Anar al contingut

Pillallau

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Representació simbòlica de Pillallau

Pillallau (també conegut com Pillallahua) és el nom d'una aixeta, que la seua part superior és un au i la seua part inferior un tigre que es creïa habitava el volcà Chimborazo. És part important de la mitologia d'Equador en especial per a la cultura Puruhá, en influències als Quitu i Cañari.[1]La part superior ha segut representada en còndors pero també en muçols, lo que ha segut estudiat ya açò lo podria relacionar en les misterioses aus acorazonades que són freqüents en les cuines de bruix de la cultura Milacre Quevedo. La part inferior es creu que és un tigre i la seua representació pot variar des d'un tigre jove o tigrillo, a un madur conegut com a tigre roig, o puma.[2]

Etimologia

Pillallau és una paraula en llengües barbacoanas que significa "el resplandeciente", per lo que ha segut interpretat com "l'escritura del raig" o també en atres ocasions com el "dibuix del raig". En llengües barbacoanas la paraula Pi, fa referència a l'aigua, o el principi filosòfic que està present en els mits de les cultures que compartien este idioma, és dir "aigua sacralizada". Ademés, en idioma cha'palaachi, dels cayapas, la paraula Pillaju, significa llampada o cosa impalpable.[3] Està conectat en els mits del diluvi universal al que li'l denomina "Pillumaanu Shutimbu" en llengües barbacoanas. Shutimbu significa hivern i Pillumaanu faria referència al seu caràcter generalisat com una inundació. Segons l'anàlisis entográfico i llingüístic, es creu que Pillallau significaria.[4]

Mit

Està relacionat en les deïtats del raig com Catequil, pero en ser el seu dibuix o escritura, és dir la seua representació, significaria que la seua figura és més recent, menys lligada a l'àmbit diví i més propenca a la terra. La deïtat de Pillallau es deriva del fet de que posseïx la "roda de caràcter solar" o en llengües barbacoancas "pic puca".[5] Puca que fa referència a l'unitat o mida de forma esfèrica és usat per a descriure llavors, pilotes, pedres llançades en erupció volcàniques, entre atres coses. La simbologia de pic puca és la de "llavor redona" o "pilota sacralizada". Esta a la seua volta es va convertir en la ideografía de Pillallau, ya que es creu que esta roda aborigen esta enrollada per ell. A açò se sumixca, la morada de Pillallau que es troba entre farallones de el páramo d'illapa i de purugya, liribamba i pungalá, en la província de Chimborazo.[6]

L'història com ha aplegat a l'actualitat ha devingut en llegenda folklòrica, representat a Pillallau com un mònstruo que furta a chiquets que ploren. Popularisat pels pares per a convéncer als seus fills de que deixen de plorar:[7]

L'història conta que una volta existia una família pobra; en eixa época, com no aplegava l'electricitat al camp, vivien solament en els cridats candeleros. Una nit, quan la mare estava cuinant el menjar en la llenya —lo que es coneix com tushpa—, el chiquet va escomençar a posar-se resabiado i no va fer els manats. Ella ho va deixar. Despuix, quan el menjar estava llest, ella ho va cridar a servir-se la berena, pero el chiquet no volia menjar. Ella es va assentar junt a la porta i li va pregar que menjara, pero el chiquet, neci, no ho va fer. La mare finalment es va enfadar i li va dir que si no volia menjar, el pillallau li'l menjaria. No obstant, a ell li va donar lo mateix. Ella va eixir de la cuina a dormir i va apagar el candelero. El chiquet es va quedar en la cuina, i com estava fent fret, es va assentar junt a la tushpa. La seua mare li va dir que fòra a dormir i ho va intentar esglayar en el pillallau, pero el chiquet no va fer cas i es va posar a plorar. Despuix d'un temps, va escomençar a cridar: —¡Mare, mare, el pillallau m'està menjant el peu! Pero la mare va pensar que era mentira, aixina que li va dir: —Mikuy pillallau, mikuy, chay respondón wamprata. Al moment, el chiquet va cridar:—¡Mare, ya m'està menjant la mà! —Pero la mare li va respondre lo mateix. Al final, el chiquet va dir: —¡Mamita, mamita, ya no vaig a ser malcriado! Et faré cas en tot lo que tu em digues, pero per favor ajuda'm que ya m'està menjant el cos. La mare no li va creure i li va repetir lo mateix que li havia dit. Despuix d'un temps el chiquet va callar, per lo que la mare va pensar que s'havia dormit de tant plorar. Va eixir del quarto, va capcionar el candelero i va anar a vore-ho, pero es va dur una gran sorpresa: el chiquet no havia estat mentint, el pillallau li l'havia menjat i, despuix de fer-ho, havia deixat envoltes els budells del chiquet en la barbacoa.

Era comú creure que Pillallau, en les grans tormentes, volava buscant chiquets que estan sols. Despuix els atrapava per a menjar les seues entranyes. Este event traumàtic causava que les mares arrepleguen les cendres del foguer i ixquen de la casa a la loma més propenca. Ahí regarien les cendres als quatre vents; al mateix temps que fa açò canta el Pillallau dient "tempestat de rajos". D'esta manera es crearia la vora musical, classificat com una exclamació que pertany al gènero de vores petitorios. Per a evitar que li'l duguen als chiquets els indígenes oferien pa, taronges, animals vius com cuyes o la gallines.[8]

Vore també

Referències

  1. ↑ Alvear, Silvio Luis Haro (1981). Mits i cults del Regne de Quito (en es), Editora Nacional. Consultat el 2024-07-23.
  2. ↑ «Google Books». www. google. de. Consultat el 2024-07-23.
  3. ↑ Costals, Pietat Peñaherrera de; Samaniego, Alfredo Costals (1968). El quishihuar: Lletres estudiades: Ch-D-I (en es), Institut Equatorià d'Antropologia i Geografia, Divisió d'Antropologia Social. Consultat el 2024-07-23.
  4. ↑ Serrano Pérez, Vladimir(1997-01-01).«Ciència andina».Centre Cultural Abya Yala de l'Equador.Consultat el 2024-07-23.
  5. ↑ Samaniego, Alfredo Costals; Peñaherrera, Dolors Costals (2001). El llegendari general indi Allunte Sáez (en es), Editorial Abya Yala. ISBN 978-9978-04-708-8. Consultat el 2024-07-23.
  6. ↑ Costals, Pietat Peñaherrera de; Samaniego, Alfredo Costals; Peñaherrera, Jaime Costals (1996). Mits quitu-cara (en es), Editorial Abya Yala. ISBN 978-9978-04-423-0. Consultat el 2024-07-23.
  7. ↑ Pau, Hugo Garcés (1996). Llegendes i tradicions de l'Equador (en es), Editorial Abya Yala. ISBN 978-9978-04-763-7. Consultat el 2024-07-23.
  8. ↑ Sandoval, per Juan Mullo(2009).«Música patrimonial de l'Equador».Consultat el 2024-07-23.(en es)