Successos de la Granja
Els cridats successos de la Granja varen tindre lloc en Espanya en setembre de 1832 al final del regnat de Fernando VII i varen consistir en l'intent fallanc dels partidaris del germà del rei, Carlos María Isidro, per a anular la Pragmàtica Sanció de 1789 que Fernando VII acabava de fer pública el 31 de març de 1830 i que permetia que les dònes pogueren regnar si no tenien cap germà varó, per lo que la filla de Fernando, Isabel, de casi dos anys d'edat, era la llegítima hereua al tro i no Carlos María Isidro. Com els partidaris d'est, cridats carlistas, no varen reconéixer a Isabel com a hereua al tro, en morir Fernando VII varen provocar que este succés desembocara en una guerra civil, la primera guerra carlista.
El historiador Josep Fontana ha calificat els successos de «tragicomèdia que es va desenrollar en La Granja en un parell de semanes, del 14 de setembre al primer d'octubre de 1832».[1]
Antecedents: la divisió dels absolutistas i la Pragmàtica Sanció de 1830
- Artícul principal → Pragmàtica Sanció de 1830.

Aixina com en el Trieni Lliberal (1820-1823) es va produir l'escissió dels lliberals entre moderats i exaltats, durant la segona restauració absolutista —coneguda pels lliberals com la Década ominosa (1823-1833) i que constituïx l'últim periodo del regnat de Fernando VII— varen ser els absolutistas els que es varen dividir entre absolutistas «reformistes» —partidaris de «suavisar» l'absolutisme seguint les advertències de la Santa Aliança, l'intervenció militar de la qual per mig dels Cent Mil Fills de Sant Luis havia posat fi en 1823 a la breu experiència de monarquia constitucional del Trieni Lliberal— i els absolutistas «apostólicos» o «ultres» que defenien la restauració completa de l'absolutisme, incloent el restabliment de l'Inquisició que el rei Fernando VII, aconsellat pels reformistes, no havia repost despuix de la seua abolició pels lliberals durant el Trieni. Els ultres tenien en el germà del rei, Carlos María Isidro —hereu al tro perque Fernando VII despuix de tres matrimonis no havia conseguit tindre descendència— al seu principal valedor, i per això començaven a ser cridats carlistas.[2]
Despuix de la mort de la seua tercera esposa, María Amalia de Sajonia, el rei va anunciar en setembre de 1829 que anava a casar-se de nou. Segons Juan Francisco Fonts, és molt possible que les presses del rei per resoldre el problema successori tingueren que vore en els seus dubtes sobre el paper que venia eixercitant en els últims temps el seu germà don Carlos. Les seues contínues chàquia de salut i el seu envelliment prematur —en 1829 tenia solament 45 anys— varen deure convéncer-li de que se li estava acabant el temps. Segons el seu mege, Fernando va fer en privat esta confessió inequívoca: «És menester que em case quant abans».[3]
L'elegida per a ser la seua esposa va ser la princesa napolitana María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, neboda de Fernando i 22 anys més jove que ell. Es varen casar per poders el 9 de decembre de 1829 i pocs mesos despuix Fernando VII, per mig de la Pragmàtica Sanció de 1830, feya pública el 31 de març la Pragmàtica Sanció de 1789, aprovada al principi del regnat del seu pare Carlos IV, que abolia la Llei Sálica, llei que impedia que les dònes pogueren regnar. D'esta forma, Fernando VII s'assegurava de que, si per fi tenia descendència, el seu fill o filla li succeirien. A principis de maig de 1830, un més despuix de la promulgació de la pragmàtica, es va anunciar que la reina María Cristina estava embarassada, i el 10 d'octubre de 1830 va nàixer una chiqueta, Isabel, per lo que Carlos María Isidro va quedar fòra de la successió al tro, per a gran consternació dels seus partidaris ultraabsolutistas. Per un atre costat, despuix del triumfo de la revolució de 1830 en França —que va donar pas a la monarquia constitucional de Luis Felipe I—, els lliberals espanyols exiliats varen organisar i varen protagonisar diversos pronunciaments, tots ells fracassats, per a restablir la Constitució de 1812 i posar fi a la monarquia absoluta de Fernando VII: el de major repercussió va ser el pronunciament de Torrijos de decembre de 1831, que va acabar en el fusilament de tots els seus integrants sense juí previ; uns mesos abans havia segut ajusticiada a garrot vil Mariana Pineda.[4]
Els fets

Els «carlistas», als que la publicació de la Pragmàtica de 1789 va prendre per sorpresa,[5] no es varen resignar a que la recent naixcuda Isabel fora la futura reina i varen preparar un moviment insurreccional per a finals de 1830 que va ser desbaratat per la policia. En l'estiu de l'any següent varen intentar aprofitar l'oportunitat que els va proporcionar la malaltia del rei.[6] En la nit del 13 al 14 de setembre de 1832 es va agravar el delicat estat de salut de Fernando VII que es trobava convalescent en la seua palau de la Granja (en Segòvia).[7][8][9] Tement per la seua vida el dia 15 el seu confesor li va administrar l'extremaunció.[10]
La reina María Cristina, pressionada i enganyada pels ministres «ultres», el comte de Alcudia i Calomarde,[11] i per l'embaixador del Regne de Nàpols, Emidio Antonini[12] (en connivencia con l'embaixador austríac, Lázaro Brunetti, que era qui dirigia «els fils des de l'ombra», segons Josep Fontana,[13] i en l'embaixador piamontés Clemente Solaro della Margarita),[14][15] que li varen assegurar que l'Eixèrcit no li recolzaria en la seua Regència quan morira el rei (i intentant evitar una guerra civil, segons el seu propi testimoni posterior), va influir en el seu espós per a que revocara la Pragmàtica Sanció del 31 de març de 1830, que havia restablit la Pragmàtica Sanció de 1789 que tancava l'accés al tro a Carlos María Isidro. Este prèviament havia rebujat qualsevol tipo d'apany que suponguera reconéixer a la seua neboda Isabel com a hereua al tro —com casar-l'en un fill seu o que fora ell el regente despuix de la mort del seu germà—.[16] El dia 18 de setembre, a les set de la vesprada, el rei va firmar l'anulació de la Pragmàtica de la «Llei Sálica», per lo que la norma que impedia que les dònes pogueren regnar, tornava a estar en vigor.[17][18] Dos dies despuix Antonini, ufano, escrivia al canceller austríac Metternich: «La meua opinió, combatuda a ultranza, ha prevalgut i la nova llei de successió ha segut revocada».[19]
Pero inesperadament Fernando VII va recobrar la salut i l'1 d'octubre, contant en el respal de «lo més granat de la cort i del regne i la flor de la grandea espanyola» que havien acodit a la Granja per a evitar que els «carlistas» es feren en el poder,[20] va destituir al govern en ple i per tant també als ministres partidaris del seu germà, i que havien enganyat a la seua esposa.[21] El 31 de decembre en un acte solemne Fernando VII anulava el decret derogatori que jamai s'havia publicat (puix el rei ho havia firmat en la condició de que no apareguera en el periòdic oficial La Gasseta de Madrit fins al cap de la seua mort), pero que els «carlistas» s'havien encarregat de divulgar.[22] D'esta forma Isabel, de dos anys d'edat, tornava a ser el hereua al tro.[23][24][25] En la declaració del 31 de decembre el rei es va referir a que «hòmens deslleals i ilusos varen cercar el meu llit» i va dir també que la derogació de la Pragmàtica de 1830 el havia firmat en estat de «turbación i angoixa» perque temia que s'acabava la seua vida, «sorprés el meu real ànim en els moments d'agonia a que em va conduir la greu malaltia». En tals circumstàncies no era conscient de lo que feya, puix «ni com a rei poguera yo destruir les lleis fonamentals..., ni com a pare poguera en voluntat lliure despullar de tan augusts i llegítims drets a la meua descendència».[26] Per la seua banda, la reina María Cristina li va demanar al seu germà, el rei Fernando II de les Dos Sicilias, la destitució de l'embaixador Antonini per haver-l'enganyat («em va dir que els caps de les tropes [de la Granja] estaven a favor de Carlos, que s'anava a derramar la sanc de molts, i tal volta la de les meues filles, en lloc de dir-me que sabia que molts fidels estaven disposts a defendre'm, com els mateixos caps de la tropa li havien encarregat que diguera, i que no hi havia res que témer», li va escriure María Cristina al seu germà).[27][28]
Referències
- ↑ Fontana, 2006, p. 318.
- ↑ Fonts, 2007, pp. 81-87.
- ↑ Fonts, 2007, p. 88.
- ↑ Fonts, 2007, pp. 88-89.
- ↑ Fontana, 1979, p. 180-181. "Quan es va publicar oficialment, el 31 de març de 1830, no va haver cap protesta en el país: el propi Carlos va callar i va seguir acodint al consell d'Estat, com si res haguera ocorregut. En l'ombra, no obstant, el partit carlista preparava els seus intentonas"
- ↑ Fontana, 2007, p. 135.
- ↑ Fontana, 2006, p. 318-319.
- ↑ Fontana, 2007, p. 137. "Mentres la família real estiuava en La Granja, Fernando va patir llavors una successió d'atacs de gota que es varen complicar greument a mitan de setembre, fins al punt de fer pensar en la seua pròxima mort"
- ↑ La Parra López, 2018, p. 584.
- ↑ La Parra López, 2018, p. 585.
- ↑ Fontana, 2006, p. 320. "Per lo que es referix a Calomarde, que més vesprada diria que es trobava en un estat 'de terror pànic', la seua conducta s'explicaria, en opinió de Francisco Martínez de la Rosa, i de molts uns atres, pel fet de que 'no renunciava a reconciliar-se' en els apostólicos, a els qui havia intentat aproximar-se, fins a llavors en escassos resultats, ya que no acabaven de fiar-se d'ell"
- ↑ Fontana, 2006, p. 319-320. "Antonini es trobava dividit entre el seu afecte per Cristina i les instruccions del seu rei per a s'oponguera al canvi de les regles de successió, argumentant que podia donar lloc a que, per causa de les aliances matrimonials, el tro d'Espanya passara a una atra família que no anara la de Borbón"
- ↑ Fontana, 2006, p. 320. "Va ser sobretot este [Brunetti] qui, tement que el constitucionalisme poguera reaparéixer en Espanya com a conseqüència de la lluita successòria, va conseguir neutralisar al restant del cos diplomàtic per a que no s'acceptara l'entronisació d'Isabel, si es produïa la mort del rei, i qui es va posar més alvance a movilisar a Antonini i a l'embaixador de Cerdenya, Clemente Solaro della Margarita, esglayant-los davant la perspectiva d'una guerra civil espanyola que podia acabar per encendre una nova revolució lliberal en Europa, convencent-los de que l'única manera d'evitar-l'era 'destruir els drets d'uns dels pretenents' i conseguir que el rei revocara la Pragmàtica sanció. [...] El nuncio Tiberi, que estava malalt en eixos dies, va permanéixer en Madrit i es va mantindre al marge de la conspiració"
- ↑ Fontana, 1979, p. 193-194.
- ↑ La Parra López, 2018, p. 587-588. "Antonini, Brunetti i Solaro estaven convençuts de que l'accés al tro d'Isabel provocaria inevitablement una guerra civil, que seria aprofitada pels lliberals per a reproduir en Espanya lo que acaba de succeir en França i Anglaterra, és dir —segons va afirmar Brunetti en un dels seus despachos—, una revolució desfavorable als principis i interessos conservadors de la monarquia, que podia afectar a Portugal, formant-se una 'lliga meridional que infectarà Europa com al començ dels anys vint. Pel contrari, va continuar Brunetti, don Carlos devia ser recolzat perque 'en este país és el representant de les opinions i interessos monàrquics'"
- ↑ Fontana, 2006, p. 320-321.
- ↑ La Parra López, 2018, p. 585. "A el hora convinguda, va acodir Calomarde al quarto del rei, a on estava la reina, i els va llegir el decret que havia redactat moments abans d'acort en el restant del Govern. Obtinguda l'aprovació dels reis, varen entrar els ministres en el quarto (tots menys el de la Guerra, Zambrano, traslladat a Madrit per a assegurar l'orde públic) i despuix d'una nova llectura, el rei va firmar. En el text s'advertia expressament que el decret devia ser conservat en el Ministeri de Gràcia i Justícia, sense donar-li publicitat fins al decés del rei"
- ↑ Fontana, 2006, p. 321-322. "Les discussions posteriors sobre la validea del decret són tan diverses com a inútils. [...] En la monarquia absoluta espanyola la voluntat del rei era la llei, sense que hi haguera instància alguna que la llimitara..."
- ↑ La Parra López, 2018, p. 588.
- ↑ Fontana, 2007, p. 138.
- ↑ Fontana, 2006, p. 323.
- ↑ «Real decret anulant el decret que derogava la pragmàtica sanció de 29 de Març de 1830, decretada á petició de les Corts de 1789, per a restablir la successió regular en la corona d'Espanya.», Gasseta de Madrit, 1 de giner de 1833, p. 1. Consultat el 20 de novembre de 2020.
- ↑ Fonts, 2007, pp. 89-90.
- ↑ Bahamonde i Martínez, 2011, p. 178.
- ↑ Fontana, 1979, p. 44-45; 193-197. "El parcial restabliment del rei i l'aparició de les 'forces vives' de la cort en el real lloc, donant mostres evidents de que ni la vella aristocràcia feudal ni la burguesia volien un govern ultra, varen tornar a Fernando la confiança suficient per a derogar la derogació i tirar del govern a Alcudia i Calomarde, més be còmpliços que protagonistes de l'episodi"
- ↑ La Parra López, 2018, p. 588-589.
- ↑ La Parra López, 2018, p. 589.
- ↑ Fontana, 2006, p. 321.
Bibliografia
- Bahamonde, Ángel; Martínez, Jesús Antonio (2011). Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
- Fontana, Josep (1979). La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.
- Fontana, Josep (2006). D'en mig del temps. La segona restauració espanyola, 1823-1834, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-792-9.
- Fontana, Josep (2007). L'época del lliberalisme, Volum 6 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
- Fonts, Juan Francisco (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
- La Parra López, Emilio (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, XXX Premi Comillas de Història, Biografia i Memòries, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sucesos de La Granja» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.