Taeniopygia guttata
Plantilla:Referències adicionals
El diamant zebra (Taeniopygia guttata),[1] també conegut com a diamant mandarín,[2] és una espècie d'au paseriforme originària d'Australasia.[3]
Hi ha dos subespecies de diamant zebra (que anteriorment es consideraven espècies separades): el diamant zebra de Timor-Leste (Taeniopygia guttata guttata), de tamany més menut, que habita illes Menors de la Sonda; i el diamant zebra australià (Taeniopygia guttata castanotis), que es troba en Austràlia continental i és de tamany més gran.
El diamant zebra és un pardal que s'usa freqüentment com a mascota, i en conseqüència s'ha introduït en Mèxic, Puerto Rico, Portugal i Espanya.
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]Es distribuïx per la majoria de les illes menors de la Sonda, des de Lommbok a Sermata. La subespecie australiana, T. g. castanotis, es troba #present en bona part del continent, especialment en el nort i l'est.
Comportament
[editar | editar còdic]El diamant mandarín és un pardal molt sociable i és possible vore-ho formant bandadas compostes per parelles el número de les quals oscila entre vinticinc i cent.
La disponibilitat d'aigua en superfície constituïx un factor crucial en l'estructura de la seua forma de vida ya que es mantenen lo més prop possible dels punts en que es troba. El diamant mandarín s'ha adaptat molt be a les terres àrides i que com a conseqüència d'això és capaç de beure aigua en un contingut molt més elevat de sal que la majoria de les demés espècies. Aixina mateix també conta en la capacitat de retindre l'aigua quan la majoria dels pardals l'eliminen a través de l'orina, la qual cosa fa possible que esta espècie puga resistir durant llarcs periodos de temps sense beure.
El diamant mandarín, junt en atres espècies exòtiques que conseguixen sobreviure en condicions pròpies del desert, beu sumergint el pico en l'aigua i succionant-la, d'un modo semblat a les colomas. Açò els permet beure en major rapidea (i abandonar en presteza la charca a on corren el perill de sofrir un atac per part d'algun depredador) i igualment aprofitar les menudes gotes depositades en la vegetació, en els recovecos de les roques i en atres punts que no serien tan fàcils d'alcançar si es fera us de métodos convencionals propis d'atres pardals. El diamant mandarín beu cap a la mitat del dia mentres que atres espècies ho fan en amanecer o durant les primeres hores del matí.
Vora
[editar | editar còdic]És un au molt bulliciosa, la seua vora és un fort "beep", molt semblat a quan es fa sonar un patito de goma, que sonant repetidament conforma una cançó en cert grau de complexitat. Cada au té una vora distinta, encara que diamants de la mateixa llínea sanguínea exhibiran vores paregudes.
El diamant mandarín macho comença a cantar en la pubertat. La seua vora escomença en alguns sons solts, pero a mida que creix es va perfeccionant. Durant eixe procés anirà deprenent sons del seu entorn, moltes voltes usant la vora del seu pare o d'atres machos adults.[4][5]
Reproducció
[editar | editar còdic]Crío
[editar | editar còdic]En les regions àrides de l'interior d'Austràlia la pluja no té caràcter estacional, com succeïx en el cas en les zones costeres, i resulta totalment impredictible quàn apareixerà. Com a resultat d'esta situació, el diamant mandarín es veu condicionat per la meteorologia sobre el seu cicle d'crío i per tal circumstància comença a construir la seua niu tan pronte com escomença a ploure. Este cicle es troba tan lligat a les precipitacions que l'espècie pot aplegar a tindre dos o tres posades en un any o pel contrari no realisar cap si no aplega la pluja. El víncul que unix a la parella és forta, i es creu que s'establix per a tota la vida fins que un dels dos mor, en el cas dels quals el que sobreviu buscarà un nou companyer.
En les àrees d'Austràlia en que les condicions climatològiques són menys rigoroses, la crío més regular i té lloc generalment a lo llarc de tot l'any en la sola excepció dels mesos més frets de l'hivern.
Construcció del niu
[editar | editar còdic]Les pluges donaran lloc a que facen la seua aparició les plantes gramíneas en les que s'alimenta el diamant mandarín, i també molts insectes, pel motiu de la qual no pert temps i procedix a construir el seu niu. S'ha pogut observar que en aquells llocs en que la disponibilitat d'aigua és més segura a lo llarc de tot l'any, és la femella en solitari la que construïx el niu mentres que el macho porta a terme la llabor de transportar els materials.
No obstant, tractant-se de la part interna, abdós contribuïxen al seu acabament, la qual cosa indubtablement es deu a la necessitat d'imprimir certa celeritat al cicle d'crío. Els punts elegits per a instalar el niu varien considerablement i lo mateixa ocorre en la calitat del mateix. Davant tot, el major grau de preferència s'inclina pels arbustos espessos pero convé senyalar que el diamant mandarín ho instalarà en qualsevol lloc que estime apropiat, inclós el sol entre la herba. També pot ocórrer que es decidixca per antics nius d'atres pardals, buits existents en els arbreés, termiteros, postes i inclusos grans nius constituïts per brancada i prèviament ocupats per aus d'assut.
La part externa del niu es troba formada per ramitas o raïls que deriven cap a atres de tipo més suau i de menor dimensió a mida que es van acostant al punt en que tindrà lloc la crío dels pollets, el qual es troba recobert de plomes, bolves d'herba, pèls de conill i qualsevol un atre material que la parella haja pogut conseguir. El niu pot estar arrematat per una cúpula pero també pot ser que carixca de coberta i certament podem dir que no respon a la bella estructura que caracterisa el de les espècies d'autèntics tejedores.
Ous
[editar | editar còdic]El número d'ous d'una posada pot estar entre els tres i els sèt. Són de color blanc pur i el seu tamany és aixina mateix variable, inclús dins d'una mateixa posada, pero tamany mig ronda els 15 mm.
Incubació
[editar | editar còdic]Els ous són incubados per abdós progenitors que els incuban per tandes d'aproximadament una hora i mija. Cada u d'ells abandona el niu en sentir la vora de cridada de la seua parella quan esta s'aproxima i d'esta manera el relleu no té lloc en l'interior. Durant la nit, en canvi, abdós pardals permaneixen dins del niu. La incubació generalment s'inicia una volta que ha segut posat el quart ou i dura entre dotze i quinze dies, la qual cosa depén de la temperatura reinante.
Emancipació
[editar | editar còdic]Els jóvens pollets creixen en molta rapidea, generalment es troben en condicions d'abandonar el niu en alcançar les tres semanas d'edat. Retornen no obstant de forma continuada per a passar la nit junt als seus pares els qui seguixen alimentant-los fins que tenen dèu dies més, en el moment dels quals ya són plenament independents.
En dit instant poden abandonar el niu per a buscar el seu propi lloc en el que poder passar la nit o també cap que utilisen el niu dels seus pares si la femella decidix que voldria un de nou per a la seua pròxima posada.
La muda
[editar | editar còdic]Els eixemplars jóvens de diamant mandarín comencen la seua muda en aplegar a l'edat de huit a nou semanes i finalisa en acabant de que haja transcorregut un periodo de quatre a sèt semanes, la qual cosa supon que es troben en condicions d'crío en l'àmbit selvat despuix de complir els tres mesos aproximadament.
Sociabilitat
[editar | editar còdic]El diamant mandarín és extremadament sociable i d'això tenen clara percepció els que integren una comunitat. Es visiten mútuament en els seus nius sense que sorgixca cap problema pero no toleren la presència d'atres eixemplars de la seua mateixa espècie si provenen d'una atra comunitat. Mostren gran valentia en la defensa dels seus nius contra els membres d'atres espècies, inclús aquells que cap que siguen de tamany alguna cosa major que ells.
Són molt cautos i no permeten que les persones se'ls acosten a distàncies molt curtes com en el cas d'atres pardals. S'han adaptat, no obstant, a la vida urbana i és possible trobar-los entorn a molts assentaments humans, a on s'aprofiten en forma plena dels cultius agrícoles i de la disponibilitat d'aigua.
Alimentació
[editar | editar còdic]Les gramíneas constituïxen la base de la dieta del diamant mandarín. Les seues llavors són arreplegades en el sol o ben picoteadas en vol directament de la planta. Consumixen les llavors tant de plantes natives com introduïdes i també ingerixen un reduït número de diversos insectes, incloses les termitas.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1483.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Quinzena part: Orde Passeriformes, Famílies Ploceidae a Parulidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 57 (2): 449-456. ISSN 0570-7358. Consultat el 12 de març de 2013. (actualment els diamants zebra es varen unificar en esta espècie)
- ↑ (1989).Auk.106
- 750-750.Consultat el 28 de giner de 2013.
- ↑ Frank Gill & David Donsker, Waxbills, parrotfinches, munias, whydahs, Olive Warbler, accentors & pipits. IOC World Bird List v 6.1.
- ↑ Brainard M.S., Doupe A.J. What songbirds teach us about learning. Nature. 2002 417 (6886): 351–358. doi:10.1038/417351a. ISSN 0028-0836. PMID 12015616
- ↑ Clive K. Catchpole, Peter J. B. Slater (2003). Bird song: biological themes and variations, Cambridge University Press. ISBN 0521417996.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Taeniopygia guttata.
Wikispecies té un artícul sobre Taeniopygia guttata.