Anar al contingut

Teufelsberg

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Teufelsberg

Teufelsberg («la montanya del diable» en alemà) és una escombrera situada a l'oest de Berlín a 120,1 metros per damunt del nivell de la mar[1] d'acort en les medicions realisades en l'any 2013. És la segona elevació més alta del terme municipal[2] despuix de la cordillera coneguda com Arkenberge. El tossal, en vistes a la reserva natural Grunewald i el riu Havel, es troba en l'avinguda Taufelssee del barri de Grunewald (districte de Charlottenburg-Wilmersdorf), entre les estacions de suburbà Grunewald i Heerstraßi.  Rep el seu nom pel llac Teufelssee, que es troba en les rodalies. En el mont es troben les impressionants edificacions de l'estació de control del tràfic aéreu i d'escolta de les Forces Armada dels EE. UU. Despuix de la retirada de l'eixèrcit, la construcció es va usar com a estació de radar per al control del tràfic aéreu des de 1991 fins a 1999.  Des de llavors, es troba buida.

Història

La formació de la montanya

El lloc a on hui es troba el Teufelsberg va ser en la década dels 40 l'obra en bruto de la Facultat de Tecnologia de Defensa que s'anava a construir en el marc del proyecte nacionalsocialiste de Germania, la capital mundial.[3] Poc despuix de la Segona Guerra Mundial, es va derribar parcialment i es va utilisar com a material de construcció. Els restants de l'edifici es varen omplir d'enrunes en 1950. Atres abocadors, com el Insulaner, varen alcançar la seua capacitat màxima i no es podien seguir utilisant. Durant 22 anys, fins a 800 camions varen descarregar diàriament fins a 7000 metros cúbics d'enrunes, i el 14 de novembre de 1957 es varen alcançar els dèu millons. Fins a 1972 es varen abocar ací un total de 26 millons de metros cúbics d'enrunes, lo que correspon aproximadament a un terç de les enrunes de les cases bombardejades de Berlín i al voltant de 15 000 edificis. Ademés, va aplegar una chicoteta part de residus industrials i enrunes procedents de Messedamm. El Teufelsberg, creat artificialment, es va convertir en l'elevació més alta en la que llavors era la part occidental de Berlín.

Vista de l'estació d'escolta , 1974

En acabant de que s'acabara de depositar enrunes en 1972, es va donar forma al paisage posant arena, terra vegetal i plantant al voltant d'un milló d'arbres. El Senat també va construir instalacions deportives d'hivern, com una pista d'esquí, una pista per a trineus, un trampolí de bots d'esquí i un telesquí.[4] En motiu del 750 aniversari de Berlín en 1987, el 28 de decembre de 1986 es va celebrar en la pista d'esquí un concurs de promoció d'eslàlom paralel en esquiadors coneguts. El guanyador va ser l'austríac Leonhard Estoc, campeó mundial i campeó olímpic de 1980.[5][6]

En temps de la Guerra Freda

Trineu en el Teufelsberg, 1978

En els anys 50, l'Eixèrcit dels Estats Units va vore la montanya com un lloc perfecte per a establir una estació d'escolta. La que va escomençar sent una instalació mòvil per a la vigilància de l'espai aéreu, especialment dels tres corredors aéreus entre Berlín i la República Federal, es va reemplaçar poc despuix per un edifici fix. Sorgix aixina la Field Station de Teufelsberg en Berlín.  Ademés, en el temps es varen instalar cinc cúpules en antenes, les quals varen realisar les tasques de vigilància durant la Guerra Freda fins a molt llunt en el territori del Pacte de Varsòvia. La construcció sobre la montanya estava gestionada llavors per l'Agència de Seguritat Nacional (NSA) principalment i formava part de la ret d'espionage mundial Echelon. A partir de 1957 els següents servicis d'exploració i seguritat nortamericanes i britànics també varen usar l'edificació:

  • 1957:  280th ASA Company of the U.S. Army Security Agency
  • 1961: 78th ASA Special Operations Unit, 1966 rebatejada en el nom de 54th Special Operations Command
  • 1967: USASA Field Station Berlin
  • Search Tower, des del sostre de la US Radome Unit, 2009
    1977: U.S. Army Intelligence and Security Command INSCOM)
  • 6912 Electronic Security Group of the U.S. Air Force
  • RAF No 26 Signal Unit
  • RAF No 13 Signal Regiment

Una chicoteta part de la zona verda del tossal es va lliurar de l'us militar. En els anys 70 i 80 es cultivava raïm en l'ala sur de Teufelsberg, de la qual s'obtenia el vi Wilmersdorfer Teufelströpfchen.

Despuix de la reunificació

Decadència de la construcció, 2009

Despuix de la reunificació d'Alemània es varen llevar els equips electrònics de l'edifici, puix havien perdut la seua utilitat en acabar la Guerra Freda. En l'any 1991 es varen retirar els soldats nortamericans i els britànics, deixant arrere els edificis, els quals inclús es varen renovar, i es varen instalar nous dispositius de radar, ya que podien utilisar-se fins a 1999 per a la vigilància civil del tràfic aéreu.


El Senat de Berlín, propietari de l'àrea de 4,7 hectàrees de l'estació, va vendre la mateixa per 5,2 millons de marcs (al voltant de 4 millons d'euros) a la comunitat d'inversors de Colónia Teufelsberg KG (IGTB). En 1998, l'estudi d'arquitectura Von Gruhl & Partner va portar a terme treballs de planificació per a la construcció d'un hotel en un centre de congressos, un museu de l'espionage, vivendes exclusives i un restaurant.  El proyecte va fracassar per l'oposició massiva dels defensors del mig ambient i els costs exorbitantes de construcció. Ademés, l'inversor es va declarar en bancarrota. Fins al moment en el que es varen interrompre les obres, ya s'havien construït alguns fonaments, l'estructura d'un sòtol i un pis pilot tipo loft.  Les ruïnes de la construcció es varen assegurar en una tanca i varen estar custodiades fins a principis de 2003. Per motius de finançació, el Senat va deixar la custòdia, lo que va provocar un vandalisme massiu.  Per lo tant, des de 2005 fins a 2012, se li varen encomanar les tasques de seguritat a una empresa.

Aprofitament actual i perspectives del Teufelsberg

Molts ciclistes de montanya i persones que van de passejada fan us del tossal. Des dels anys 80 el camí que hi ha en el cim del Teufelsberg servix a modo de pista per als patinadors de longboard.  Al noroest de Teufelsberg es troba el tossal conegut com Drachenberg, de 99 metros d'altura, que servix com a zona de pràctiques per a ala delta i parapente quan les condicions del vent són apropiades.

Costa de l'ala noroest

L'antiga pista de trineu està tancada i parcialment bloquejada, pero en hivern la montanya s'usa per al trineu i el snowboard. Cada any té lloc en el recint una carrera de Nochevieja. El Club Alpí Alemà té una roca d'escalada en Teufelsberg.

Els paseantes usen el Teufelsberg com a zona recreativa. Des de febrer de 2011, inicialment per iniciativa de Andreas Jüttemann, historiador de la ciutat, s'oferixen visites guiades diàries pel recint de l'antiga estació d'escolta del Teufelsberg, el qual seria inaccessible d'una atra manera.[7] En 2011, esta va ser la primera oportunitat per a pujar llegalment al cim del replanell des de la construcció de la Field Station.[8]

Degut a que no es varen portar a terme més proyectes de construcció fins a finals de 2004, el permís d'edificació va caducar.  Des d'abril de 2006, d'acort en el Pla General d'Ordenació Urbana de Berlín, l'àrea s'ha reconegut com a bosc i, per tant, com a terreny no edificador.[9]


Alguns membres del Centre de Protecció de la Naturalea Naturschutzzentrums Ökowerkfordern demanen que es renaturalice el lloc.  Açò requerix la seua recompra per part de l'estat federat de Berlín, una decisió que, en opinió de les autoritats involucrades, poden prendre solament l'administració financera i la Liegenschaftsfonds, que és la societat encarregada d'administrar les propietats immobiliàries de l'Estat federat de Berlín.  L'administració del Senat descarta una readquisición per les càrregues hipotecàries d'al voltant de 33 millons d'euros de la zona.[10][11] Ademés, existixen esforços polítics per a declarar el lloc monument nacional en l'argument de que forma part del paisage urbà.

La Fundació Maharishi va planejar comprar el terreny a finals de febrer de 2008, esperant que el districte concedira el dret de construcció per a fer una universitat védica de la pau, en un total de 24 000 metros quadrats de superfície útil i una torre que duria el nom de Turm der Unbesiegbarkeit (Torre de Invencibilidad) de dotze pisos i 50 metros d'altura, per a un total de 1000 estudiants.[12] El director de cine David Lynch volia participar en la finançació del proyecte en la seua fundació, cridada David Lynch Foundation for Consciousness-Based Education and World Peace (Fundació David Lynch per a l'Educació basada en la Consciència i la Pau Mundial, en anglés), i va posar uns fonaments simbòlics.[13][14][15] En decembre de 2008, la Fundació Maharishi li va donar la responsabilitat de la construcció de l'universitat de la pau a la Cancelleria Federal, argumentant que ells simplement proporcionarien el coneiximent.  La Cancelleria Federal no va poder certificar la recepció dels escrits corresponents.[12] L'assessor jurídic de la fundació, Reinhard Buchzik, va declarar que no volien seguir el camí oficial perque era massa complicat. No obstant, va afirmar que el Teufelsberg seguirà sent un proyecte pilot per a les seues instalacions en cada estat federat, en uns costs nacionals estimats de cinc mil millons d'euros. Mentrestant, hi ha un pleit entre el propietari i la fundació, en el que esta última qüestiona el contracte de compra.


Les associacions de veterans The U.S. Field Station Berlin Veterans Group (USA) i la Verein West-Alliierte in Berlin (el Grup de Veterans de l'Estació d'Investigació dels EE. UU. en Berlín i l'Associació dels Aliats Occidentals de Berlín) exigixen la reasignación de la zona militar:  Volen un monument que commemore el respal dels aliats occidentals[16] i han solicitat en el Congrés de Berlín el manteniment de l'instalació.[17]

En setembre de 2013, els veterans del Teufelsberg de l'eixèrcit dels Estats Units varen celebrar el 50 aniversari (1963 - 2013) de la construcció dels edificis fixos per a la Field Station de Berlín en el Teufelsberg en una edició especial de sagells postals de la Cenicienta i en l'inauguració d'una placa commemorativa. El dissenyador és T.H.R. Hill, el guardonat autor de dos noveles sobre la Field Station de Berlín.[18]

Una nova medició realisada per la Facultat de Geodèsia i Geoinformación de l'Universitat Tècnica de Berlín va mostrar que la montanya tenia una altura de 120,1 metros per damunt del nivell de la mar, mentres que anteriorment es considerava que era de 114,7.  L'Oficina Topogràfica de Charlottenburg-Wilmersdorf va confirmar este resultat. El motiu de dit aument d'altura és que, en 1998, s'havia acumulat un tossal com a part del proyecte de construcció fallanc d'apartaments tipo loft.[12] La creu que originalment se situava en el cim, a la partix oest de l'estació radar nortamericà, es va reubicar 150 metros cap a l'est quan es varen tornar a realisar medicions. Va ser l'elevació més alta en el terme municipal de Berlín fins a giner de 2015, quan li arrebararon eixe lloc les montanyes de Arkenberge de la localitat berlinesa cridada Blankenfelde situada en Pankow, el tercer districte administratiu de Berlín.

El 24 de novembre de 2013 es va fundar l'associació Initiative Verein Kultur-DENK-MAL Berliner Teufelsberg g. i. V. com una plataforma per a persones honorífiques compromeses en l'art, la cultura, la naturalea i l'història en el Teufelsberg. L'associació va estar representada en la taula redona sobre el Teufelsberg i va treballar junt a les diferents parts interessades.  Els membres de l'associació es comprometen a garantisar que el Teufelsberg en la seua totalitat es declare monument nacional i volen convertir-ho en una plataforma d'intercanvi moderna i interregional i en una fàbrica d'idees per a la cultura, l'art, l'història, la tecnologia, la naturalea i els nous models econòmics.

Els membres de l'associació varen expondre el tema «Despuix de la taula redona, ¿cóm continuar en el Teufelsberg?» el 26 de novembre de 2014 en la Cámara de Berlín en la Comissió de Desenroll Urbà i Mig ambient.

En l'exterior de les dependències abandonades es va començar a pintar murals i atres obres d'art urbà en l'objectiu de convertir les afores del lloc en una gran galeria d'art a l'aire lliure.[19]


Referències

  1. ↑ «Teufelsberg» (en de). www.berlin.de. Consultat el 25 de maig de 2018.
  2. ↑ Siedler, Wolf Jobst (2003). Berlin — was ist uns die Hauptstadt wert?, VS Verlag für Sozialwissenschaften, pp. 65–69. ISBN 9783810040541.
  3. ↑ Ebert, Hans; Rupieper, {{{nom2}}} (1979). Wissenschaft und Gesellschaft, Springer Berlin Heidelberg, pp. 469–491. ISBN 9783642674518.
  4. ↑ M., Arnold, Angela (2002). Trümmer, Bahnen und Bezirke : Berlin 1945 bis 1955, 1. Aufl edició, Arnold und von Griesheim. OCLC 76477269. ISBN 3000098399.
  5. ↑ «AMG – Bürokratie statt Praxisnähe?».veterinär spiegel.25(02)
    77–77.ISSN 0940-8711.doi:10.1055/s-0035-1546115.
  6. ↑ «Gernot Sittner (Hrsg.): Die Seite Drei. Reportagen aus fünf Jahrzehnten».Publizistik.53(2)
    281–283.ISSN 0033-4006.doi:10.1007/s11616-008-0100-z.
  7. ↑ «Auf donen Spuren der Schrift».doi:10.1515/9783110258950.
  8. ↑ «Preise und Auszeichnungen der DRG 2015».RöFo - Fortschritte auf dem Gebiet der Röntgenstrahlen und der bildgebenden Verfahren.186(09)
    893–896.ISSN 1438-9029.doi:10.1055/s-0034-1369231.
  9. ↑ «Buried City, Unearthing Teufelsberg».doi:10.4324/9781315570556.
  10. ↑ «Berliner Dermatologische Gesellschaft. Sitzung vom 5. November 1901».Dermatology.9(1)
    60–73.ISSN 1018-8665.doi:10.1159/000241904.
  11. ↑ Wem gehört Nofretete?, DE GRUYTER. ISBN 9783110890082.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Talke, Wolfgang; Felten, {{{nom2}}}. Flexibilisierung von Geschäftsprozessen, OLDENBOURG WISSENSCHAFTSVERLAG. ISBN 9783486850826.
  13. ↑ Netzwerk Kultur, transcript Verlag. ISBN 9783839413562.
  14. ↑ Der Antijudaismus auf dem Weg vom Judentum zoom Christentum, Peter Lang. ISBN 9783631618332.
  15. ↑ «Verhandlungen der Berliner Dermatologischen Gesellschaft».Archiv für Dermatologie und Syphilis.75(1)
    115–120.ISSN 0340-3696.doi:10.1007/bf01991092.
  16. ↑ «Die Turkei auf dem Weg nach Europa».Die Welt dones Islams.2(4)
    311.ISSN 0043-2539.doi:10.2307/1569265.
  17. ↑ Miller, Henry (2017). Organizing Democracy, Springer International Publishing, pp. 43–61. ISBN 9783319500195.
  18. ↑ (2014) Nationalsozialismus und Recht, Nomos, pp. 39–154. ISBN 9783845250021.
  19. ↑ «[1]». Consultat el 2 de setembre de 2018 (en alemà).