Teoria de les laringales

Es coneix com laringales a un conjunt de tres sons consonants que apareixen en les reconstrucció del protoindoeuropeo. La teoria va ser proposta per primera volta per Ferdinand de Saussure en 1879; no obstant, no va obtindre acceptació general fins que el hitita va ser descoberta i dessifrada llentament a mitan de el XX. Pronte es varen trobar fonemas en el hitita per als que la teoria de les laringales constituïa la millor explicació, lo que va supondre l'acceptació de la teoria per part de la majoria dels indoeuropeístas.

Evidències de les laringales

No es va sospitar de l'existència d'estos sons fins a fa relativament poc temps, per ser els idiomes anatolios els únics idiomes indoeuropeos en els que les laringales varen sobreviure en l'escritura. La majoria de filòlecs han acceptat que les laringales varen existir, perque tenint-les en conte se simplifiquen les explicacions sobre alguns canvis de sons des de PIE als idiomes fills que d'un atre modo serien prou difícils de comprendre.

Són tres els sons coneguts com laringales:

• h₁, la laringal «neutra»;
• h₂, la laringal a-colorant;
• h₃, la laringal o-colorant;

Winfred P. Lehmann, no obstant, ha mantingut que h₁ agrupava realment dos sons distints, per reflexos inconsistentes en hitita. (Lehmann va assumir que una va ser una oclusiva glotal i l'atra una fricativa glotal. Vore més avall.)

En grec, entre consonante i a l'inici, h₁ > i, h₂ > a, i h₃ > o. En idiomes indo-iranios com el sánscrito, cada laringal es transforma en i, i en el restant d'idiomes indoeuropeos, cada laringal (no inicial) es convertix en a. Açò explica el següent fenomen:

• PIE *ph₂tḗr «pare» > grec patḗr, sánscrito pitá, llatí pater
• PIE *ish₁rós «sagrat» > grec hierós, sánscrito iṣanirà-
• PIE *dh₃tós «dau» > grec dotós, llatí datus

L'evidència principal de l'existència de les laringales s'observa quan en conexió en la vocal de el PIE i-, h₂ la colorea en a-, i h₃ en o-. En anatolio, no obstant, h₂ es va conservar, igual que h₃ en algunes posicions. Per eixemple:

• PIE h₂enti «abans» > hitita ḫanti, grec anti, llatí davant
• PIE h₃éu̯is «ovella» > luvio ⁠ḫāwīs, grec ant. óïs, oîs, llatí ovis

La teoria de les laringales ha segut considerada la millor explicació a la misteriosa aparició de h- en el lèxic anatolio, i a la diferència vocàlica entre els idiomes anatolios i la majoria dels atres idiomes indoeuropeos, com el llatí ovis «ovella».

Efectes apofónicos

La teoria laringalista també explica algunes seqüències apofónicas que apareixen en moltes raïls indoeuropeas, fent que semblen menys arbitràries i més regulars. Per eixemple, la seqüència observada:

• ē/ ē /ə s'explica com eh₁/ oh₁/ h₁;
• ā/ ā /ə s'explica com eh₂/ oh₂/ h₂;
• ō/ ō /ə s'explica com eh₃/ oh₃/ h₃;

Femenins peu en -ā

La teoria laringalista requerix prou ajusts en el model flexivo indoeuropeo. El gènero femení que compartixen la majoria dels antics idiomes indoeuropeos sembla haver segut creat en un sufix, *-eh₂, que es coloreó per efecte de la laringal en *-a, que a la seua volta va sofrir un allargament compensatori despuix de la pèrdua de la laringal. Açò du a pensar que els noms i adjectius femenins tingueren originàriament raïls consonants, en lloc de raïls vocàliques, lo que ajudaria a explicar la raó per la qual la seua flexió és distinta d'atres noms en raïls vocàliques reals.

ya que el gènero femení es va formar usant un sufix reconeixible, alguns investigadors pensen que va ser una innovació recent. Segons el seu punt de vista, el PIE enjorn tindria només dos gèneros gramaticals originals: el masculí o animat, i el neutre o inanimado.

Evidències provinents dels idiomes urálicos

Atres evidències de les laringales provenen dels idiomes urálicos (fi-ugrios). A pesar de que el proto-urálico i el protoindoeuropeo no tenen correspondències fonològiques regulars i que no estan genèticament emparentades, algunes paraules reconstruïdes en «proto-dialectes» urálicos (com el proto-fi-ugrio, proto-fi-pérmico, etc.) han segut preses de dialectes indoeuropeos (p.ej., finés nimi «nom» i porsas «cerdito; carn de porc»). Despuix d'assumir que les laringales protoindoeuropeas podrien haver-se traduït com a fonema guturales en els idiomes que varen prendre les paraules prestades, es van trobant cada volta més préstams des del peu als idiomes urálicos.

Tres fonema urálicos apareixen en les posicions a on PIE té laringales. Desafortunadament, el urálico, que era més ric en alveolars, tenia varis fonema guturales a on elegir. Depenent de l'antiguetat del préstam, es varen aproximar a uns o atres fonema. Alguns eixemples:

• finés lehti «full» < PIE bʰlh₁-tó- > danés blad «full» (ací no apareix b- inicial perque els idiomes urálicos perden el primer fonema d'un grup consonàntic a l'inici de paraula).
  • De fet, esta paraula es va prendre més recentment del baltoeslavo *leištas; cf. lituà lai̇̃ška, russo list (лист).
• finés kalja «cervesa» derivat per sufix de *kale- < PIE h₂elut- > anglés ale, suec öl «cervesa».
• El finés tehdä «fer» es presenta habitualment com a préstam de dʰeh₁- > neerlandés doen «fer», pero esta reconstrucció assumix que totes les paraules indoeuropeas en urálico són préstams. Encara que esta suposició no ha segut criticada obertament, hi ha qui propon que podria reconstruir-se una etimologia indo-urálica [Kortlandt].

Valors fonètics

Encara existix un considerable debat sobre la pronunciació de les laringales. Les evidències del hitita i el urálico són suficients per a concloure que estos sons varen ser «guturales» o pronunciats prou arrere en la cavitat bucal. La mateixa evidència és també consistent assumint que varen ser sons fricativos (com a oposició de aproximantes o oclusivas), lo que estaria fortament respalat pel comportament de les laringales en grups consonàntics. La suposició de que h₁ és una oclusiva glotal està encara molt estesa. No obstant, resulta improvable que una oclusiva glotal es reflectira com fricativa en préstams urálicos, com sembla ser el cas, per eixemple, en la paraula finesa lehti «full» < lišet < peu bʰlh₁-tó-. Ademés, totes les laringales seguixen el mateix patró fonològic, d'un modo que és prou diferent de les oclusivas protoindoeuropeas, pero similar a la fricativa s.

Si, com indiquen algunes proves, varen existir dos sons h₁, un podria haver segut l'oclusiva glotal /ʔ/ i l'atre podria haver segut el sò /h/, com en anglés hat. Atres autors pel contrari prenen h₁ sempre com el mateix sò, uns autors consideren /h/ i uns atres /ʔ/.

S'han donat varis arguments per a determinar el lloc exacte de l'articulació de les laringales. En primer lloc, l'efecte que estos sons han tingut en els fonema adjacents està ben documentat. De lo que es coneix d'esta condició fonètica per idiomes contemporàneus, sobretot els idiomes semíticos, h₂ (la laringal a-colorant) podria haver segut una consonante faríngea fricativa. Les fricativas faríngees (com la lletra àrap ح en Muħammad) normalment causen un coloreado d'en els idiomes semíticos (açò ocorre en hebreu, per eixemple). Per esta raó, la suposició de que poguera tindre un comportament faríngeu és prou fort. Atres autors suponen en lloc de lloc d'un sò faríngeu /ħ/, h₂ podria haver segut un velar /x/ o uvular /χ/.

Igualment està generalment assumit que h₃ va ser redonejada (labializada) a causa del seu efecte o-colorant. És habitual considerar-la sonora basant-se en la forma del present reduplicado *pibh₃- (< *pi-ph₃-) de la raïl *peh₃. Utilisant analogia del àrap, alguns llingüistes han supost que h₃ va ser també faríngea (com la lletra àrap /ع/, com en muعallim «mestre»), encara que la suposició de que fora velar /ɣʷ/ és provablement més comuna (els reflexos en idiomes urálicos podria ser lo mateix si el fonema original anara velar o faríngeu /ʕʷ/).

Lo mateixa es veu en algunes correspondències entre semita i indoeuropeo, ya siguen degudes a préstams prehistòrics o a un ancestro comú (vore la teoria del nostrático):

Grec antic odýssomai (ὀδύσσομαι) «(yo) odi» (cf. armeni atel i nòrdic antic etja «incitar»), del peu h₃ed- «odiar» | àrap ʿadū (عَدُو) «enemic».

Grec ant. eòlic awēsi (αFησι) «(el vent) bufa» (cf. sánscrito vā́tu «bufa» i hitita ḫuwant- «vent»), del peu h₂o̯eh₁- | àrap ħawāʾ (هَوَاء) «aire».

Referències

Bibliografia

• Adrados, Francisco Rodríguez. (1973). Estudis sobre les sonantes i laringales indoeuropeas, 2.ª ed. Madrit: C.S.I.C.

Enllaços externs

• Proto-Indo-European phonology (Nonstandard and Theoretical) (anglés)
• Kortlandt, Frederik (2001): Initial laryngeals in Anatolian (anglés)