Ortografia del català

L'ortografia catalana arreplega les normes d'escritura del català, tant de les paraules com dels atres signes gràfics.

L'alfabet català

Articule principal: alfabet català

Història

L'història de l'ortografia catalana presenta una singularitat respecte a les atres llengües romàniques. Estes, en general, han anat elaborant l'ortografia a partir del llatí adaptant-ho a les particularitats fonètiques pròpies. Ha segut un procés gradual i llent a lo llarc de sigles fins a l'aparició de les Acadèmies en el XVIII que varen ser fixant l'ortografia a partir de la varietat dominant de la llengua.

En el cas del català, l'ortografia migeval va tindre una homogeneïtat notable. La Cancelleria real va configurar un model escrit unitari utilisat en varis camps. Aixina, Ramon Muntaner expressa en el seu Crònica (1325-1328) que els catalans són el poble més numerós d'una sola llengua, ya que per tota la Romania tenen unes llengües tan dividides com la diferència que hi ha entre catalans i aragonesos.

En el XVI, despuix d'un sigle d'or, es va escomençar a produir una ruptura. En l'alluntament de la cort real i varis acontenyiments polítics, es va trencar la consciència llingüística unitària i la tradició cultural compartida. La producció es va anar dialectalizando.

En el xix va sorgir la consciència de recuperar una unitat, que tenia que escomençar necessàriament per l'ortografia. Predominava una ortografia fonètica dialectal en diferents dosis d'arcaisme i castellanismes. Institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres o els Jocs Florals eren el centre de vàries polèmiques ortogràfiques.

En el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l'octubre de 1906 en Barcelona, es varen definir les bases definitives. Pompeu Fabra i Poch no tenia cap ponència pero va destacar en les discussions d'esmenes propugnant una solució de continuïtat sempre que es conservara en la pronunciació d'algun dels grans dialectes: «Quan dos fonema d'una llengua, en un moment donat de la seua història, vénen a confondre's, mentres (sic) hi haja un dialecte important que conserve l'antiga distinció, una ortografia nacional deu conservar-la» (cursivas originals). El 1911 es va fundar la Secció Filològica del Institut d'Estudis Catalans, i el 1913 va publicar les Normes ortogràfiques baix la direcció d'Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. A pesar d'alguna oposició, l'ortografia es va adoptar immediatament i es va generalisar de fet cap a l'any 1930. El 1932 els escritors i intelectuals valencians reunits en Castelló varen fer una adopció formal en les cridades Normes de Castelló.

Posteriorment, l'aparició del Diccionari de la llengua catalana del IEC va supondre una nova fita en la fixació ortogràfica de la llengua, en l'adició de neologismes i usos moderns de l'idioma.

Vocalisme

Diptongos

Es denomina diptongo a la combinació de dos vocals que es pronuncien juntes en una mateixa sílaba. Existixen dos tipos de diptongos: els diptongos decreixents: els formen les combinacions vocàliques de les quals la segona vocal és una vocal dèbil (i o o). Els diptongos decreixents són: ai, au, ei, eu, oi, ou, iu, ui, uu. Els diptongos creixents els formen les vocals dels grups qua, qüe, qüi, quo, gua, güe, güi, guo.

Hiats

Es denomina hiat a la combinació dos vocals seguides en una paraula que formen part de sílabes diferents. Els hiats en aquelles combinacions vocàliques de les quals la segona vocal és una vocal forta. També tenim hiat en els casos que la segona vocal és dèbil pero du accent o diéresis

A/I

La confusió entre les grafies A i I ve donada perque en moltes varietats dialectals del català es pronuncien igual en posició átona (vocal neutra). Les regles per a determinar qué cal escriure varien en funció de la categoria gramatical de la paraula.

Si es tracta d'un verp, es té que tindre en conte les següents normes:

• S'escriu A si és l'última vocal de la paraula (com en canta) i I si és la penúltima (com en miren), en les excepcions de les formes corre, vaig vindre, obre, omple i els seus derivats i els infinitius en -RE (com caure).
• Els verps néixer, jeure, treure i fer presenten una alternança en la raïl o lexema: s'escriu I quan la forma és tònica (com en neixo) pero A si és átona (com en naixem) en gran part del domini llingüístic.

Si es tracta d'un adjectiu o un nom, les regles són estes:

• Una paraula respecta la grafia del seu primitiu, per això teulada s'escriu en I (ve de <o>teula</o>).
• Els plurals femenins van en -I (plaça - plaus).
• Els adjectius invariables sempre s'escriuen en I (alegre).
• Hi ha terminacions de grafia única, com -ma -ta- -crata -arca -cida -isme -aire -ble.

O/O

Igualment, la confusió entre l'O i l'O en posició átona és pròpia de certes regions catalanoparlants. En estos casos, cal mirar la grafia del derivat (tenint en conte, no obstant, l'existència de cultismes o seudoderivados que mantenen la grafia original llatina). En el cas dels verps, hi ha certes regles que poden servir de guia d'escritura:

En el cas dels noms i adjectius, s'escriu "o" o "o" en funció de la lletra que escriguen la paraula primitiva. S'escriu ulleres en O perque deriva de ull i cordill en O perque deriva de corda.

A voltes pot ser molt útil recórrer al castellà, ya que en un gran percentage de paraules s'ampra la mateixa vocal en abdós llengües. Cal tindre en conte, no obstant, que hi ha algunes paraules que no seguixen esta tònica com per eixemple: cartolina, torró, Joan, títol, botifarra, complir, consol o al revés: muntanya, turmell, turment o riu. Els plurals de les paraules a on el català oriental pronuncia -us es fan habitualment en -vos: caixcos, texts, peixos. A excepció d'aquells que en singular acaben en -O: europeus, cacaus o aquells que són invariables: cactus, globus.

Signes diacrítics

Accents agut i greu

El català utilisa l'accent agut i l'accent greu per a marcar l'accent prosódico o la calitat d'una vocal. L'accent agut en la ⟨é⟩ i en la ⟨o⟩ indica que la vocal és tònica i semicerrada (/i o/), mentres que l'accent greu en la ⟨è⟩ i en la ⟨ò⟩ indica que la vocal és tònica i semiabierta (/ɛ ɔ/). L'accent greu en la ⟨à⟩ i l'agut en la ⟨í⟩ i en la ⟨ú⟩ simplement indica que les vocals són tòniques. Per lo tant, l'agut és utilisat en vocals tancades o semicerrades i el greu en vocals obertes o semiabiertas. Per eixemple:

• també [təmˈbe] ('també')
• interès [intəˈɾɛs] ('interés')
• correr [ˈkorə] ('córrer')
• pròxim [ˈpɾɔksim] ('pròxim')
• ànima [ˈanimə] ('ànima')
• pastís [pəsˈtis] ('pastiç')
• pallús [pəˈʎus] ('beco')