Potenciometria
La potenciometria és una tècnica electroanalítica en la que es pot determinar la concentració d'una espècie electroactiva en una dissolució amprant un electrodo de referència (un electrodo en un potencial conegut i constant en el temps) i un electrodo de treball (un electrodo sensible a l'espècie electroactiva) i un potenciómetro de laboratori.[1]
La determinació quantitativa d'un ion o d'una molècula per mig de potenciometria directa és prou senzilla i ràpida, ya que per lo general, solament es requerix comparar la resposta de l'electrodo de treball en l'obtinguda per a una dissolució de referència la concentració de la qual de l'espècie que s'està determinant és perfectament coneguda. Degut a que habitualment s'utilisen electrodos selectius o sensors específics per a realisar la mida, rara volta és necessari fer us de separacions prèvies d'eliminació de interferentes.[2]
Fonamente
La potenciometria està basada en la mida de la diferència de potencial que s'establix entre dos electrodos quan estos se sumergixen en una dissolució analítica que conté el analito que va a ser determinat. les mides es porten a terme en condicions de corrent nula entre els electrodos (i ≈ 0); és dir, en condicions d'equilibri del sistema electroquímic. Cada u d'estos electrodos constituïx una semicelda electroquímica; un dels electrodos és l'electrodo de referència, per lo que el seu potencial de semicelda es manté constant i l'atre és l'electrodo de treball [3]que el seu potencial de semicelda ve establit per l'equació de Nernst:
a on Iin és el potencial d'electrodo de treball, n el número d'electrons intercanviats en la reacció electroquímica i αi és l'activitat de l'ion analito en la dissolució que va a ser medida.
En conseqüència, entre l'electrodo de referència i l'electrodo de treball s'establirà una diferència de potencial o potencial de cela, que és funció dels potencials de semicelda d'abdós electrodos i del potencial d'unió líquida:
Com el potencial d'unió líquida, Ij i el de la semicelda de referència es mantenen constants durant la mida, la diferència de potencial entre els electrodo pot expressar-se per mig de l'equació:
És dir, que la diferència de potencial mida per l'instrument de mida, el voltímetro de laboratori, depén exclusivament de l'activitat de l'ion analito i lloc que habitualment es treballa en condicions de fora iònica constant i les concentracions de l'analito solen ser relativament baixes, l'equació anterior pot ser modificada per a que el potencial medit siga funció de la concentració:[3]
Com el valor de Ci sol ser un valor molt menut, generalment molt menor que 0,1 i no sempre fàcil de manejar, és freqüent usar la notació p o notació logarítmica negativa:
en lo que l'expressió anterior queda:
Calibrat de l'electrodo
El terme Const. de l'expressió anterior engloba el potencial de semicelda de l'electrodo de referència, el potencial normal de semicelda de l'electrodo indicador o de treball i el potencial d'unió líquida aixina com chicotetes caigudes de potencial degudes a la resistència del circuit. Mentres que els potencials de l'electrodo de referència i el potencial normal de l'electrodo indicador són valors coneguts i tabulats, no ocorre lo mateix en les atres contribucions a la mida del potencial pel voltímetro o potenciómetro. La caiguda de potencial per la resistència del circuit pot minimisar-se fins a un valor pròxim a zero, pero no ocorre lo mateix en el potencial d'unió líquida que s'establix en l'interfaç dels electrodos en la dissolució i que, encara que pren un valor menut, sempre és de magnitut desconeguda i suficient per a modificar el valor de la diferència de potencial entre els electrodos.[4] Per tant, abans d'utilisar l'equació anterior per a determinar pCi o deduir la concentració de l'analito, Ci, es deu establir el valor que pren el terme Const. Açò es conseguix experimentalment, per mig de calibrat de l'electrodo utilisant dissolució patró de analito i operant en condicions similars a les que es va a portar a terme la mida.[2]En aquelles potenciometria en que l'electrodo indicador mostres respostes molt reproduibles, com ocorre, per eixemple en l'electrodo de vidre per a mides del pH, dos dissolució patró solen ser suficients per a portar a terme esta operació prèvia de calibrat.
En aquells casos en que la concentració esperada de l'analito no és molt baixa, per eixemple entre 0,001 i 0,10 M, ya que l'electrodo medix activitats en lloc de concentracions, es produïx un important desviació entre les mides en concentració i en activitat. Estes desviacions es poden corregir utilisant curves de calibrat en les que es fixa la concentració de l'analito. D'esta manera es compensa, en part, esta diferència entre activitat i concentració.
Electrodos de mida
En les mides potenciométricas es determina la diferència de potencial entre dos electrodos, cada u dels quals actua com si d'una semicelda es tractara. D'estos dos electrodos, un presenta potencial constant i conegut, per lo que es denomina electrodo de referència i l'atre és el que mostra un potencial variable que depén de la concentració de l'analito que s'està medint. Este electrodo rep el nom d'electrodo indicador o electrodo de treball. Un electrodo indicador ideal és aquell que respon en rapidea i de manera reproduible als canvis d'activitat de l'ion analito.[5]
Bàsicament existixen dos tipos d'electrodos per a mides potenciométricas; els electrodos metàlics i els electrodos de membrana.
Electrodos metàlics
- Electrodos de primera classe. Un electrodo metàlic de primera classe, o de primera espècie està fet del mateix metal que el catió metàlic que va a ser determinat. Per eixemple, per a determinacions de ion Ag+ en una dissolució que continga este catió, es pot utilisar un electrodo indicador d'argent metàlic. En este cas solament és possible la reacció de reducció del ion Ag+.
- i la diferència de potencial mida pel voltímetro serà:
- Electrodos de segona classe (o de segona espècie). Molts metals quan es oxidan forma composts poc soluble o substàncies complexes. Açò fa, que en freqüència un electrodo de metal mostre resposta a l'activitat d'aquells anions en els que la seua espècie oxidada forma precipitats o complexos estables. Aixina, per eixemple, un electrodo d'argent recobert d'una finíssima capa de AgCl, ademés de mostrar resposta de primera classe al ion Ag+, mostra resposta als ions Cl-. La reacció d'electrodo es pot llavors escriure com:
- i la resposta medida seria:
- Electrodos de tercera classe (o de tercera espècie). En alguns casos l'electrodo metàlic pot donar resposta a determinats ions que, en principi, no estan involucrats en la reacció redox que té lloc en la superfície de l'electrodo.
- Electrodos metàlics no oxidables. Els electrodos construïts en platí, or, paladi o atres metals difícils de oxidar (nobles) servixen a sovint com a electrodo indicador. En estos casos, l'electrodo metàlic solament actua com un suministrador o captador dels electrons involucrats en les reaccions redox que tenen lloc en la dissolució. No obstant, cal indicar que els processos redox que es produïxen en la superfície d'estos electrodos no solen ser reversibles i en conseqüència, no sempre responen de manera predible.[5]
Electrodos de Membrana
- Artícul principal → Electrodo selectiu de ions.
En l'actualitat és possible dispondre d'electrodos indicadors denominats de membrana que permeten la determinació ràpida i selectiva de numerosos cations i anions per mig de medicions potenciométricas directes. Este tipo d'electrodo sol ser molt selectiu a l'espècie química a la que és sensible, per lo que també es coneixen en el nom d'electrodos selectius de ions o electrodos pIon degut a que la seua resposta es registra casi sempre com una funció logarítmica p (per eixemple, pH, si medix l'activitat de l'ion H+; pF, si es tracta de l'anió F-, pCa, etc.).[6]
Existixen diferents tipos de membranes selectives de ions que s'utilisen en electrodos selectius de ions (ISÉs):
- Membranes de vidre. Un eixemple típic d'este tipo d'electrodo és l'electrodo de pH de vidre, sensible a ions H+ i alguns cations monovalentes principalment K+, Na+, Ag+ . La membrana de vidre posseïx una excelent durabilitat química i pot funcionar en mijos molt agressius.
- Membranes cristalines. Pueden ser de cristal únic (monocristal), com l'electrodo selectiu de fluorur o policristalinas, formats per sales poc solubles (AgCl, AgBr, Ag2S, etc.) prensadas a unes 7000 atm o suspeses en matrius polimèriques. Estos electrodos són sensibles a ions Ag+ i a anions que reaccionen en l'argent (Cl-, S2-, etc.) per a donar composts poc solubles. Impurificando les ix d'argent de la membrana policristalina en sales insolubles d'atres metals, com per eixemple CuS, CdS o PbS, és possible elaborar electrodos en resposta a Cu2+, Cd2+ o Pb2+.[7]
- Membranes líquida d'intercanvi de ions. Es preparen a partir de bescanviadors de ions, líquits i inmiscibles, que estan continguts en un soport sòlit, inerte i poroso. Estos electrodos bàsicament són similars a l'electrodo selectiu de fluorur, pero en la diferència de que el monocristal que tanca el tubo, a on es troba la dissolució del ion a activitat constant, se substituïx per una membrana impregnada en un bescanviador líquit orgànic que s'almagasena en un depòsit que rodeja al tubo que conté la referència interna.[7]
- Electrodos composts. Són els sensors de gasos i els electrodos enzimàtics i la seua denominació es deu a que, generalment, són de disseny compost ya que incorporen un electrodo ordinari (per eixemple de pH) rodejat d'una dissolució de electrolito continguda en una membrana adicional que, en uns casos separa l'espècie que detecta l'electrodo i en uns atres, la genera. Actualment existixen sensors d'este tipo per a CO2, NH3, SO2, H2S o atres gasos en propietats àcides o bàsiques.[7]
Referències
- ↑ Skoog, D. A.; Holler, F. J.; . Crouch, S. R. (2008). «Cap. 23. Potenciometria», Principis d'anàlisis instrumental, Mexico: Cengage Learning. ISBN 607-481-390-6.
- ↑ 2,0 2,1 Skoog, D. A.; Holler, F. J.; . Crouch, S. R. (2008). «Cap. 23H. Mides potenciométricas directes», Principis d'anàlisis instrumental, Mexico: Cengage Learning. ISBN 607-481-390-6.
- ↑ 3,0 3,1 Rouessac, Francis; Rouessac, Annick (2000). «Cap. 18. Potentiometric methods», Chemical analysis: modern instrumental methods and techniques, Engl. ed edició (en anglés), Wiley. ISBN 978-0-471-97261-7. Consultat el 2024-08-07.
- ↑ Harris, Daniel C. (1992). «Cap. 15-3. ¿Qué és el potencial d'unió líquida?», Anàlisis Químic Quantitatiu, Grup Editorial Iberoamericana. ISBN 970-625-003-4.
- ↑ 5,0 5,1 Skoog, D. A.; Holler, F. J.; . Crouch, S. R. (2008). «Cap. 23C. Electrodos indicadors metàlics», Principis d'anàlisis instrumental, Mexico: Cengage Learning. ISBN 607-481-390-6.
- ↑ Skoog, D. A.; Holler, F. J.; . Crouch, S. R. (2008). «Cap. 23D. Electrodos indicadors de membrana», Principis d'anàlisis instrumental, Mexico: Cengage Learning, pp. 664-665. ISBN 607-481-390-6.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Harris, Daniel C. (1992). «Cap. 15-6 Electrodos selectius de ions», Anàlisis Químic Quantitatiu, Grup Editorial Iberoamericana. ISBN 970-625-003-4.