Jean-Paul Marat

Jean-Paul Marat (Boudry,24 de maig de 1743-París, 13 de juliol de 1793) va ser un científic i mege francés que va realisar gran part de la seua carrera en Gran Bretanya, pero descolla i és més conegut com periodiste i polític durant la Revolució Francesa. Se li va identificar en l'ala izquierdista de la Revolució, els jacobinos, i la seua apassionada defensa del Terror li va dur a ser assessinat per Charlotte Corday, una jove girondina.

Jean-Paul Marat

Científic i mege

Jean-Paul Marat va nàixer el 24 de maig de 1743 en Boudry, una localitat en el principat de Neuchâtel, possessió del rei de Prusia encara que afiliada a l'antiga Confederació Suïssa. Va ser el fill major de Jean Marat (Giovanni Mara), natiu de Cagliari (Cerdenya), i Louise Cabriol, de Ginebra; abdós eren protestants. El seu llinage original era Mara, pero posteriorment lo afrancesó agregant-li una «t» final. Despuix de la mort de la seua mare en 1759, Marat va iniciar els seus viages i va passar dos anys en Bordeus, estudiant medicina. Finalment es va assentar en París, a on va fer us del coneiximent que posseïa sobre les seues dos ciències favorites, l'òptica i l'electricitat, per a curar malties oculars. Despuix d'alguns anys en París es va traslladar als Països Baixos, i posteriorment a Londres, a on va eixercir la seua professió.

La seua primera obra publicada, escrita en anglés i més vesprada traduïda i publicada en francés, el seu idioma natiu, va anar Philosophical Essay on Man (Ensaig filosòfic sobre l'home, 1773), a on demostrava atesorar un extens coneiximent dels filòsofs anglesos, francesos, alemans, italians i espanyols. L'ensaig ataca directament a Claude-Adrien Helvétius, qui, en el seu ensaig De l'esprit (Sobre l'esperit), declarava que el coneiximent de la ciència era innecessari per a un filòsof. Marat opinava que solament la fisiologia podia solucionar els problemes de conexió entre el cos i l'ànima. El dur atac de Voltaire al Essay, despuix de l'impressió en Ámsterdam de la versió francesa en 1775, solament va servir per a fer més famós al jove autor. En 1774 va publicar The Chains of Slavery (Les cadenes de l'esclavitut), instant als districtes electorals a rebujar als amics del Rei d'Anglaterra com a candidats al Parlament. Un ensaig de 1775 sobre la gonorrea li va proporcionar el reconeiximent com a doctor en medicina per l'Universitat de Saint Andrews. Despuix de tornar a Londres va publicar Enquiry into the Nature, Cause and Cure of a Singular Disease of the Eyes (Investigació sobre la naturalea, causa i cura d'una maltia ocular singular). Ràpidament, Marat va aplegar a ser molt popular entre l'aristocràcia com a mege de la cort, i inclús Jacques Pierre Brissot, en les seues Memòries, admet la seua influència en el món científic de París. Va continuar en les seues investigacions mèdiques, centrant-se en la calor, la llum i l'electricitat, sobre els que va presentar memòries en l'Acadèmia de Ciències Francesa, encara que no va conseguir ser acceptat com a membre, puix els acadèmics estaven horrorisats per la seua gosadia al disentir d'Isaac Newton. Els seus experiments varen interessar en gran manera a Benjamin Franklin, qui solia visitar-li, i Goethe sempre va considerar el rebuig de l'acadèmia com una clara mostra de despotisme científic. En 1780 va publicar en Neuchâtel un Pla de législation criminelle (Pla de llegislació criminal), fonamentat en els principis del marqués de Beccaria. En abril de 1786 va dimitir del seu treball en la cort i, despuix d'uns pocs anys, va completar una nova traducció de Opticks, de Newton (1787), i el seu llibre Mémoires académiques, ou nouvelles découvertes sur la lumière (1788) (Memòries acadèmiques, o nous descobriments sobre la llum).

Advocat de la Revolució

En les vespres de la Revolució francesa, Marat va deixar completament a un costat la seua carrera com a científic i filòsof. Quan en 1788 el Parlament de París i uns atres notables varen aconsellar la reunió dels Estats Generals per primera volta en casi cent cinquanta anys, Marat va decidir dedicar-se enterament a la política. El seu panflet Offrande à la patrie (Ofrena a la pàtria) es va centrar en els mateixos punts que el famós Qu'est-ce que li Tiers État ? (¿Qué és el Tercer Estat?) del Abbé Sieyès. Despuix de la reunió dels Estats Generals, Marat va publicar un suplement a la Offrande, datat en juny de 1789, seguit en juliol per La Constitution (La constitució) i en setembre per Tableau dones vices de la constitution d'Angleterre (Quadro dels vicis de la constitució d'Anglaterra), en l'objectiu d'influir sobre l'estructura d'una constitució per a França. Este últim escrit va ser presentat a l'Assamblea Nacional Constituent i era un panflet antioligàrquic per a enfrontar-se a l'anglomanía que dominava l'Assamblea. En setembre de 1789, Marat va iniciar el seu propi periòdic, cridat al principi Moniteur Patriote (Monitor Patriota), canviat quatre dies despuix a Publiciste Parisien (Divulgador Parisenc), i cridat finalment L'Ami du Peuple (L'Amic del Poble). Des d'esta posició, expressava les seues sospites sobre tots els que ocupaven el poder, als que cridava «enemics del poble». Encara que Marat mai es va unir a una facció específica durant la revolució, va condenar a varis grups des de L'Ami du Peuple, i informava de les seues supostes desllealtat (fins que es demostrava la seua culpabilitat o inocència). Tals declaracions li varen guanyar el sobrenom de L'ira del poble. Marat atacava a sovint als grups més poderosos o influents de França, incloent al Cos Municipal, l'Assamblea constituent, els ministres o la cort del Châtelet. Esta manera de procedir va donar com resultat el seu encarcerament des del 8 d'octubre al 5 de novembre de 1789. En giner de 1790 se li va intentar arrestar de nou per la seua agressiva campanya contra el marqués de la Fayette, encara que va fugir a Londres, a on va escriure Denonciation contre Necker (Denúncia contra Jacques Necker, ministre del rei Luis XVI). Va tornar a París en maig per a continuar la publicació de L'Ami du Peuple, atacant a molts dels ciutadans més poderosos de França. Tement les represàlies, Marat es va vore forçat a amagar-se en les catacumbes de París. En eixa época va contraure una maltia crònica de la pell, presumiblement dermatitis seborreica. Entre els seus aliats d'aquella época es trobava Simone Évrard. Marat, fervent partidari de l'abolició de la monarquia borbònica, va atacar posteriorment als líders revolucionaris més moderats i es va inclinar cap a l'èticament qüestionable principi de l'us de la violència com mal menor: en juliol de 1790, va escriure: «Cinccents o siscents caps tallades haurien assegurat el teu descans, llibertat i felicitat. Una humanitat falsa ha sostingut els teus braços i ha suspés els teus soplos; per açò, millons dels teus germans perdran les seues vides».

Bibliografia

• Díaz-Plaja, Fernando (1988). A l'ombra de la guillotina, Planeta d'Agostini. ISBN 84-395-4568-1.

Vore també

• La mort de Marat
• L'Ami du peuple (1789)
• Jacques-René Hébert
• Li Père Duchesne
• Anex:Grups polítics de la Revolució francesa