Oligarquia conservadora en Argentina

Archiu:Hipolito yrigoyen en la rural 1920.jpg

Joaquín de Anchorena, president de la Societat Rural, acompanya al president del país durant l'exposició de 1929.

La «oligarquia conservadora» és un concepte utilisat per part de la historiografia de l'Argentina per a referir-se a un grup social, polític i econòmic. L'historiador Alberto Guerberof la designa com una èlit que va dirigir políticament al país en determinats moments històrics i econòmics des de 1880 fins a 1916. L'utilisació del terme «conservadora» aludix a l'ideologia del Partit Autonomiste Nacional, que va governar el país entre 1874 i 1916, i del Partit Demòcrata Nacional, considerat representant polític de dit sector en la década de 1930.

Els térmens «èlit dirigent» o «classe dirigent» també han segut utilisat per historiadors com Tuli Halperín Donghi per considerar que descriuen millor el seu rol polític i institucional, més allà de la seua composició econòmica.^{cita requerida}

Per a l'historiador Natalio R. Botana, en l'Argentina el fenomen pot ser analisat des de tres punts de vista: com una classe social determinada per la seua capacitat de control econòmic; com un grup polític, en el seu orige representatiu, que deriva en métodos restrictius; i com una classe gobernant, en consciència de pertànyer a un estrat polític superior, integrada per un tipo específic d'home polític al que ell denomina «el notable».

Orige

Si ben l'orige del seu poder polític pot datar-se en el sorgiment de la Generació del Huitanta i en l'inici de la primera presidència del general Juliol Argentí Roca, en 1880, qui va anar el màxim referent del Partit Autonomiste Nacional, açò és solament una de les vàries etapes històriques de conformació de la propietat rural en Argentina.

Archiu:Buenos Aires Palacio Paz 3.jpg

El Palau Pau en Buenos Aires (hui Círcul Militar) propietat de la família homònima, mansió representativa d'este tipo de vivendes en la ciutat a principis de 1900.

Els pobles originaris tenien concepcions distintes al concepte europeu de la propietat privada Els conquistadors castellans reputaron realenga la terra americana, propietat dels reis de Castella (pero no partix del regne de Castella), i la varen entregar en forma de mercés de terres, sòrts d'estàncias i chacras, als primers veïns fundadors de les ciutats hispanoamericanes.

Estos veïns i la seua descendència varen constituir la classe alta del periodo virreinal i tenien el privilegi de ser els únics elegibles per a ocupar els càrrecs del cabildo, i conforme les Lleis d'Índies se'ls reconeixien idèntics privilegis als que en Castella gojaven els fidalcs de sanc, per la qual cosa constituïen un estrat similar a una noblea que va subsistir com a tal fins que l'Assamblea de l'Any XIII, imbuidos dels principis igualitarios de l'Ilustració, eliminara tots els privilegis nobiliarios.

Si be entre els conquistadors i primers pobladors va haver alguns fidalcs, alguns lluntans descendents de les cases reals peninsulars, com Hernando Arias de Saavedra, malnomenat Hernandarias Gonzalo de Mendoza, Pedro de la Pont Hurtado de Mendoza, Juan Ramírez de Velazco o Jerónimo Luis de Cabrera, o parents relativament propencs de cases de l'alta noblea, com Alonso Riquelme de Guzmán, nebot net del primer duc d'Arcs, no va haver en canvi nobles titulats que pogueren ser tentats per les inexistents riquees d'estes terres extremes de l'imperi espanyol. De fet Fernando de Toledo Pimentel, biznieto de el II duc d'Alba, és el conquistador més propenc a l'alta noblea peninsular, sense majors possibilitats d'heretar ni el títul i ni el patrimoni adjunt. Uns atres, com Dumenge Martínez de Irala, fins a varen deure vendre el seu modest mayorazgo per a costejar el seu viage a Amèrica com a simple soldat en la flota de dò Pedro de Mendoza.

Archiu:Exposicion de toros en el predio rural 1915.jpg

Exposició anual en el predio de la Societat Rural (1915) event social a on es donaven cita les grans famílies de terratinents.

Durant el periodo virreinal les mercés de terres més extenses es varen establir en la regió que en aquell llavors es va denominar el Tucumán, que es correspon en l'actual noroest argentí, per la seua participació funcional en l'economia extractiva del Alt Perú. Aixina es destaquen immenses superfícies concedides a particulars, com la que va correspondre en Catamarca en 1622 a Diego Gómez de Pedraza, que va passar als seus successius descendents; encara hui existixen dubtes sobre la seua real extensió, que podria alcançar a huitcentes setenta y tres mil hectàrees, una superfície major a la de varis dels menuts estats europeus.

Atres immenses mercés varen constituir l'estància Choya en Santiago del Estero, que, despuix d'algunes peripècies pròpies dels enfrontaments de jurisdicció que es varen donar en aquell llavors, va recaure finalment en la família Espeche, o les terres jujeñas de Juan José Fernández Campero d'Herrera, que varen ser part del marquesado del Valle de Toxo, l'únic títul de noblea concedit en territori argentí en implicancias territorials (va existir l'intenció de concedir quatre títuls comtals a Liniers, Pueyrredón, Sáenz Valent i Lezica, en motiu de les jornades de les Invasions angleses, la tramitació de les quals va ser interrompuda pels successos de la Revolució de Maig. Va ser concedit a Santiago de Liniers el de comte de Buenos Aires, pero això no va tindre implicancias territorials).

Varen existir funcionaris espanyols que varen ostentar títuls nobiliarios, com Nicolás del Camp, II márqués de Loreto, virrey del Riu de l'Argent. Atres virreyes, com Antonio Olaguer Feliú i Heredia López i Domec o Joaquín del Pi Sánchez de Roces Romero i Negrete, sogre de Bernardino Rivadavia, contra la norma establida, varen contraure matrimoni en filles del país, Ana de Azcuénaga el primer, i Rafaela de Vora Mujica i López Pintat el segon.

Archiu:Jockey Club Buenos Aires. CAPS 9

Edifici del Jockey Club en Buenos Aires (hui desaparegut) institució representativa.

Atres casos com el de Ramón García de León i Pizarro, fundador de la ciutat d'Orà, en Bota, Mariscal i General del Rei Fernando VII que va ocupar el càrrec de Governador de Bota i va ser president de l'Audiència de Charcas, va ser creat marqués de Casa Pizarro en el vizcondado previ de la Nova Orà. (És d'estil, en el ranc nobiliario, que els marquesados siguen creats sobre un títul de vizcondado previ). Els títuls de marqués, aixina com els de duc, corresponien a l'alta noblea. Un atre cas va ser l'arribe en 1778 a Buenos Aires de Francisco de Paula Sanz, alguns diuen que en realitat va ser fill de Carlos III d'Espanya, frut d'una relació extramatrimonial del rei, pero que tenia sanc real. El mateix va tindre càrrecs importants en esta ciutat, pero per ser contrarrevolucionario, el fervent realiste va ser fusilat en Potosí per tropes de l'Eixèrcit del Nort al mando de Juan José Castelli. En la ciutat de Mendoza, el primer intendent del municipi mendocino de Lavalle, en 1895, D. César Cipriano Ibáñez Soler, posseïa 550.000 hectàrees, distribuïdes en 10 finques i 2 estàncies. Va ser biznieto del Brigadier General dels R.E. en Buenos Aires, D. Pascual Ibáñez i Roca, casat en María Francisca de Rospigliosi i Ramírez de Saguez. De l'aristocràtica casa dels príncips de Rospigliosi en Roma, i a la qual va pertànyer el papa Clemente IX, Giulio de Rospigliosi. Per un atre costat, la família Pelliza Acassuso, nets del fundador de Sant Isidro, D. Dumenge de Acassuso, posseïa vastes terres en el nort de la Província de Buenos Aires, de la mateixa manera que els seus descendents, els Pelliza Pueyrredón i els Pelliza de Videla Correja de Sa, en el Virreinato del Riu de l'Argent.

Despuix del procés d'emancipació americana, la regió del noroest argentí decauria en interrompre's el circuit de producció d'argent en el cerro Ric de Potosí per a la seua remissió a Espanya, desplaçada per la producció ganadera en les terres pampeanas ubicades al sur del paralel de 35°S, que s'integraria paulatinament al circuit del comerç anglés. A mida que la vella noblea virreinal perdia la seua preeminència, aniria sorgint una nova classe de comerciants convertits en terratinents ganaders. En alguns casos es podia vore les velles famílies del Nort entroncando en les d'estos nous propietaris, com l'emblemàtic cas de Fabián Gómez Anchorena, de les antigues famílies de la noblea choyana de Sant Pedro de Choya.

XX

Archiu:Escudo de Armas de Anchorena.png

Escut d'armes de famílies de la vall de Baztán, entre elles la d'Anchorena

La segona corrent de noblea, basamento de l'oligarquia i aristocràcia Argentina, va vindre de manera migratòria entre finals de el XIX i principis de el XX. En eixe temps va haver una gran influència d'Europa en l'oligarquia Argentina d'orige europeu, qui mirava a Europa en ulls d'admiració (no obstant ya en vàries generacions en Argentina). Entre les famílies més aristocràtiques de l'oligarquia d'eixos anys, a les que es coneixia com les tres ‘A’, estaven els Anchorena, els Alvear i els Álzaga. Açò es va vore remarcat en la Belle Époque, quan les famílies argentines de l'aristocràcia porteña es codeaban en el més ranci linaje de la noblea europea.

D'esta manera es varen donar molts dels casament més renombrados entre argentines acabalades i antigues famílies de nobles europeus. Dels Anchorena Ibáñez, es pot mencionar a D. Rosa de Anchorena Ibáñez, fundadora de varis

instituts d'ajuda als més necessitats. D. Rosa estava emparentada en els Ibáñez de Ibarzábal de la ciutat de Mendoza, terratinents i de profunda convicció conservadora en eixa província. El seu biznieto, D. Juliol César Becerra Ibáñez de Pelliza, posseïx varis títuls nobiliarios pertanyents als seus ancestros espanyols, entre ells el Marquesado d'Ancona, el qual pertanyguera al seu ancestro Stefano Colonna, la Casa del qual Colonna actualment pertany als príncips Colonna Gioenni, en Roma, també el vizcondado de Narbonne, el qual va pertànyer als seus ancestros, Manrique de Lara en Espanya, etcétera, hui recuperats a través de la Justícia Europea en Ginebra i pel Colege Notarial de Madrit, en Espanya. Ademés, este posseïx el títul de Príncip Arpad, otorgat pel Prelat de l'Iglésia Ortodoxa Grega en Califòrnia, per ser el mencionat 33° net del rei Bela I d'Hongria i ademés per pertànyer a les reals cases de França dels Capeto i D'Anjou i pertànyer ademés a la casa real d'Itàlia en tindre més de 9 yayes pertanyents a la Real Casa de Saboya. Tal és el cas de la comtesa consorte de Castellane, Florinda Fernández Anchorena (1901-1995), filla dels primers propietaris del Palau Fernández Anchorena, dòna del comte Georges de Castellane Gould (1897-1944), qui era fill del marqués Boni de Castellane (potser un dels personages més representatius de la Belle Époque en França) i d'Anna Gould, filla del magnat nortamericà Jay Gould.

Archiu:Jockey club parque 1898.jpg

Típica image de l'alta societat reunida en el Hipòdrom (1898).

Un atre cas és el del Comte de Celanova, Diego Pazos Feijoó (1897-1968), vinculat a la Casa del Codesal, casa hidalga d'un antic linaje real. Va contraure matrimoni en Buenos Aires en la gran hereua María Gregoria Cucullu Vaig seguir-Girat (1902-1992), qui, entre unes atres, rebria terres de la vella estància Sant Joan. Entre els més renombrados de la seua época estan: María Juana "Juanita" Díaz Unzué (1914-1994), filla adoptiva d'Inés Dorrego Lezica i Saturnino J. Unzué, un dels hòmens més rics de l'Argentina, qui es va casar en el XI Duc de Luynes, Phillippe d’Albert de Luynes (1905-1993), integrant d'una de les famílies franceses més ilustres, en una successió de títuls nobiliarios per a impressionar com el de: Príncip de Vallengin, Duc de Chaulnes, Comte i Duc de Montfort, Comte de Tours, Comte de Dunois i Marqués d’Albert, el mateix es va realisar en París el 5 de juliol de 1934, en el castell de Dampierre, i a partir d'ací molts Luynes entroncaron el seu linaje en atres famílies de l'aristocràcia porteña. Un atre cas va ser el de l'embaixador Miguel Ángel Cárcano Sáenz, les filles del qual es varen casar en renombradas famílies britàniques; Stella (1915-2017) ho va fer en Londres el 10 de giner de 1946 en lord William Humble David Ward, IV Comte de Dudley i Vescomte de Ednam (1920-2013), alguna cosa que la prensa anglesa va considerar com el casament de l'any. Una atra de les filles de Cárcano, Ana Inés Isabel (1918-1992), es va casar en Londres el 23 d'octubre de 1944 en lord John Jacob Astor VII (1918-2000), fill del segon baró i segon vescomte Astor, Waldorf, célebre millonari amo de diaris i de l'hotel neoyorquí Waldorf Astoria. De la mateixa manera que les germanes Cárcano Morra, també va haver atres casos de germanes argentines que es varen casar en nobles europeus, com les bessones Emilia Benigna i Rosario Julia Schiffner de Larrechea -filles del pròsper comerciant suís radicat en Rosario, Enrique O. Schiffner- els qui es varen casar -respectivament- en els cosins Carlo Emilio Arrivabene Valenti Gonzaga, Comte de Arrivabene, i Ignacio Arrivabene Valenti Gonzaga. Rosario Julia despuix de enviudar en la Gran Guerra, es casaria el 29 de juliol de 1922 en el Comte Serguei Platonovich Zubov (1881-1964), en qui va tindre una única filla, Tatiana Zubov Schiffner (1923-1957). En 1977, ella donó la colecció familiar d'art del seu espós al Museu Nacional d'Art Decoratiu. Les germanes María Leonor Matilde (1875-1957) i Carolina Delia del Cor de Jesús Martínez de Hoz Stegmann (1877-1968) -filles de Narciso Miguel Martínez de Hoz Fernández d'Agüero (1824-1880) i Matilde Leonor Stegmann i Pérez-Millán-, es varen casar en el Baró Hilmar Karl von dem Busche-Haddenhausen (1867-1939), i Georges Iwanovitz de Maziroff, Príncip de Maziroff, respectivament. I despuix de divorciar-se, Carolina Delia es va casar en el comte Karl Ludwig de Luxburg, Príncip de Carolath-Beuthen i Príncip de Schoenaich-Carolath, qui tenia llaços familiars en la família Real del Kaiser per mig de la seua mare. I les germanes María Carolina Dominga (1877-1913) i Isolina María Lorenza Moreno Torres (1879-1931) -filles del militar i diplomàtic Enrique Melchor Baltasar Moreno Montes de Oca i de María Carolina Mercedes Torres Cabrera (1854-1943), descendent de Jerónimo Luis de Cabrera i Toledo, fundador de Còrdova- varen contraure matrimoni, la primera en el comte Carlo Guicciardini Niccolini (1875-1927), i la segona en el príncip Nikolai Andreievich Trubetskoy (1857-1931), i despuix de enviudar, es casaria en el comte Sergei Alekseevich Stenbock-Fermor (1873-1947), fill d'un general i mestre de la cort imperial russa.

El 24 d'abril de 1964, Isabel Zorraquín i de Corral (1940-2009) es va casar en la Basílica La nostra Senyora del Pilar, en Buenos Aires, Argentina en Vicente Sartorius i Cap de Vaca, IV marqués de Mariño, un noble espanyol i deportiste olímpic que va competir en bobsleigh i que despuix del seu divorç en 1974, es casaria en segones nupcias en la princesa Nora de Liechtenstein. La filla major del matrimoni entre Sartorius i Zorraquín, Isabel Sartorius i Zorraquín (Madrit, 20 de giner de 1965), va continuar les conexions aristocràtiques de la família: entre 1989 i 1991 va mantindre una relació sentimental en el llavors príncip d'Astúries, Felipe de Borbón i Grècia. Després va manifestar que la relació va finalisar per la joventut d'abdós i que la regna Sofia sempre els va recolzar. El 12 de febrer de 1997 va contraure matrimoni en Javier Fitz-James Stuart i Soto, comte de Montalvo, descendent del rei Jacobo II d'Anglaterra i nebot del XVI duc de Peñaranda de Duero.

L'últim dels casament entre nobles i criollos va ser el de la comtesa Francisca Fugger von Babenhausen, filla de el VIII Príncip Fugger von Babenhausen, Hubertus Viktor (1946-), i la seua esposa la princesa Alexandra zu Oettingen-Oettingen (1948-), naixcuda en Alemània en 1979, artista plàstica, que es va casar en Buenos Aires el 13 de decembre de 2003 en l'argentí Gonzalo Cazenave.

Actualment, queden hui molts nobles vivint en Buenos Aires, alguns d'ells es varen deure a casament entre famílies criollas patricias en nobles europeus i de la conquista, com el Comte Federico von Deym zu Stritez, comte d'orige austríac-alemà i la comtesa de Deym, Estela Acevedo Anchorena, qui era filla de Manuel Acevedo i Inesita Anchorena (una de les dònes més acabalades de la seua época, signe de la distinció i el sagell de la noblea criolla argentina); els comtes del Castell del Tajo; la princesa Von Dietrichstein, Mercedes Dose Obligat (filla del que fora governador de Buenos Aires Pastor Obligat), casada en príncip austríac Alexander von Dietrichstein-Mensdorff-Pouilly; la baronesa de Arión Fitz, María del Carmen Yáñez Villagrán, casada en primeres nupcias en Raúl Modest Gaona Gondra (fill de Teresita Gondra del Camp i Enrique Gaona, família vinculada en les empreses del tabac, els qui anaren amics personals d'Aristóteles Onassis) i que després contraguera matrimoni en el baró de Arión Fitz; Jorge Durval García Taboada, qui tinguera descendència directa a la seua volta en el marqués de Casa Pizarro don Ramón García de León i Pizarro; la duquesa de Fernán Núñez; Mercedes Anchorena Uriburu (neta del president de la nació Argentina José Evaristo Uriburu, casat en primeres nupcias en Virginia Uriburu i en segones nupcias en Leonor Tezanos Pinte, de família patricia del nort argentí), casada en el duc Manuel Falcó i Álvarez de Toledo; la comtesa de Von Wenckheim; els comtes Zichy-Thyssen; la comtesa de Bernard de la Fosse; la princesa de la Tour d'Auvergne; Verónica María Julia Soldati Láinez (1946-2021) es va casar en Jacques Louis de Montalembert, el fill del Comte de Montalembert, Jean-Charles de Montalembert Hemricourt (1910-2003); la comtesa Marone-Cinzano, Noemí Rosa de Alcorta García-Mansilla (1907-1937) (qui fora neta d'Amancio Mariano Alcorta Palau), casada en el comte Enrico Marone Cinzano (1895-1968); la princesa Isabella Gonzaga; el vescomte Jean-Édouard de Rochebouët (1958-2022) -figura important de la comunitat francesa en l'Argentina- en Estela Ramos-Mejía Benedit; els vescomtes de Noailles; la baronesa Von Thielmann, ademés de la productora i dissenyadora Tita Tamames durant un temps duquesa consorte de Tamames pel seu matrimoni en el VII Duc de Tamames, Juan Mesía i Lesseps (1917-1970); aixina mateix, la filla de Tita en el seu segon espose -l'embaixador argentí Enrique Quintana Achával (1917-2013)-, María Marta Quintana del Carril va contraure matrimoni en el baró Christian Louis de Massy, membre de la família principesca monegasca. També es troba Inés del Carmen Victorica Urquiza (1860-1956), filla del militar Rebuig Victorica Vivanco i d'Ana Dolores Ercilia Urquiza i López-Jordán -filla del president de la Confederació Argentina don Just José de Urquiza-, que es va casar en Buenos Aires el 22 de setembre de 1883 en l'arquitecte Carlo Morra Manhes, Marqués de Monterocchetta; la comtesa de Ganay, María Rosa Bemberg Elortondo (1896-1986) (filla del no menys acabalat empresari Otto Bemberg -el cervecero- i la seua esposa Josefa Lleona Elortondo Armstrong) qui es va casar en Hubert Octave Ganay, Comte de Ganay (1888-1974) en 1921, qui solia verse caminant per l'Avinguda Quintana de la ciutat de Buenos Aires i freqüentant quant event social hi havia en la seua época, entre molts atres matrimonis.

També es dona el cas de membres argentins d'esta classe social que, radicats en l'exterior, es varen unir per matrimoni a membres de la noblea europea. Hui el cas més emblemàtic es dona en l'argentina Màxima Zorreguieta, qui és, des de 2013, reina dels Països Baixos (de la Casa d'Orange Nassau) pel seu matrimoni en el rei Guillermo Alejandro dels Països Baixos. Este actual rei té cosins tercers argentins ya que la seua yaya paterna, la baronesa Gösta von dem Bussche (1902-1996), era primera germana de la baronesa germà-argentina Mathilde von dem Bussche Martínez de Hoz, casada en el príncip chec Ulrich Kinsky. Gràcies al seu passaport argentí, Matilde von dem Bussche Martínez de Hoz, després de l'estranya mort del seu marit en Viena, provablement en mans de la Gestapo nazi, es va escapar de la Checoslovàquia anexada pel Tercer Reich en el seu fill Franz Ullrich i una persona de la seua confiança, varen travessar mija Europa i des de Gènova varen prendre un barco per a aplegar a Buenos Aires mentres esclatava la Segona Guerra Mundial. És aixina que els cosins tercers, argentins, de Guillermo d'Orange Nassau, el Príncip Karl Kinsky (que viu en Londres en la seua senyora Dolores Beccar Varela i tres fills varons), i els cinc germans Daireaux Kinsky, de la mateixa manera que els atres nobles nomenats, viuen o varen viure en Buenos Aires, el restant d'Amèrica Llatina i Europa, duent la seua doble sanc noble i criolla.

També cal mencionar a Patricia Peralta Ramos, que va contraure matrimoni en primeres nupcias en Juan Illán Álvarez de Toledo, XIII marqués de Casa Forta. La seua filla única Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta Ramos, XIV marquesa de Casa Forta, s'eixercita com a diputada a les Corts Generals pel Partit Popular de Catalunya. Ella a la seua volta va tindre successió del seu matrimoni en José Joaquín Güell, de la família dels marquesos de Gèlida i vescomtes de Güell.