Síria Fenicia

Síria Fenicia (en llatí: Síria Phoenice; grec koiné: ἡ Φοινίκη Συρία, romanizado: hē Phoinī́kē Syría) va ser una província romana creada oficialment en 194, a partir dels territoris de la província romana de Síria, comprenent la regió històrica de Fenicia.

Despuix del 400 es va dividir novament entre les províncies de Fenicia (Phoenice), pròpiament dita, o Fenicia Paralia (Phoenice Paralia, 'Fenicia costera') i Fenicia Libanensis, una organisació administrativa que va durar fins a la conquista musulmana de l'Alce pel califato ortodox en la década de 630.

Història

Mapa de la diòcesis d'Orient en les seues províncies, segons consta en el Notitia Dignitatum, c. 400.

Fenicia va quedar baix el domini de la República romana en el 64 a. C., quan Pompeyo va crear la província de Síria. En l'excepció d'un breu periodo en 36-30 a. C., quan Marco Antonio va entregar la regió al Egipte ptolemaico, Fenicia va seguir sent part de la província de Síria des de llavors. Sembla ser que l'emperador Adriano (r. 117-138) va considerar una divisió de la massa gran província síria en 123-124, pero no va ser fins a poc despuix de c. 194 quan Septimio Sever (r. 193-211) realment va dividir la província en Coele Síria (Celesiria) en el nort i Síria Fenicia en el sur. Tir es va convertir en la capital de la nova província, pero l'emperador Heliogábalo (r. 218-222) va elevar al seu natal Emesa a co-capital, i les dos ciutats rivalizaron entre sí com a cap provincial fins a la seua divisió en el IV.

Diocleciano (r. 284-305) va separar el districte de Batanea i ho va incorporar a Aràbia Pétrea, mentres que en algun moment abans del 328, quan és mencionada en el Laterculus Veronensis, Constantino el Gran (r. 306-337) va crear la nova província de Augusta Libanensis a partir de la mitat oriental de l'antiga província, comprenent el territori a l'est del mont Líban.

Fenicia Primera i Fenicia Libanensis

La província creada per Constantino va durar poc, pero va formar la base de la nova divisió de Fenicia en c. 400 en Fenicia I (Fenicia Primera) o Fenicia Paralia (grec: Φοινίκη Παραλία), i Fenicia II o Fenicia Libanensis (Φοινίκη Λιβανησία), en Tir i Emesa com les seues respectives capitals. En la Notitia dignitatum, escrita poc despuix de la divisió, Febicia I està governada per un consularis, mentres que la Libanensis lo estava per un praeses, en abdós províncies baix la diòcesis d'Orient. Esta divisió va permanéixer aixina fins a la conquista musulmana de l'Alce en la década de 630. Baix el califato, la majoria de les dos Fenicias varen passar a estar enquadrades baix la regió militar de Damasc o Yund Dimashq, en parts en el sur i el nort baix la jurisdicció de les regions militars de Jordània (Yund al-Urdunn) i Emesa (Yund de Homs) respectivament.

Administració eclesiàstica

L'administració eclesiàstica va ser paralela a la política, pero en algunes diferències. El bisbe de Tir va emergir com a prelat preeminent de Fenicia a mitan de el III. Quan la província es va dividir en c. 400, Damasc, en lloc de Emesa, es va convertir en la metròpolis de Fenicia II. Abdós províncies pertanyien al patriarcat de Antioquía, en Damasc inicialment superant en ranc a Tir, la posició del qual també va ser qüestionada breument per la sèu de Berito en c. 450. Despuix de 480-1, no obstant, el metropolità de Tir s'auto va establir com el primer en precedència (protótrono) de tots els metropolitans subjectes a Antioquía.

Bibliografia

• Blankinship, Khalid Yahya (1994). The End of the Jihâd State: The Reign of Hishām ibn ʻAbd al-Malik and the Collapse of the Umayyads. Albany, Nova York: State University of New York Press. ISBN 978-0-7914-1827-7.