Parnaso (Mantegna)
Parnaso és una pintura al temple sobre llenç de 159 x 192 cm d'Andrea Mantegna, que data de 1497 i es conserva en el Louvre de París.
Història
El llenç va ser el primer d'una série de decoració pictòriques per al estudi d'Isabel d'Este en el Castell de Sant Jorge en Mantua. Existix documentació que indica que el mestre va rebre el barniz per a completar l'obra en 1497, i per eixa mateixa época, Alberto de Bolonya va enviar una carta a la marquesa Isabel, qui es trobava de viage en Ferrara, informant-li que a la seua tornada trobaria l'obra terminada i emmarcada.
El complex programa iconográfico, ric en valors alegóricos, va anar provablement aportat pel poeta i conseller d'Isabel, Paride dona Ceresara.
Despuix de la mort de l'artiste (1506), possiblement coincidint en el trasllat del studiolo als nous aposentos de la marquesa (1523), l'obra va ser parcialment repintada per a adaptar els colors a la tècnica de l'oli i l'estil al colorisme llavors dominant. Esta intervenció va ser provablement realisada per Lorenzo Leonbruno i va comprendre àmplies àrees, en particular els caps de les Muses, Apolo, Venus i el paisage visible més allà de l'arc rocós.
El llenç, junt en els demés de l'estudi, va ser donado al moradura Richelieu cap a 1627 i traslladat a París, a on va ingressar en les coleccions reals durant l'época de Luis XIV. D'allí, despuix de la Revolució Francesa, va acabar en el Museu del Louvre.
Descripció i estil
L'interpretació tradicional es basa en un poema de finals de el XV de Battista Fera, Melanysius,[1] a on la pintura va ser identificada com una representació del Parnaso, que culmina en l'alegoria d'Isabel com Venus i el seu espós Francisco Gonzaga com Mart, baix el regnat del qual florixen les arts simbolisades per Apolo i les Muses.
En primer lloc, l'obra representa l'amor adúltero entre Venus i Mart, representats sobre un arc de roca natural davant un llit simbòlic. La vegetació darrere mostra numerosos fruts a l'esquerra (el masculí) i un solament a la dreta (el femení), simbolisant la fecundació. La pose de Venus està inspirada en l'estatuaria antiga, pero en essència la deesa apareix com una dòna real, en tota la seua voluptuosa bellea: la seua pell blanca i nueta resalta especialment en yuxtapondre's en la dorada coraza de Mart. Junt a ells es troba Anteros, o l'Amor celestial, beneint la seua unió. Venus sosté la flecha dorada de Cupido, desarmat, en la que genera amor. Esta és una exaltació de l'amor diví, en oposició a l'amor carnal, que genera harmonia. Cupido, encara en el seu arc en la mà, sosté una llarga cerbatana en la que apunta als genitals de Vulcano, l'espós de Venus, qui es representa avall a l'esquerra en la seua forja, ocupat forjant noves fleches. Prop d'ell penja una arracada de raïms, potser un símbol de l'intemperancia dels borrachos.
En el clar baix l'arc, Apolo (a l'esquerra, ya confòs en Orfeo en l'inventari de 1542) toca la lira assentat i les nou Muses dansen en goig, simbolisant el harmonia universal. El habilitat de Mantegna per a orquestar els moviments del numerós grup danzante és notable; els seus fins corfolls ondulantes creen un ritme llineal sumament refinat. Segons la mitologia, la vora de les nou germanes causava erupció volcàniques i atres cataclisme, simbolisats per la solsida de les montanyes en el cantó superior esquerre. Pegàs remediava tals desastres colpejant en el seu casque: de fet, se li representa en primer pla a la dreta, enjoyado i en l'acte d'alçar la pata. El toc del seu caixco també va fer brotar el manantial Hipocrene, que alimentava les cascades del mont Helicón, visibles al fondo. Les Muses dansaven en un bosc d'esta montanya, per lo que el títul tradicional de «Parnaso» seria inexacto.
Junt a ell es troba Mercurio, retratat en pose contemplativa i abillat en els seus atributs típics: el capell alado, el caduceo (un ceptre o bastó en serps entrellaçades) i les sandalias de mensager dels deus. La seua presència s'explica pel fet de que va assegurar la protecció de la parella adúltera.
Vore també
Referències
Bibliografia
- Alberta De Nicolò Salmazo, Mantegna, Electa, Milà 1997.
- Tatjana Pauli, Mantegna, série Art Book, Leonardo Art, Milà 2001. ISBN 9788883101878
- Ettore Camesasca, Mantegna, en AA.VV., Pintors de la Renaixença, Scala, Florencia 2007. ISBN 888117099X
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parnaso (Mantegna)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.