Revolució del 14 de juliol

Archiu:Aref with Qasim.png

Revolució del 14 de juliol

La Revolució del 14 de juliol de 1958 en Iraq o Revolució dels Oficials Lliures d'Iraq va significar el derrocament de la dinastia Hachemita, personificada en el rei Faysal II, i la caiguda del govern de Nuri Pasha al-Said, per a donar inici a la República Iraquí (1958-68). El colp va ser perpetrat per un grup de militars organisats baix el grup dels Oficials Lliures, inspirats per l'organisació homònima egipcíaca que havia portat a terme la seua pròpia revolució en 1952.

Els acontenyiments que varen tindre lloc el 14 de juliol no varen anar simplement un colp d'Estat que va substituir a l'antic govern per un govern militar en el restant de la població com a espectadors passius. Un gran número de ciutadans va eixir als carrers de Bagdad per a manifestar el seu respal al canvi de règim i va participar activament en el sege al Palau de Rihab, demostrant que l'operació, encara que fora militar, gojava de gran part del respal ciutadà. No obstant, l'agitació popular solament va ser marejant en la capital, Bagdad, a on hi havia molta població empobrida, ademés de numerosos militants baazistas i comunistes disposts a eixir als carrers a favor de la revolució. En atres ciutats, com Kirkuk o Mossul, es varen produir manifestacions menys multitudinàries, i no varen causar cap baixa o situació de desorde públic.

Context històric

La situació econòmica i política d'Iraq en els últims dèu anys havia estat creant un caldo de cultiu òptim per al sorgiment de faccions polítiques i militars antigubernamentales que buscarien posar punt final al mandat del rei Faysal II.

En un control anglés que s'augurava que seria durador (puix a finals dels quaranta s'estaven negociant acorts entre Iraq i Gran Bretanya per a allargar vint anys més l'acorde Anglo-Iraquí de 1948), la població es trobava inquieta. Ademés, la classe mija bagdadí es trobava relativament politisada, gràcies a un moviment obrer que s'havia desenrollat exitosament entre els anys 1922 i 1947. Durant els últims dèu anys de monarquia regnava l'inestabilitat política, que va ser aprofitada per Nuri Pasha al-Said, el govern del qual era de tendència autoritària i no contemplava mides per a paliar la greu desigualtat social que existia en el país i satisfer les demandes d'una classe mija relativament formada que aspirava a accedir a càrrecs d'importància política i econòmica.

Archiu:Faisal II of Iraq, 1950s.jpg

Rei Faysal II

Els acontenyiments del món exterior varen inspirar demandes similars en el propi territori en la década dels 50. És el cas de la nacionalisació del petròleu iraní en 1951, que va donar lloc a la reivindicació de demandes similars en Iraq; i les negociacions de Nasser en la Conferència de Bandung, que varen conduir a l'adheriment d'Iraq al Pacte de Bagdad en 1955.

En este context, la crisis de Suez (1956) va posar al règim iraquí en una situació especialment difícil. Les marches populars recolzant a Egipte varen obligar al govern a distanciar-se relativament de França i Gran Bretanya; al mateix temps que va reprimir violentament les manifestacions i va impondre de nou la llei marcial. Si ya era solament qüestió de temps que el règim caiguera, Suez va fer que el seu aïllament fora casi total. L'humiliació causada pel seu aïllament es va vore agravada pel descontent general davant l'evident absència de llibertats civils. Buscant algun punt d'aliança política, inclús va aplegar a crear-se la Federació Àrap d'Iraq i Jordània a principis de 1958, per instàncies de Faysal II i en contestació a la RAU, i duraria fins al colp militar de juliol d'eixe mateix any.

El descontent s'estava estenent en l'eixèrcit, a on escomençaven a calar les doctrines panárabes de Nasser. L'eixèrcit iraquí havia multiplicat enormement la seua creació en els anys 1920s; i el ràpit creiximent del cos d'oficials proporcionava un important mig d'ascens per als membres de grups d'estrat social més be baix. Per això, encara que els oficials més veterans de finals de la década de 1950 seguien estretament vinculats al règim a través de llaços familiars, d'amistat o d'interessos materials, la generació més jove procedia d'entorns socials més dispars i les seues opinions reflectien les diverses tendències polítiques que circulaven pel país en el seu conjunt, com el comunisme, el nasserisme i atres formes de nacionalisme panárabe.

Donada la volatilitat de les circumstàncies i l'impotència dels polítics de l'oposició front al monopoli dels mijos de coerció per part del govern, el derrocament real del règim només podia portar-se a terme per la força. Aixina, va anar un grup conegut com els Oficials Lliures, una organisació secreta dins de l'eixèrcit, el que va donar el colp que es va convertir en la Revolució del 14 de juliol de 1958. Este alçament va ser acollit per la majoria del poble iraquí; molts creïen que el nou govern no solament lliberaria al país de la tutela de Gran Bretanya, sino que també portaria a terme polítiques dirigides a la realisació dels seus propis interessos.

Causes

La necessitat d'una revolució que derrocara a la decadent dinastia Hachemita va ser producte d'un cúmul de causes:

1. És molt possible que la creació d'Israel el 14 de maig de 1948 i la posterior derrota dels eixèrcits de la Lliga Àrap, hagueren infundido en la ment de certs oficials de l'eixèrcit iraquí el desig de participar en activitats polítiques secretes contra el règim iraquí, frut del seu resentiment cap a un govern que es considerava que no havia fet lo suficient per a evitar la nakba. Al mateix temps, la percepció de molts oficials iraquí era que el seu propi govern els havia llimitat, impedint-los eixercitar un paper eficaç en la guerra palestina de 1947-49. Ademés, l'exitós colp d'Estat egipcíac de quatre anys despuix va servir indubtablement de font d'inspiració directa para Sirri i uns atres oficials iraquí.

1. En giner de 1948, el primer ministre Salih Jabr va viajar a Londres per a negociar el Tractat de Portsmouth, sense invitar a l'oposició a debatre en la reunió. Este tractat significava, en última instància, la continuació d'algunes de les polítiques colonialista britàniques en Iraq. Les manifestacions de principis d'any contra el tractat varen ser ignorades, i abdós parts varen firmar l'acort en la ciutat de Portsmouth el 15 de giner. A este acontenyiment li varen seguir dos manifestacions sanguinoses a finals del mateix més, durant les quals molts manifestants varen morir quan la policia va obrir fòc per a dispersar a la multitut. La wathba va fer caure al govern de Jabr i va impedir la ratificació del Tractat pel parlament iraquí.
2. En 1955 i 1956, els acontenyiments externs varen tornar a actuar com a catalisadors dels sentiments antibritànics i antirrégimen en Iraq, tant entre els civils com entre els militars. El seu país es va adherir al Pacte de Bagdad en febrer de 1955, a pesar de l'oposició interna. L'opinió pública iraquí ho va considerar un intent més de Gran Bretanya de perpetuar la seua influència en Iraq i conseguir en el Pacte lo que Londres no havia conseguit despuix del rebujat Acort de Portsmouth de 1948. La nacionalisació del Canal de Suez per part de Gamal Abdel Nasser el 26 de juliol de 1956 també va contribuir a un aument dels sentiments nacionalistes en el món àrap, que a la seua volta es va traduir en la formació de noves cèlules d'Oficials Lliures iraquí en l'eixèrcit i la força aérea.
3. L'invasió anglo-francesa-israelita d'Egipte va fer molt difícil per a Nuri al-Said justificar els estrets vínculs d'Iraq en Gran Bretanya. Una nació que era sòcia d'Iraq en el Pacte de Bagdad (l'objectiu del qual era defendre a Orient Mig de l'expansió soviètica) havia demostrat ser culpable de la mateixa agressió que, segons dia, la URSS pretenia perpetrar en la regió. El fet de que un país àrap s'aliara en una potència occidental que havia atacat a la umma àrap, a la nació, era senzillament inacceptable per a l'opinió iraquí i àrap, i demostrava l'ampli abisme que separava al règim del poble iraquí.

Bibliografia

• Batatu, Hanna (1978). The Old Social Classes and the Revolutionary Movements of Iraq: a study of Iraq’s Old Landed and Commercial Classes and of its communists, Ba’thists and Free Officers. New Jersey: Princeton University Press.
• Gallman, Waldemar J. (1964). Iraq under General Nuri: My Recollection of Nuri Al-Said, 1954-1958: My Recollections of Nuri Al-Said, 1954-58. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
• Lenczowski, George (1965). “Iraq: Seven Years of Revolution”, University of Califòrnia Press, 48(285), 281-289.
• Romero, Juan (2010). The Iraqi Revolution of 1958: A Revolutionary Quest for Unity and Security. Lanham: University Press of America, 2010.