Palau imperial de Roma

Palau imperial de Roma

El Palau Imperial de Roma és el palau dels emperadors romans que ocupa tota la part oriental de la tossal del Palatino i que mira cap al nort al Fòrum Romà i al sur al Circ Màxim, va ser construït en gran part durant el II. És un impressionant complex d'edificis que expressa visiblement el poder i la riquea dels emperadors d'Augusto —la residència dels quals és encara visible, entre els millor conservats fins a a lo manco el IV, fins que Roma va deixar de ser un assent imperial en Constantino I, inclús si encara està en el temps de Teodorico el Gran com ho demostren les ampliacions fetes per este últim— esta àrea va ser designada per a albergar l'assent del poder sobirà. Els palaus imperials es componen de dos estructures, la pública la Domus Flavia, construïda en la seua major part per Domiciano, oberta a ciutadans i estrangers, a on es va revelar l'esplendor i el poder de l'emperador, i la privada la Domus Augustana, a on vivien l'emperador i la seua cort, a on baix Septimio Sever es va afegir una secció adicional —un palau real nou identificat pels moderns com Domus Severiana— en forts arcs de soport que emergien del costat del tossal.

Orige del nom

El complex complet, la construcció del qual va comprendre tot el I, anteriorment es coneixia com Domus Augustana, o «residència de l'emperador», procedix de Domus que significa mansió urbana, i en quant Augustana és un adjectiu format per «el llinage o àlies» dut pels emperadors romans: Augustus. Llavors era conegut pels romans com a palau imperial, En el temps de Tácito s'usava l'expressió Palatium, tant, que l'us d'este terme va canviar ingressant a l'us comú, per a definir per evolució del topònim qualsevol residència luxosa.

Història

El Mont Palatino, una de les Sèt tossals de Roma.

La primera part del palau imperial va ser format pel conjunt d'edificis que varen pertànyer a personages famosos de la Res Publica —varen habitar allí entre uns atres Cicerón, Quint Hortensio i el poeta Catulo—, un eixemple dels quals, la Casa de les Aixetes, encara es pot admirar, estava ubicat en tota l'àrea de construcció del tossal. Pero el gran arquitecte del complex palatino i el primer en fer grups de cases privades que tenien la residència d'un únic home va ser el llavors triunviro Octaviano. Este últim havia vixcut prèviament en una casa prop del Fòrum, sobre les «escales dels orfebres», que pertanyien a l'orador Licinio Calvo, com informa Suetonio, despuix de la qual cosa es va traslladar a la residència de Ortensio Ortalo, no molt rellevant en térmens de tamany i lux. Els edificis en el Palatino provablement varen ser adquirits per Augusto despuix de la victòria d'Agripa sobre Sext Pompeyo en l'any 36 a. C. (batalla de Nauloco), segons lo informat per Veleyo Patérculo, va confirmar l'interpretació de que la font a través del periodo d'evaluació dels fresques que daten del 30 a. C. de l'interior de la Casa de Livia (esposa d'Augusto), vincula l'adició d'algunes habitacions de la mateixa i per lo tant també de les cases anexes, en eixe moment. Augusto no es gasta en excessives ampliacions i adorns suntuosos, tenint que donar-se a sí mateixa l'image de Primus inter parells, la pedra angular del seu programa polític. Segons Suetonio, Augusto va dormir durant quaranta anys en la mateixa habitació —provablement, pero és únicament una hipòtesis, en la sala anomenada «les caraces», decorades en caraces de teatre — i tenia el seu propi chicotet estudi privat, cridat el seu "«Siracusa»", que forma part de les habitacions que varen sorgir en l'excavació de 1961.

Retrat de marbre d'Augusto d'al voltant de l'any 14; el Princeps senatus va reunir per primera volta les distintes residències desagregades en el tossal, conseguint un complex únic.

Bust de Domiciano, que va reformar la residència palatina, donant-li la facies que mantindrà durant sigles.

Bust de Septimio Sever, creador de l'apèndix sur de la Domus Augustana.

Les adquisicions pertinents li varen permetre superar les residències de Publio Clodio, que també són el resultat de aglomerados de cases anteriors —pertanyien a Escauro, Catulo i Cicerón— conectats entre sí en el tossal, rivalizando la part superior únicament en este triunviro. Al principi, les estructures del Palatino apareixien separades entre edificis autònoms —d'ahí deriva també la distinció entre Domus Tiberiana i Augustana—; posteriorment, gradualment varen ser engrandides per les diverses famílies que alternaven en el poder imperial per a constituir un únic gran complex. En el terme Domus Augustana es va indicar, a partir de l'intervenció de Domiciano, tot el Palatino —en el nom del fundador—, que comprén la part privada —que hui es preferix per a identificar en el nom propi de Domus Augustana— i que ha segut destinada a l'us oficial, la Domus Flavia, erigida pels emperadors Flavio. La Domus Flavia en canvi, és el resultat de la superposició del nou palau domiciano a l'ala antiga «pública» de la Casa d'Augusto, que s'estén a l'est del Temple d'Apolo Palatino. El mateix temple d'Apolo era a lo manco una porció de la part pública de la residència de augustiana, en la finalitat de transferir els llibres sibilinos de l'ubicació anterior en el temple de Júpiter Òptim Màxim, a tal punt, que les sessions del Senat romà, també es varen portar a terme allí.

A Tiberio se li atribuïx el proyecte d'ampliació de la residència imperial en el costat occidental del tossal, entre el temple de Cibeles en les pendents que s'adinsen en el Fòrum. El costat oest de l'edifici coincidix en l'àrea ocupada prèviament per una domus republicana, supostament va pertànyer al seu pare, Tiberio Claudio Nerón, pretor en l'any 42 abans de Crist, la mateixa casa en la que va nàixer l'emperador futur. Tota esta zona dels edificis es va convertir en definitiva baix Nerón, per a sofrir atres intervencions baix Domiciano, Adriano, i Septimio Sever. La dicotomia entre Domus Tiberiana i Augustana va ser preservada a partir d'eixe moment, sense canvis, inaugurant la pràctica de que en la primera casa que es varen moure els hereus al tro, com els successors d'Augusto —de la mateixa manera que Marco Aurelio i Lucio Vero, una volta aprovada per Antonino Pío—, mentres que en l'atra varen habitar els emperadors gobernant. La Domus, va sorgir parcialment durant les excavacions —efectuades en la vora de l'edifici—, caiguda en mal estat, llavors va ser ocupada en 1550 pels jardins Farnesio, de la moradura Alejandro Farnesio , nebot de Paulo III, que despuix de haver comprat la partix nort del tossal, va decidir establir allí una residència d'estiu i rodejar-la de suntuosos jardins. Un primer desig de conectar els edificis dels palaus del Palatino en els de el Campidoglio es remonta, segons Suetonio, a Calígula, qui va ampliar els palaus ya construïts per Tiberio. Pero l'intent més audaç de transformar estes residències desagregades en un complex unitari es remonta a Nerón, gràcies també a les destrucció del gran incendi de l'any 64. Nerón va enterrar per complet la Casa d'Augusto, obtenint la base d'un santuari monumental, el Aedes Caesarum in Palatio, destinat al cult imperial, que va incloure un temple i estàtues colossals. El proyecte neroniano va culminar en la construcció de la Domus Aurea —que s'estenia en gran mida de Celio i Esquilino—, els nivells del qual de fonaments permaneixen visibles en el Oppian. Qui més es va esforçar per a fer el Palatino en un gran adjunt residencial per a albergar la sèu del poder del príncip, no obstant, va ser Domiciano, qui va ordenar a l'arquitecte Rabirio, reconstruir els fonaments de tot el complex de vivendes públiques a partir de l'antiga ala oficial augustiana, i assentar les bases per a un nou gran edifici més al sur (Domus Augustana), que també incloïa un hipòdrom privat, la casa de les pàgines (Paedagogium) i banys termals. La principal diferència en els edificis anteriors i la Domus aurea, que no era ni més ni menys que una vila urbana, residix en la seua funció de «palau» sede del poder imperial, distinguible en la seua funció d'edifici d'us públic, en el que l'eixercitar les funcions del govern i de la residència privada, una distinció que ya es va posar ferma en temps d'Augusto, pero que no podien manifestar-se en esta temps en la mateixa claritat, donada la naturalea de la revisió per inter parells del poder del príncip.

El palau —d'ara en avant conegut com Domus Augustana, o residència dels emperadors—, completat en l'any 92, —llevat l'estadi que va tindre que ser completat despuix—, ho seguirà sent sense canvis en la seua estructura general, encara que en les intervencions necessàries i ampliacions posteriors, fins al final de l'imperi, un temps en el que tota l'àrea palatina estava completament ocupada per la superfície dels palaus imperials. Estos representen en conjunt únic per a la residència dels emperadors i esta era la diferència entre el temps anterior de Domiciano, que únicament hi havia residències homogénees desglossades i menudes. Entre les principals intervencions realisades pel següent august, s'informen algunes reconstrucció en la zona nort prop de la Domus Tiberiana, en primer Trajano i despuix Adriano, que varen fer alvançar la mateixa fins a Via Nova del Fòrum i varen realisar vàries restauracions, finalment Septimio Sever, el més cridaner, que va coincidir en una expansió massiva de la part Augustana, —que es va situar sobre el tossal, ara ya completament ocupada— i en la construcció d'una nova elevació (Septizodium) en el costat surest del tossal. La segona secció dels edificis, que es coneix generalment pel nom de Domus Augustana, anava a ser la part de l'edifici a on es trobara, ademés dels apartaments de l'emperador, sino també la dels servidors i de la cort, i a on els arcana imperii(«secrets del poder») varen tindre lloc: ací es varen decidir les qüestions problemàtiques sotils del govern de l'imperi, per a l'iniciativa dels emperadors, i inclús a sovint hi havia un paper per al mateix tribunal. Un eixemple varen ser les maniobres de palau que giraven entorn a les successions, a voltes brutals, d'un emperador a un atre, quan per primera volta l'assessinat de Domiciano, es va produir en esta ala del Palatium, va dur a la designació de Nerva.

Bibliografia

• (2012) Regione X. Palatium (en italià), Milà: Mondatori Electa.
• Coarelli, Filippo (2007). Rome and environs, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-07961-8.
• Coarelli, Filippo (2012). Roma (en italià), Bari & Roma: Laterza.
• (2009).Dossiers de l'Archéologie.