R-9 Desna
El R-9 (en rus: Р-9, designació GRAU: 8К75, designació OTAN: SS-8 Sasin) va ser un missil balístic intercontinental de dos etapes fabricat per l'Unió Soviètica.
Història
Dissenyat en 1959 i provat per primera volta en 1961, el R-9 va representar una gran millora respecte a anteriors dissenys de missils soviètics. Simultàneament es va desenrollar el missil R-16 en competència en est.
El missil, capaç de transportar de càrrega útil de 1600 kg a 11.000 km en una precisió de 2 km, no solament era molt precís per a la seua época, sino també tàcticament molt més útil per a l'Unió Soviètica. Els anteriors dissenys soviètics, propulsados per mig d'oxigen líquit criogènic i querosén, usualment tardaven hores en repostar i posar en marcha. El R-9, en canvi, podria llançar-se 20 minuts en acabant de que es donara l'orde de llançament. El sistema de control d'esta eixida es va dissenyar en OKB-692 (posteriorment renomenat a NPO Electropribor[1] (Járkov, actual Ucrània).
Va entrar en servici actiu per primera volta en 1964. El R-9 podia dur una ogiva d'1,65 fins a 5 Mt. Est va ser l'últim missil soviètic que va utilisar propelente criogènic, este disseny és un dels missils balístics intercontinentals més àmpliament desplegats que ho utilisava. La primera etapa del missil era un disseny de quatre cambres de cicle tancat desenrollat per OKB-456 (posteriorment renomenat a NPO Energomash). La segona etapa, conectada per mig de cerchas a la primera etapa (com la moderna eixida Soyuz) també disponia de quatre cambres, pero utilisat cámara de cicle obert més adequats a gran altitut. El motora eixida va ser obra de l'equip de disseny OKB-154. El guiat del cap de combat, com la majoria de ICBM abans i despuix d'ell, era totalment inercial llevant els últims dèu segons abans de la detonació de l'ogiva, que estava controlat per un sistema de correcció de radi-altímetro.
Desplegament
El disseny inicial incloïa un sistema mòvil de superfície de llançament, pero la situació canviant de la Guerra Freda va fer que es desenrollaren també emplaçaments fixos. El sistema basat en terra, no obstant, mai alcançarien la movilitat esperada dels paràmetros inicials de disseny. En total, es varen construir tres llocs de llançament, pero solament es varen utilisar dos. "Desna-V", la zona de llançament sija, va consistir en tres siges subterrànees en la capacitat de llançar el R-9 en 20 minuts, i la capacitat d'almagasenar el missil en una condició de llest sense combustible durant un any. "Valle", el primer dels dos emplaçaments de llançament en superfície, estava automatisat en la seua major part i podia disparar el R-9 en 20 minuts, i repetir el procés en dos hores i mija. L'emplaçament del llançament final, "Desna-N", era també un emplaçament en superfície, pero mai va rebre els R-9. Com no estava automatizado necessitava per lo manco dos hores per a llançar un sol missil.
En 1971, es varen clausurar els emplaçaments de llançament en superfície de el R-9, i en 1976 tots els missils R-9 havia segut retirats.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «R-9 Desna» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.