Anar al contingut

Perill groc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Perill groc
El Terror groc en tota la seua glòria (1899) és la representació racista d'un chinenc rebel de la dinastia Qing, armat fins a les dents, que es troba a horcajades sobre una dòna blanca caiguda que representa el colonialisme d'Europa occidental.

Perill groc (a voltes Terror groc, en anglés: The Yellow Peril) és una metàfora raciste que descriu a les persones d'Àsia Oriental i del Surest Asiàtic [1]com un perill per al món occidental.[2] La metàfora es va originar en el XIX, per a oferir des d'occident una image de les persones orientals i establir una clara diferència de raça en els propis occidentals. Esta image creada dels orientals va tindre principalment una consideració negativa cap a ells (encara que es va usar de diverses formes en funció de lo que la situació requeria), i va ser usada com a excusa i pretext per al tracte polític, econòmic i militar d'occident. Les causes de la mateixa varen ser tant l'auge de noves potències com Japó, vista en recel des d'Europa, com l'importació massiva de mà d'obra chinenca a varis països com Estats Units, Suràfrica, Nova Zelanda, etc, lo que va generar una reacció de rebuig de la població d'estos països.

L'ideologia racista del Perill Groc deriva d'un «imaginari central de simis, hòmens menors, primitius, chiquets, locos i sers que posseïxen poders especials», que es va desenrollar durant el XIX, quan l'expansió imperialista occidental aduïa als asiàtics orientals com el Perill Groc.[3][4] A finals del XIX, el sociòlec rus Jacques Novikow va falcar el terme en l'ensaig «Li Péril Jaune» («El perill groc», 1897), que el kàiser Guillermo II (r. 1888-1918) va utilisar per a animar als imperis europeus a invadir, conquistar i colonisar China.[5] Per a això, utilisant l'ideologia del Perill Groc, el kàiser va presentar als redactors i la victòria asiàtica contra els russos en la Guerra Rus-Japonesa (1904-1905) com una amenaça racial asiàtica per a l'Europa occidental blanca, i també va promoure la tesis de que China i Japó estaven aliats per a conquistar, subyugar i esclavizar al món occidental.

El terme està motivat principalment pel desconeiximent de la població occidental sobre Àsia, i es va estructurar com una image prejuiciosa, utilisada com a arma política i cultural, i delimitada per una perspectiva eurocentrista. Es referix a una construcció ideològica en un enfocament clar i convenient que servia sobretot per a definir lo propi (occidental) front a lo diferent (oriental).[6] També es referix a la por i/o a les creències irracionals de que les societats d'Àsia Oriental atacarien i hi hauria guerra en les societats occidentals per a que, finalment, uns acabaren en els atres conseguint l'aniquilació total de les societats i cultures contràries.

El sinólogo Wing-Fai Leung va explicar els orígens del terme i l'ideologia racialista en els següents térmens: «La frase perille groc (a voltes terror groc o espectre groc) ... mescla ansietat occidentals sobre el sexe, temors racistes de l'Atre estranger i la creència spengleriana de que Occident serà superat en número i esclavizado per Orient».[7] L'acadèmica Gina Marchetti va identificar la por psicocultural als asiàtics orientals com «arraïlat en temors migevals a Gengis Khan i a les invasions mongolas d'Europa [1236-1291], el Perill Groc combina el terror raciste a les cultures forànees, ansietat sexuals i la creència de que Occident serà dominat i envolt, per les irresistibles, obscures i amagades forces d'Orient»;[8]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 2  per lo tant, per a opondre's al militarisme imperial japonés, Occident va ampliar l'ideologia del Perill Groc per a incloure al poble japonés. Més encara, a finals del XIX i principis del XX, els escritors varen desenrollar el tòpic lliterari del Perill Groc en la forma de motius narratius codificats i racialistas, especialment en relats i noveles de conflicte ètnic en els gèneros de lliteratura d'invasió, ficció d'aventures i ciència ficció.[9][10]

Orige del concepte

El «perill groc» com a sentiment s'associava, molt abans de que el terme fora falcat, a Atila, a Tamerlán o a les invasions mongolas. La seua representació més famosa mostra a les nacions europees dibuixades com a belles dònes que des d'una alta montanya observen en preocupació a un Buda levitando en la lluntea. Era producte del desasosiego que provocava la desproporció tan gran entre els pocs occidentals dominadors i els molts orientals dominats, i per això se senyalava la regió a on eixa desproporció era major, en les zones més habitades del planeta.[11]

L'orige de la frase es remonta a finals del XIX. Moltes de les fonts acrediten al Kaiser Guillermo II d'haver falcat el terme "perill groc" (en alemà: gelbe Gefahr) i d'ordenar la creació de la famosa image de les dònes i el Buda que va originar l'advertència del perill oriental en 1895.[12] El Kaiser va ordenar penjar el dibuix en tots els barcos de la llínea Amèrica-Hamburc per a advertir a tota la població.[13] El dibuix indica la necessitat d'Occident de crear un enemic. El fet de que fora la dòna alemana la que senyalara eixe Buda reflectix una política imperial de Berlín que buscava arrastrar als demés països en la concienciació de l'amenaça.[11]

Guillermo va canviar d'opinió despuix de la seua abdicació en la Primera Guerra Mundial, quan va entrar en conflicte en el restant de potències europees, dient que no deuria haver-se molestat en advertir a Europa del perill groc, i afirmant que Alemània deuria estar més en sintonia en Oriente, que en els pobles europeus com França i Anglaterra,[14] que havien demostrat la seua falta de purea com raça blanca en acceptar l'igualtat racial que s'estava produint en els seus països, i enaltint a Orient com els nous defensors de la raça pura.

En 1898, l'escritor britànic MP Shiel va publicar una série de contes titulats L'emperatriu de la Terra. La novela editada més vesprada es va cridar El Perill Groc. La novela de Shiel se centra en l'assessinat de dos misionero alemans en Kiau-Tschou en 1897 i conta en el vilà chinenc, el doctor Yen How. Esta serà un dels referents de l'influència del “perill groc” en la cultura occidental.

Per un atre costat, la denominació de raça “groga” que es va adjudicar als asiàtics prové també d'esta época i d'eixa necessitat de diferenciar-els de la raça caucásica. El color groc per a designar a la raça mongoloide va ser assignat més en l'objectiu de classificar que de descriure i, certament, en les narracions sobre els redactors dels sigles XVI i XVII no es troba cap referència a ell. Ademés, Occident no podia permetre's perdre el monopoli d'un color de pell que implica purea, virtut o decore i als habitants d'Extrem Oriente se'ls va atribuir un atre diferent, el groc, que està associat en lo vell i en lo decadent i inclús en la malaltia. L'assignació d'este color, en definitiva, obedia a la necessitat de simplificar la divisió dels pobles del món entre els civilisats i els que estaven per civilisar, i de que la raça dominadora tinguera en exclusiva una característica que connotara la seua superioritat sobre les demés.[11]

L'escritor de ciència ficció William F. Wu teoriza en el seu llibre de 1982 El perill groc: els americans chinencs en la ficció americana, 1850-1940, que el temor als asiàtics es remonta a l'invasió mongola en l'Edat Mija, durant l'Imperi Mongol: "Els europeus creïen que els mongoles els estaven invadint massivament, pero en realitat, solament montaven a cavall molt ràpit", escriu. La gran majoria dels europeus mai havien vist un asiàtic abans, i el dur contrast en el llenguage i l'aspecte físic va causar provablement més escepticisme que en els immigrants transcontinentals. "Crec que la forma en que els veen tenia mucho que ver en la paranoia", diu Wu.[15]

Usos a lo llarc de l'Història

Un dels aspectes que caracterisen al “perill groc” és la vaguetat i el desinterés real en recórrer a ell, en ser un concepte que no està fonamentat en un coneiximent profunt de les diferents societats asiàtiques i comprén una diversitat enorme de pobles i cultures mongoloides baix un mateix estereotip. Esta ambigüitat, ha permés que el seu us haja segut divers a lo llarc de l'història, usant-ho positiva o negativament en funció de les necessitats d'occident respecte a diferents països d'Àsia.

“Esta assimilació mostra diverses característiques de la relació d'Occident en Àsia, com són la satisfacció perceptual, la frivolitat, l'interés pel reflex de lo propi o el meninfotisme polític. Ya que era tan complicat conéixer el seu món, es rebujava buscar explicacions complicades o fer indagacions profundes per a desentranyar els dubtes, perque una de les característiques de les visions d'estos pobles és precisament la seua superficialitat. Per expressar-ho d'una atra forma, no hi havia interés perque deixaven de ser orientals. El exotisme salvava les consciències occidentals; en saber unes poques senyes era suficient”[16] .

Variabilitat del concepte

“La versatilitat de l'image, permetia aplicar-la a qualsevol classe de desafiu, escomençant per la raça mongoloide i seguint per qualsevol poble en presunta actitut amenazadora, ya fora distint en lo geogràfic com en lo cultural, “groc” o no. El terme era aplicat, per tant, no solament a tot aquell que tinguera els ulls esgarrats, sino també als indis i inclús als russos, que no solament eren blancs, rossos molts d'ells, i no tenien els ulls esgarrats, sino que inclús compartien la mateixa cultura cristiana.

L'idea venia definida pel receptor occidental, no tant per eixe “groc” tan perillós, sino sobretot, per l'image que qualsevol persona tenia quan es parlava d'algun país lluntà en una actitut amenazadora, ya fora Japó, l'URSS, o l'Índia.

Ademés de senyalar les possibles amenaces militars o culturals a la civilisació occidental, el “perill groc” també servia per a un atre tipo d'interessos, com els comercials. Sobretot en quant els empresaris redactors varen començar a conquistar segments de mercat en les colónies europees a raïl de la crisis de 1929.

Els productes redactors es varen convertir en una competència indesijable per als governs colonials, quan estos, varen escomençar a desbancar les exportacions de les metròpolis; lo que  va provocar que dits governs, començaren a alçar barreres contra la penetració comercial japonesa.[17]

En un mercat que sempre s'havia considerat propi per Occident, el “perill groc” era més un reflex del poder blanc, que volia conservar els seus privilegis, front a l'alternativa groga, que en este cas representava a Japó, pero no al restant de “grocs” que vivien en els països colonisats, mostrant una volta més com l'us del terme variava en funció de les necessitats occidentals.

Un atre dels usos que se li va donar al “perill groc” des d'Occident, va anar el de descriure als governs no controlats per ells mateixos com especialment déspotas i autoritaris; método utilisat per a justificar el propi colonialisme, que va passar a definir-se en el cridat “despotisme asiàtic”, afirmant que la vida de les persones tenia escàs valor davant els “tirànics” governants orientals.

El “despotisme asiàtic” va servir sobretot per a justificar la necessitat de colonisar eixos països i fer vore els ciutadans dels països colonisats la necessitat de que se seguira per eixa via per a no ser somesos per un dictador oriental. També va servir per a justificar l'auge econòmic de Japó com alguna cosa per l'opressió a la que estaven somesos els seus habitants i per lo tant la suposta ventaja sobre occident per la falta d'igualtat de condicions.[17]

En el despotisme asiàtic, es reforçava l'idea de la “superioritat blanca” front a les “races inferiors”. Els imperis colonials, en sostindre que es devia “humanisar” a eixos pobles i que lo millor per a ells era ser guiats per un poble civilisat que els duguera pel camí del progrés, es convencien a sí mateixos i a alguns dominats, de lo convenient del seu domini, usant eixa image de l'oriental per a obtindre un benefici polític.[18]

Per lo tant en funció del context eixa image de l'oriental variava. En temps de calma, el “perill groc” era més paternaliste i es fomentava la simpatia cap als oprimits orientals front als gobernant tirans i dictatorials, fent-els mereixedors de deprendre el camí del progrés pero sempre tutelats per Occident.

Esta visió es va superpondre en un atre aspecte que es va voler fomentar de forma positiva per a generar eixa simpatia: l'erotisme, que va tindre la seua plasmació en el sector de població més sugerent per als colonizadores: les dònes. Aixina, la carrera colonial no es va vore impulsada solament per la conveniència de lliurar als oprimits del jou despótico sino per múltiples fantasies sexuals, tals com les Mil i una nits, el Kamasutra o les mousmée, una paraula presa del japonés [musume, filla] que significa jove prostituta en francés. L'eixemple més clar varen ser les noveles colonials, l'estructura bàsica de les quals consistia en l'història d'un occidental que, durant la seua estància temporal en un país exòtic, narrava cóm era est, centrant la trama en la seua relació en una nativa. La dòna acabava totalment prendada d'ell, de tal forma que en aplegar l'hora de la despedida invariablement renunciava a la seua vida anterior i depenia de la voluntat de l'occidental. En unes ocasions acabava marchant-se en ell, en unes atres enfollia i en unes atres se suïcidava, pero sempre abraçava la superioritat occidental, tal com ocorre en l'òpera Madame Butterfly, a on les costums “atrassades” nipones la duyen a suïcidar-se. Les noveles colonials també evocaven eixa superioritat en la que es autojustificaban els imperis colonials.[18]

L'image de lo impenetrable de la cultura chinenca trasluce que l'interés aparent per la seua cultura es queda en relats exòtics enfocats a satisfer el desig de conéixer alguna cosa anecdòtic. Era suficient escoltar un relat sugestiu en descripcions de tipisme o vore'ls dibuixats en un gravat o emmarcats en una foto que confirmaren les opinions prèvies sobre la seua salvajisme o sobre lo estranys o rars que eren, sense interessar-se per contrastar eixa informació.

El cas especial de Japó

Japó tenia una forta image pròpia que anava més allà de la seua pertinença a Orient. Va tindre unes característiques eminentment positives, com la superació, el samurai i el refinament artístic, pero junt a elles no varen faltar les llectures alternatives en un caràcter menys afable: el seu expansionisme, la falta de creativitat i la crueltat.

La superació nacional era la principal característica de Japó. Era l'únic país no occidental que, des d'un precari punt de partida com va ser la Revolució Meiji de 1868, havia aplegat a convertir-se en una gran potència. Havia sabut modernisar-se, mantindre la seua independència front a occident i derrotar a dos grans imperis com el Rus i el Chinenc.[19]

Entre els països europeus de segona fila com Espanya, Japó es va convertir en un referent a seguir, enaltint les seues virtuts pero també mostrant els seus defectes quan era necessari criticar-els.

Hi ha varis punts bàsics en els que es basa la visió especial dels redactors, les positives solen enaltir la seua cultura clàssica, el seu art i la seua feminitat, com a part de l'exotisme del país i de l'auge del “japonisme” que va posar de moda la cultura i l'art japonés a finals del XIX. No obstant, les negatives, que s'incrementen durant la Segona Guerra Mundial en el bando dels Aliats, utilisen la deshumanisació i la crueltat dels redactors com a base de la seua image. Esta dualitat és necessària per a comprendre la visió de Japó en Occident.

Per això podem entendre que el progrés de Japó, fòra admirat, pero s'explicara pel seu occidentalisació. Des d'esta visió s'afirmava que si els redactors havien progressat tant, era per eixe decidit encabotament per copiar la tecnologia i els modos de pensar i actuar d'Occident. Gràcies a que havien deixat arrere la cultura asiàtica, s'havien lliberat dels suposts llastres que els impedien alvançar. La conseqüència més òbvia per a l'image de Japó era la seua falta de creativitat i d'inteligència. Segons occident els redactors s'esforçaven per deprendre, i això era positiu pero, al no ser occidentals no tenien una atra forma de progressar que imitant a la font de desenroll. L'image del japonés copión, per tant, ajuda molt be a entendre cóm es percebia el seu progrés: sent sers sense creativitat, s'afirmava que lo bo que tenien, ho havien importat d'Occident. L'almirant Luis Carrero Blanco va escriure en 1947 una caracterisació molt positiva dels redactors basada en eixa idea: «El japonés, inteligent i treballador, perseverante i dotat d'un esperit crític i d'observació, assimila ràpidament la ciència i la tècnica occidentals.

L'image del samurái com un soldat honest i dispost a donar la vida pels seus superiors era una atra de les característiques més cridaneres de Japó en aquell llavors, pero encara sent positiva eixa image del samurái valeroso, no va faltar l'atra cara de la moneda. Durant la Segona Guerra Mundial, sobretot despuix de l'atac a Pearl Harbor, se li va començar a donar una llectura de crueltat als actes dels otrora honorables soldats redactors quan es va començar a parlar no solament de la capacitat nipona d'autoinmolarse, sino aixina mateix, de fer sofrir als demés, aplegant a aportar traces d'inhumanidad que pronte varen ser calant en la percepció occidental dels redactors.

Les victòries nipones dels inicis de la guerra del Pacífic varen ser vistes baix eixa perspectiva inhumana per occident. Els americans, per eixemple, varen oferir l'interpretació de que havien segut derrotats per un enemic tan adaptat a la selva que era casi impossible en sers normals, apareixent inclús dibuixos de mones armades que alvançaven penjats de lianes com a propaganda.

Eixa caracterisació infrahumana del soldat japonés va perviure durant molt temps, aplegant a ser representat com una alimaña. No va ser difícil canviar el sentit de l'image anterior del samurái, ya que eixa disposició de donar la vida es podia interpretar aixina mateix en clau de fanatisme, passant de l'interpretació de la seua fermea i la seua entrega, a la de que si el japonés despreciava la seua vida, era perque no la mereixia. Això va dur a justificar que al soldat japonés se li poguera exterminar com si fora un animal durant la guerra del Pacífic, a on els nivells de despreci per la vida de l'enemic varen aumentar a nivells mai alcançats en Europa.

Al final de la guerra del Pacífic la posició del president Truman pot explicar-se per esta dualitat:

Va evitar bombardejar Kyoto en la finalitat de preservar els tesors culturals del país, pero va justificar el llançament de la bomba atòmica considerant-ho necessari perque els redactors eren, segons el seu diari, “salvages, desalmado, sense pietat i fanàtics.[20] Inclús des d'occident es percebia que els redactors havien mereixcut eixe final.

Eixe interés per evitar destruir el patrimoni culturar japonés, era degut a que el refinament artístic ha segut l'image favorable més duradora de que ha gojat Japó. Des de les primeres trobades en els occidentals han admirat les seues arts plàstiques i la delicadea de la geisha com a eixemple d'un país especialment preocupat per la bellea. La moda del “japonisme” va sorgir a finals del XIX, influint en la cultura i els productes occidentals. Els artistes plàstics europeus varen tindre una gran influència de l'estampa japonesa, l'estil de la qual es va convertir en referència per a molts artistes impressionistes i postimpresionista,[21] i la lliteratura japonesa també va contribuir a que molts escritors com Juan Ramón Jiménez o Rubén Darío imitaren les seues formes lliteràries en els haiku. Molts atres autors varen elegir temàtiques exòtiques japoneses per a les seues obres, i llibres com el Genji Monotagari de Murasaki Shikibu, varen aplegar a ser superventas en Europa[22]

En Estats Units

El racisme religiós de The Yellow Peril (1911), pel pastor G. G. Rupert, va propondre que Rússia uniria les races orientals per a conquistar la civilisació cristiana en el món occidental.(3ª ed.)

En EE. UU. i atres països els temors xenòfops contra el supòsit "perill groc", estaven més motivats per l'immigració massiva de mà d'obra chinenca. Estes motivacions varen dur a l'aplicació de la Page Act de 1875 i la Llei d'Exclusió Chinenca de 1882, ampliada dèu anys despuix per la Llei de Geary.

La Llei d'Exclusió China, que va prohibir emigrar als chinencs a EE. UU. entre 1885 i 1943 va substituir al Tractat Burlingame ratificat en 1868, que havia encorajat l'immigració chinenca, a condició de que "els ciutadans dels Estats Units en China, de totes les tendències religioses i súbdits chinencs en els Estats Units, són titulars de tota la llibertat de consciència i estaran exents de tota inhabilitació o persecució a causa de la seua fe religiosa o de cult, en qualsevol dels països " i certs privilegis concedits als ciutadans de cada país residents en l'atre, negant, no obstant, el dret de naturalisació.[23]

La Cable Act de 1922 garantisava la ciutadania femenina independent solament a les dònes que es varen casar en "estranger/s en dret a la naturalisació". En el moment d'aprovació de la llei, els estrangers asiàtics no varen ser considerats racialmente elegibles per a la ciutadania d'EE. UU.[24]

La Natural Origins Quota de 1924 també va incloure una referència dirigida contra els ciutadans redactors, que no eren elegibles per a la naturalisació i tampoc podrien ser acceptats en el territori dels EE. UU. En 1922, un ciutadà japonés va intentar demostrar que els redactors eren membres de la "raça blanca", i, com a tal, elegible per a la naturalisació. Alguna cosa que va ser negat pel Tribunal Suprem en el juí Takao Ozawa contra els Estats Units, que va sentenciar que els redactors no eren membres de la "raça blanca". La frase "perill groc" era comú en els periòdics nortamericans propietat de William Randolph Hearst[25] i també va ser el títul d'un llibre molt popular d'una figura religiosa molt influent en els EE. UU., GG Rupert, que va publicar "El perill groc"; o, "Oriente vs Occident" en 1911. Basant-se en la frase "els reis de l'Oriente" del llibre bíblic Revelacions 16:12. Rupert, que creïa en la doctrina del israelisme britànic, va afirmar que totes les "races de color" s'unirien eventualment baix el liderage de Rússia, produint finalment una confrontació apocalíptica. Més tart, sobretot a partir del bombardeig de Pearl Harbor, va resorgir el “terror groc” en EE. UU., esta volta orientat cap a Japó. Durant el periodo de l'II Guerra Mundial s'escomença a sospitar que tots els redactors residents en EE. UU. són potencials espies i potencials enemics. El resultat va ser que a tots els redactors d'EE. UU., que vivien en la costa del Pacífic se'ls va realojar en l'interior. És dir, se'ls va tirar de les seues cases des de l'any 1942 fins a 1945 i se'ls va dur a camps de concentració en l'interior dels EE. UU. Per mig de l'eixèrcit, de l'administració de control civil en temps de guerra, es va decidir que simplement per ser d'orige japonés s'era perillós, un enemic potencial i per això se'ls traslladava a un camp de concentració.[26]

En Nova Zelanda

El "perill groc", va ser una part important de la plataforma política promoguda per Richard Seddon, un primer ministre de Nova Zelanda populiste, a finals del XIX i principis del XX. Va comparar als chinencs en les mones i en el seu primer discurs polític en 1879 va declarar que Nova Zelanda no desijava que les seues costes foren "inundades en asiàtics bàrbars”, i va afirmar: “Preferiria dirigir-me als hòmens blancs que a eixos chinencs. No es pot parlar en ells, no es pot raonar en ells. Tot lo que pots obtindre d'ells no és inteligent'".[27] Les mides destinades a frenar l'immigració chinenca inclouen un important impost despuix de l'invasió del Japó imperial i ocupació de China, que va ser abolit en 1944 i pel qual des del govern de Nova Zelanda ya s'ha emés una disculpa formal.

En Suràfrica

Al voltant de 63.000 treballadors chinencs varen ser duts a Suràfrica entre 1904 i 1910 per a treballar en les mines d'or del país. Molts varen ser repatriats despuix de 1910[28][29] per la forta oposició blanca a la seua presència, de la mateixa manera que va ocórrer en els sentiments anti-asiàtics en l'oest d'Estats Units durant el mateix periodo. L'importació massiva d'obrers chinencs per a treballar en les mines d'or va contribuir a la caiguda del poder del govern conservador en el Regne Unit, que era en eixe moment responsable del govern d'Àfrica del Sur despuix de la Guerra anglo-bóer, i de la seua recuperació econòmica, fent de les mines d'or de Witwatersrand les més productives del món.[30]

El 26 de març de 1904 es va celebrar una manifestació en contra de l'immigració chinenca a Àfrica del Sur en l'Hyde Park de Johannesburgo i va contar en la presència de 80.000 persones.[30] El Comité Parlamentari del Congrés de Sindicats de llavors, va aprovar una resolució declarant que: “esta reunió consistent en totes les classes de ciutadans de Londres, protesta en émfasis en contra de l'acció del Govern de la concessió de permís per a importar a Suràfrica mane d'obra chinenca en condicions d'esclavitut, i els exhorta a protegir a esta nova colónia de la codícia dels capitalistes i a l'Imperi de la degradació.”[31]

En la ficció

Emile Driant, un oficial francés i activiste polític, va escriure baix el pseudónimo de Capitaine Danrit, L'invasió groga, en 1905. L'història descriu l'atac sorpresa contra el món occidental per un jagantesc eixèrcit chinenc-japonés, secretament equipat en armes de fabricació nortamericana i entrenats en el remot interior de China.

En 1914 l'història de Jack London L'invasió sense precedents, presentada com un ensaig històric que narra fets ocorreguts entre 1976 i 1987, descriu una China en una població cada volta major i en ànsies de mamprendre la colonisació dels seus veïns, en l'intenció de finalment fer-se càrrec de tota la Terra.[32]

La novela d'Allan J. Dunn El perill del Pacífic, de 1916, descriu un intent d'invasió de l'oest dels Estats Units per Japó. La novela, ambientada en 1920, propon una aliança entre els immigrants redactors en els Estats Units i la marina japonesa. Reflectix l'ansietat contemporànea sobre la situació dels immigrants redactors, el 90% dels quals vivien en Califòrnia.[33]

La novela Armageddon 2419 AD, de Philip Francis Nowlan, que va aparéixer per primera volta en 1928 i va anar el començ de la popular série de Buck Rogers de llarga duració, mostrava un futur en el que Estats Units havia segut ocupat i colonisat pels cruels invasores procedents de China.

HP Lovecraft va representar el temor constant de la cultura asiàtica que envol el món i algunes de les seues històries ho reflectixen, com El terror en Ret Hook, a on «ulls esgarrats immigrants practiquen ritos sense nom en honor dels deus pagans a la llum de la lluna», a on es deixa vore que els «hòmens grocs han conquistat el món, i ara ballen en els seus tambors sobre les ruïnes dels blancs».[34]

Com hem mencionat anteriorment, les noveles colonials també varen ser una de les majors representacions d'eixe «perill groc», retratant en les dònes asiàtiques la part més exòtica del terme i en els hòmens asiàtics la part més cruel del mateix. L'obra més representativa d'este gènero és l'òpera Madame Butterfly, de Giacomo Puccini, basada en l'obra escrita per Pierre Loti Madame Chrysanthème.

Erro al crear miniatura:
Dr. Fu Manchu, IW Publishing, 1958, art de Carl Burgos.

Fu Manchú

El perill groc era un tema comú en la ficció de l'época. Tal volta lo més representatiu d'això són les noveles de Sax Rohmer Fu Manchú. Es creu que el personage de Fu Manchú està basat en el antagonista dels llibres de 1898 Perill groc, escrits pel britànic MP Shiel.

Existixen vàries adaptacions cinematogràfiques de les noveles, com La caraça de Fu-Manchú (1932), en Boris Karloff en el paper protagoniste,[35] i més vesprada Christopher Lee.

Un atre personage és Li Shun, un vilà de ficció de l'ètnia mongoloide creat per H. Irving Hancock, publicat per primera volta en 1916. Com és comú en la lliteratura barata d'aquells temps, la representació de Li Shun tenia considerables estereotips racials. Li'l va descriure com a «alt i corpulento» i en «un llunar en la seua redona cara groga» coronada per «celles abultades» i «ulls afonats». Posseïx «un increible mal», lo que ho convertix en «una maravella en tot lo maligne» i en «una maravella de l'astúcia satànica».

Sax Rohmer descriu aixina a Fu-Manchú en un llibre reeditat en Espanya en 1998: «Imagine's a una persona alta, prima i felina, de muscles amples, celles a lo Shakespeare i cara de dimoni, el cràneu afaitat i uns ulls esgarrats, magnètics, verts com els d'un gat. Dote-li vosté de tota l'astúcia cruel de la raça oriental pero concentrada en una única inteligència jagantesca, en tots els recursos de la ciència antiga i actual, en tots els recursos, també, d'un govern poderós i que, no obstant, ha negat sempre tindre coneiximent siquiera de la seua existència. Imagine's a eixe mònstruo i tindrà vosté el retrat mental del Doctor Fu-Manchú, el perill groc encarnat en una sola persona».[36]

En 1937 DC Comics varen presentar a Ching Lung com a personage malvat en Detectiu Comics, que va aparéixer en la portada de la primera edició (març de 1937).

A finals de 1950, en Atles Comics (despuix Marvel Comics) va debutar Garra Groga, un pastiche de Fu Manchu.

En 1964, Stan Llig i Don Heck varen presentar, en Tals of Suspens, el Mandarín, un supervillano inspirat en perill groc i archienemigo del superhéroe Iron Man de Marvel Comics.[37] En Iron Man 3 (2013), ambientat en l'Univers Cinematogràfic de Marvel, el Mandarín apareix com el líder de l'organisació terrorista Dèu Anells. L'héroe Tony Stark (interpretat per Robert Downey, Jr.) descobrix que el mandarí és un actor anglés, Trevor Slattery (Ben Kingsley), que va ser contractat per Aldrich Killian (Guy Pearce) com a tap de les seues pròpies activitats delictives. Segons el director Shane Black i el guioniste Drew Pearce, fer del Mandarín un impostor va evitar els estereotips de perill groc mentres ho modernisava en un mensage sobre l'us de la por per part del complex industrial militar.[38]

Marvel utilisaria més alvance a l'actual Fu Manchú com el principal enemic del seu fill, Shang-Chi, el Mestre de Kung Fu en la década de 1970. Atres personages inspirats en l'obra de Rohmer inclouen a Pao Tcheou.

La série de 1977 Doctor Who, en el capítul Les garres de Weng-Chiang, construïx un argument de ciència ficció sobre un atre fluix pastiche de Fu Manchu. En este cas, el personage clau es dia «Diable Groc».

Ming el Desapiadat, archienemigo de Flash Gordon, va ser una atra adaptació del mateix personage.

Marvel Comics va perdre els drets sobre el nom de Fu Manchú, lo que va donar lloc, a que en les seues aparicions posteriors rebera el nom de Zheng Zu.[39]Posteriorment l'adaptació cinematogràfica de l'Univers Marvel, Shang-Chi i la llegenda dels Dèu Anells (2021), reemplaçarà a Fu Manchú per “el Mandarín”, Xu Wenwu (Tony Leung); Per lo tant, es minimisen les implicacions del perill groc, ya que, el Mandarín, s'opon a un superhéroe asiàtic, Shang-Chi (Simu Liu), mentres s'ometen les referències al personage de Fu Manchu. [40][41][39]

Vore també

Referències

  1. ↑ Arcaicamente cridat el Lluntà orient.
  2. ↑ “The Fear of 'Yellow Peril' and the Emergence of European Federalist Movement” (30 de setembre 2018). The International History Review 40 (2). doi:10.1080/07075332.2017.1329751.
  3. ↑ Yang, Tim (19/02/2004). «The Malleable Yet Undying Nature of the Yellow Peril». Dartmouth College.
  4. ↑ Dower, John. "Patterns of a Race War" pp. 283–87, en Yellow Peril! An Archive of anti–Asian Fear, John Kuo Wei Tchen & Dylan Yeats, Eds. Londres: Vers, 2014 pp. 285–86.
  5. ↑ John Röhl. The Kaiser and His Court: Wilhelm II and the Government of Germany, Cambridge University Press, 1994. p. 203.
  6. ↑ Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. p. 29.
  7. ↑ Leung, Wing Fai. Perceptions of the East — Yellow Peril: An Archive of Anti-Asian Fear, The Irish Claves.
  8. ↑ Marchetti, Gina (1994). romanç and the "Yellow Peril": Race, Sex, and Discursive Strategies in Hollywood Fiction, University of Califòrnia Press. ISBN 9780520914629.
  9. ↑ Iannuzzi, Giulia. The Cruel Imagination: Oriental Tortures from a Future Past in Albert Robida's Illustrations for La Guerre infernale (1908), Edizioni Università vaig donar Trieste. ISBN 9788883038426.
  10. ↑ A Handbook to Literature, Fourth Edition (1980), C. Hugh Holman, Ed., pp. 444–445, 278–279.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. p.30.
  12. ↑ G. G. Rupert, The Yellow Peril or, the Orient versus the Occident, Union Publishing, 1911, p. 9
  13. ↑ Daniel C. Kane, introduction to A. B. de Guerville, Au Japon, Memoirs of a Foreign Correspondent in Japan, Korea, and China, 1892-1894 (West Lafayette, IN: Parlor Press, 2009), p. 39
  14. ↑ John C. G. Röhl (1996). The Kaiser and his Court: Wilhelm II and the Government of Germany. Translated by Terence F. Cole (reprint, illustrated ed.). Cambridge University Press. p. 13.
  15. ↑ Lisa Katayama: Comment (29 August 2008). "The Yellow Peril, Fu Manchu, and the Ethnic Future". Io9. com.
  16. ↑ Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. p.34.
  17. ↑ 17,0 17,1 Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. p.31. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «Rodao_2» está definido varias veces con contenidos diferentes
  18. ↑ 18,0 18,1 Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. p. 32.
  19. ↑ [11] Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. pp. 36-46
  20. ↑ Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. pp. 36-46
  21. ↑ MIGUEL EGEA, Pilar.- Del Realisme a l'Impressionisme. Vol. 41 Hª 16, Història 16, Madrit, 1989.
  22. ↑ Rodao, Florentino. Franco i l'imperi japonés. Imàgens i propaganda en temps de guerra. Col. Aixina Va ser. L'història rescatada, 49. Barcelona: Plaça & Janés, 2002. pp. 36-46.
  23. ↑ http://www.archives.gov/publications/prologue/1998/summer/women-and-naturalization-1.html
  24. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2014. Consultat el 25 de juny de 2014.
  25. ↑ "Foreign News: Again, Yellow Peril". Clave. 1933-09-11.
  26. ↑ Conferència de Joaquín Beltrán Antolín. “¿Perill groc?, L'imaginari de China en occident entre la geopolítica i la globalisació (8/10/2007) (http://www.euskadiasia.com/files/joaquin_beltran_conferencia.pdf [1] archivat en Wayback Machine.)
  27. ↑ Randal Mathews Burdon, King Dick: A Biography of Richard John Seddon, Whitcombe & Tombs, 1955, p.43
  28. ↑ "In South Africa, Chinese is the New Black". Wall Street Journal. June 19, 2008. (http://blogs.wsj.com/chinarealtime/2008/06/19/in-south-africa-chinese-is-the-new-black/)
  29. ↑ Park, Yoon Jung (2009). "Recent Chinese Migrations to South Africa - New Intersections of Race, Class and Ethnicity". Representation, Expression and Identity (Interdisciplinary Perspectives). p.150
  30. ↑ 30,0 30,1 Yap, Melanie; Leong Man, Dainne (1996). Colour, Confusion and Concessions: The History of the Chinese in South Africa. Hong Kong: Hong Kong University Press. p. 510. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «Yap_1» está definido varias veces con contenidos diferentes
  31. ↑ Official programme of the great demonstration in Hyde Park, [S. l.:s. n.]; Richardson (1904). Chinese mine labour in the Transvaal. London: Parliamentary Committee of the Trade Union Congress. pp. 5–6
  32. ↑ "THE UNPARALLELED INVASION". The Jack London Online Collection.
  33. ↑ Dunn, J. Allan. The Peril of the Pacific, Off-Trail Publications, 2011.
  34. ↑ The Call of Cthulhu and other Weird Stories, edited by S. T. Joshi, Penguin Classics, 1999. p. 390
  35. ↑ Precursors de Fu Manchú (http://njedge.net/~knapp/FuFrames.htm [2] archivat en Wayback Machine.)
  36. ↑ Sax Rohmer, El llibre de Fu-Manchú. Un retrat complet i minuciós de les sorprenents activitats criminals d'este sinistre personage, Barcelona, 1998, p. 24.
  37. ↑ «1960s», Marvel Chronicle: A Year by Year History, Dorling Kindersley, p. 99. ISBN 978-0756641238. «Following the tradition of Sax Rohmer's Fu Manchu and Atles' own Yellow Claw, the Mandarin first appeared in Tals of Suspens #50 in a story written by Stan Lee and illustrated by Don Heck.»
  38. ↑ «» (vídeo){{#if:|, {{{canal}}}.
  39. ↑ 39,0 39,1 «Shang-Chi: How the MCU's New Hero Was First Connected to the Tingues Rings» (en en-us).
  40. ↑ «Shang-Chi Càsting May Confirm Major Mandarin Origin Retcon in MCU». ComicBook. com.
  41. ↑ Coggan, Devan. «Simu Liu suits up in first look at Shang-Chi and the Legend of the Tingues Rings».


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Perill_groc&oldid=1494472»