Electrodo selectiu de fluorur

Un electrodo selectiu de fluorur és un tipo d'electrodo selectiu de ions sensible a la concentració de ions de fluorur, per lo que habitualment s'usa per a la determinació de la concentració de ions F- en mostres acuosas que puguen contindre-ho. Bàsicament està format per una membrana monocristalina de trifluorur de lantà (LaF3) impurificado (dopat, en l'argot tècnic) en una chicoteta cantitat de fluorur d'europi (EuF2). Este monocristal impurificado actua com a membrana selectiva al mateix temps que servix de tancament de la part inferior d'un tubo de material polimèric inerte, que conté una dissolució de farcidura en ion fluorur a concentració (o activitat) constant i l'electrodo de referència interna, habitualment un fil d'argent impregnat de clorur d'argent. La presència d'impurees de fluorur d'europi (EuF2) fa que el monocristal de trifluorur de lantà present buits reticulars que permet la migració dels ions fluorur (F-) des de la dissolució interior de l'electrodo cap a la dissolució de mida (o viceversa), establint-se una diferència de potencial que és proporcional a la diferència de concentracions i que pot ser medida en un milivoltímetro conectat a l'electrodo i a un atre electrodo de referència.[1]
Fonament
El fluorur de lantà, LaF3, és una substància molt adequada per a la preparació de membrana cristalina per a determinar ion fluorur, ya que el monocristal presenta certa conductivitat elèctrica que pot intensificar-se per mig del dopat o adició de fluorur d'europi, EuF2, puix l'inclusió d'esta substància en el cristal, crea vacants en la ret que permeten la movilitat iònica. [2] Les membranes es preparen tallant discs a partir d'un sol cristal del compost impuro i es coloquen com a tancament inferior d'un tubo de material inerte que actua com cela electroquímica de concentració, ya que l'interior conté una dissolució de fluorur sòdic, NaF a concentració (o activitat constant). La diferència de potencial entre la cara interior de la membrana i l'exterior, en contacte en la dissolució que conté el ion fluorur a determinar, és proporcional a la concentració d'esta última. El mecanisme de desenroll d'un potencial sensible al fluorur en una membrana de fluorur de lantà és molt anàlec al de les membranes de vidre utilisades per a la mida pH. És dir, l'ionisació crea una càrrega en la superfície de la membrana en les dos interfases, com es mostra per mig de l'equació: [2]
La resposta o potencial d'electrodo pot ser descrita per mig de l'equació:
a on n, el número d'electrons intercanviat, és 1 i αF és l'activitat de l'ion fluorur en la dissolució de mida. Com la transferència de càrrega a través del cristal es deu casi exclusivament al fluorur, l'electrodo és altament específic per a este anió. L'únic ion que interferix significativament és l'hidròxit (OH−). Generalment, este "error alcalí" es pot evitar tamponando la mostra a un pH inferior a 8, pero evitant que siga inferior a 4, puix per baix d'este pH, part del F- es troba en equilibri en l'àcit, HF, que el seu pKa és de 3,2, al com l'electrodo no presenta resposta.[1] En la pràctica, a la dissolució de mida se li afig una chicoteta cantitat de solució reguladora que conté una alta concentració d'electròlits forts, en l'objectiu de mantindre la força iònica i el pH constant, de manera que l'equació de resposta de l'electrodo pot expressar-se com una expressió depenent de la concentració de F-.
La mida del potencial d'electrodo es porta a terme front a un electrodo de referència, generalment de Ag/AgCl, que pot ser representada per mig del següent diagrama, d'acort en les convencions simplificades de barres:
| Ag(s) | AgCl(s) | Cl-(s) || F-(aq) (exterior monocristal) | F-(aq) (interior monocristal) Cl-(aq)| AgCl(s) | Ag(s) | |||
| Electrodo de referència | Dissolució de mida de F- | Dissolució interna de l'electrodo | Electrodo de ref. interne |
L'electrodo selectiu de fluorur presenta resposta nernstiana (d'acort en l'equació de Nernst) a l'activitat dels ions F- en un interval comprés entre 10-6 i 1 M.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Harris, Daniel C. (1992). «Cap. 15-6 Electrodos selectius de ions», Anàlisis Químic Quantitatiu, Grup Editorial Iberoamericana. ISBN 970-625-003-4.
- ↑ 2,0 2,1 Skoog, D. A.; Holler, F. J.; . Crouch, S. R. (2008). Principis d'anàlisis instrumental, Mexico: Cengage Learning. ISBN 607-481-390-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Electrodo selectivo de fluoruro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.