Partida doble
La partida doble CALLO VARAS ALIAS EL (ERROR) o contabilitat de doble entrada és el método més generalisat de la contabilitat moderna. Consistix en realisar una doble anotació, una en una conte a on entra l'import o dèbit (el deu) i una atra en la que ix (el haver). Açò vol dir que en tot assent contable la suma dels dèbits deu ser igual a la suma dels crèdits. La partida doble va ser gestada per contables toscanos ya des de el XIII,[1]encara que el sistema en la seua forma completa moderna va aparéixer més vesprada en el XIV o XV en els llibres dels Massari de Gènova o d'Andrea Barbarigo.
Segons la definició deguda a Raymond de Roover,[2]la qual és una de les més acceptades, '"la contabilitat per partida doble deu el seu nom al fet de que cada assent del diari dona lloc a l'inscripció de dos partides o assents en el llibre major, una d'elles al deu i l'atra en haver. Pero, esta condició no és suficient per sí mateixa: és necessari també que l'import assentat en el deu siga igual que l'assentat en l'haver i que totes les cantitats estiguen expressades en la mateixa unitat monetària que servixca de mida comuna. En conseqüència, quan se sumix el deu i l'haver del llibre major, els totals deuran ser necessàriament iguals, si les anotacions han segut efectuades en exactitut". Per lo tant, no basta que els contes es presenten en dos columnes: cada partida en el deu té que tindre la seua contrapartida en l'haver.
En este método es distinguixen aixina mateix cinc categories de contes: contes de persones, de valors, de despeses, de resultats i de capital.Totes elles donen lloc al balanç, que reflectix l'equilibri entre l'actiu i passiu.
Davant els moderns sistemes de processament de senyes, se sosté la conveniència de separar els conceptes actiu, passiu i resultat en sengles columnes, per a convertir el diari en un soport en calitat informàtica.[3]
Història
[editar | editar còdic]Partida Doble
[editar | editar còdic]Els primers registres de descripcions sobre el método de partida doble constaten d'escrits pel flare i mercader Luca Pacioli en el XV, qui no necessàriament va inventar, pero sí va documentar pràctiques comunes dels mercaders de les ciutats italianes.[4] [5]
Contaduría en general
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història de la contabilitat.
En térmens de contabilitat general, de partida simple, cap a l'any 500 abans de Crist, hi havia lleis en Grècia que imponien als comerciants l'obligació de dur determinats llibres, en la finalitat d'anotar les operacions realisades. Entre els anys 356 al 323 abans de Crist, periodo d'apogeu de l'imperi d'Alejandro Magne, el mercat de bens va créixer de tal manera fins a cobrir la península balcànica, Egipte i una gran part del Àsia Menor, originant eixercitar un adequat control sobre les operacions per mig d'anotacions.[6]
Per l'any 1750 a. C. Hammurabi, que regnava en Babilonia, realisa la célebre codificació que du el seu nom i en ella es menciona la pràctica contable. Per el X, la llegislació de Salomón, establix jurídicament que el consell nomenara per sorteig entre els seus membres, dèu legistas per a construir el “Tribunal de Contes”, destinat a encomanar a funcionaris diversos servicis administratius que devien rendir contes anualment.
Anant encara més arrere, en el començ de l'història escrita (3300 a 3200 ac) s'ubiquen els primers registres contablescita requerida, sent contemporàneus o inclús precedint a registres textuals d'atres àmbits com els lliteraris, religiosos, filosòfics o històrics. En este periodo es varen originar els primers vestigis d'organisació bancària, situada en el Temple Rojo de Babilonia a on es rebien depòsits i ofrenes que es prestaven en interessos.
Cap a l'any 3623 a. C., en l'Antic Egipte, els faraons tenien escrigues que per órdens superiors, anotaven les entrades i les despeses del sobirà degudament ordenats. cita requerida
Principis dels assents contables
[editar | editar còdic]Este método per a registrar operacions contables es basa en una série de principis fonamentals que varen ser desenrollats per Luca Pacioli i que establixen que en cada assent
- El que rep és el deutor i el que entrega és el acreedor.
- No hi ha deutor sense acreedor ni acreedor sense deutor.
- La suma dels valors que entren deuen ser igual als que ixen.
- El deutor (que deu) existix perque hi ha un acreedor (que entrega).
El reflex pràctic d'este método són els llibres diari i major, aixina com el balanç compost d'un actiu i un passiu. D'esta forma, l'assent contable és la forma d'anotar operacions en el diari i té un deu (a l'esquerra) i un haver (a la dreta). Tota anotació en un costat té una contrapartida en l'atre. El major, en el mateix format, arreplega totes les operacions d'un mateix conte.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «THE COMING OF AGE OF DOUBLE ENTRY: THE GIOVANNI FAROLFI LEDGER OF 1299–1300».Accounting Historians Journal.4(2)
- 79–96.ISSN 0148-4184.doi:10.2308/0148-4184.4.2.79.Consultat el 2024-09-11.
- ↑ «Aux origines d’unix technique intellectuelle : La formation et l’expansion de la comptabilité à partie double».Annales d’histoire économique et sociale.9(44)doi:10.1017/S0003441X00021890.
- ↑ «DE LA PARTIDA DOBLE AL ANÁLISIS FINANCIERO».Contaduría Universitat de Antioquia.(46)
- 169–194.ISSN 2590-4604.Consultat el 2020-10-27.
- ↑ (1494) Suma de Arithmetica Geometrica i Proportionalita.
- ↑ (1914) Ancient Double-Entry Bookkeeping, Denver, Colorat, USA.
- ↑ «HISTORIA DE LA CONTABILIDAD - Promonegocios.net». www.promonegocios.net. Consultat el 2020-10-27.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Partida doble» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.