Passadiç (música)

El passadiç és un gènero musical i dansa folklòrica autòcton de Colòmbia que té el seu orige en el vals europeu. A fins de el XIX va passar de Colòmbia a Equador i Panamà.

Etimologia

Segons el musicólogo Guillermo Abadia, "La denominació de “passadiç” com diminutivo (menut) de “pas” es va donar justament per a indicar que la rutina planimètrica consta de passos menuts. Aixina, si el “pas” corrent té un compàs de 2/4 i una llongitut de 80 centímetros, el “passodoble” com a marcha d'infanteria té un compàs de 6/8 i una llongitut de 68 a 70 centímetros. El “passadiç” és de 3/4 té una llongitut de 25 a 35 centímetros"

Orige

El passadiç va sorgir durant l'época independentista en els Vages neogranadinos com a aire i dansa de la llibertat, puix es va originar com a expressió d'alegria en el moment de l'independència en les primeres décades de el XIX com una adaptació del vals austriaco, variació que va determinar un canvi rítmic. El moviment es va fer accelerat i fins a vertiginós en la seua forma coreogràfica. En Colòmbia i Equador va rebre el nom de passadiç. L'exigència de la seua interpretació va exigir una celeritat que va posar en prova als ballarins més destres i es va convertir en una “peça de resistència” en que un ballarí, despuix de tres o quatre eixecucions quedava físicament agotat. Era de rigor en els salons l'us del mocador en la mà per a no impregnar de suor a la dama, ya que es tractava, no d'una dansa solta popular sino d'un ball “agarrat” que la parella estretament abraçada per la cintura devia girar veloçment moltes voltes fins a provocar el vèrtic; eren freqüents els desmais en estos saraos molt concorreguts. Va aplegar a ser un símbol musical del mestiçage hispanoamericà.

Des de Panamà, que en eixe temps era part de Colòmbia i a on va ser introduït per militars i alts funcionaris del govern colombià per a convertir-se en la música preferida de l'aristocràcia urbana i rural de l'istme, el passadiç es va estendre a finals de el XIX cap a Centroamérica. Per l'arribada de colon panamenys provinents de la província de Chiriquí va passar cap a Costa Rica,<!R5> i d'este últim a Nicaragua i al Salvador.^{cita requerida}

En els seus inicis el passadiç era solament instrumental i la seua eixecució es basava en els tres instruments "bàsics" de la música andina: bandola, tiple i guitarra a voltes complementats en violí. Posteriorment apareix el passadiç vocal que inclou lletres de gran contingut poètic i inclús són poemes musicalizados com "Ombres", de la poeta mexicana Rosario Sansores i musicalizado per l'equatorià Carlos Brito; "Les meues flors negres" poema del colombià Juliol Flórez la versió del qual musicalizada s'atribuïx a l'equatorià Carlos Amable Ortiz, i "Adoració" de l'equatorià Genaro Castro musicalizado pel també equatorià Enrique Ibáñez Mora.<!R6>

Segons el colombià senyala que este gènero no s'ha trobat evidència que s'haja citat durant els sigles XVII o XVIII, inclusivament indica que:

“El passadiç no és exclusiu de la nostra terra [Colòmbia], ya que també ho tenen Veneçola i Equador. Els neogranadinos ho cridaven valse del país, i actualment en Veneçola es coneix en el nom de valse. Mes com també sabem, ha segut impossible senyalar en quin d'estes nacions -Equador, Veneçola, Colòmbia - es va engrunsar el breçol de l'elegant i típic ritme. Sobre Colòmbia es referix, tampoc poguérem dir en quin departament es va cantar o es va ballar el primer passadiç.”

Jorge Áñez

Tipos de passadiç

Bàsicament existixen dos tipos :<!R7>

• El passadiç instrumental fiestero, que és el més característic de les festes populars, balls de casorios i de garrot, retretas i corregudes de bous. Aquell que s'utilisa per a tota classe de festes
• El passadiç llent vocal o instrumental, és característic de les vores enamorades, desilusió, luto i recorts; és el típic de les serenatas i de les reunions socials de vores i en aquells moments de descans i nostàlgia.

Abadia també menciona una tercera modalitat: el passadiç coreogràfic ara en desús i que era una varietat del passadiç fiestero per a ser ballat en coreografias grupales.<!R8>

Variants

Colòmbia

Per lo tant ningú pugues es va eixecutar en veu sola de trobador o, més usualment, en la conjugació de les dos veus típiques, primer i segon. De la mateixa manera a com va ocórrer en lo instrumental, el repertori de cançons en aire de passadiç va ser copiosíssim. L'acompanyament va variar des del habitual dels salons que era el piano, fins al característic de l'ambient popular que eren el tiple i la guitarra dels serenateros o be l'estudiantina o conjunt de cordes. Sobre el tipo fiestero i instrumental es va fer tan popular que va aplegar a sobrepassar en número de composicions al bambuco. I "Si en els salons predominava l'eixecució al piano (i per al piano es va escriure l'immensa majoria dels passadiços signados) o les conjugacions anomenades arpas i lires que associaven violinés i flautas al piano o als cordoneras populars, a voltes associats al llaüt, en l'ambient purament popular no s'eixia dels grups de cordes cridats “estudiantinas”, en percussió de “chuchos” i “guaches” i més habitualment per a este cas especial dels passadiços, de “panderetas” i “culleres”. En l'eixecució instrumental del passadiç hui es considera insubstituible la percussió de “culleres” que omplin la seua funció d'esquellas o, millor encara, de castañuelas criollas; pero estes culleres no van enfrontades com les castañuelas per la seua cavitat, sino per l'esquena. En els salons el passadiç instrumental, des de començos del sigle XIX (1800) fins a les tres primeres décades del sigle XX (1930) s'interpretava en coreografias, modalitat que ara solament s'aprecia en les representacions culturals"''<!R9>

Variants regionals

En Colòmbia el passadiç és un ritme que es troba en casi totes les zones geogràfiques del país, en gran autenticitat folklòrica en cada una d'elles, la qual cosa es reflectix en l'us de la seua pròpia organologia i tipos de dansa. El passadiç té presència no solament en tota la Regió Andina sino en Sant Andrés i Providència, Va chocar i Mompox. En la Costa Carib va ser un ritme popular a principis de el XX.<!R10>

Passadiç isleño

S'interpreta en mandolina, tináfono i carrasca de ruc.

Passadiç del Pacífic

S'eixecuta en chirimía chocoana. Modalitats: passadiç fiestero, clàssic, pegat i pegat, cajoniao, barresala, rebolao, entre uns atres.

Passadiç andino

Es toca en diferents instruments depenent de la regió. En el departament de Caldas, es troben les següents modalitats de passadiç: toriao, arriao, boliao, arrebatao, a lo desconfiao, sarandiao, a lo acostao i marcao.

Les seues figures i peculiars estils varen ser sofrint una paulatina influència d'atres aires, puix en passar als estrats populars per curiositat o per imitació que estos feyen, va rebre l'influència del bambuco, fent-se en l'eixecució vocal més llent i cadencioso, adoptant calderones, fins al punt de que en algunes interpretacions resulte difícil afirmar que són aires de passadiç o de bambuco.<!R11>

En Aguadas, Caldas, des de 1990 es realisa el Festival Nacional del Passadiç Colombià, considerat Patrimoni cultural de la Nació segons la Llei 983 del 12 d'agost de 2005.<!R12>

Equador

Artícul principal → Passadiç equatorià.

Entre les intérprets del passadiç equatorià de gran resplandor a mitan de el XX, està Carlota Jaramillo, malnomenada "La reina del passadiç equatorià" per la seua veu i magnífic dramatisme.<!R13>

Segons Alejandro Andrade Coello, escritor quiteño, senyala que el passadiç es va introduir en terres equatorianes en la década dels 70 de el XIX, evidència d'això es registra el passadiç "Els Bandits", composta per Aparicio Còrdova. Aplega a través de les bandes de músiques militars en les guerres d'independència al voltant de 1822; posteriorment adquirix característiques locals, influència del Sanjuanito i del yaraví. En Equador el passadiç es va convertir en el símbol musical de la nacionalitat.<!R14> En un inici este gènero emblemàtic era cridat “El Colombià(a)”, s'escriu en compàs de 3/4. Els primers passadiços eixecutats varen ser coneguts com “valses a l'estil del país” o com a “colombians o colombianes”.<!R15>

Segons l'investigadora Ketty Wong el passadiç equatorià des de principis de el XX deixa de ser un gènero festiu tocat en les retretas o en els salons i es torna cançó que recita texts melancòlics i reflectixen sentiments de pèrdua i d'enyor, parlen de la bellea de les seues dònes o expressen la valia dels seus hòmens i la nostàlgia pel ser amat. Encara que existixen ademés, texts que expressen admiració pels paisages equatorians, i moltes voltes estos passadiços en honor d'una regió o ciutat són més coneguts que els propis himnes com és el cas del conegut Guayaquil dels meus amors de Nicasio Safadi o "Ànima Lojana" d'Emiliano Ortega. Tal sentiment evidencia un comportament fortament representatiu de la nacionalitat equatoriana que acompanya el sentit obertament romàntic d'este gènero musical.

Wong senyala que en Equador, "Per la seua capacitat d'integrar i generar distints significats entre distints grups socials, ètnics i generacionals, el passadiç s'ha convertit en la música nacional per excelència".<!R16>

És aixina que es pot fer diferència (encara que no molt marcada) entre el passadiç costeño, el passadiç lojano, el passadiç cuencano i un atre quiteño. A partir de la segona década de el XX, s'han introduït al passadiç poemes d'escritors equatorians.

La seua massificació es va donar en les primeres gravacions realisades pel dueto "Equador" compost per Enrique Ibáñez Mora i Nicasio Safadi, pero va tindre el seu auge i va tindre apogeu internacional durant la carrera del cantant guayaquileño Juliol Jaramillo, a qui es considera creador del passadiç rockolero i l'actual música rockolera; la data del qual de naiximent, 1° d'octubre, va ser declarat com el Dia del Passadiç equatorià per mig de decret eixecutiu 1.118 expedit en el govern de Sixto Durán Ballén.<!R17> Atres intérprets i compositors d'este gènero que cal mencionar són: Jorge Luis Valverde, Francisco Parets Herrera, el "Príncip del Passadiç equatorià", qui musicalizó els passadiços destacats: L'ànima en els llavis, Rosario de besos, Fatalitat i entre uns atres: El teu i Yo que va guanyar el premi Iberoamericà de la Cançó en Espanya en la década dels anys 60. Enrique Espin Yépez, qui va destacar per l'interpretació del passadiç de difícil interpretació Riure Plorant, obra del compositor Carlos Amable Ortiz; atres compositors són Segon Cova Celi, Enrique Ibáñez Mora, Cristóbal Ojeda; entre els intérprets destacats estan: el guitarriste Homero Hidrovo, el compositor, pianiste i guitarriste Segon Batiste, el Duo Benítez-Valéncia, els Germans Miño Taronger, Els Lluents, Les Torruanes del Guayas, els Germans Villamar, i en l'actualitat Les Tres Marías.

Panamà

El passadiç en Panamà és considerat un ball de caràcter popular o de saló.<!R18> Era cultivat generalment en festes, events especials, visites diplomàtiques i balls de saló; tenint el seu màxim desenroll entre finals de el XIX i mediats de el XX.<!R19> Aixina es deduïx de les reflexions finals del músic Narciso Garay, insertes en la seua obra "Tradicions i Cantares de Panamà" (1930), en les que menciona el caràcter estranger del passadiç front a l'identitat musical panamenya, i a la seua volta resalta la popularitat que tenia entre els músics cults de principis de el XX:

Els jóvens filharmònics que entre nosatres s'adestren, per inclinament natural, en l'art de la composició, solen buidar les seues idees pròpies en mòles estrangers, sobretot en les formes de la música bailable d'atres pobles. El fox-trot, el passadiç, la dansa cubana, etc... són els seus ritmes favorits. Yo em pregunte: ¿per qué anar a buscar fòra lo que es té en casa? No vullc fer professió de fe xenòfoba, inconcebible en mi; no vullc desestimar el valor de les influències estrangeres que vivifican i enriquixen el acervo nacional; pero tampoc estic per que despreciem lo propi, com si carira de tot valor. Els ritmes del tamborito, del punt, de la mejorana i de la cumbia, per no citar sino els principals, tenen tant dret a ocupar la fantasia dels nostres compositors de música llaugera (i per ara no tenim uns atres) com els ritmes del valse, del passadiç, del fox-trot i de la dansa. Al talent d'eixos jóvens, aficionats i professionals, correspon produir obres estimables dins d'estos ritmes criollos, tan aptes per a elevar-se a la condició d'un art elevat com els ritmes foràneus.<!R20>

El passadiç cultivat en Panamà és molt similar al colombià, no obstant manté una estructura musical més desenrollada en tres i quatre parts. Ademés, posseïx com a característica identitària, la mescla en una mateixa composició de la modalitat llenta i la modalitat fiestera. Una atra característica molt utilisada en el passadiç panameny és el ritme en un aire a l'estil mejoranero, eixecució propi de l'interior del país provinent de la guitarra mejoranera.<!R21>

Als passadiços de ball i al passadiç cançó, es va sumar un atre actualment extint denominat "passadiç de repte", en el qual s'enfrontaven dos cantants que rivalizaban en les seues coples.<!R22>

En Panamà el passadiç se sol instrumentar en violí, guitarra i maracas.<!R23>

En lo que correspon al seu anàlisis musical, la seua estructura bàsica respon a la forma A-B-A i les seues possibilitats; l'introducció, si es presenta, consta comunament de 4, 8 o 12 compassos, que generalment estan en tonalitat menor. La primera part del passadiç es presenta també el tema en tonalitat menor. (És important indicar que en l'anterior sigle i a principis d'est, es componien bon número de passadiços en tonalitat major). La segona part es presenta una modulació a major (en els passadiços antics, s'utilisava com a recursos, el canvi rítmic en la segona part, que provocava un aparent canvi de temps). El final o frases de final pot presentar una harmonia ritmizada que pertany a la cadència final.<!R24>

Entre els compositors més renombrados d'este gènero musical en Panamà es troben: Màxim Arrate Boza (1859-1936), Alberto Galimany (1889-1973), Artemio Córdova (1896-1988), Narciso Rufino Urriola, Vicente Gómez Gudiño (1903-1964) i Eduardo Charpentier Herrera (1904-1992).<!R25><!R26>

El més famós dels passadiços panamenys, "El sospir d'una lleja" de Vicente Gómez Gudiño, és un passadiç en lletra.<!R27>

Vore també

• Dia del Passadiç equatorià
• Albazo
• Bambuco
• Guabina
• Guaneña
• Joropo
• Rajaleña
• Sanjuanito
• Tribulí
• Yaraví
• Vals veneçolà