El regne de Judà, regne del sur o regne de Judea (en alfabet paleohebreo: 𐤉𐤄𐤃; מַמְלֶכֶת יְהוּדָה, Mamlejet Yahû'dâh) va ser un Estat del Llevant mediterràneu durant l'Edat de Ferro, el qual va aplegar al seu fi quan el rei Nabucodonosor II lo anexionó com a província de l'Imperi neobabilònic. Laquís i Beerseba eren de les seues ciutats més importants, mentres que Jerusalem va ser la seua capital. Segons el Tanaj (Antic Testament), este regne va ser un dels dos estats que varen succeir al regne unificat d'Israel, despuix del cisma que va tindre lloc despuix de la mort de Salomó. Des del punt de vista històric no hi ha consens si el relat bíblic, posat per escrit sigles més tart, pot ser font fiable sobre l'orige i desenroll d'este regne.[1][2]

Estudiosos com Israel Finkelstein, Nadav Na'amen, Emanuel Pfoh o Mario Liverani sostenen que l'evidència arqueològica contradiu el relat bíblic que ho descriu com un extens regne entre els sigles X i IX a. C.,[3] si ben atres estudiosos discrepen en esta interpretació.[4]

En el XXI, una majoria dels historiadors, encara que no tots, consideren a Judà com una chicoteta entitat, d'orige tribal, que es llimitava a Jerusalem i les seues afores propenques. Despuix de la caiguda del regne d'Israel al nort, Judà es va convertir en un regne relativament important, tributari de l'Imperi assiri.[5]

L'orige, l'extensió i inclús l'identitat cultural del Regne de Judà seguixen sent temes debatuts entre arqueòlecs i historiadors. La seua importància cultural i religiosa, com a lloc d'orige de la Bíblia i del judaisme, dificulten el guany d'una síntesis acceptada.[6][7]

Història

En el sigle X a. C., i fins a principis del IX a. C., el territori de Judà estava format per chicotets assentaments rurals, la majoria d'ells sense fortificacions, en una població d'uns 20 000 habitants.[4] Varis arqueòlecs, no obstant, han senyalat evidències de primerenc desenroll urbà en diversos llocs.[8][9]

Alguns erudits han sostingut que Jerusalem, la capital del regne, possiblement no va sorgir com un centre administratiu important fins a finals d'el VIII; segons esta posició, l'evidència arqueològica sugerix que la seua població abans d'eixe sigle era massa chicoteta per a sostindre un regne.[10] No obstant, recents descobriments arqueològics i proves de radiocarbono sugerixen l'existència d'un considerable desenroll urbà cap al X[11][12]

A finals d'el IX, un rei arameu no identificat (erudits consideren que va ser Hazael d'Aram-Damasc) va erigir una monumental inscripció en Tel Dan, a on relata que va derrotar al rei Joram de Samaria i a un sobirà de la Casa de David (identificat en el bíblic Ocozías de Judà).[13][14]

En el VIII, Jerusalem era clarament el centre religiós i administratiu del Regne de Judà.[10] L'arqueologia demostra un creiximent dramàtic de la seua població a mitan de sigle, la raó va ser la caiguda del regne d'Israel a mans de l'Imperi assiri mentres els seus habitants fugien al sur.[15]

Despuix de la caiguda del regne del nort, l'imperi es dirigix a Judà, els assiris varen prendre vàries poblacions i varen sitiar Jerusalem, les fonts bíbliques i extra-bíbliques indiquen que despuix d'estos events Judà es va convertir en súbdit. Jerusalem va prosperar com la capital del regne de Judà, en mig d'un notable auge de població i de poder. Això en part es deguera al possible respal assiri, que vea en Judà un valiós vassall pro-assiri i una important font d'oli d'oliva.[16] el Prisma de Taylor descriu a Judà com un dels estats tributaris de l'Imperi assiri. Per a finals de sigle, es varen deixar d'usar en els sagells, símbols astrals com la lluna o el sol, i en el seu lloc es varen colocar solament els noms dels seus posseïdors, lo que s'ha interpretat com a testimoni de la transició del politeisme cananeo a la monolatría del yahvisme.[3] Encara que els habitants de Judà no creïen que Yahweh era únic, sí era l'únic que Judà devia seguir[17] i de les mans de la servitut lliberaria, fent passage de la monolatría al monoteisme.[18] Alguns erudits daten l'inici del monoteisme en el VIII i ho veuen principalment com una resposta a l'Imperi assiri.[19][20][21] Segons la Bíblia, estes reformes polítiques i religioses varen ser iniciades pel rei Ezequías[22] i més tart impulsades pel rei Josías.[23]

En el sigle VII a. C. Judà va prosperar com estat vassall baix el domini assiri,[24] pero es varen vore obligats a retirar-se per a defendre el seu territori a causa de la guerra en Babilonia. En el 605 a. C. est va ser derrotat i la competència següent entre la dinastia XXVI d'Egipte i l'Imperi neobabilònic pel control del Mediterràneu oriental la va conduir a la destrucció en una série de campanyes entre 597 a. C. i 582 a. C., finalment Judà es va convertir en província de Babilonia baix el mando de Nabucodonosor II duent a un percentage de la població de Judà a l'exili.

Narrativa bíblica

El Regne de Judà va ser creat a partir dels territoris que formaven la part sur del regne unificat d'Israel, domini que durant els regnats de Saül, David i Salomó va constituir una sola entitat. Despuix de la mort de Salomón, les tribus del nort varen rebujar a Roboam (fill de Salomón), successor al tro, i es varen erigir en un regne independent que va conservar el nom d'Israel, més tart conegut com Samaria (per la seua capital), en ocasions, Efraín, per la seua tribu més important. Les tribus del sur, Judà i Rebuig, junt en la tribu sacerdotal de Leví, varen permanéixer lleals a Roboam i els seus successors, membres de la Casa de David. Este regne estava regit des de Jerusalem i ocupava el territori de les terres altes del sur, conegut genèricament com Judà o Judea. Al regne de Judà sol també ser conegut com el regne del sur per a distinguir-ho aixina de l'atra monarquia establida en el nort, és dir, el regne d'Israel que comprenia Samaria i Galea, i l'existència del qual va tindre lloc en temps de l'aixina denominada monarquia hebrea dividida. El regne de Judà va nàixer com a estat independent algun temps despuix de la mort del rei Salomó en 928 a. C.[25]

Reis

Rei Anys de regnat
Roboam 17
Abías 3
Asá 41
Josafat 25
Joram 8
Ocozías 1
Atalía 7
Joás 40
Amasías 29
Ozías (Uzías) 52
Jotam 16
Ajaz 16
Ezequías 29
Manasés 55
Amón 2
Josías 31
Joacaz 3 mesos
Joacim 11
Joaquín 3 mesos
Sedequías 11

Vore també

Referències

  1. ↑ Katz, 2015, p. 27.
  2. ↑ Vejau: Mazar, Amihai. «Archaeology and the Biblical Narrative: The Case of the United Monarchy». Perspectives arqueològiques i bíbliques: per a enfocaments conservadors que definixen a la Monarquia Unida com un estat que s'estenia “des de Donen fins a Beer Sheba ”, incloent els “regnes” conquistats d'Ammón, Moab i  Edom, ademés dels tributaris de Geshur, Damasc i Hamath vejau Ahlström (1993), 455-542; Meyers (1998); Lemaire (1999); Masters (2001); Stager (2003); Rainey (2006), 159-168; Kitchen (1997); Millard (1997; 2008). Sobre la postura que defén l'inexistència d'una Monarquia Unida pot consultar-se Davies (1992), 67–68. Alguns autors varen sugerir que el Regne Unit de David i Salomó va ser una "jefatura" que comprenia una chicoteta regió al voltant de Jerusalem, cf. Knauf (1997), 81–85; Niemann (1997), 252-299 i Finkelstein (1999). Un enfocament “intermig” que postula una Monarquia Unida de major alcanç territorial, encara que més chicoteta que la descrita en la Bíblia, pot llegir-se en  Miller (1997; Halpern (2001), 229-262 o Liverani (2005), 92–101. Este últim va sugerir recentment un estat que comprenguera els territoris de Judà i Efraín durant l'época de David, el qual posteriorment va incloure àrees del nort de Samaria, Galea i Transjordania.
  3. ↑ 3,0 3,1 Finkelstein, Israel; Silberman, Neil Asher (2001). The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts, Simon and Schuster. ISBN 978-0-684-86912-4.
  4. ↑ 4,0 4,1 Mazar, Amihai«Archaeology and the Biblical Narrative: The Case of the United Monarchy».One God – One Cult – One Nation. Archaeological and Biblical Perspectives, Edited by Reinhard G. Kratz and Hermann Spieckermann in Collaboration with Björn Corzilius and Tanja Pilger, (Beihefte zur Zeitschrift für die Alttestamentliche Wissenschaft 405).Berlin/ New York:: 29–58.Consultat el 12 d'octubre de 2018.
  5. ↑ Thomas, Zachary (2016). "Debating the United Monarchy: Let's See How Far We'veu Menja". En: Biblical Theology Bulletin: Journal of Bible and Culture. 46 (2): 59–69.
  6. ↑ «Maximalists and Minimalists». Livius.org.
  7. ↑ Barstad, Hans M. (2008). History and the Hebrew Bible. Mohr Siebeck. ISBN 9783161498091.
  8. ↑ Faust, Avraham; Garfinkel, Yosef; Mumcuoglu, Madeleine(2021).«The Study of the 10th Century BCE in the Early 21st Century CE: An Overview».Jerusalem Journal of Archaeology.1: 1-14.ISSN 2788-8819.doi:10.52486/01.00001.1.
  9. ↑ Garfinkel, Yosef(2023).«Early City Planning in the Kingdom of Judah: Khirbet Qeiyafa, Beth Shemesh 4, Tell en-Naṣbeh, Khirbet ed-Dawwara, and Lachish V».Jerusalem Journal of Archaeology.4: 87–107.ISSN 2788-8819.doi:10.52486/01.00004.4.
  10. ↑ 10,0 10,1 Moore i Kelle, 2011, p. 302.
  11. ↑ Sergi, 2023, p. 197.
  12. ↑ Regev, Johanna; Gadot, Yuval; Uziel, Joe; Chalaf, Ortallinages5=Shalev(2024-04-29).«Radiocarbon chronology of Iron Age Jerusalem reveals calibration offsets and architectural developments».Proceedings of the National Academy of Sciences.121(19)ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.2321024121.Consultat el 2024-05-03.(en en)
  13. ↑ «Biblical Archaeology 4: The Moabite Stone (A. k. a. Mesha Stele)» (2011-07-15).
  14. ↑ «The Tel Dan Inscription: The First Historical Evidence of King David from the Bible» (2021-06-11).
  15. ↑ Finkelstein, Israel (2013). The forgotten kingdom, Society of Biblicaliterature, pp. 154-155. ISBN 978-1-58983-911-3.
  16. ↑ Finkelstein, Israel; Gadot, Yuval; Langgut, Dafna(12 de Juliol de 2021).«The Unique Specialised Economy of Judah under Assyrian Rule and its Impact on the Material Culture of the Kingdom».Palestine Exploration Quarterly.154(4): 261-279.ISSN 0031-0328.doi:10.1080/00310328.2021.1949531.
  17. ↑ McKenzie, 1990, p. 1287.
  18. ↑ Betz, 2000, p. 917.
  19. ↑ Levine, 2005, p. 411-27.
  20. ↑ Keel, 2007, p. 1276.
  21. ↑ Albertz, 1994, p. 61.
  22. ↑ 2 Reis 18
  23. ↑ 2 Cròniques 34
  24. ↑ (1976) H. H. Ben-Sasson, Haim Hill (ed.). A History of the Jewish People, Harvard University Press, p. 142. ISBN 978-0674397316. Consultat el 12 d'octubre de 2018. «Sargon's heir, Sennacherib (705–681), could not deal with Hezekiah's revolt until he gained control of Babylon in 702.»
  25. ↑ Encara que la data exacta de la seua creació és desconeguda i existixen diferents hipòtesis al respecte (Lehman, 1992; Grabbe, 2008), en un estudi portat a terme dins del Programa Científic Israelita i dedicat a l'història del poble judeu s'afirma que el regne de Judà va emergir despuix de la mort de Salomó (The Jewish People, Jerusalem: Keter, 1973, secció 7); reafirmat per Sarah Kochab, Israel, Barcelona: Foli, 2005, p. 26.

Bibliografia

  • Lipschits, Oded (2005). The Fall and Rise of Jerusalem, Eisenbrauns. ISBN 9781575060958.
  • Liverani, Mario (2005). Més allà de la Bíblia. Història de l'antic Israel, Barcelona, Crítica. ISBN ISBN 84-8432-590-3.
  • McKenzie, John L. (1990). «Aspects of Old Testament Thought"», The New Jerome Biblical Commentary, New Jersey: Prentice Hall.
  • McNutt, Paula (1999). Reconstructing the Society of Ancient Israel, Westminster John Knox Press. ISBN 9780664222659.
  • Middlemas, Jill Anne (2005). The Troubles of Templess Judah, Oxford University Press. ISBN 9780199283866.

Enllaços externs