Tassa
Una tassa (del àrap tassah, i este del persa tast[1]) o pocillo (del llatí pocillum)[2] és un recipient en una sola torra, usat bàsicament per a prendre líquits calents. En alguns països d'Hispanoamèrica es denomina gerro. Pot tindre diverses formes, colors i tamanys, presentar-se decorada o serigrafiada. Potser la característica comuna a totes elles siga el torra que facilita el seu maneig. Les de menor tamany es denominen tassa de café, tassa de té o en el diminutivo tacita. Les de gran tamany poden rebre el títul inapropiat de tazón.[3]
Per a us domèstic es fabriquen en diversos materials: ceràmica, cristal, vidre borosilicatado, plàstic, i inclús hi ha desechables de paper, i, en menor mida, en metals com l'alumini o l'acer.
La tassa com a símbol de benestar social
[editar | editar còdic]
Com vaixella habitual en les reunions socials, la tassa ha alcançat un curiós simbolisme d'objecte representatiu del benestar i inclús el lux.[4] La fusió d'elements culturals britànics i asiàtics, per amprar un eixemple entre molts, s'ha reflectit des de el XVIII en l'us i abús de la tassa com a icon social. I aixina, el té del mandarín chinenc entroncaba en la costum anglesa del té de les cinc, refinament social que a lo llarc dels últims sigles s'ha representat en diverses expressions de les belles arts (quadros, escultures, poemes, etc.).
Rainer Maria Rilke, un dels grans poetes en llengua alemana, unint-se a l'atracció que a finals de el XIX i principis de el XX se sentia per Orient, descriu una tacita de porcelana chinenca en estos versos, publicats l'any 1907 i editats en espanyol en 1991:[5]
La tassa en palometes japoneses de Marcel Proust
[editar | editar còdic]Entre 1919 i 1927, Marcel Proust va escriure les seues memòries lliteràries en els sèt toms de En busca del temps perdut, una de les obres de cult de l'intelectualitat occidental de el XX.[6] Resulta significatiu que un dels passages més «populars» i acàs el més conegut dels mils de pàgines del conjunt de l'obra, siga aquell en el que l'escritor, protagoniste de la seua «novela ric», té un intens déjà vu mullant una magdalena en la seua tassa de té.[7] També és significatiu que dit passage estiga al començ del primer dels sèt volums mencionats.
Tancant el primer capítul de dit llibre (Pel camí de Swann), i com a desenllaç a l'episodi de la magdalena, pot llegir-se esta llarga frase: «I com eixe entreteniment dels japonesos que fiquen en un cacharro de porcelana pedacitos de paper, que en quant es mullen escomencen a estirar-se, a prendre forma, a colorearse i distinguir-se, convertint-se en flors, en cases, en personages consistents i cognoscibles, aixina ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann i les ninfeas del Vivonne i les bones gents del poble i les seues vivendes chiquitas i l'iglésia i Combray sancer i les seues afores, tot això, poble i jardins, va prenent forma i consistència, ix de la meua tassa de té».[8]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Raer
- ↑ «pocillo» (en és). Diccionari de americanisme. Consultat el 2022-11-13.
- ↑ Carmen Padilla Montoya, Equip Staff, Paloma Cabrera Bonet, Ruth Maicas Ramos (2002). Diccionari de materials ceràmics, Madrit: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Deport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions. ISBN 84-36936-388.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDavenport2002">Davenport (2002). Objectes sobre una taula, Madrit: Turner:colecció Noema. ISBN 978-84-7506-509-0.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRodríguez2007">Rodríguez (2007). Hana o La Flor del Cerezo, Pre-Texts, p. 45. ISBN 9788481918038.
- ↑ Deleuze, Gilles. Proust i els signes. Editorial Anagrama, Barcelona, 1989.
- ↑ «Un deliciós plaure em va invadir, em va aïllar, sense noció de lo que li causava. I va convertir les vicissituts de la vida en indiferents, els seus desastres en inofensius i la seua brevetat en ilusoria, tot del mime modo que opera l'amor, omplint-se d'una essència preciosa; pero, eixa essència no és que estiguera en mi, és que era yo mateixa».Proust, En busca del temps perdut, vol. I, p. 61.
- ↑ Proust, En busca del temps perdut, vol. I, p. 64.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFProust1969">Proust (1969). En busca del temps perdut: Pel camí de Swann, Madrit. Aliança Editorial.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Taza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.