Anar al contingut

Sistemes de referència pressió-altitut

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els sistemes de referència pressió-altitut són els métodos utilisats per a l'obtenció de l'altura en aeronàutica, lo que permet una millor localisació de l'aeronau.

Deducció

[editar | editar còdic]

Estos sistemes estan basats en la fòrmula de pressió sobre l'altura de la troposfera, que es deduïx a partir de l'equació dels gasos ideals:

p(z)=p0(1+(λzT0))(goRλ)

A on:

  • p(z) és una funció que torna la pressió en pascals depenent de l'altura introduïda en metros (z);
  • p0 és la pressió de referència que serà la que definixca el sistema de referència seleccionat;
  • λ és una constant de proporcionalitat que en el sistema internacional equival a -6,5·10-3 K/m;
  • T0 és la temperatura expressada en kelvin a l'altura considerada com z=0m, segons el sistema de referència seleccionat;
  • g0 és un paràmetro denominat gravetat estàndar i és equivalent a l'acceleració de la gravetat medida al nivell de la mar promig(9,80665 m/s2);[1]
  • R és la constate dels gasos ideals (8,314472 J/(K·mol)).[2]

Els distints sistemes de referència depenen de la pressió de referència seleccionada i deuen els seus noms als còdics Q de senyals.

Sistemes de referència

[editar | editar còdic]

En el sistema de referència QNH la pressió de referència utilisada és la del nivell de la mar en el lloc en que es troba l'aeronau, és per això que el 0 en altura se situarà en el nivell de la mar (l'altura sobre el nivell de la mar és denominada "altitut"). Esta pressió de referència serà presa de l'estació meteorològica més propenca en cada moment, la raó d'açò és que la pressió a nivell de la mar canvia segons el lloc considerat. Este sistema de referència és utilisat per a vols a baixa altitut ,o en les fases d'aproximació i envolaments.Ya que es vola prop del sol,el QNH oferix una millor referència de l'altitut sobre l'elevació del terreny.

Archiu:Caps block 12 caps block 13 caps block 14 caps block 15 .png
Image en els distints sistemes de referència representats.

El sistema de referència QNE establix la pressió de referència a una constant (independentment del lloc en el que l'aeronau es trobe) que és equivalent a 101325Pa o 29,92inHg (aproximadament una mija entre totes les pressions preses a nivell de la mar), açò es deu a que la diferència de pressions entre zones a certa altitut es torna despreciable, facilitant aixina la tasca del pilot al no tindre que estar modificant la pressió de referència com en el cas de el QNH.

Este sistema coloca l'altitut de 0m aproximadament a nivell de la mar, en llaugeres variacions depenent de la zona, i és usat generalment a partir dels 6000 peus d'altitut (1828,8m).

En el sistema de referència QFE la pressió de referència és presa en l'aeròdrom, per tant l'altura de 0m se situarà en l'altitut del propi aeròdrom. Este sistema s'usa principalment en realisar les aproximacions, ya que aforra fer els càlculs d'altura sobre la pista als pilots en situar el 0 en la pròpia pista en la que aterrisar. Va ser àmpliament utilisat en l'URSS i països de la seua esfera d'influència, encara que hui en dia està en desús.

El sistema de referència QFF té com a pressió de referència un valor obtingut per mig d'aproximacions, estes són realisades prenent en conte les distintes estacions meteorològiques propenques i càlculs del comportament de l'aire.

L'existència d'este sistema es deu a que en alguns llocs del planeta l'estació meteorològica més propenca es troba a una distància considerable, lo que causa que el canvi de pressió siga prou significatiu i, per tant, l'altitut tinga un error de medició gran. Tenint en conte les senyes oferides per vàries estacions que circundan a l'aeronau es pot trobar un valor per mig de distints càlculs, que sol ser més correcte que el que una sola donaria.

Este sistema pràcticament no s'usa hui en dia.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «BIPM - Resolution of the 3rd CGPM». www1.bipm.org. Archivat des d'el original, el 13 de juny de 2020. Consultat el 7 de maig de 2020.
  2. Loyola, María Dolores de la Llata (2001). Química inórganica (en és), Editorial Progrés. ISBN 978-970-641-351-2.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]