Payaguaes

Els payaguaes varen ser un poble del Chaco Boreal en el Paraguay de la família guaycurú que en époques colonials vivien a lo llarc del riu Paraguay des del Gran Pantanal del Mate Grosso del Sur en Brasil i Bolívia fins a la província del Chaco en Argentina. El nom "payaguá" no és el que ells mateixos es donaven sino el que en cert matís pijoratiu li varen donar els seus rivals i enemics: els guaraníes. El curtmetrage Els senyors dels rius, d'Elián Álvarez, parla sobre la cultura dels payaguas.

El croniste de l'expedició del alvançat Pedro de Mendoza, Ulrico Schmidl, va descriure al grup dels agaces -payaguaes meridionals- que varen trobar de viage al Paraguai en 1536 en la seua obra Viage al Riu de l'Argent, cridant-els aigeiss, aigas, aeiges, aygass, aygas i aygaysen:

D'allí apleguem a una nació anomenada Aigeiss, tenen peix i carn; són alts i ben formats, un i un atre sexe; les dònes són lindo, es pinten i es tapen les vergonyes.
Això que apleguem a on ells estaven, es varen presentar de guerra disposts a barallar-nos; i en açò creïen no deixar-nos passar avant; quan açò vàrem vore i que no hi havia més remei, nos encomanem Deu, el Totpoderós, i nos preparem en orde de batalla per aigua i per terra, els barallem i acabem a moltíssims dels Aigas, i ells nos varen matar 15 hòmens. Deu els favorixca a tots. Estos Aeiges són bons guerrers, els millors que hi ha, si és per aigua, pero per terra no ho són tant.
En temps havien fet fugir a les seues dònes i fills, de la mateixa manera havien ocultat el menjar i quant tenien, aixina que no els vàrem poder llevar ni aprofitar res. Mes cóm els va anar al fi és lo que al seu temps es dirà.
El seu poble està prop d'un aigua corrent que es diu Jepedy, es troba en l'atra banda del Paraboe, naix de la serra del Perú, d'una ciutat anomenada Duchkameyen. Als Aeiges dels dits Kuremagbeis són 35 milla de camí (...) Despuix d'açò vàrem tindre que deixar a estos Aygass i apleguem a una atra nació, cridada Caríes, estan a 50 milles de camí dels Aygas (...) A estos carios des dels Aygaysen hi ha 30 milles...

Schmidl menciona també als payaguáes pròpiament dits cridant-els pienbaís, pienbas, pienbass i piembas:

Despuix d'açò vàrem permanéixer nosatres 6 mesos més en esta ciutat Nostra Singnora de Sunsión, en Alemà -Unnser Trauen Himelfart, i descansem eixa temporada. Per eixe temps va fer el nostre capità Jann Eyollas que estos carios li contaren d'una nació cridats Pienbaís; varen contestar ells, que d'esta ciutat Sunsión fins als pienbas hi havia 100 milles de camí, aigües dalt del Paraboe. Una atra volta va fer preguntar-els el nostre capità als carios, si també ells, els Pienbass tenien menjar, i qué era lo que no els agradava; la classe de gent que era i quins els seus defectes; aixina varen contestar ells, els piembas no tenen més menjada que peix i carn, banya de cabra, o algorabo o pa de Sant Joan; d'estes banyes de cabra fan ells mel que mengen en el peix; també d'açò fan vi, i és dolç com la hidromel en Alemània.

Eren caçadors nómades i peixcadors que dominaven en els seus canoas el riu Paraguai i hostilisaven als guaraníes que vivien a l'orient del mateix furtant les seues collites. Varen prendre contacte en Juan d'Ayolas, qui el 2 de febrer de 1537 va fundar en les seues terres el port de Candelaria. A l'any següent va ser mort per estos indígenes en retornar de la seua expedició al Chaco. A partir de la fundació d'Asunción varen atacar també als espanyols transformant-se en pirates del riu Paraguay (una de les etimologies més provables de l'actual topònim "Paraguay" provindria dels acérrimos enemics dels "payaguá": els guaraníes (recordar que el nom "payaguá" és el que li varen donar els guaraníes a esta ètnia enemiga dels guaraníes).

La seua llengua va formar part de la família llingüística mataco-guaycurú. Ha segut catalogada com un dialecte guaycurú, pero també existix l'hipòtesis de que haja segut de la subfamília mataco-mataguaya.

A partir de 1719 els sarigués, cadigué, kadigué o kadigé o en portugués "caduveo" que formaven la branca septentrional dels payaguá en aliança en atres guaycurúes es varen dedicar a atacar als portuguesos del Mate Grosso, desplaçant als guató (abans cridats jarayes o xarayes pels espanyols) de l'àrea del Gran Pantanal. El botí obtingut junt en els esclaus capturats eren venuts en Asunción. En 1730 varen atacar la flota de Lanhas Peixoto que transportava el quint del rei de les mines d'or de Cuyabá cap a San Pablo i que després varen vendre en Asunción.

El grup meridional cridat tacumbú va ser contingut cap a 1750 pel governador Rafael de la Moneda, qui va fundar una cadena de fortes a lo llarc del riu, i varen terminar acordant la pau en els espanyols i instalant-se en les rodalies d'Asunción, ciutat que es beneficiava en la venda d'esclaus que feyen els payaguaes. Posteriorment cap a 1770, els cadigué se'ls varen unir, impedits d'atacar als portuguesos pels forts que estos varen fundar sobre el riu Paraguay.

Utilisaven les illes del riu Paraguay per a enterrar als seus morts, als que cobrien els seus caps en grans vasijas en forma de campanes.

Orige del nom Paraguai

Erro al crear miniatura:

Cacic dels Indis Payaguás, litografia francesa de 1862.

El nom Paraguay sembla provindre del guaraní Payaguá-ý (riu dels payaguás), el grafema "i" que va començar a ser utilisat cap a el XVII pels misionero catòlics representa a una vocal tancada (pròxima a la "i") encara que tancada i gutural o en "stop glotal".

Disminució i descendència

Erro al crear miniatura:

Dòna Payaguá

Abans de l'independència del Paraguay, els Payaguaes del sur cridats "Agaces", varen començar a sofrir el mestiçage en els Paraguayans i en els indígenes, pel seu reduït número i més a les devastadores epidèmies, va terminar diezmandolos.

En canvi els Sarigüé, durant la Guerra de la triple aliança es tenien registres de 500 individus que vivien en Asunción, dels quals solament 17 havien sobrevixcut al conflicte, entre ells es trobava el sargent Cuatí que és conegut per salvar la vida al general Jose Eduvigis Díaz d'ofegar-se; l'última Payaguá era María Domínguez Miranda que va fallir en 1942; no obstant els mestizos que formen part dels seus descendents Sarigüé i Agacé aplegarien a les 3000 persones, que viuen en les localitats ribereñas com Chaco´í, Sant Antonio, Nanawa i en major número en Ricardo Brugada.

L'antropòloga Branislava Susnik afirma que:

Els malnoms payaguá i guaicurú seguixen sent despectius, i ningú vol confessar que descendix d'estes parcialitat, o d'unes atres no-guaraníes.

Branislava Susnik