Succés Heinrich

La cronologia dels events Heinrich deduïda a partir de registres geoquímicos de núcleus de gèl

En paleoclimatología, es coneixen com a successos Heinrich (o events Heinrich en la seua traducció lliteral de l'anglés Heinrich events) a una série de acaecimientos o episodis que varen ocórrer durant el periodo de l'última glaciació (Wisconsin) i en els que onades d'icebergs es varen desprendre dels glaciars i varen travessar l'Atlàntic Nort. Els témpanos de gèl duyen roques en massa erosionades pels glaciars i quan es varen fondre en alta mar, varen caure al fondo com «detritos a la deriva del gèl» (isse rafted debris). En els testics de sondejos de fanc recuperats del fondo de la mar s'han pogut distinguir sis episodis distints, que s'etiqueten com H1 a H6 segons es retrocedixca en el temps; els successos H3 i H6 mostren diferències en el restant.

La fusió dels icebergs va provocar que enormes cantitats d'aigua dolça s'afegiren a l'Atlàntic Nort. Tals auments d'aigua dolça frigga ben poden haver alterat els patrons de la densitat oceànica que impulsen la circulació termohalina, i, a sovint, coincidixen en atres indicacions de fluctuacions del clima global.

S'han propost diversos mecanismes per a explicar la causa dels successos Heinrich. La majoria se centren en l'activitat de la capa de gèl Laurentino, pero uns atres sugerixen que l'inestable capa de gèl de l'Antàrtida occidental va poder haver jugat un paper desencadenant.

Varen ser descrits per primera volta pel geólogo marí alemà Hartmut Heinrich (n. 1952), de qui duen el nom.

Sobre els successos

Succés	Edat (en mils d'anys)
	Hemming (2004)	Bond & Lotti (1995)	Vidal et al. (1999)
H0	12
H1	16.8		14
H2	24	23	22
H3	31	29
H4	38	37	35
H5	45		45
H6	60
H1,2 són datades per radiocarbono; H3-6 per correlació en GISP2.

Els events Heinrich són fluctuacions del clima global que coincidixen en la destrucció dels capes de gèl de l'hemisferi nort, i en la consegüent lliberació d'un enorme volum de gèl marí i icebergs. Els episodis són ràpits: duren al voltant de 750 anys, i la seua súbita aparició pot ocórrer en pocs anys (Maslin et al. 2001). Els events Heinrich s'observen durant l'últim periodo glacial; la baixa resolució del registre sedimentario abans d'este punt fa que siga impossible deduir si es varen produir durant atres periodos glacials en l'història de la Terra.

Els events Heinrich es produïxen durant alguns, pero no tots, els tandes periòdiques fredes que precedixen a l'events de calfament ràpit coneguts com events Dansgaard-Oeschger (D-O), que es repetixen en cada 1.500 anys. No obstant, les dificultats per a establir les dates exactes posen en dubte l'exactitut —o inclús la veracitat— d'esta declaració. Alguns (Broecker 1994, Bond i Lotti 1995) identifiquen l'event Dryas Recent com un event Heinrich, lo que li faria el H0.

Diagnosis

Detritos sobre un iceberg. Els events Heinrich poden ser actualment detectats gràcies a l'examen d'antics restants transportats pel gèl que estan depositats en el fondo del Atántico Nort.

Les observacions originals de Heinrich eren de sis capes en els núcleus de sediment oceànics en proporcions molt altes de fragments líticos de les roques d'orige continental, en els rancs de tamany de 180 μm a 3 mm (Heinrich 1988). Les fraccions de major tamany no poden ser transportades per les corrents oceàniques, i per lo tant, deuen interpretar-se com transportades per icebergs o gèl que es va desprendre de la gran capa de gèl Laurentino que cobria llavors Amèrica del Nort, i que varen caure en el fondo de la mar quan els icebergs es derritieron. La traça dels events en els núcleus de sediment varia considerablement en la distància des de la regió orige —hi ha un cinturó de detritos a la deriva del gèl (a voltes abreviat com IRD, per les seues sigles en anglés, isse rafted debris) al voltant dels 50°N, expandint-se uns 3.000 km des de la seua font en Amèrica del Nort cap a Europa, i disminuint en un orde de magnitut des del mar de Labrador fins al final europea de la ruta actual dels icebergs.

Durant els events Heinrich, volums enormes d'aigua dolça fluïxen en l'oceà. Per al succés Heinrich 4, el fluix d'aigua dolça s'ha estimat en 0.29±0.05 Sverdrup, en una duració de 250 ± 150 anys (Roche et al. 2004), lo que equival a un volum d'aigua dolça de prop de 2,3 millons de km³. Varis indicadors geològics fluctuen aproximadament en el mateix temps en estos events Heinrich, pero les dificultats en la datació exacta i en la correlació fan que siga difícil determinar si els indicadors seguixen o antecedixen als events Heinrich, o en alguns casos, si no estan relacionats en absolut. Els events Heinrich són a sovint marcats pels següents canvis:

Ademés d'indicar la productivitat oceànica, les testes (closques) de foramaniferos també proporcionen valiosa informació isotòpica

• disminució de δ¹⁸O de les mars septentrionals (nòrdics) i estalactites d'Àsia oriental (espeleotemas), que per proxy sugerix la caiguda de la temperatura global (o un creixent volum de gèl) (Bar-Matthews et al. 1997);

• disminució de la salinitat oceànica, per l'afluència d'aigua dolça;

• disminució de la temperatura superficial de la mar estimada aigües fòra de la costa africana occidental a través d'indicadors bioquímics coneguts com les alquenonas (Sachs 2005);

• canvis en el destorbament sedimentaria (bioturbación) causada per excavacions o hurgoneo animal (Grousett et al. 2000);* Fluix en la composició isotòpica planctónica (canvis en δ¹³C, disminució de δ¹⁸O);

• indicacions de polen de pins psicrófilos reemplaçant als roures en la part continental d'Amèrica del Nort (Grimm et al. 1993);

• disminució de l'abundància foraminiferal - que per la naturalea prístina de moltes mostres no pot ser atribuïda a biaix de preservació i s'ha relacionat en una salinitat reduïda (Bond 1992);

• aument de terrígenos en la escorrentía des dels continents, medits prop de la desembocadura del ric Amazones;

• aument del tamany de gra del loess arrastrat pel vent en China, lo que sugerix vents més forts (Porter i Zhisheng 1995);

• canvis en l'abundància relativa del tori-230, que reflectix les variacions en la velocitat de les corrents oceàniques;

• aument de les taxes de deposición en l'Atlàntic nort, reflectides per un aument dels sediment continentals (líticos) derivats relaticionada en la sedimentación del fondo (Heinrich 1988).

L'extensió global d'estos registres ilustra l'impacte dramàtic dels events Heinrich.