Anar al contingut

Qièyùn

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Exhibició de Qieyun (切韻) en el Museu del Diccionari Chinenc, en Huangcheng Xiangfu

El Qièyùn (Plantilla:Zh-tsp) és un diccionari de pronunciació del idioma chinenc, completat en l'any 601 per Lù Fǎyán (陸法言). El Qièyùn va ser una de les primeres obres lexicogràfiques chinenques concebuda com una guia normativa de la pronunciació dels caràcters chinencs, i l'única que ha aplegat fins a l'actualitat. En la seua redacció varen participar huit erudits reunits en la casa de Lu Fayan en Chang'an (actual Xi'an), la capital de la dinastia Sui, segons conta el propi Lu en el prefacio a l'obra.

L'importància d'esta obra radica en el caràcter no fonètic de l'escritura chinenca, que ha dut a l'existència des de l'antiguetat d'enormes discrepàncies regionals i temporals en la manera de pronunciar la llengua escrita. El Qièyùn arreplega pronunciacions normatives dels caràcters basades en solucions de compromís entre els usos del nort i el sur, lo que explica la gran acceptació que va rebre l'obra en tota l'àrea cultural de llengua chinenca. L'influència del Qièyùn en els sigles següents seria enorme i va ser la base de reedicions i reelaboraciones en comentaris i afegitons, com el famós Guangyun de la dinastia Song, quatre sigles posterior a l'obra original de Lu Fayan.

El Qièyùn utilisa el sistema de rimes conegut com fǎnqiè per a reflectir la pronunciació dels caràcters, sent l'obra més antiga que ha sobrevixcut fins a l'actualitat en la que s'utilisa este método de representació fonètica.

Història

En el prefacio de l'obra, Lu Fayan explica cóm en una reunió en la seua casa, ell i atres huit hòmens varen discutir sobre la pronunciació correcta dels caràcters. Entre els huit hòmens presents, ademés de Lu Fayan, es trobaven cinc lletrats procedents de la ciutat nortenya de Yexia i tres de la ciutat meridional de Jinling. Donades les fortes discrepàncies entre la llengua culta del nort i la del sur, les discussions s'haurien centrat en determinar les pronunciacions més esteses o acceptades, adoptant solucions de compromís entre l'us del nort i el del sur. Segons el propi Lu Fayan, haurien segut precisament dos dels participants del sur, els erudits Yan Zhitui i Xiao Gai, els que major influència varen tindre sobre la compilació de pronunciacions, lo que explica el possible biaix general en favor de la pronunciació meridional. Esta és l'interpretació més acceptada en l'actualitat, defesa per l'estudiós Zhou Suc en un artícul publicat en 1966.[1] En el temps s'ha descartat l'idea que antany va defendre el prestigiós sinólogo Bernhard Karlgren, segons la qual el Qièyùn arreplegaria el llenguage propi de la capital Chang'an.[2] Els estudis en les últimes décades reforcen la tesis de Zhou Suc sobre el caràcter sintètic i interregional del Qièyùn.[3]

L'èxit del Qièyùn la va convertir en l'obra normativa per excelència per a la pronunciació culta del chinenc durant varis sigles, en especial durant la dinastia Tang. El prestigi de l'obra es reflectix en les numeroses edicions, en freqüència acompanyades de comentaris anexos, que se succeirien durant els sigles següents. Aixina mateix, els demés llibres de rimes anteriors, sis dels quals apareixen mencionats en el prefacio del Qièyùn, s'han perdut per l'escàs interés en conservar obres que a partir del Qièyùn es consideraven superades.[4]

De les numeroses reproduccions i ampliacions de l'obra, la més important va ser el Guangyun, redactada baix la direcció de l'erudit Chén Péngnián (陳彭年) i completada en els primers anys del XI,[5] durant la dinastia Song. El Guangyun seria la versió del Qièyùn que s'utilisaria com a guia normativa de pronunciació durant varis sigles i l'única versió conservada del Qièyùn fins que despuix de la Segona Guerra Mundial es va descobrir una atra versió més antiga, compilada per Wáng Rénxù (王仁煦) durant la dinastia Tang.[6]

Estructura de l'obra

En les obres lexicogràfiques chinenques més antigues la pronunciació dels caràcters chinencs, que fonèticament corresponen a una sílaba, s'indicava simplement per equivalència o analogia en atres caràcters més coneguts, i no existia cap tipo de teoria fonològica sobre la pronunciació del chinenc. Durant el sigle anterior a la publicació del Qièyùn en l'any 601, es va descobrir que la pronunciació de les sílabes chinenques podia classificar-se segons quatre tons (el chinenc, tant en els seus estadis més antics com en les seues varietats actuals és una llengua tonal). Estos tons varen rebre els noms de píng (平, "pla"), shàng (上, "ascendent"), qù (去, "eixint") i rù (入, "entrante").[7] Junt al descobriment dels tons, és també en esta época quan se sistematisa l'estudi de la rima, en analisar les sílabes com a combinacions d'una consonant inicial seguida d'un component final. Este últim permet agrupar les sílabes en rimes. L'anàlisis fonològic de la sílaba chinenca com a composició d'un element inicial i un atre final forma la base del sistema fanqie i la seua influència s'ha mantingut fins a l'actualitat. Tant és aixina que inclús en les descripcions dels sistemes de transcripció moderns, com el hanyu pinyin o el bopomofo, es fa us d'este tipo d'anàlisis fonològic en el que es combinen de forma cartesiana els elements inicials i finals.

El Qièyùn es dividix en cinc volums (juàn, 卷) que els caràcters es classifiquen primer pel to i despuix per la rima. Els dos primers volums contenen els caràcters pronunciats en to pla, el més freqüent, mentres que els atres tres volums corresponen als atres tres tons, ascendent, eixint i entrante, respectivament. Cada volum, per la seua banda, es dividix en grups de caràcters homòfons marcats per un círcul o botó (niǔ, 紐), i la pronunciació del qual es glossa per mig d'un caràcter que representa el sò de l'element inicial i un atre que representa el sò de la rima. Als dos caràcters indicadors de la pronunciació se'ls afig un dels caràcters fǎn (反) o qiè (切), d'orige incert, i que donen nom a l'estil fanqie de glossar les pronunciacions.[8]

Referències

Notes

  1. ↑ Zhou (1966), citat en Norman (1988), p. 24.
  2. ↑ Karlgren (1954), citat en Norman (1988), p. 24
  3. ↑ Norman (1988), pp. 24 i 25.
  4. ↑ Norman (1988), p. 24.
  5. ↑ Norman (1988) afirma que l'edició es va completar en l'any 1011, mentres que Ramsey (1987) la situa en l'any 1008.
  6. ↑ Norman (1988), p. 25.
  7. ↑ Pese a la coincidència en número, estos quatre tons del chinenc clàssic són molt diferents dels quatre tons del mandarí modern.
  8. ↑ Norman (1988), p. 27 i Ramsey (1987), p. 118.

Enllaços externs