Pico més alt del món

Archiu:FILE 0

La cara nort del mont Everest

El pico més alt del món en relació en el nivell de la mar ha segut reconegut des de 1856 com el Mont Everest en el Himalaya, en 8849 m d'altitut. No obstant, a lo llarc de l'història eixe honor no sempre li va correspondre. Fins a l'invenció del teodolit, en 1571, no hi havia forma de determinar l'altitut d'una montanya. Per als antics, com Plinio el Vell, la montanya més alta, que coneixia per Dicearco, una suposta autoritat, era el Pelión (de 1624 m), que tenia 1250 passos d'elevació perpendicular, encara que ell sabia que alguns cims dels Alps no era inferiors a 50 000 passos. I segons Géminos, el mateix Dicearco li donava 15 estadis al mont Cileno (2374 m) en l'illa de Rodas.

Despuix de descobrir-se l'archipèlec de les illes Canàries, durant algun temps es va atribuir eixa condició al pique de Tenerife, al que Alvise Cadamosto va atribuir en una obra publicada en 1460, unes 15 llegües portugueses (90 km), després Giovanni Battista Riccioli li donava una altura de 10 milles italianes (uns 15 km) i en 1617, Snell —que acabava de medir el radi de la Terra per mig de la determinació de la llongitut d'un arc de meridiano calculat per mig de triangulació—, 27 000 peus En 1650, el geógrafo alemà Varenius, li va assignar, segons les observacions de la distància a que era avistar pels mariners, una altura de 8 milles italianes (o 12 km), que considerava poc creibles, i que va reduir a 4 o 5 milles per a tindre en conte la refracció. En el seu Grand Dictionnaire géographique historique et critique, Bruzen de la Martinière li donava una altura de 47 812 peus: «És considerada com la montanya més alta del món». Fins a 1776 no va aplegar una medició confiable, feta per Broda, ya en auxili geodèsic i baromètric, i va obtindre 1905 toesas (3715 m).

En la primera mitat de el XVIII, durant la Missió geodèsica francesa a l'Equador (1735-1743), ya es va conéixer que la cordillera dels Vages era molt més alta i que el Chimborazo, en una altitut estimada de 3220 toesas (o aproximadament 6280 m), seria el seu cim culminant.

Pero a finals d'eixe sigle ya aplegaven a Occident notícies dels llavors poc coneguts Himalayas. En 1784, William Jones observava des de les vores del Ganges, en Bhagalpur, una montanya que ell crida Chumalury (provablement el Chomolhari, 7314 m); i en 1790 Henry Thomas Colebrooke va deduir que tenia una altitut de 26 000 peus (7930 m). En 1808, el tinent William Spencer Webb, va descobrir el Dhaulagiri, obtenint una altitut de 26 862 peus (o 8190 m prop dels 8167 m actuals). En 1819, Herbert, va poder calcular l'altura dels picos de Gahrwahl, inclós el A2 a 25 749 peus, o 7848 m) que va descriure com «A2 és, per lo que sabem, la montanya més alta del món» (el A2 és l'actual Nanda Devi).

Entretant, ya es coneixia que hi havia montanyes més altes en Sudamérica: en 1827, el geógrafo irlandés Joseph Barclay Pentland va medir picos molt més alts que el Chimborazo: el Nevat de Sorata (ara Illampu, 6421 m) que va estimar en 25 250 peus (3949 toesas o 7796 m) i el Nevat Illimani (ara en 6462 m) en 23 999 peus (3753 toesas o 7315 m); i en 1835, Robert FitzRoy, qui dirigia el segon viage de el HMS Beagle (en Charles Darwin a bordo), va medir l'altura del Aconcagua que va establir en 23 000 peus sobre el nivell de l'mar.

Pero les medicions seguien en el Himalaya, rellançades en la Great Trigonometric Survey començada en 1802 i que duraria casi un sigle. En 1848, el coronel Waugh va establir una nova base geodèsica i va medir en precisió l'altura del Kangchenjunga, que es revaluó fins als 28 178 peus (8588 m) una miqueta més que les mides del Dhaulagiri en eixe moment (28 077 peus o 8556 m). Finalment, en 1856, Waugh va enviar una comunicació a la Royal Geographic Society, anunciant els resultats de les medicions de lo que ell creïa que era provablement el pico més alt del món, en 29 002 peus. Designat fins a llavors com a pico XV, per no haver pogut obtindre un nom local, i estant Nepal tancat als estrangers, ho va batejar com a mont Everest en reconeiximent al seu predecessor, George Everest.

Va haver despuix rumors sobre picos que supostament ho superarien —un fals mont Hércules en 1875, una falsa altitut dels Minya Konka i Amnye Machen en 1923— i fins a un anunci en març de 1987 en el New York Claves. de que el K2 seria més alt, pero en l'auxili de les medicions per GPS hui està ben establit que el mont Everest és el «pico més alt del món».

Medició de l'altitut de les montanyes

Artícul principal → altitut.

Archiu:FILE 1

El método d'Al-Biruni (973-1048) per a calcular el radi terrestre, i base de les primeres medicions de les montanyes. Biruni va determinar el radi terrestre en 6339,9 km, tan sol 16.8 km menys que el valor modern de 6356,7 km, pero eixe valor no va ser conegut en Occident fins a el XVII.

Fins a mediats de el XVII, la noció d'altitut d'una montanya seguia sent molt vaga, i la medició i comparació d'estes altituts era molt imprecisa. L'evaluació de l'altura de les montanyes es realisava per la distància màxima des de la que podien ser vistes, especialment per als cims propencs a les costes de les mars que servien com a punts de referència per als mariners. No obstant, eixe método plantejava dos problemes: per un costat, era necessari conéixer en precisió el ràdio terrestre, lo que no va ser el cas en Occident fins a principis de el XVII (el radi descobert per Biruni no era conegut), i ademés era necessari tindre en conte el fenomen de la refracció atmosfèrica, que en llargues distàncies curva els rajos de llum, just per damunt de l'horisó. Eixa evaluació es feya encara més imprecisa per la presència de neu en les altures, especialment en els tròpics, o pel temps necessari per a alcançar el cim. Les grans cadenes montanyoses com els Alps eren encara poc conegudes i explorades, i l'idea de comparar l'altitut de les montanyes en el nivell de la mar no havia aparegut. Per lo tant, els picos coneguts per la seua altura eren montanyes prou aïllades, a sovint propenques a la mar o localisades al fondo de grans planures, des de les que podien ser vistes de llunt.

El teodolit va ser inventat en 1571 per l'anglés Thomas Digges en el propòsit de realisar alçament. Va ser perfeccionat pel pare Picard (1620-1682), qui va desenrollar el método de triangulació per a la medició en 1667-1668 del meridiano de París i també per a les nivellació, especialment per a la construcció de canals. Va ser autor de dos tractats importants: La mesure de la Terre (1671) [La medició de la Terra] i el Traité du nivellement [Tractat de nivellació, 1684)] (publicat per Philippe de la Hire). El teodolit i el método de triangulació varen seguir sent les bases de la medició de les altituts fins a l'últim quarto de el XX.

El sextant modern que permet als navegants medir en precisió l'altura angular del sol o un cim es va inventar solament en 1730.

El barómetro havia segut inventat en 1643 per Torricelli, i ya en 1648 Pascal va mostrar que l'altura del mercuri variava en l'altitut. En 1663, en el seu Traitez de l'équilibre dones liqueurs et de la pesanteur de la masse de l'air [Tractament de l'equilibri dels licors i de la pesadez de la massa de l'aire], va alvançar l'idea de que la pressió seria la mateixa en tots els llocs al nivell de la mar: «I és per açò que donarem primer l'altura a la que l'aigua puja en els llocs que estan al nivell de la mar, perque tota la mar està precisament al mateix nivell, és dir, igualment distant del centre de la terra en tots els seus punts: perque els líquits no poden reposar d'una atra manera, ya que els punts que estigueren més alts es reduirien». Al voltant de 1700, en medir el meridiano, Giovanni Domenico Cassini i Giacomo Filippo Maraldi varen medir l'altura del barómetro en els picos del Massiç Central i en els Pirineus, i varen propondre usar-ho per a medir l'altura de les montanyes en relació en el nivell de la mar, inclús encara que la montanya estiguera «molt alluntada». Pero la dificultat de trobar la llei que feya variar la pressió atmosfèrica segons l'altitut, aixina com les variacions que depenien de la meteorologia, feyen que el seu us anara poc confiable: la determinació d'eixa llei era ademés un dels principals objectius de les mides d'altitut i de les mateixes ascensions en el XVIII.

Antiguetat i Edat Mija

• Plinio el Vell Histoire naturelle (i Solin)
• Dicuil De mensura orbis terrae (825)

Segons Plinio el Vell (25-79 d. C.) en el seu Naturalis història (2, LXV): «Dicearco, home molt erudit, que va medir les montanyes per orde dels reis. Ha escrit que el Pelión, el més alt, tenia 1250 passos d'elevació perpendicular, i que no era res en comparació al globo terrestre. Per a mi, esta conclusió em sembla incerta: perque sé que alguns cims dels Alps s'eleven per un llarc desenroll que no és inferior a 50 000 passos». I segons Gémino, el mateix Dicearco li donava 15 estadis al mont Cileno (2374 m) en l'illa de Rodas.