Radiolaria
Els radiolarios (Radiolaria o Radiozoa) són un grup de protistas ameboides que produïxen intrincados esquelets minerals (casi sempre de sílice), que es troben com plàncton en l'oceà.[1] Solen ser unicelulars, encara que alguns formen colónies de mils d'individus. El cos de la cèlula es dividix en dos seccions, interna i externa, denominades endoplasma i ectoplasma, separades per una membrana de naturalea orgànica, denominada càpsula central.
Les dos característiques més distintives dels radiolarios són el seu esquelet i els axopodios. Els radiolarios produïxen un esquelet que pot tindre una estructura molt elaborada i de gran bellea, en una apariència opalina. Del cos de la cèlula ixen numeroses proyeccions denominades axopodios que li donen una apariència radiada i li servixen a l'organisme per al moviment i per a capturar menuts assuts.
L'esquelet dels radiolarios es fosiliza en facilitat i, per la ràpida evolució de les seues espècies, són importants com fòssils guia a partir del Cámbrico. Els radiolarios comprenen actualment unes 1000 espècies vives.[2]
Tradicionalment, Radiolaria va agrupar a quatre grups: Acantharea, Nassellaria, Spumellaria i Phaeodaria (Haeckel 1887).[3] No obstant, els anàlisis moleculars varen revelar que el grup Phaeodaria està en realitat relacionat en Thecofilosea, en Cercozoa,[4] puix la semblança es deu a evolució convergent en el desenroll de l'esquelet silíceo i axopodios.
Ecologia
[editar | editar còdic]
Els radiolarios són marins i pelágicos, constituint una part important del plàncton. Es troben en tots els oceans, incloent les latitut templades, tropicals i àrtiques. La majoria viu en els primers centenars de metros de la superfície en mar oberta, pero també li'ls ha trobat en totes les profunditats, incloses les profunditats abissals.[5][6] La seua morfologia està adaptada a la suspensió en la columna d'aigua i les diferents espècies viuen en diferents rancs de profunditat. Dos espècies poden haver segut bentónicas, encara que no està clara la seua afinitat en els radiolarios.[7]
Els radiolarios són heterótrofos, normalment depredadors de protistas i atres menuts organismes als que capturen en els seus seudópodos. Entre els seus assuts s'inclou tant zooplancton (copépodos, larves de crustacis, ciliats i flagellats) com a fitoplàncton (diatomeas, cocolitóforos i dinoflagelados), ademés de bactèries i detritos orgànics. Les espècies més grans poden capturar copépodos i larves de crustacis.
Els radiolarios són unicelulars, encara que algunes espècies poden formar colónies de mils d'individus (la família Collosphaeridae). Els individus colonials estan embebidos en una matriu gelatinosa comuna i es interconectan entre sí en les seues seudópodos. Algunes espècies poden formar associacions simbiòtiques en diverses algas, especialment zooxantelas, les quals produïxen la majoria de l'energia que precisa el radiolario.
Els radiolarios individuals usualment tenen un tamany en el ranc de centèsimes a dècimes de milímetro, pero alguns alcancen un milímetro o més, per lo que poden observar-se a simple vista. Les colónies poden alcançar en conjunt tamanys superiors al centímetro, aplegant en casos excepcionals, fins a tres metros de diàmetro.[8]
Estructura celular
[editar | editar còdic]
Citoplasma
[editar | editar còdic]
La cèlula dels radiolarios es caracterisa normalment per estar dividida en dos parts separades per una membrana de naturalea orgànica, denominada càpsula central. Les seccions de citoplasma interna i externa a la càpsula central es denominen endoplasma i ectoplasma, respectivament. La càpsula central està perforada per un gran orifici central o en numerosos orificis més menuts que permeten la comunicació entre endoplasma i ectoplasma.[9]
El endoplasma és més dens i en el seu interior es localisa el núcleu celular, que a voltes són varis o inclús millers, la majoria dels demés orgànuls i inclusions tals com a gotes d'oli, pigments i cristals. Entre ells es troben l'aparat de Golgi (orgànul secretor), retícul endoplasmático (sistema de membranes), mitocondrias (orgànul dedicat a la respiració), ribosomas (biosíntesis proteica) i lisosomas primàries que duen les enzimes digestives a les vaculas digestives. S'inclouen també varis tipos de vacuoles de diferent composició i substàncies de reserva, incloent lípits i grànuls de carbohidrats. Per tant, en el endoplasma es realisen les funcions de respiració, síntesis proteica i reproducció.
Per la seua banda l'ectoplasma consistix en una massa gelatinosa denominada calima que conté numeroses vacuolas. Entre elles es troben grans vacuoles digestives i glòbuls o alvéolos que contenen lípits o gasos per a ajudar a la flotabilitat. En estar tan vacuolado té una apariència espumosa, lo que supostament els ajuda a mantindre l'equilibri hidrostàtic i en això controlar la seua flotabilitat. La digestió i la generació de residus es realisen en l'ectoplasma. També es troben ací mitocondrias i les algues simbiòtiques.
Axopodios
[editar | editar còdic]L'ectoplasma s'estén cap a fòra en forma d'una complexa ret seudopodial. Esta rodeja a tota la cèlula, incloent els elements de l'esquelet que descollen, impedint d'esta forma que es dissolguen en l'aigua del mar. De l'ectoplasma ixen numeroses proyeccions granulars radials, fines, molt rectes, puntagudes i no ramificadas (d'a on es deriva el nom de radiolario). Les proyeccions poden ser de dos tipos, filopodios que no presenten eix central, o més a sovint axopodios, que estan soportats per microtúbuls.
Estos són utilisats de forma activa per l'organisme, puix els ajuden en la flotació (en aumentar la superfície del seu cos) i també són utilisats per a la movilitat (per mig d'un nade llent) i per a capturar l'aliment. Una organisació corporal similar es troba en els heliozoos, pero estos carixen de la càpsula central i com a esquelet només produïxen espines simples.
Esquelet
[editar | editar còdic]_mitra_Ehrenberg_-_160x.jpg){kind=link}
La majoria dels radiolarios presenten un esquelet perforat. En les policistinas és de naturalea silícea, amorfo i sense incrustaciones orgàniques, mentres que en els acantarios està compost de sulfat d'estronci (celestita). Açò els distinguix dels relacionats foraminíferos, l'esquelet dels quals és una closca redonejada composta de calcàrea. L'esquelet dels radiolarios pot prendre multitut de formes i pot tindre una estructura molt elaborada i de gran bellea, en una apariència opalina. L'esquelet està rodejat per la citoplasma i una part es localisa dins de la càpsula, incloent una microesfera central.
L'esquelet té un patró de perforació que contribuïxen a disminuir el pes i està format per dos tipos d'elements, radials i tangencials, que s'entrellacen de diverses formes per a construir diversos tipos d'estructures. Els elements radials estan constituïts per espículas, barres de soport intern o per espines que descollen. Els elements tangencials es constituïxen en clafolls perforats de molt diferents formes. A sovint es troben vàries d'elles segons una disposició concèntrica o superposta. No tots els radiolarios són esfèrics, puix alguns grups tenen una organisació elipsoidal, discoidal o cònica. Es coneixen alguns radiolarios que presenten una gran semblança en els poliedres regulars, com per eixemple una espècie en forma d'icosaedre. Per una atra part, existix un chicotet grup de radiolarios carent d'esquelet o que presenta solament espículas distribuïdes per la citoplasma.
Quan el radiolario mor, l'esquelet es deposita en el fondo marí, a on és ben preservat, convertint-se freqüentment en microfósil. L'esquelet dels radiolarios fosiliza en facilitat, i per la ràpida evolució de les seues espècies són importants com fòssilés guia a partir del Cámbrico. Radiolarios fòssils comuns són Actinomma, Heliosphaera i Hexadoridium.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Adl, S.M. et al. (2012). The revised classification of eukaryotes. Journal of Eukaryotic Microbiology, 59(5), 429-514
- ↑ Ald, S.M. et al. (2007) Diversity, Nomenclature, and Taxonomy of Protists, Syst. Biol. 56(4), 684–689, DOI: 10.1080/10635150701494127.
- ↑ Haeckel, E. (1887). Report on the radiolarian collected by H.M.S. Challenger during the years 1873-1876. In: Report on the scientific results of the voyage of H.M.S. Challenger during the years 1873-76 . Zoology, Vol. 18
- ↑ Adl, S.M. et al. (2005). The new higher level classification of eukaryotes with emphasis on the taxonomy of protists. Journal of eukaryotic microbiology. Vol. 52, no. 5, p. 399-451.
- ↑ Haeckel, E. (1887). Report on the Radiolaria collected by HMS Challenger during the years 1873-1876. Rep Sci Res Voyage HMS Challenger, Zoology, 18, 1-1803.
- ↑ Kling, S. A., & Boltovskoy, D. (1995). Radiolarian vertical distribution patterns across the southern Califòrnia Current. Deep Siga Research Part I: Oceanographic Research Papers, 42(2), 191-231.
- ↑ Morris, S. Conway, and Chen Menge. "Blastulospongia polytreta n. sp., an enigmatic organism from the Lower Cambrian of Hubei, China." Journal of Paleontology 64.01 (1990): 26-30.
- ↑ Ishitani, Y., Ishikawa, S. A., Inagaki, Y., & Tsuchiya, M. (2011). Multigene phylogenetic analyses including diverse radiolarian species support the “Retaria” hypothesis—The sister relationship of Radiolaria and Foraminifera. Marine Micropaleontology, 81, 32-42.
- ↑ Armstrong, Howard A., and Martin D. Brasier (2005) Radiozoa (Acantharia, Phaeodaria and Radiolaria) and Heliozoa Microfossils, Second Edition, 188-199.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Radiolaria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.