Alfabet català

El alfabet català/valencià deriva del alfabet llatí, al que se li inclouen alguns signes diacrítics. Consta de 26 lletres (la [ç] és la lletra c en cedilla), algunes de les quals (k,w) només s'ampren en els extranjerismes:

Lletra	Nom català	Nom valencià	Pronunciació	Observacions
A a	a		[ä], [ə]	En les variacions Àà
B b	be o be alta		[b], [β], [p]
C c	ce		[k], [s], [g]
Ç ç	ce trencada		[s]	Variant de la lletra c, no pot anar seguida de i o i. El signe procedix de la z visigoda.
D d	de		[d], [ð], [t]
I i	i		[ε], [i], [ə]	En les variacions Éé Èè
F f	efa	efe o ef	[f], [v]
G g	ge		[g], [γ], [ʒ], [k]
H h	hac		Muda o [h]
I i	i		[i], [j]	En les variacions Íí Ïï
J j	jota		[ʒ]
K k	ca		[k]	Solament en paraules d'orige estranger.
L l	ela	ele o el	[ɫ]
L·L l·l	ela geminada	ele (o el) geminada	[ɫɫ]	Signe amprat per a representar l'ele doble distinguint-la del dígraf ll. Mai pot estar al principi o final d'una paraula.
M m	ema	eme o em	[m], [ɱ]
N n	ena	ene o en	[n], [ŋ], [ɱ]
O o	o		[ɔ], [o], [o]	En les variacions Óó Òò
P p	pe		[p], [b]
Q q	cu		[k]	Sempre va seguida de o.
R r	erra	erre o er	[r], [ɾ]
S s	essa	esse o és	[s], [z]
T t	et		[t], [d]
O o	o		[o], [w]	En les variacions Úú Üü
V v	veu o veu baixa		[b], [β], [v]
W w	veu doble		[b]	Solament en paraules d'orige estranger
X x	ics o xeix		[ʃ], [ks], [gz]
I i	i grega		[i], [j]	Solament en el dígraf ny, i paraules d'orige estranger.
Z z	zeta		[z]

Signes diacrítics

La llengua catalana usa els següents signes diacrítics:

• accent greu (''): indica que la sílaba es pronuncia en major intensitat, i que les vocals i, o són obertes.
• accent agut (´): indica que la sílaba es pronuncia en major intensitat, i que les vocals i, o són tancades.
• diéresis (¨): s'usa per a indicar que la «o» dels grups güe, güi, qüe, qüi té sò, i ademés per a indicar un hiat, encara que esta regla està subjecta a excepcions.
• cedilla (¸ ): s'usa per a indicar que la lletra c es pronuncia com [s] en lloc de [k].

Dígrafs

El català ademés té dígrafs que representen un sò:

• «Ny»: el mateix sò que la ñ ([ɲ]).
• Consonante dobles: «ll» ele palatal [ʎ], «rr» erre vibrant [r], «ss» eixe sorda [s].

En una o muda seguida de i o i: «gu» [g] o [γ], «qu» [k] (abdós igual que en espanyol). En una i: «ig» despuix de vocal al final de la paraula [t͡ʃ], «ix» intervocàlic o despuix de vocal al final de la paraula [ʃ] o [ʒ] Sons africados en una t: «tg» o «tj» [d͡ʒ], «tx» [t͡ʃ], «tz» [d͡z]

Ortográficamente els parells «rr», «ss» i «ix» se separen en sílabas diferents, ademés de l'ele geminada «l·l».

Bibliografia

• Coromines (1976). «Història de la confusió de dues parelles de consonants antigues: ç i ss; yl i ll», Entre dos llenguatges, Barcelona: Curial. ISBN 84-7256-003-1.