Anar al contingut

Pinus leiophylla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
P. leiophylla (Pinus leiophylla)

El pi chimonque o manzanita (Pinus leiophylla), comunament conegut com tlacocote o ocote chinenc (Mèxic), és un arbre natiu de Mèxic i del sur dels Estats Units.[1] Se li troba junt en unes atres vàries espècies de pins. És un pi pioner i resistent a condicions adverses. És un productor d'abundant trementina i els seus cons tarden en madurar tres anys. És un pi desconcertante ya que les seues característiques no encaixen per complet en els sistemes de classificació que han utilisat els especialistes per als pins.


Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

P. leiophylla té una àmplia distribució, principalment en Mèxic, en una menuda extensió en els Estats Units en el surest d'Arizona i el suroest de Nou Mèxic. La seua distribució en Mèxic s'estén a lo llarc de la Serra Mare Occidental i la Serra Mare del Sur; de Chihuahua fins a Oaxaca, entre 1600 i 3000 m s. n. m. Requerix d'una precipitació anual de 600 a 1000 mm, sobretot en l'estiu. Tolera les gelades en l'hivern i en estiu comunament.

Descripció

[editar | editar còdic]

Creix fins a una altura de 20-30 m, en un diàmetro de tronc de 35 a 80 cm. Les agulles creixen en unitats de tres a cinc, entre 5-10 cm (rarament fins a 15 cm) de llarc i són d'un vert lluent fins a vert groguenc. Els cons són ovoides, de 4-7 cm (rarament 8 cm) de llarc, i naixen d'un talle d'1-2 cm de llarc. Necessiten al voltant de 30 a 32 mesos per a madurar, és dir, un any més que la majoria dels demés pins. La corfa és de color gris-marró, i en fissures.

La fusta de P. leiophylla és dura, densa i forta. És utilisada per a la construcció, durmientes de ferrocarril, i llenya.

Subespecies

[editar | editar còdic]

Hi ha dos subespecies (tractades per alguns botànics com a espècies distintes, per uns atres només com a varietats):

  • Pinus leiophylla subesp. leiophylla. Agulles primes (0,5-0,9 mm), unitats de cinc. Creix en la partix sur de la cordillera, des d'Oaxaca a Durango, en condicions de pluja relativament altes. No tolera les gelades.
  • Pinus leiophylla subesp. chihuahuana. Les agulles més grosses (0,9-1,3 mm), unitats de tres. Creix en la partix nort de l'aérea de distribució, des de Durango a Arizona, en condicions molt seques. Tolera gelades de -10 °C fins a -15 °C. Les diferències d'agulla són adaptacions a estes condicions més dures. Sinònims: Pinus chihuahuana, Pinus leiophylla var. chihuahuana.[2]


La subespecie P. l. chihuahuana freqüentment creix entremesclada en vàries atres espècies de pi i/o ginebrera, en Arizona a sovint en Pinus engelmannii i Juniperus deppeana, pero també creix en rodales purs. El seu hàbitat és propens als incendis forestals i la subespecie mostra algunes adaptacions, inusuals entre els pins, per a fer front a açò. Si la corona fora destruïda pel fòc, sorgiran nous brots del tronc, protegit per la seua corfa grossa, i es tornarà a créixer una nova corona. Els únics atres pins en esta adaptació són P. rigida i P. canariensis. Com cap d'estes espècies estan estretament relacionades entre sí, és provable que l'adaptació va sorgir com una forma d'evolució convergent.

P. leiophylla ha segut introduïda en explotacions comercials en Austràlia i en diferents països en Àfrica, incloent Kènia, Malaui, Suràfrica, Zimbabue, Zàmbia. En Suràfrica i Queensland (Austràlia) hi ha grans extensions de sembres d'este arbre.

[editar | editar còdic]

L'us més comú d'esta espècie és contra la tós en els estats de Mèxic i Tlaxcala; es beu un té de corfa de l'arbre. Com expectorante, es sahuman la roba i a la persona malalta. També s'usa contra la bronquitis aguda.

Intervé ademés en el tractament de reumas, dermatitis, en la cicatrisació de ferides i s'usa com antiséptico de les vies urinàries i com diurético.[3]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Pinus leiophylla va ser descrita per Schiede ex Schltdl. & Cham. i publicat en Linnaea 6(2): 354, 1831[4]

Etimologia

Pinus: nom genèric dau en llatí al pi.[5]

leiophylla: epítet latino que significa "en el full pla".[6]

Sinonímia
  • Pinus cedrus Roezl
  • Pinus comonfortii Roezl
  • Pinus decandolleana Roezl
  • Pinus dependens Roezl
  • Pinus ehrenbergii Roezl
  • Pinus gracilis Roezl
  • Pinus huisquilucaensis Roezl
  • Pinus lerdoi Roezl
  • Pinus lumholtzii var. microphylla Carvajal
  • Pinus monte-alleggri Roezl
  • Pinus ocotechino Roezl ex Parl.
  • Pinus verrucosa Roezl[7][8]
var. chihuahuana (Engelm.) Shaw
  • Pinus chihuahuana Engelm.

Pi chinenc (Jalisco, Michoacán), pi prieto (Durango), ocote chinenc (Mèxic), pal otomite (Hidalgo), pi (Oaxaca, Chihuahua, Sonora, Mèxic), pi saguaco (Chihuahua), pi chamonque (Sonora); pi Chihuahua (Chihuahua pine) en Estats Units.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada IUCN
  2. Moore, Gerry; Kershner, Bruce; Craig Tufts; Daniel Mathews; Gil Nelson; Spellenberg, Richard; Thieret, John W.; Terry Purinton; Block, Andrew (2008). [1], Nova York: Sterling, p. 90. ISBN 1-4027-3875-7.
  3. En Medicina tradicional mexicana
  4. «Pinus leiophylla». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 11 d'abril de 2013.
  5. En Noms Botànics
  6. En Epítets Botànics
  7. «Pinus leiophylla». World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 11 d'abril de 2013.
  8. Pinus leiophylla en PlantList

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]