Anar al contingut

Parc Natural del Desierto de las Palmas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Parc Natural del Desierto de las Palmas
Localisació
TiposEspai natural / Bosc
ProvínciaCastelló
Dimensions
Superfície3293 ha

El parc natural del Desert de Las Palmas és un espai natural protegit espanyol situat en la província de Castelló, Comunitat Valenciana.

Geografia

Este parage de 3293 hectàrees va ser declarat parage natural pel govern valencià el 16 d'octubre de 1989. Va sofrir incendis vàries voltes, 1985 i 1992, quedant, com a resultat, molt poc bosc natural autòcton. El nom del parage prové de la presència de l'orde mendicante carmelita, orde que dona este nom de "desert" als espais dedicats al retir espiritual (els "Sants Deserts"[1]). La segona part del nom es deu a l'abundància del margallonera (Chamaerops humilis), única palmera endèmica d'Europa

La serra es troba localisada en la comarca de la Plana Alta, molt prop de Benicàssim.

Municipis compresos

Orografia

Monasterio antiguo en ruinas

Situada en la zona suroriental de la província de Castelló tenint com a altura màxima el pico Bartolo en 729 m s. n. m. El parc forma part junt a la propenca serra dels Santes d'un plec anticlinal de materials del paleozoico. En ella abunden les roques de rodeno i és un dels dos únics llocs de la província de Castelló a on abunda la pissarra lo que li otorga una caràcter singular dins de la Comunitat Valenciana.

Clima

Esta serra presenta un típic clima mediterràneu en un fort periodo de sequia en estiu i en un màxim en autumne.[2]

Ecosistemes

Flora

La vegetació del parc natural es troba en estat de regeneració pel greu incendi que ho va arrasar en 1992; a pesar d'això seguix sent molt interessant. La presència de sols de rodeno permet l'existència de l'alcornoque i la carrasca, per l'absorció d'humitat d'este tipo de sol, pero per la transformació de l'ecosistema natural pels incendis i les transformacions agràries la seua presència ara és molt escassa. No obstant, encara és possible trobar xares típiques d'esta formació boscosa com el madroño, el durillo, el petorra, el torvisco, l'aladierno, el rusco, el ginebrera, el lentisco i per supost el margallonera. En alguns barrancs orientats al nort existixen poblacions de quejigos i roure cerrioides. En l'actualitat la major superfície arbolada està composta pel pi rodeno i el pi carrasco pero la política de reforestació pretén substituir paulatinament estos pins pels primitius alcornocales i carrascales.

Fauna

Madroño

La fauna de la serra és variada destacant el sapo partero, el fardacho ocelado, l'eslizón ibèric la culebra d'escala entre els reptils i amfibis. La avifauna és molt rica destacant l'àguila perdicera, el cernícalo, el gavilà, l'autillo, el mochuelo, el muçol chic o el muçol real entre les rapaces. També són comuns la perdiu, la tórtola, la curruca, la collalba rossa, el torcecoll o el cuervo. Els mamífers no són la fauna principal, pero el parc tampoc està exent d'estos. La majoria són representants del bosc mediterràneu, com el rabosot, el javalí, la farda, la jineta i la garduña.

Parages d'interés

Las Agujas de Santa Águeda, Parque Natural del Desierto de Las Palmas, Castellón.

La presència de l'orde carmelita ha dotat al parc de dos importants monuments com són el Monasteri antic (en ruïnes) (XVII-XVIII) i el Monasteri nou (XVIII); també disseminades en el parage es troben vàries ermites (ss. XVIII-XX). Ademés en el parc hi ha una série d'importants ruïnes com són el Castell de Montornés i el de Miravet i l'Ermita dels Santes. També és destacable (ya fora del parc, pero molt pròxims ad ell) la presència del Castell Vell i l'ermita de la Magdalena, lloc a on estava l'antic emplaçament de Castelló de la Plana i al que acodixen els veïns de la capital en romeria durant les festes de la Magdalena en commemoració de la fundació de la ciutat. Existix una Romeria anual a la Creu de Bartolo en el que es puja des de Castelló de la Plana cada últim dumenge d'octubre.

Accessos

En estar situat tan prop de la capital provincial, el seu accés és molt senzill. Per a això és recomanable la carretera CV-147 que s'interna en el parc a la que es pot aplegar a partir de l'AP-7 i la N-340 a l'altura de Benicàssim, dos importants eixos que recorren la província de nort a sur de forma paralela a l'mar.

Vore també

Referències

  1. ↑ Cf. FELIPE DE LA VIRGEN DEL CARMEN, La Soledad Fecunda. Santos Desiertos de Carmelitas Descalzos. Madrid: Editorial de Espiritualidad, 1961. Ver especialmente: "Capítulo IX: Santo Desierto de la Transverberación de Santa Teresa de Las Palmas (Castellón de la Plana)", pp. 289-309.
  2. ↑ Cf. QUEREDA SALA, José - Enrique MONTÓN CHIVA (1995), "El clima del Desierto de Las Palmas. Observaciones del año meteorológico 1992-1993". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (Castellón). T. LXXI, pp. 561-574.

Bibliografia

  • ARENÓS DOMÍNGUEZ, Joaquín (coord.), (1995): "Espeleologia en el Parage Natural del Desert de Las Palmas". Lapiaz (Castelló). II época, IV monogràfic, pp. 1-80.
  • BENGOECHEA MORANCHO, Aurelia – Ana M.ª FORTS EUGENIO (2002): "Valoració econòmica de l'ús recreatiu del Parage Natural de el “Desert dels Palmes”», en David BLANQUER CRIAT (dir.), IV Congrés de Turisme, Universitat i Empresa. La diversificació i la desestacionalisació del sector turístic. Tirant lo Blanch, Valéncia, pp. 517-540.
  • GARCÍA GÓMEZ, Javier (1992): Itinerari didàctic en el Parage Natural del Desert de Las Palmas. Universitat de Valéncia. Servici de Publicacions, Valéncia.
  • MARCO MORENO, Francisco – Isabel MATEO FONT (2002): Rutes Circulares. Parage Natural Desert dels Palmes. Servei de Publicacions Diputació de Castelló, Castelló.
  • QUEREDA SALA, José - Enrique MONTÓ CHIVA (1995), "El clima del Desert dels Palmes. Observacions de l'any meteorològic 1992-1993". Bolletí de la Societat Castellonenca de Cultura (Castelló). T. LXXI, pp. 561-574.
  • VV. AA. (1990): Apèndix a la Guia de la Naturalea de la Comunitat Valenciana. Parcs i parages naturals. Llevant-EMV, Valéncia.