Siameses

Siameses

Siameses són aquells bessons els cossos dels quals seguixen units despuix del naiximent. Açò tendix a ocórrer en un de cada 200 mil naiximent, naixent el 50 % dels casos morts i pertanyent el 75 % dels siameses al gènero femení. El percentage de supervivència dels bessons oscila entre el 5 i 25 %.

Història

En Mesopotamia, sumeri, acadios, assiris i babilonios veen el naiximent de malformacions com presagie de catàstrofe o grans successos. En l'Antiguetat, si sobrevivien, es procedia al infanticidi. Inclús els romans admeten en els seus escrits que acabaven en tot bebé naixcut sense "la forma humana normal", acció que solament es va fer reprobable en el cristianisme. El primer cas documentat de siameses vivint es remonta a l'any 945, quan varen aplegar a Constantinopla des d'Armènia uns germans units cara a cara per la zona del melic (onfalópagos) que vivien exhibint-se. Quan un va morir, els meges varen gosar procedir a la separació, pero el supervivent va morir als tres dies. Entre els casos de bessons units més antics coneguts es troben les germanes isquiópagas Mary i Eliza Chulkhurst, naixcudes en 1100 en Anglaterra, les quals varen viure 34 anys. Conegudes com Les donzelles de Biddenden (Kent, Anglaterra) a la seua mort varen deixar una renda anual per a repartir menjar entre els pobres per Pasqua. En el XVIII varen escomençar a incloure's entre les donacions de pa i formage, galletes en el seu retrat que les mostrava unides per les caderes i fusionades pels muscles, una provable malinterpretación de la seua manera de desplaçar-se, rodejant-se una a l'atra pels muscles,

Un bajorrelieve en l'iglésia de la Scala representa als bessons florentinos, naixcuts en el XIV, en dos caps i tres extremitats inferiors i superiors. En el XV, els germans escocesos varen viure 28 anys units de la cintura cap a avall. Possiblement un dels bessons units més famosos en temps passats varen ser les hongareses naixcudes en Szony, en 1701, que varen resultar objecte de gran curiositat en ser presentades en molts països. Es trobaven unides per l'esquena (regió lumbar) i tenien un ano i vagina comunes.

Pero sense dubte els més coneguts varen ser Chang i Eng Búnker, naixcuts en Siam en 1811, encara que varen passar la major part de la seua vida en Estats Units. Llavors la seua condició era una raó per a ser part del circ de P.T. Barnum, a on se'ls coneixia com els «Siamese Twins». Abdós eren artistes talentosos i en el seu acte realisaven proea acrobàtiques, trucs de màgia i rutines humorístiques. Les entrades al seu espectàcul eren costoses, pero el públic jujava que el seu show valia cada centau de l'entrada. Els germans eren notícia en relativa freqüència. Chang i Eng eren inteligents i astuts en els negocis. Durant décades varen consultar a molts doctors sobre la possibilitat de ser separats, pero, degut a que no existia la tecnologia de rajos X per a establir la fisiologia interna de la conexió, dita operació resultava perillosa per als germans, per lo que varen rebujar l'idea. No obstant, l'intervenció seria realisable hui en dia.

El final dels siameses va ser tràgic. Chang va caure en l'alcoholisme i la seua salut va desmillorar fins que va sofrir un derrame cerebral, que no va afectar a Eng. En giner de 1874, a l'edat de 63 anys, Chang va desenrollar una bronquitis que ho va conduir a una neumonia. Una nit, Eng es va despertar en descobrir que el seu germà no respirava. Chang estava mort, aixina que Eng va presentir que el seu final estava prop. Quan va aplegar el mege, Eng també havia fallit. L'examen post mortem realisat en el College of Physicians and Surgeons de Filadèlfia va revelar que Chang va morir d'un aneurisma i Eng d'un shock al vore la seua mitat sense vida. En este també es va dilucidar que estaven units pel fege. A pesar de tot, varen viure la seua vida en relativa normalitat. Abdós es varen casar (en dos germanes d'una acomodada família local), i varen tindre 10 i 12 fills respectivament. Des de llavors el terme «siamés» servix per a designar als bessons units pel cos.

Köning afirma que la primera separació de bessons units estant abdós vius es va portar a terme en 1689, en un cas de siameses units pel melic. A partir de llavors han segut numerosos els casos de separació en supervivència d'un o abdós bessons, tal com s'informa en la lliteratura.

Etiologia

Encara no existix una explicació científica per a este fet, ni s'ha pogut provar una predisposició per a que uns bessons es convertixquen en siameses, provablement, tinga causes genètiques recesivas. En el passat es dia que els parts múltiples o cossos en parts duplicades eren producte d'un excés d'espermatozoides durant la fecundació. En l'actualitat podria pensar-se que els medicaments que s'utilisen per a la fertilitat produïxen este tipo de fenomen, pero encara no s'ha provat que estos guarden alguna relació, encara que sí existix una conexió entre estos medicaments i els parts múltiples.

Els casos de siameses no són tan comuns, puix només un de 200.000 naiximent són siameses. S'estima que al voltant del 73 a 75 per cent d'estos són toracópagos o units pel pit o estòmec. El tipo menys comú són els units per la cap o craneópagos. Encara que es desconeix la raó, entre un 70 per cent i un 80 per cent dels siameses són féminas, a pesar de que la majoria dels bessons monocigóticos són varons.

Sobre la prognosis de vida dels siameses s'estima que el 50 per cent naix mort i el 35 per cent mor el primer dia de vida. El que vixquen o no té mucho que ver en la forma en que estan units i la presència de trastorns adicionals. Un atre risc que es corre en els siameses és que sofrixquen atres deformacions en el seu cos pel poc espai que tenen per a desenrollar-se en l'úter.

El grau i orige de la duplicació determina el tipo de bessons siameses, i varia en un ranc que va des d'aquells que només estan conectats per una fina membrana, fins a 2 o més individus més o menys formats completament en un sol tronc i duplicació, o be del cap o només de la partix cabal del cos. Es classifiquen segons la regió anatòmica que els unix: els toracópagos i xifópagos són els més freqüents i representen al voltant del 75% dels bessons units, li seguixen els pigópagos, els isquiópagos i els craneópagos. S'han propost numeroses classificacions per al seu estudi que fonamentalment es relacionen en el lloc d'unió.

No existixen factors coneguts que predisponguen a la seua presentació, encara que se senyalen alguns possibles com:

• Defectes propis de la llínea primitiva.
• Envelliment de l'òvul que pot resultar per disminució de la capacitat de diferenciació normal, formant dos centres de diferenciació, cap capaç de suprimir a l'atre.
• Una noció comuna no comprovada totalment fins ara és que la completa separació dels primers blastòmers és seguida d'una fusió parcial per un mecanisme no dilucidat. També existix la teoria de la fissió, que explica o sugerix que l'incompleta separació dels primers dos blastòmers és la que dona lloc als siameses, en duplicació solament d'aquelles parts que varen anar completament separades. Per això es conclou que esta anomalia és el resultat de l'incompleta separació del disc embrionari prop del final de la segona semana de desenroll.

Ademés dels factors genètics senyalats, es mencionen dificultats en la nutrició i desenroll de l'embrió per infeccions o deficient irrigación sanguínea. Els siameses tenen elevada incidència de presentar atres malformacions, i moltes estan relacionades en el lloc d'unió encara que unes atres no estan anatómicamente relacionades en est.