Planyença (poesia)

Planyença (poesia)

Una planyença (complainte, en francés) és una composició poètica de gènero líric, a sovint destinada a ser cantada, el tema central del qual és la queixa, la llamentació o l'expressió de dolor i tristor davant una pèrdua, una desgràcia personal o un event tràgic, com una catàstrofe o una mort notable. A diferència del cantar de gesta, que narra epopeyas heròiques i llegendàries, és un poema de formes variades que descriu les tribulaciones d'un personage, a sovint una persona real, l'adversitat de la qual i desgràcia culminen en tragèdia.

 Orige i composició

A nivell poètic i prosódico, la planyença es distinguix d'atres formes poètiques migevals pel seu émfasis en la rima. Per això, a sovint adopta l'estructura del lay, alternant dos mètriques en sol dos rimes. La seua fòrmula és: A7 a3 B7 A7 a3 B7 B7 b3 A7 A7 B7 b3 A7, a on les lletres (A, B) representen les rimes, les mayúscules i minúscules (a, b, A, B) indiquen el gènero de les rimes (femení o masculí), i els números (3, 7) representen el número de sílabes.

La planyença com a forma lliterària provablement té el seu orige en les llamentacions canòniques de l'antiga Mesopotamia. Es creu que el gènero del Kinot (קינות) es va consolidar en el VI en el Llibre de Jeremías, que llamenta la destrucció del Primer Temple de Jerusalem.Posteriorment, en l'Edat Mija, estos texts es varen escriure en llatí, en temes majoritàriament religiosos i basats en la Bíblia (planctus). No obstant, les planyences varen ser cantades principalment pels trobadors dels sigles XI i XII, els qui varen desenrollar este gènero de tradició oral en temes més romàntics i en francés. Estes cançons narratives migevals, a sovint dramatisades per a un públic ampli, s'assemblaven llavors a oracions fúnebres, plorant als difunts i evocant la seua vida i les seues bones obres. La mort de Roldán en Roncesvalles va ser una planyença bèlica abans de convertir-se, en forma de cantar de gesta, en una verdadera epopeya. Este tipo de cançó, en la seua época, guardava certa analogia en les cantilenas, que varen ser la llavor dels grans poemes heròics. Un de les planyences més antigues i populars era el del Judeu errante, que va ser canviant successivament de forma i estil segons els països i les époques. La cançó burlesca de La Palice va ser, en la seua primera forma original, una planyença de la Batalla de Pavía.

La paraula llamente va adquirir llavors el significat de cançó popular, composta sense artificios o en una trivialidad calculada, que relatava un succés tràgic o un crim famós. Una de les cançons populars més conegudes d'este periodo és la Planyença de Mandrin. En este sentit modern, la planyença era, en el XVIII, una forma de paròdia. Durant la Revolució francesa, va cobrar importància històrica, acompanyant els acontenyiments a mida que succeïen. Va haver planyences per la mort de Marat i per l'eixecució d'Hébert. Un dels més famosos és la planyença per l'atac a Napoleón en el carrer Saint-Nicaise, en una descripció de l'ametralladora utilisada:

Cette machine infernale, Au lieu d’eau, contenait dones balles. Et cette invention d’enfer Avait dones cercles de fer.

Esta màquina infernal, en lloc d'aigua, bales guardava. I esta invenció de l'averno rogles de ferro posseïa.

Entre les planyences per assessinats famosos encara es recorda el de Antoine Bernardine Fualdès, en este retrat d'un dels seus assessins:

L'últim segment es va mantindre com un clàssic. Després varen vindre les planyences per les morts del duc de Berry, Papavoine, Fieschi, Lacenaire i tantes atres personalitats en la guillotina.

Les planyences basades en casos criminals, contextualizados, es poden trobar com a eixemples de "planyences reinventades" en películes com Drôle de drame o El juge i l'assessí (Complainte de Bouvier l'épritreur), esta última inspirada en el cas de Joseph Vacher, que a la seua volta va donar lloc a vàries planyences «autèntiques». cal mencionar que Vacher, el «destripador», va treballar, entre atres coses, com a músic galliponter i venedor ambulant durant la seua vida.