Reculada d'ales
La reculada d'ales és un procés geològic pel qual l'ubicació d'una ala o escarpe alvança cerro andentro a causa de l'erosió en la seua base. Les roques d'una ala es desmoronan i formen un talús, el peu del talús s'erosiona per acció de rieras, onage de la mar o un atre agent i el procés de socavación es recomença. En el cas existir un penya-segat este se socava i desploma repetidament a mida que el talús s'erosiona. Se sap de escarpes que han retrocedit decenes de quilómetros d'esta manera en lapsus geològics relativament curts, inclús en llocs àrits.
La reculada d'ales es dona regions geologia variada. Es dona en massiços granítics aixina com en terrenys dominats per colades de basalt i en estrats sedimentarios ya siguen horisontals o plegats.[1] El procés de reculada d'ales ocorre baix distints climes. En zones fredes en nevades el desgel contribuïx a l'erosió del peu de l'ala.[1] En deserts i semidesiertos l'erosió eòlica pot aportar a l'erosió del peu de l'ala.[1]
La reculada d'ales genera en molts ambients, i en particular en els àrits i semiáridos, glacis llaurats en roca coneguts com pedimentos en el peu de l'ala. No obstant és qüestionable que estos glacis de roca creixquen formant grans planures i més be estan restringigos al marge dels massiços en reculada.[2]
Es considera que la reculada d'ales és un procés que tendix a donar-se en zones a on el sistema erosió-meteorización esta llimitat per l'escassa meteorización de les roques i sediment que formen el relleu.[3]
L'aïllament de massiços producte de la reculada d'ales pot donar orige a taules i inselbergs.[4][5] No obstant si el removiment de sediment en la seua base disminuïx significativament estos accidents poden anar quedant soterrats pels seus mateixos derrubios fent un alt a qualsevol reculada en paralel que hi haja hagut abans.[6]
Perfils de escarpes
[editar | editar còdic]
Un escarpe és una llínea de penya-segats que generalment s'ha format per fallas o erosió. Si està protegit per una roca de coberta forta, o si conté fractures verticals, pot mantindre el seu perfil empinat a mida que retrocedix.[7] Els escarpes en climes secs solen tindre una faceta superior casi vertical, que pot representar entre el 10% i el 75% de l'altura total, en una muralla en pendent coberta de talús que forma la secció inferior. La roca de coberta se socava a mida que el glacis i la faceta s'erosionen, i finalment una secció es derroca.[7] Una roca de coberta resistent a l'erosió normalment crearà un penya-segat relativament alt, ya que es necessita més socavación per a provocar el seu colapse.[8] Atres factors que determinen la facilitat en la que un penya-segat colapsarà són l'estratificació i les juntes, la direcció de l'inclinament i la gruixa de la roca de coberta. Una roca de coberta prima donarà lloc a penya-segats baixos que retrocedixen ràpidament.[9]
No obstant, una roca de coberta no és essencial per a que es produïxca la reculada del escarpe, ya que una major humitat i l'erosió en la base garantisen que l'erosió en la base impulse (o es mantinga al ritme de) l'erosió de la faceta lliure.[10][11]
Mecanisme de reculada
[editar | editar còdic]La forma més comuna que un escarpe retrocedix és a través de solsides de roques, a on blocs individuals es desprenen del penya-segat o grans seccions de la cara del penya-segat colapsen al mateix temps. En algunes situacions d'alta energia, gran part de la roca pot polvorisar-se en una solsida de roques i erosionar-se fàcilment. No obstant, per lo general, les enrunes caigudes deuen erosionar-se i la muralla erosionar-se ans que el escarpe puga continuar retrocedint.[12] L'erosió mecànica i química seguida de l'erosió eòlica pot operar en regions àrides, a on els penya-segats poden retrocedir per grans distàncies.[7] En tals regions, grans àrees de terres baldías de esquisto (shale) poden quedar arrere a mida que el escarpe retrocedix.[9] L'erosió pot ser causada per la mar si el escarpe corre a lo llarc d'una costa, o per rieres en àrees humides.[4][7] El llavat subsupercicial de material particulado fi i la dissolució de sals també poden contribuir a l'erosió del talús a on no hi ha arrollos.[13]
La reculada d'ales tendix a ralentisar en el temps a mida que l'extensió de la zona elevada disminuïx i per tant fa també el suministrament d'aigua al peu de les ales.[1] Un atre efecte que ralentisa és quan ocorre la formació d'en una capa protectiva de pedres en el llit de cárcavas.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Twidale, 2007, p. 145.
- ↑ Twidale, 2003.
- ↑ Kirkby, 2004.
- ↑ 4,0 4,1 Twidale, 2007, p. 137.
- ↑ Migoń, 2004.
- ↑ Kirkby, 2023.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Chorley, Schumm y Sugden, 1985, p. 273.
- ↑ Chorley, Schumm y Sugden, 1985, p. 273-274.
- ↑ 9,0 9,1 Chorley, Schumm y Sugden, 1985, p. 274-275.
- ↑ Twidale, 2007, p. 135.
- ↑ King, 1968.
- ↑ Parsons, 2009, p. 202.
- ↑ Twidale, 2007, p. 139.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Retroceso de laderas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.