Organisme aerobi


1: Els aerobis estrictes necessiten oxigen perque no poden fermentar ni respirar de forma anaeròbica. Es reunixen en la part superior del tubo, a on la concentració d'oxigen és major.
2: Els anaerobi estrictes són enverinats per l'oxigen, per lo que es reunixen en la part inferior del tubo, a on la concentració d'oxigen és més baixa.
3: Els anaerobi facultatius poden créixer en o sense oxigen perque poden metabolizar l'energia de forma aeròbica o anaeròbica. Es reunixen sobretot en la part superior perque la respiració aeròbica genera més ATP que la fermentació o la respiració anaeròbica.
4: Els microaerófilos necessiten oxigen perque no poden fermentar ni respirar anaeróbicament. No obstant, s'enverinen en altes concentracions d'oxigen. Es reunixen en la part superior del tubo d'ensaig pero no en tota la part superior.
5: Els organismes aerotolerantes no necessiten oxigen perque metabolizan l'energia de forma anaeròbica. No obstant, a diferència dels anaerobi obligats, no s'intoxiquen en l'oxigen. Es troben repartits uniformement per tot el tubo d'ensaig.
Es denominen organismes aerobis o aeròbics als organismes que poden viure o desenrollar-se en presència d'oxigen diatòmic.[1] El concepte s'aplica no solament a organismes sino també als processos implicats ("metabolisme aerobio") i als ambients a on es porten a terme. Un "ambient aerobio" és aquell ric en oxigen, a diferència de l'anaerobio, a on l'oxigen està absent, o un microaerófilo, a on l'oxigen es troba en molt baixos nivells.
El metabolisme aerobio (respiració) va sorgir en l'evolució en acabant de que la fotosíntesis oxigénica, la forma més comuna de fotosíntesis, va lliberar a l'atmòsfera oxigen, el qual havia segut molt escàs fins a llavors. Inicialment va representar una forma de contrarrestar la toxicitat de l'oxigen, més que una manera d'aprofitar-ho. Com l'oxidació de la glucosa i atres substàncies llibera molta més energia que la seua utilisació anaerobi per eixemple, la fermentació, els sers aerobis pronte es varen convertir en els organismes dominants en la Terra.
L'antepassat comú dels organismes eucariontes (en cèlules nucleadas) va adquirir la capacitat de realisar el metabolisme aerobio integrant a una bactèria aerobia com orgànul permanent, la mitocondria (teoria de l'endosimbiosis).
La aerobiosis és un procés de respiració celular, en el que s'usa l'oxigen per a l'oxidació del substrat (per eixemple sucres i grasses, per a obtindre energia).
Tipos
- Aerobio estricte necessiten oxigen per a créixer. En un procés denominat respiració celular, estos organismes utilisen l'oxigen per a oxidar alguns substrats (carbohidrats i grasses) per a generar energia.[2]
- Anaerobio facultatiu usen oxigen si és que està disponible, pero també tenen métodos anaeròbics per a la producció d'energia.
- Microaerófilo requerixen oxigen per a la producció d'energia pero són danyats en cas de concentracions molt elevades (per eixemple a nivell atmosfèric).
- Aerotolerante no usen oxigen pero tampoc els danya.[2]
Eixemple
Un bon eixemple és l'oxidació de la glucosa (un monosacàrit) en la respiració aeròbica.
Donant al voltant de 2.880 kJmol-1.
L'oxigen s'usa durant l'oxidació de la glucosa i es produïx aigua, CO2 i energia.
Referències
- ↑ Biologia 1. Escrit per kitipasa , p. 97, en Google Libros
- ↑ 2,0 2,1 Kenneth Todar. «Nutrition and Growth of Bactèria», Todar's Online Textbook of Bacteriology, p. 4. Consultat el 2016-07-24.
- ↑ Fisiologia de l'esforç i del deport. Escrit per Jack H. Wilmore,David L. Costill, p. 147, en Google Libros