Real Casa de la Moneda de Sevilla
La Real Casa de la Moneda de Sevilla va ser construïda en el XVI i reformada en el XVIII. Va cessar la seua activitat com ceca en la segona mitat de el XIX.
Antecedents
[editar | editar còdic]En excavacions en la Costa del Rosario de Sevilla es varen trobar monedes de l'etapa cartaginesa.[1] Segons alguns historiadors els primers acunyament de monedes en la ciutat varen tindre lloc en temps de Juliol César. No obstant, la majoria creu que açò va ocórrer entre els anys 15 i 14 a. C., en l'época d'Augusto. Lo que és segur, és que en l'época de Tiberio la ciutat de Sevilla, coneguda com a Colónia Rómula Híspalis, ya contava en tallers d'acunyament.[2]
Es va falcar moneda en els romans i els bizantins, produint-se després un paró en l'acunyament de moneda en l'urbs fins als temps del rei visigodo Leovigildo, en que es va recomençar.[3]
La llabor d'acunyament va continuar en l'etapa musulmana.[3]
Segons la Crònica d'Alfonso X, este rei va manar retirar els pepiones i va manar llaurar nous diners burgalesos, lo que va encarir el cost de la vida.[4] En la Baixa Edat Mija la Casa de la Moneda provablement es trobava per a on entrava l'aigua dels Caños de Carmona en el Real Alcasser de Sevilla,[5] és dir, en l'entorn de la calle Aigua del barri Santa Creu.[3]
Història
[editar | editar còdic]En 1503 els Reis Catòlics varen situar en Sevilla la Casa de la Contractació d'Índies, convertint a esta ciutat en centre del comerç en estos territoris i en el lloc a on es amonedaba l'or i l'argent provinents del Nou Món. En 1504 els Reis Catòlics varen traslladar la Casa de la Moneda a un lloc entre el riu i l'Alcasser.[2]
La cantitat de metals preciosos convertits en monedes era tan gran que en no poques ocasions es varen generar crisis per hiperinflación.[6]
En 1583 va començar a construir-se una Casa Llonja per als carregadors a Índies (actual Archiu General d'Índies) en la parcela a on estaven l'Hospital de les Taules, les Herrerías del Rei i la Casa de la Moneda.[7]
Felipe II va comunicar, a través del seu conseller Juan d'Ibarra i Mallea, que la Casa de la Moneda devia traslladar-se temporalment a un pati de l'Alcázar.[8]
El lloc triat per a la nova Casa de la Moneda va ser les Atarazanas dels Cavallers, un terreny propietat de l'Alcasser que contava en vàries vivendes i una horta.[9]
Melchor de l'Alcázar, alcaide de l'Alcázar, i Juan de Minjares, mestre major, es varen desplaçar als terrenys per a vore lo construït i varen fer un pla en lo que es devia construir.[10] En abril de 1585 es va començar la construcció.[11] Les obres varen finalisar en novembre de 1587.[11]
El complex de el XVI tenia un accés per l'est des del qual s'accedia a un carrer en les hornazas dels mercaders a abdós costats. Despuix d'açò, girant a la dreta per un passage cobert, s'accedia a un pati rodejat de hornazas de capataços. En les instalacions de la Casa de la Moneda tenien les seues vivendes el tesorer, el ensayador i el fundidor. En el sur del conjunt estava la fundició.[12]
En 1584 es varen terminar de construir atres Herrerías Reals.[13]
En 1594 es va arrendar en l'entorn un corral de veïns i les herrerías a Rodrigo de Segòvia.[13] El corral de Segòvia tenia la Torre de l'Argent al noroest.[12] En 1599 va morir Rodrigo de Segòvia, traspassant-se el lloguer del corral i de les herrerías a Roberto Marselles.[13] Entre 1616 i 1618 es va reconstruir el corral de les Herrerías (antic corral de Segòvia) en plans de Vermondo Resta.[14]
En 1627 es va dispondre la construcció d'una tàpia de rajola junt a la fundició. Entre 1689 i 1700 es varen construir molins en el pati dels capataços. En 1728 es varen arreglar les conducció que duyen aigua a la Casa de la Moneda des de l'Alcasser.[15]
En 1734, per real orde, es va encarregar reparar la muralla que protegia la Casa de la Moneda. Les obres varen ser realisades per l'albañil Juan Rodríguez i varen finalisar en 1735.[16]
El terremot de l'1 de novembre de 1755 va deixar en ruïnes bona part de la Casa de la Moneda. En giner de 1758 va sofrir una inundació, despuix de la qual es va tindre que portar a terme llabors de construcció i neteja de l'edifici, aixina com la neteja de l'argent que s'estava falcant. També va caldre netejar i compondre les peses de la balança. Estes tasques varen terminar en febrer del mateix any.[16]
Despuix de les catàstrofe sofrides, es va decidir reconstruir l'edifici i aumentar la seua capacitat de producció. Les obres es varen posar a càrrec de l'ingenier militar Sebastián Van der Borcht, que abans havia construït la Real Fàbrica de Tabacs.[17]
Lo primer que es va fer va ser aumentar el nivell de la planta, per a evitar noves inundacions.[17]
Es va encarregar al mestre alarife Francisco Muñoz i al mestre carpintero Bartolomé del Marbre que feren una relació de les obres que es devien realisar en les oficines de llabors i en els quartos i que donaren un presupost. El presupost va ser de 40 660 reals de vellón, que va ser aprovat per la Real Junta General de Comerç i Moneda en agost de 1762. Estes obres varen finalisar en octubre de 1764.[17]
Les obres de la frontera varen ser adjudicades en 1761 pel superintendente José Lasso i l'ingenier Sebastián Van der Borcht als canteros Miguel Llorente i Miguel Losilla, per un preu de 7400 reals. Estos varen amprar pedra de les pedreres reals de Morón. Van Der Borcht es va traslladar a Càdis una temporada, quedant a càrrec de les obres de la frontera l'ingenier Miguel Jarama.[17] La portada principal tenia un escut real que va ser dorat per Francisco de Figueroa.[18] En agost de 1763 Van der Borcht va escriure al marqués de Esquilache que les obres de la frontera havien terminat "en la solidea i hermosura corresponent i celebrada de tots per la seua bona vista, tan corresponent a la Real Casa".[18]
Les oficines de fundació d'or i argent, que havien segut reparades en 1763, varen ser fetes de nou en 1767. En 1768 el sobrestante Juan Manuel de Ybarra i el mestre alarife Antonio Talabán varen reparar l'oficina de rencs, recochos i la techumbre de l'escala que pujava als molins.[18]
L'11 de novembre de 1769 un raig va destruir parets de la fundició i part de l'escala d'un quarto que hi havia junt a ella, tot la qual cosa va deure ser reparat.[19]
La encanyat que conduïa aigua a la Casa de la Moneda es va trencar en 1771 i va deure ser reparada.[19]
En 1771 el mestre alarife Antonio Talabán es va encarregar de picar les parets i lluir-les de nou.[19]
Pese a haver pujat el nivell de la planta de la Casa de la Moneda, el complex va tornar a inundar-se en 1784 i en 1786.[20]
La Casa de la Moneda va cessar sus labores com ceca el 30 de juny de 1869.[21] Posteriorment, va passar a tindre usos residencials. El propietari Manuel Marañón Martínez va manar reconstruir una frontera entre el pabelló d'accés a la Casa de la Moneda i el carrer del Carbó (actual carrer Santander), obra realisada per l'arquitecte José Espiau de la Coba entre 1879 i 1880.[22]
Des del número 2 fins al 10 de l'actual carrer Joaquín Ardits tot era també propietat de Manuel Marañón Martínez, que a finals de el XIX alegava que hi havia un "castell" adossat a la portada que també era seu.[22] En el XXI es va descobrir inserta en el complex i prop de la portada una torre almohade,[23] batejada per alguns com Torre del Bronze.
Entre 1892 i 1894 l'arquitecte José Gómez Otero va intervindre en la zona noreste.[24] Entre atres coses, va substituir l'escut real de la portada per un balcó.[25]
Entre 1944 i 1945 l'arquitecte Alberto Balbotín Orta va intervindre en els immobles número 1 i 3 del carrer Santander per a l'instalació de la sèu de dos periòdics.[22]
En una de les vivendes del complex, el carrer Güines número 6, va nàixer i va viure el cantaor Francisco d'Assís Palaus Ortega, àlies El Pali, un 22 de maig de 1928. La vivenda té una placa commemorativa.
En la fundició es va inaugurar en 1999 un teatre.[26]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pérez Sindreu, 1992, p. 46.
- ↑ 2,0 2,1 Pérez Sindreu, 1992, pp. 46-47.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Pérez Sindreu, 1992, p. 47.
- ↑ Purificació Martínez(2000).Actes de el XIII Congrés de l'Associació Internacional de Hispanista: Madrit. 6-11 de juliol de 1998. Tom I. Medieval. Sigle XVI i Sigle XVII, Madrit.Castalia.
- 182-187.
- ↑ Espiau Eizaguirre, 1991, pp. 30-31.
- ↑ (13).Clío, Revista d'Història..(138)
- 12-21.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, pp. 47-48.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, p. 48.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, p. 52.
- ↑ Espiau Eizaguirre, 1991, pp. 52-23.
- ↑ 11,0 11,1 Pérez Sindreu, 1992, pp. 54.
- ↑ 12,0 12,1 Pérez Sindreu, 1992, p. 57.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Espiau Eizaguirre, 1991, p. 278.
- ↑ Espiau Eizaguirre, 1991, p. 279.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, p. 61.
- ↑ 16,0 16,1 Pérez Sindreu, 1992, p. 62.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Pérez Sindreu, 1992, p. 63.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Pérez Sindreu, 1992, p. 64.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 Pérez Sindreu, 1992, p. 66.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, pp. 66-67.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, p. 82.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 Gregorio Manuel Mora Vicente(2011).La catedral sense la catedral.Aula Hernán Ruiz, Catedral de Sevilla.
- 197-233.
- ↑ «[1]», ABC de Sevilla.
- ↑ Gregorio Manuel Mora Vicente(2008).Anuari Arqueològic d'Andalusia.
- 5476-5491.
- ↑ Pérez Sindreu, 1992, p. 83.
- ↑ «Teatre La Fundició». Consultat el 3 de decembre de 2023.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Real Casa de la Moneda de Sevilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.