dedicats a l'art funerari fa més factible que l'obra fora encarregada a un negoci assentat en Caracas, a banda de que l'escassa calitat artística de l'estàtua desaconsella l'atribució a un taller o artiste italià i aproxima la seua factura a algun taller o escultor caraqueño seguidor de les tendències artístiques imperants en el segon quart del sigle xx i format, tal volta, a les órdens d'algun mestre italià, puix la discreta hechura de la peça contrasta en el fi acabament d'atres obres de la necròpolis realisades per artistes italians en la seua terra natal, com L'àngel conduïx a l'ànima, creada per Fabiani en Gènova, i La jove del candil, realisada per Ceccarelli en Florencia, en la notable excepció de Ànima rescatada per un àngel, obra tallada en Veneçuela pel caraqueño Lorenzo González. No obstant, cal tindre en conte que el fet d'efectuar un encàrrec en la capital no implicava necessàriament que la peça anara de factura nacional, puix tal i com indica Mónica Silva Contreras, algunes firmes, sobretot les de renom, importaven les seues escultures:

Contrasten en el talant romàntic de les notes a la publicació d'imàgens dels  cementeris, dels obituarios i la lliteratura referida a estos temes, els avisos comercials de la Fàbrica d'artificial de L.A. Sucre, de Roversi i fills, del seu representant en Valéncia, La Bolognese, de E. Marré i Ca., representant de la casa Davide Venturini & Figlio de Bologna, aixina com del taller de Gariboldi, qui oferia els seus treballs realisats en marbre de les seues pedreres i tallers en Milà i en facilitats de pagament en varis dels seus avisos en L'Agarre Ilustrat durant 1899.

La presència de l'escultura implica a majors una prominent posició econòmica per part de la família García posat que solament les persones pudientes podien permetre's el lux de decorar els seus panteones en estàtues, sent la de la tomba d'Olga una peça destacada per tractar-se d'una obra personalisada i, per lo tant, única, lo que va deure incrementar considerablement el preu pagat per la mateixa ya que l'artiste, el nom del qual resulta desconegut ya que l'escultura carix de firma, va tindre necessàriament que desviar-se de qualsevol model conegut per a reproduir fidelment el rostre i la figura de la jove, per ad açò hauria amprat com a guia una o vàries fotografies d'Olga ademés d'alguna instantànea del trage de nóvia, puix resulta impossible que l'escultor, encara estant heretat en Caracas, utilisara la pròpia penyora com a referència visual lloc que, al moment d'iniciar-se el procés escultòric, la jove ya havia segut sepultada en el parament. L'existència d'obres monumentals en el cementeri no solament suponia mantindre en el recort al fallit sino que denostava cert nivell d'estatus i distinció, aspecte que s'accentuava en la publicació d'estos monuments en mijos de prensa:

Erro al crear miniatura:

Tomba profanada en el Cementeri General del Sur.

D'acort en Figueroa, naixcuda sèt anys despuix de la mort d'Olga, els seus pares i ella solien acodir en la década de 1960 a la tomba per a depositar flors, recordant Yubiri que décades despuix, encara en vida de Lourdes, es va tractar, per motius desconeguts, d'exhumar els restants de la jove en la finalitat de traslladar-los al Cementeri de l'Est, lo que haguera implicat també el trasllat de l'estàtua; dit canvi mai va aplegar a efectuar-se posat que al moment de procedir-se a l'exhumació, es va descobrir que faltaven tant el cadàver com l'ataüt, una absència que en el seu moment es va atribuir a una corrent d'aigua subterrànea que discorria per la zona, problema agravat pel deficient sistema de drenage (esta corrent podria guardar algun víncul en una séquia en el seu moment propietat de Guillermo Espino que fins a 1888 va sortir d'aigua potable al camposanto, o be en l'instalació portada a terme eixe mateix any per l'ingenier Juan de Deu Monserrate). No obstant, esta absència podria deure's a una vandalizaació de la tomba, alguna cosa freqüent des de fa décades en el cementeri per la proliferació de pràctiques religioses i ritualísticas estretament lligades a la santería, tot producte a la seua volta de la crisis social i econòmica que Veneçuela va començar a travessar en els anys 1980 i que s'agravaria considerablement al començament del sigle xxi. L'aparició de la santería en el país tindria un fort impacte en numerosos cementeris, principalment en el Cementeri General del Sur, a on els coneguts com «paleros», aixina cridats per professar la denominada «religió del pal», es dediquen a profanar les tombes per a amprar diversos ossos, principalment cràneus i fèmurs, en rituals calificats de satànics. Segons el capellà del cementeri Germán Machado:

Trauen estos ossos per a un ritual, a on en un caldero com els de cuinar de tres pates, es coloca terra de cementeri i dotze tipos diferents d'arbres. Per això es diu religió del pal, perque són dotze tipos de pals i ells als arbres li diuen pal. Coloquen els fèmurs i el cràneu d'un difunt, en l'intenció de que ells puguen caminar junt en el mort i pensar com pensa el mort. És una sòrt de pacte en la persona fallida, per a que eixa persona actue de forma sobrenatural d'acort a lo que ells li demanen i a lo que li van donant com a ofrena.

cal destacar que la profanació de les tombes de la necròpolis no solament té fins ritualísticos sino també econòmics, puix ademés dels cràneus, que en el mercat negre poden alcançar els $100, més de sèt voltes el sòu mig en Veneçuela per a 2018, també es busquen objectes de valor enterrats en el fallit, com a dents d'or, joyes i tot tipo de metals preciosos. Una volta s'ha procedit a la violació d'un sepulcro, el mateix pot acabar sent objecte d'un reciclage tal i com explica Machado:

En primer lloc apleguen els paleros, profanen la tomba i trauen normalment el cràneu i els fèmurs del difunt, pero succeïx que queda eixa tomba profanada, oberta, i ahí s'ha plantejat en els últims anys el reciclage de la fossa. Apleguen persones inescrupulosas, terminen de llevar els restants, reconstruïxen la fossa i la venen a una atra persona que ho necessite a un preu extremadament alt.

Pese a que l'economia veneçolana va iniciar el seu decliu al començament dels anys 1980 en el conegut com ___protected_title_0___, la deterioració del cementeri es va originar ya en la década de 1920 en el canvi de denominació del Racó del Valle per Prat de María, iniciativa del pare Santiago Machado, promotor de l'alçament d'un conglomerat de vivendes destinades a persones d'escassos recursos, tot això en el marc del creiximent poblacional frut del desenrollisme. Estes construccions no solament supondrien una forta caiguda de l'estatus del camposanto com necróplis de lux i museu a l'aire lliure, sino que variaria dràsticament l'entorn, segons Giovanna Mérola Rosciano, en canviar el lloc de ___protected_title_1___. D'esta manera, per a 1946 el Banc Obrer havia finançat l'alçament de vàries vivendes, construint-se en 1949 una urbanisació composta per un total de tretze blocs de quatre plantes cada u, destinats indistintament a famílies de classe mija i baixa.

Descripció

Erro al crear miniatura:

Inmaculada Concepció (sigle xx), per Angelo Colombo Certosa. Cementeri General del Sur.

La tomba, ubicada en les proximitats de l'entrada al cementeri, consistix en un pedestal d'estructura quadrada sobre el que s'erigix una estàtua a tamany natural la qual constituïx un retrat idealizado d'Olga ya que la jove mai va aplegar a vestir-se de nóvia posat que al moment de la seua mort el vestit encara estava sense terminar. L'obra, tallada en marbre blanc i d'acabament similar a la Inmaculada Concepció anteriorment ubicada en el panteón de la família Bavera, obra facturada en Milà per Angelo Colombo Certosa, mostra a una jove de delicades faccions i figura quina (casi infantil) abillada en un trage de nóvia fidel a l'estètica de finals de la década de 1940 i principis dels anys 1950. El vestit exhibix escot cor en ribet d'encaix i una flor en cada sen, botonadura frontal des del centre de l'escot fins a la cintura, mànega llarga ajustada en puny de volants i muscle al descobert, tota ella esguitada de delicats motius florals a modo de brodat d'encaix, cintura recta i falda de tall A en coa i coberta de motius similars als presents en les mànegues. La falda destaca per mostrar en el front un remangado a modo de teló sostingut per dos flors el qual, en cenefa composta de semicírculs, revela una enagua plisada baix la qual aguaita lleument el peu dret, complementant-se el parament en un senzill vel també en vores semicirculares i llarc fins a mija esquena, decorat en un tocat d'influència rococó. Realçada en el coll en una gargantilla de perles i en un pentinat concorde a la moda de finals dels anys 1940 (molt similar al llavors popular victory rolls), la figura, dotada d'un hieratisme i rigidea presents en atres estàtues veneçolanes del sigle xx, com el cim del monument de la plaça de la Victòria de Tocuyito, peça obra de Roversi realisada en Itàlia, es mostra de perfil i girada cap al front com si estiguera posant per a un retrat de bodes, subjectant en abdós mans un chicotet ram de flors estil bouquet. En lo tocante al pedestal, est és de pedra i es cobrix en el front en una làpida en la que es llig la següent informació:

AGUEDA OLGA GARCIA
★ 5-FEBRERO-1934
✝ 9-AGOSTO-1951
RECUERDO DE SUS PADRES

Originalment, la làpida es trobava flanquejada per dos urnes victorianes i dos pilastres decorades en guirnaldas, de lo que tan solament queda la pilastra de la dreta, faltant a la seua volta les plaques de marbre que en el seu moment varen cobrir les atres tres cares del pedestal, evidència de l'alvançat grau de deterioració del monument, el qual presenta diversos desperfectes aixina com restants de brutea producte de les inclemències del temps, la falta de manteniment i el vandalisme, tot això motivat per la delicada situació econòmica del país i per l'elevat grau de perillositat de la zona, objecte de saquejos i actes de violència que han dut al progressiu abandó del lloc.