Recarrega artificial d'aqüífers

Recarrega artificial d'aqüífers

AR en un canal.

Plantilla:Globalisar La recarrega artificial d'acuífero (abreviatura: RAA), també cridada gestió de la recarrega d'aqüífers (abreviatura: GRA) o Managed Aquifer Recharge (abreviatura: MAR), és un método de gestió hídrica que permet introduir aigua en els aqüífers subterràneus (en general, aigua de bona calitat i pretratada, encara que històricament va haver algunes experiències de recarrega en aigües residuals). Una volta almagasenada en estos, pot ser extreta per a distints usos (abastiment, rec, frenar l'intrusió marina, reduir la contaminació, regenerar ecosistemes, etcétera).

L'aigua pot procedir de rius, depuradores, escorrentía urbana, desaladoras o chapulls entre atres orígens, i s'introduïx en l'aqüífer per mig de diversos dispositius tals com a sangues, basses o pozas (tècnica més freqüent en el món), canals (segon dispositiu més amprat), pous, sondejos d'injecció, etc. L'activitat es porta a terme, generalment, en hivern o en l'época plujosa quan hi ha excedents hídrics (sistema intermitent, ocasional o d'oportunitat); encara que hi ha dispositius permanents o 24-7 si la disponibilitat d'aigua és contínua (depuradores). Esta aigua s'almagasena en l'aqüífer en cantitat superior a la natural, i seguix el seu circuit subterràneu, depurant-se in itinere durant un periodo de temps variable. Més vesprada és extreta i empleada per a diferents usos com a abastiment i regadiu, generalment en una calitat millorada i adequada.

Esta tècnica és considerada una Driving Force o activitat capacitada per a provocar un impacte ambiental (positiu o negatiu) sobre la cantitat i la calitat de les masses d'aigua.

“Aument de l'alimentació natural d'aigua subterrànea als aqüífers o embassaments d'aigua subterrànea suministrant aigua a través de pous, inundant o canviant les condicions naturals”

Definició donada per la UNESCO

Pros i contres de la tècnica MAR

Les tècniques MAR són considerades una alternativa de gestió hídrica de primer orde en varis llocs del món, mentres que uns atres es considera una tècnica “especial” que suscita un cert escepticisme a pesar del seu gran potencial. A modo d'eixemple cal destacar que s'han inventariat més de doscents dispositius i experiències distribuïts en 18 països europeus. Per citar alguns eixemples destacables, en 2004 les ciutats de Düsseldorf i Budapest depenien en un 100% d'aigües de MAR, Berlín en un 75% (en Fernández, 2005), etc.

Entre les ventages de la tècnica cal destacar:

• Almagasenar aigua en els aqüífers, especialment en zones d'escassa disponibilitat de terreny en superfície o sense possibilitat d'atres formes de embalsamiento.
• Eliminació de patógenos, substàncies químiques, etc. de l'aigua durant el procés d'infiltració a través del sol i la seua posterior residència en l'aqüífer, suavisant diferències qualitatives i reduint riscs migambientals, inclosos aquells relacionats en l'ecotoxicología i la salut.
• Utilisació de l'aqüífer com a embassament regulador, almagasén i ret de distribució dins d'un sistema integrat, permetent suavisar fluctuacions en la demanda i reduir el descens del nivell de l'aigua per sobre-bombeig.

• Reduir les pèrdues per evaporament respecte a l'aigua embassada en reservorios superficials i compensar la pèrdua de recarrega natural en certs aqüífers en règim afectat per diverses activitats antrópicas.
• Introduir sistemes de gestió hídrica paliativa per mig de la recarrega artificial (=gestionada) en capçaleres de conca i zones forestals.
• Integració d'activitats lesivas en el marc del desenroll sostenible, tals com el tendit de barreres hidràuliques per a evitar o combatre l'intrusió marina, la prevenció de problemes geotécnicos, la reutilisació d'aigües regenerades urbanes (reutilisació o reúso), la regeneració hídrica de chapulls, recuperació de manantiales i atres elements clau, etc.
• Millora econòmica de zones deprimides, assentament de la població en àrees rurals, creació d'ocupació, aument de la capacitat agrícola productiva, etc.
• Intervenció per a aminorar la desertisació, paliar efectes adversos del canvi climàtic per mig d'una tècnica que ho combat frontalment, erosió de sols, etc.
• Dispondre de recursos hídrics estratègics almagasenats en un entorn segur per a situacions d'escassea d'aigua o sequia.
• Derivar volums excedentarios durant inundacions i avingudes per al seu almagasenament temporal com a mida de seguritat i de gestió d'events climàtics extrems.
• Etc.

Entre els inconvenients cal destacar:

• Grau de coneiximent incipient del seu potencial.
• Visió principalment hidràulica de la política de gestió hídrica en Espanya (i en atres països), que consideren a la recarrega gestionada (=artificial) una “tècnica especial” o “alternativa”.
• Escassea i falta de continuïtat en les experiències, que van cobrant importància creixent, p.i. les de el MAPAMA en Segòvia, si ben no hi ha bagage històric i una tradició que demostre la seua idoneïtat, i la tècnica es perfila com una operació de cert risc per als inversors, sent considerada en alguns plans hidrològics de conca poc amigables en esta tècnica una pressió i inclús una abocada.
• Escassa dedicació en les publicacions de gestió hídrica del país, com els Llibres Blancs de les aigües, fins a la data, si ben el seu grau de difusió és creixent.
• Cal realisar varis estudis i proyectes per a minimisar els riscs i impactes ambientals prèviament a la construcció de dispositius.
• Cal un control durant el disseny i construcció, aixina com planificar i portar a terme un programa de vigilància i control ambiental.
• Existix el perill de colmatar els aqüífers en les proximitats dels punts de recarrega si l'aigua utilisada en la recarrega no és prèviament tractada adequadament, per eixemple per mig d'un decantament previ.
• Algunes experiències han segut finançades en proyectes d'I+D, generalment pilots de chicoteta escala, que són abandonats quan termina el proyecte i el seu presupost, lo que danya sériament l'efectivitat de la tècnica per efecte d'una falta de previsió dels inversors.

Aqüífers susceptibles de ser recarregats

Els condicionants a tindre en conte en una zona de recarrega artificial tipo, segons la finalitat específica de la recarrega, són les següents:

• Aqüífers sobre-explotats que deuen ser realimentados:
  • Zona en intensa explotació agrícola o zona que suscite un determinat interés migambiental.
  • Aqüífers en intensa extracció per a usos potables
  • Zones en un increment d'extracció previst per al futur, ya siga programat o espontàneu (per eixemple: creiximent demogràfic en una ciutat o poble el sistema del qual d'abastiment d'aigua potable estiga alimentat des d'aqüífers; ampliació de la frontera agrícola en predios abastits en aigües subterrànees; etc.)

• Aqüífers que mostren una progressiva degradació de la calitat de l'aigua
  • Zones en elevades concentracions de nitrat.
  • Zones en valors migambientals deteriorats o en perill de desaparició.
  • Zones en problemes d'intrusió salina continental o marina (aqüífers costers)

• Aqüífers en zones a on la disponibilitat d'aigües superficials mostra una margada variació estacional
  • Disponibilitat d'aigua superficial excedentaria durant alguns mesos de l'any.
  • Zones a on es pot combinar la recarrega artificial d'aqüífers en el maneig d'excedents (control d'avingudes, etc.).