Reglament
Un reglament[1] és una norma jurídica de caràcter general i obligatori dictada pel poder eixecutiu o atres òrguens en potestat reglamentària, en desenroll o eixecució de les lleis, o en alguns casos, de forma autònoma. Els reglaments constituïxen una de les fonts del dret i formen part de l'ordenament jurídic vigent.
La funció principal del reglament és concretar o detallar el contingut d'una llei, facilitant la seua aplicació pràctica i establint criteris uniformes de conducta per als destinataris. El seu contingut pot regular matèries administratives, organisatives, tècniques o disciplinàries, segons l'àmbit i l'autoritat emissora.
Segons la seua relació en la llei, els reglaments es classifiquen en:
- Reglaments eixecutius: desenrollen normes llegals prèviament aprovades.
- Reglaments autònoms: regulen matèries no reservades expressament a la llei.
- Reglaments independents: dictats en eixercici de competències constitucionals pròpies.
- Reglaments de necessitat: emesos en situacions excepcionals, com els decrets de necessitat i urgència (segons l'ordenament).
La titularitat de la potestat reglamentària està regulada en la Constitució de cada Estat, i sol correspondre al Poder Eixecutiu, encara que pot estendre's a atres òrguens administratius, com ministeris, autoritats locals o organismes autònoms.
En un sentit més ampli i fòra de l'àmbit estrictament jurídic, el terme també pot referir-se a una colecció ordenada de regles que regulen el funcionament d'una entitat, institució o activitat específica.
Els reglaments són la conseqüència de les competències pròpies que l'ordenament jurídic concedix a l'Administració, mentres que les disposicions del poder eixecutiu en força de llei (decrete llei) té un caràcter excepcional i suponen una verdadera substitució del poder llegislatiu ordinari.
Un reglament és un conjunt organisat de regles de conducta, modos de procedir i drets, tots ells relacionats en els membres d'una comunitat, per a regular situacions i activitats específiques. De manera general un reglament consta de les següents parts:
- Títul breu i clar.
- Subtítuls organisats segons grups de persones, tipos d'activitats, etapes d'un procediment.
- Desenroll de cada norma
o dret de manera clara i breu, es referix a un sol contingut sense ambigüitats.
Varen identificar de quí elaboren i usos té la vigència del reglament.
Contingut i forma d'un reglament:
a) Cada norma deu estar clarament redactada i ser lo més breu possible. Si s'acompanya d'una consideració que la justifica, esta deu presentar-se en un paràgraf aparte per a que el llector l'entenga com un "paréntesis" al reglament.
b) Deu especificar-se si es tracta d'una prohibició (alguna cosa no permés), una permissió (sí permés) o una prescripció (si permés en certes condicions).
Per eixemple: 
"Queda estrictament prohibit consumir aliments en l'auditori" (Prohibició).
"La comunitat escolar dispon de tres taulers per a colocar cartells, anuncis i atres documents escrits" (Permissió).
c) "En ocasions, s'agrupa en una sola norma lo que està prohibit o lo que està permés.
Per eixemple:
B. Durant la classe
1 Està prohibit
a) Consumir aliments
b) Utilisar celular o algun atre aparat de sò;
c) Expressar burla o descalificació cap a un atre companyer;
d) Tirar fem fòra dels llocs destinats per ad ells;
2 està permés
a) Solicitar permís per a anar al bany (un per volta, sense tardar molt).
b) Prendre aigua.
c) Canviar de lloc, si és per algun motiu relacionat en la classe.
d) És important que, abans de redactar un reglament es decidixca el modo d'enunciar les normes (poden elegir una de les següents tres):
- Us d'una forma impersonal o personal per a dirigir-se als involucrats.
- Es podrà estacionar la bicicleta en els llocs assignats (impersonal).
- Podràs dur sabates tenis únicament els divendres (personal)
Consumir solament lo que es ven en la cafeteria
- Use de frases imperatives
Tira el fem en el pot.
- Us de verps en futur d'indicatiu
Duran els balons solament els divendres.
Història
Baixa Edat Mija
La Baixa Edat Mija és el periodo històric en que comença la pugna pel control i hegemonia de la producció normativa, que fins a llavors havia segut ben domini exclusiu del monarca, be d'assamblees de notables eclesiàstics, cortesanos, nobles, contant ya en representants de les ciutats, escomença a reclamar-la certa participació i control sobre la producció normativa que porta a terme el rei. D'esta manera, les assamblees tractarien d'exigir al rei que contara en el seu consentiment a l'hora de portar a terme l'elaboració de normes. cal destacar que en multitut d'ocasions, els estaments varen pressionar al monarca per a que este es comprometera, de manera solemne, a no dictar noves disposicions normatives sense el seu consentiment previ, i a invalidar les que aixina hagueren segut emeses i pese a que el rei solia acceptar tals compromisos, cal senyalar que històricament, els incomplia en prou freqüència.
En sentit doctrinalmente opost, és en estos moments quan es produïx la recepció del dret romà imperial, que impulsaria als monarques a acaparar la totalitat del poder normatiu, excloent qualsevol tipo d'assamblea en el procés, i deixant la decisió, exclusivament, en mans regio.
D'esta manera, depenent dels acontenyiments històrics particulars de cada territori, estos es decantarien cap a un extrem o un atre. En molts països, la situació va desembocar en l'absolutisme, de manera que el monarca, concorde als principis del dret romà imperial, ostentava la totalitat del poder normatiu, despullant a les assamblees de tot poder de decisió. Pese a això, els tipos normatius diferenciats en funció de la seua procedència seguixen mantenint-se, en part per l'assunció de facto que va fer el rei del poder de l'assamblea, basada senzillament en no reunir-les.
Excepcionalment, un país, Anglaterra, seguiria un camí distint, convertint-se aixina en una autèntica excepció. Ací, el Parlament conseguiria impondre's sobre la figura regio, aplegant a consagrar, en 1689, la supremacia de la norma parlamentària sobre el monarca, per mig de la promulgació de el Bill of Rights. El conflicte plantejat en la casa de Tudor i els Estuardo terminaria donant la victòria al bando compost pel propi Parlament i la judicatura, quedant la figura regio despullada del poder de suspendre les lleis, o de dispensar del seu compliment.
Revolució lliberal
En l'aparició i consolidació de l'ideologia lliberal, el model instaurat majoritàriament en Europa (el absolutista) entrarà en crisis. Front al domini monàrquic total de la potestat normativa, comença a afiançar-se un model teòric inspirat en els principis oposts, és dir, en el trasllat de la potestat normativa al Parlament, de manera excloent
Pese a que històricament es produïxen dos branques evolutives (la llatina i la germànica), abdós coincidiran en assumir la necessitat d'una potestat reglamentària atribuïda a l'eixecutiu, davant l'incapacitat que un Parlament té per a desenrollar la tasca d'emetre l'immensa cantitat de normes necessàries, d'una manera mínimament eficient.
Sistema llatí
En els casos dels països llatins (França, península itálica, etc.) es reintegrarà al monarca la potestat reglamentària de la que els principis lliberals renegaven. No obstant, la seua potestat queda subordinada a la producció normativa que procedixca del Parlament, naixent aixina una potestat reglamentària jerárquicamente inferior a la potestat llegislativa que ostentava el Parlament.
En el cas francés, la Revolució de 1789 va supondre la desaparició radical i fulminant de la potestat reglamentària. No obstant, en menys de dèu anys, el sistema va tornar a concedir tal potestat al Govern, l'objectiu del qual hauria de ser l'eixecució de les lleis.
En Espanya es produirà una evolució semblant, solament que en un periodo menor. En tan sol un any, les Corts de Càdis varen passar d'eliminar la potestat reglamentària de l'eixecutiu a concedir-la en pro de l'eixecució llegal.
Pese a tot això, a lo llarc del XIX es produïx una evolució de la potestat reglamentària que culminarà en l'aparició de nous tipos normatius, que en alguns casos, tindran força de llei. Aixina que, en un primer moment apareixen els reglaments de prerrogativa regio, dedicats a matèries tals com la regulació de les colónies, dels títuls nobiliarios i l'organisació militar. Més tart, es prescindirà, per la via dels fets, del requisit d'autorisació llegal expressa per als reglaments que busquen el desenroll de la llei. Un tercer pas aplega a donar-se en el sorgiment paulatí de reglaments autònoms que no buscaven desenrollar una llei, sino regular allò que no haguera quedat baix regulació llegal. Finalment, s'atribuirà al Govern una potestat normativa que permetia emetre normes en força de llei, tals com lleis d'habilitació, delegació llegislativa o decrets lleis.
Sistema germànic
Paralelament al sistema dels països llatins, es desenrolla el cridat sistema germànic, pertanyent a la Confederació Germànica. En ell, seguint les bases de la monarquia constitucional o llimitada, s'establix una relació horisontal entre la llei i el reglament, de manera que la producció normativa es dividix en funció de la matèria a reglar, produint-se una distribució competencial en la que per llei es regula tot allò relacionat en la llibertat i la propietat, i per reglament tot lo demés.
Més tart, alcançant ya la década de 1880, el sistema germànic sofrix un gir doctrinal a raïl dels postulats teòrics de Paul Laband i Georg Jellinek, segons els quals, tota aquella norma que incidira en l'esfera jurídica del súbdit devia tindre la consideració material de llei, de manera que els reglaments sol devien ser emesos despuix de l'expressa autorisació llegal del Parlament, per via de llei. La potestat reglamentària quedava aixina reduïda als reglaments administratius (referits a l'organisació interna de l'Administració pública) i al desenroll de la llei, no podent contradir lo dispost per esta, i perfilant aixina un principi de superioritat jeràrquica de la llei sobre el reglament.
Cal senyalar que els dos autors mencionats varen tindre un immens pes doctrinal en el desenroll del dret públic alemà, en lo que l'implementació dels seus postulats es va produir sense grans conflictes. D'esta manera, el canvi seria aplicat tant baixe la Constitució imperial de 1871 com a baix la Constitució de Weimar de 1919 i la Llei fonamental de Bonn. El desenroll del sistema germànic, pese a nàixer en un caràcter marcadament més autoritari que el llatí, evolucionarà fins a acostar-se més que este al model lliberal pur.
A partir de la Segona Guerra Mundial
Des de la segona mitat del sigle XX es produïx un increment marejant de normes, creiximent sostingut majoritàriament per la producció reglamentària. La presència del reglament serà proporcionalment majoritària, fins a l'extrem de arrinconar la producció llegislativa en una menuda porció del total de la producció normativa.
D'igual manera, també es produïx un aument exponencial dels subjectes que gogen de potestat reglamentària. D'esta manera, ya no solament el Govern, sino també els seus Ministres obtenen tal potestat, que aplegarà a ser atribuïda inclús a òrguens de jerarquia inferior a la del Ministeri.
En Espanya, ademés, es produïx un increment dels subjectes en potestat reglamentària per la proliferació d'ents territorials, que en casos com els de les comunitats autònomes supon a la seua volta una dispersió de la potestat a nivell intern, semblant a l'ocorregut sobre el poder central. Es podria dir que gràcies a açò últim, la dispersió subjectiva de la potestat reglamentària central i autonòmica creix en paralel, en la consegüent duplicació en l'increment de subjectes als que s'atribuïx tal potestat.
Per un atre costat, es produïx un canvi radical en la visió residual que es tenia, durant tot el sigle XIX i principis del sigle XX, de la figura del reglament. Els canvis polítics que afiancen l'Estat democràtic contemporàneu fan que l'Administració i el seu òrguens obtinguen el reconeiximent de el seu llegitimitat com a entitat democràtica. Per això, la seua producció normativa gojarà d'una millor percepció doctrinal, que pese a que seguix veent en ella un risc potencial per a l'Estat de dret, l'admet en un sentit ordinari, excloent en tot case el rebuig que històricament ha despertat el reglament en les teories de l'Estat lliberal.
Un reglament és un conjunt organisat de regles de conducta, modos de procedir i drets, tots ells relacionats en els membres d'una comunitat